El passat 22 de desembre, a l’edat de 82 anys, ens va deixar la Maria Pallach i Estela (Tarragona, 1939 – Reus, 2021). Havia esdevingut tot un referent per a Reus perquè des de la Llibreria Gaudí, que havia regentat amb el seu home, l’Isidre –ara ho fan les noves generacions–, va escarrassar-se per tal que el franquisme no se sortís amb la seva i, per això, la seva llibreria va acabar esdevenint tot un símbol.
De fet, aquest activisme ja l’havia viscut a casa seva. Filla de Carles Pallach i Badia –secretari i professor de català de l’Escola de Comerç de Tarragona, dependent del CADCI; militant i candidat a les eleccions municipals del 1934 del Partit Nacionalista Català a Tarragona– i de Carme Estela i Folch, que des de Tarragona participaren activament en associacions d’àmbit nacional.
Així, la trobem, també, implicada en les classes de català per correspondència i, malgrat les dificultats, ella i l’Isidre continuen el projecte de la Llibreria Gaudí de promoció dels llibres en català amb què havien desembarcat a Reus (1965).
I, encara, a més, la trobem com a escriptora. Així, juntament també amb l’Isidre, va rebre el premi corresponent al XXI Concurs Exposició Nacional de Roses del Centre de Lectura el 1968; el jurat –format per Ramon Oteo, Joaquim Mallafrè i Xavier Amorós– que va decidir premiar-los aquells «Catorze poemes amb rosa» amb què s’hi van presentar. Inclouen reflexions per a un món millor en el qual creien i que encara ens podem fer nostres. Recuperem aquells poemes com a mostra de la seva petjada ferma i resistent, que ni volem ni podem deixar que se l’endugui el vent:
I
Digueu-me
on són,
com són les escoles?
Digueu-me
on són,
com juguen els infants?
Hi ha parcs en algun lloc
on creixin les flors
i es reguin les roses?
II
Si aprenguéssim
a estimar
voldríem
ocells i flors
i tindríem roses i clavells
no per luxe,
per necessitat.
Ho embelliríem tot
perquè l’home gaudís de tot.
Si aprenguéssim a estimar
pensaríem en l’home
i lluitaríem per la seva llibertat.
III
Ja diuen
que no hi ha rosa
sense espina
i també diuen
«ha nascut amb una flor…».
Però tot i el que diuen
i el que diem,
les roses
ja no totes tenen espines.
Però no hi ha roses
on hi ha espines,
ni pau
on no hi ha guerra.
Potser caldria dir
que no hi ha prou roses
o
que no hi ha roses
per a tothom.
IV
Voldria creure
que algun soldat americà
ha plantat roses
damunt d’un mort
vietnamita.
Voldria creure-ho.
V
Si els habitants d’un poble
mostressin
el que són,
hi hauria cases
amb els portals plens de roses,
hi hauria portals eixuts, secs,
portals tancats, plens d’ombres, sense esperit,
portals plens de sol,
portals plens de llibres.
El que arribés al poble,
sabríem com és
segons el portal on entrés,
i ell,
podria trobar de seguida el que vol.
Veritat que fóra bonic?
VI
La gent camina de pressa,
són quasi les tres,
tothom té tard
o por de fer tard.
Els vells
omplen els bancs del passeig,
cauen fulles,
no fa fred.
Els rosers
adormits i enfilats als arbres
qui sap si pensen,
qui sap què pensen,
enyoren la música de les nits d’estiu?
enyoren la seva flor aromàtica
que feia les hores soles de la nit
belles?
El passeig a la tardor és gris
i aviat els vells
tindran fred.
Esperarem
com sempre,
que brostin els arbres…
VII
Voleu que rigui
i no tinc el fill.
Voleu que parli
i ja no hi és.
Voleu que canti,
però ell no em sent.
Només vull plorar;
però,
de què serveix?
Com voleu
que parli de roses!
VIII
Era Sant Jordi.
Vas arribar a casa,
a la nostra casa senzilla,
amb roses vermelles.
(Tantes
com anys tenia el nostre amor.)
Al llit hi havia el nostre fill
que també somreia
mirant les flors.
Enlloc del món
no hi havia, per mi,
roses més belles
que les nostres.
IX
Com va ploure!
Era tots Sants
i la pluja feia caure les flors
posades amb tant d’amor.
A terra, al mig del fang,
trepitjada i bruta,
una rosa roja.
Quina llàstima em vas fer,
rosa de plàstic!
Eres feta per alegrar un menjador
d’una família humil,
posada junt amb altres germanes
damunt de la tele.
Què hi fas plena de fang,
rosa de plàstic?
X
T’he vist de nit i de dia
i conec el so
de les teves campanes,
Poblet.
Tens el claustre
serè
i adornat de roses
a ple octubre.
Recordo plenament
tot aquell temps.
Ja fa sis anys d’això,
Maria.
XI
Brillaven les roses
que us passàveu a les mans,
els ulls absents
i els vostres llavis
van dir:
sí vull.
Feia fred
i no el sentíeu,
només
sentíeu que us estimàveu.
Som el deu de novembre;
heu dit:
sí, vull.
Al vostre entorn,
tot feia
color d’esperança.
XII
Jo pregunto:
què deu ser una rosa
o cinc roses
o les roses que siguin?
I només trobo
que és una flor.
XIII
El tròlei de Tarragona a Reus
o viceversa
ha perdut el pas.
Com quasi sempre
ningú no sap
quan arriba
ni quan marxa.
Una dona
porta un pom de roses
que van perdent frescor.
Arribarem tard…
Tots creiem
que sí.
Ningú no contesta.
XIV
Qui és l’últim?
Seiem i esperem…
Som al «seguro».
És trista la sala,
som gent
que anem al jornal.
Realment
som gent derrotada?
És trista l’espera
i a la sala,
sense cap mirall,
ni un trist pom de roses.