Plecs de descàrrec: Desenterrant el silenci

 |   |  Twitter

Accede a la versión en castellano


Introducció

Diuen que «Si no vols pols, no vagis a l’era». La nostra cultura catalana és ben plena de dites excepcionals que resumeixen de manera breu i brillant conductes i condicions humanes. En aquesta ocasió, lamentablement, em veig obligat a fer-me meva aquesta dita.

La veritat és que inicialment no tenia pensat respondre. Quan fas treballs de memòria, de tant en tant, reps atacs a les xarxes i com diu la dita castellana: «No hay mayor desprecio que no hacer aprecio», però després de considerar-ho veig que aquest cop és diferent en tractar-se d’un atac de natura molt elaborada cap a la meva persona i en el qual es pot observar una intenció manifesta de desprestigi públic. És per això que he decidit defensar-me perquè l’acusació afecta també a tercers que, malauradament, ja no es poden defensar. I aquí em trobo, redactant un plec de descàrrec com aquest que amb aquestes línies inicio, havent d’anar «a l’era» per tal de justificar tot un gran projecte al qual he dedicat els darrers deu anys de la meva vida personal: la recuperació de la memòria del mestre Antoni Benaiges i Nogués. El motiu: l’acusació gratuïta en forma d’article d’un company en la recerca de la vida del mestre en aquest mateix mitjà i en un altre, Ressò mont-rogenc, del municipi de Mont-roig del Camp, tots dos el mes d’octubre del 2021.

Allò que hauria d’haver estat un debat serè, privat i enriquidor amb un objectiu últim en comú (divulgació de la vida i obra del mestre) ha esdevingut un conjunt d’acusacions ad hominem, gens constructiu, impropi d’escrits pretesament rigorosos i, a més, impropis de persones lletrades.

Al contrari del que s’ha fet amb mi, exposaré la meva defensa només a partir de la certesa que m’atorga la plena confiança en les fonts consultades al llarg de tants anys, tot evitant caure en el desprestigi públic d’aquell qui no les comparteix. No és el meu estil tirar per terra el treball i l’esforç d’altres i, sobretot, si tenen a veure amb la figura del mestre Benaiges; on sempre és d’agrair que altres persones divulguin la seva memòria.

Fa unes setmanes, el mes d’octubre, un company en la recerca i en l’amistat m’alertava de la presència d’un article a la xarxa relacionat amb el mestre Benaiges anomenat «Antoni Benaiges Nogués: Un mestre Mont-rogenc assassinat el 19 de juliol de 1936 a Briviesca (Burgos)» redactat per l’investigador Josep Miquel Martí Rom. Aquest article, que entenc havia de ser un exercici de divulgació de la memòria del mestre, va esdevenir –per a la meva sorpresa– un atac personal cap a la meva tasca com a investigador i divulgador, així com cap a les meves fonts d’informació (persones que vaig entrevistar i que avui ja no hi són). L’autor de manera poc subtil, m’acusava de crear fal·làcies entorn aquesta història de manera interessada, amb l’objectiu d’obtenir-ne beneficis que no em pertocarien.

En l’article en qüestió apareixen afirmacions poc respectuoses i ofensives com les següents:

Aquell fotògraf Sergi Bernal fent fotografies durant l’excavació de La Pedraja es va topar amb la possibilitat que aquell mestre de Bañuelos pogués estar enterrat allí. La història era interessant, un mestre català assassinat a Burgos els primers dies del cop d’estat feixista. Era una oportunitat per difondre, a bastament, les fotografies. En periodisme diuen, irònicament, que la realitat no t’esguerri una bona història. […] Alguns hem intentat difondre la seva figura desinteressadament, però per a algú altre Antoni Benaiges Nogués ha estat un vehicle per als seus interessos. […] José Antonio Abella sap reconèixer les fonts primigènies (no com d’altres).[1]

Així mateix, com apuntava en les primeres línies d’aquest escrit, també soc acusat per l’autor de l’article de crear fal·làcies mantingudes en el temps en relació amb el lloc i la data de mort del mestre Benaiges (dins l’apartat «Crònica de la persistent fal·làcia que Benaiges fou assassinat el 25 de juliol i que està a la Fossa de La Pedraja»), ignorant completament amb aquesta acusació que les meves fonts no són, ni molt menys, faules o llegendes de tradició oral, sinó informació emergida d’arxius, d’hemeroteques i d’entrevistes a persones properes al mestre (familiars, persones que el van conèixer i antics alumnes), tal com exposaré a continuació i a mode de recordatori.

La Pedraja. De la fossa a l’escola

La figura del mestre Benaiges va emergir a peu de la fossa de La Pedraja (a la província de Burgos i dins el terme municipal de Villafranca Montes de Oca) l’agost del 2010, no perquè m’ho inventés jo; de fet, jo encara no sabia de la seva existència. Però anem a pams.

Fa anys que treballo fent documental social mitjançant la fotografia. Havia estat en camps de refugiats sahrauís al desert algerià, havia treballat amb minories ètniques a la regió xinesa de Guizhou, amb l’Amical Mauthausen sobre els deportats del camp de Buchenwald o seguint el drama dels desnonats a l’àrea de Barcelona. L’any 2010, però, va sorgir dins meu la necessitat de parlar de la injustícia de les fosses del silenci a l’Estat espanyol i del dol, mai fet, dels familiars dels desapareguts durant la Guerra Civil Espanyola.  Cal dir que, afortunadament, no em guanyo la vida amb la fotografia ni amb el documental. Els treballs de recuperació de la memòria, com els del poble sahrauí, per a mi són per pur activisme.

Des de la creació del Memorial Democràtic l’any 2007 esperava l’anunci d’obertura d’una fossa a la comarca del Pallars Sobirà, concretament la fossa de l’Hostal d’Aidí. Volia col·laborar en la recuperació dels 8 desapareguts juntament amb la Nativitat Ginesta i Ribó, de 17 anys, violada i assassinada per militars i falangistes, però aquella fossa encara avui no s’ha obert. Cercant altres fosses, de manera voluntària, el destí va voler portar-me a les fosses de La Pedraja, a la província de Burgos. Volia parlar de les fosses i de persones republicanes assassinades per les seves idees polítiques a una zona on no hi havia hagut front de guerra ni represàlies per part de republicans. Volia aportar el meu granet de sorra en la dignificació d’aquelles persones que no coneixia, però que calia denunciar el seu injust final. Havien estat assassinats per un cruel règim que no deixava als familiars ni recollir els morts; a més a més, amb la imposició de l’oblit de tot allò per part de l’Estat, aquest ja democràtic, que ho condemnava tot a la desmemòria. Persones que no havien tingut el dret d’un enterrament digne ni una làpida que recollís el seu darrer crit, el del seu nom, persones a les quals havien intentat esborrar la seva existència enterrant-les en una fossa comuna. 

Durant la setmana que vaig acompanyar els familiars dels desapareguts, els forenses i arqueòlegs a La Pedraja, la meva tasca fou la de documentar i enregistrar entrevistes a familiars i retratar les fases de l’exhumació. Vaig saber de l’existència del mestre català Antoni Benaiges gràcies a la neta d’un desaparegut que m’alertava de dos importants fets: per una banda, afirmava que «un paisano tuyo está en la fosa», segons li va dir Antonio García, veí del poble de Bañuelos de Bureba (província de Burgos), que s’havia desplaçat a peu de la fossa per dir que allà hi havia enterrat el mestre del seu poble. D’altra banda, aquella mateixa tarda, el president de l’Agrupación de Personas Asesinadas en los Montes de La Pedraja rebia una trucada de Jaume Aragonès Benaiges, familiar del mestre i també investigador en la recuperació de la memòria del seu besoncle. Aquest, després de veure la notícia de l’exhumació de La Pedraja a la televisió, trucava per informar que tenia constància que el seu familiar havia estat enterrat en aquelles muntanyes.

I allà, amb aquell testimoni i aquella trucada per part d’un familiar, aquella muntanya de 105 esquelets d’assassinats, d’aquella primera exhumació, ens va catapultar a tots cap a l’Escuela Nacional Mixta de Bañuelos de Bureba, teixint una teranyina que relacionava la família de Mont-roig del Camp amb la fossa i aquesta amb l’escola, fent aflorar una història, indissociable, d’educació i memòria.

Informe de la Sociedad de Ciencia Aranzadi que recull el testimoni que indica que el mestre Benaiges podria estar en aquella fossa


La notícia sobre la possibilitat que en aquella gran fossa pogués estar enterrat un mestre català juntament amb la primera troballa sobre ell que vaig fer dies després a Internet; un article escrit des de Mèxic que, per la seva emotivitat, em lligà amb la història d’aquell home, va provocar que iniciés una obsessiva investigació per reconstruir la vida d’aquest mestre de Mont-roig del Camp.

Vaig iniciar la recerca entrevistant familiars, exalumnes del poble de Burgos, persones que l’havien conegut, recopilant un arxiu dispers de revistes d’educació dels anys 30, treballs ja publicats, articles en premsa i altres fonts arxivístiques. La recuperació de la memòria de Benaiges em va dur, fins i tot, a San Andrés Tuxtla (Estat de Veracruz, Mèxic) fent milers de quilòmetres en la recerca i farcint, així, un fons documental propi que encara avui, 11 anys després, continua creixent i s’utilitza per a projectes divulgatius actuals i m’anima i em porta cap a vies d’investigació aparcades inicialment i que ara estic treballant, respecte la vida del mestre mont-rogenc. Un fons arxivístic que està a la disposició d’aquells que vulguin divulgar la seva memòria de manera respectuosa.

Centrem-nos, però, en una de les qüestions en què es fonamenta l’acusació de crear fal·làcies: La Pedraja com a possible lloc d’enterrament del mestre català. Cal dir que en aquest punt he comptat i confiat sempre, per creure que fos així i defensar-ho, en el fet coincident que, ja des d’un bon inici i molt abans que jo iniciés la meva investigació, tant la família de l’Antoni com els veïns del poble de Bañuelos de Bureba on el mestre Benaiges havia exercit, situaven el lloc d’enterrament «en los montes de La Pedraja». 

Mentre els veïns del poble havien obtingut aquesta informació per la proximitat temporal i espacial als fets; la família l’havia obtinguda a partir d’un retall de diari que arribà a ells a finals del 1936, on s’informava de l’assassinat del mestre.

Però, sens dubte, una de les dades més valuoses i amb més validesa en aquesta història –des del punt de vista dels historiadors– en tractar-se d’una font documental publicada en premsa d’època, una font primària[2] i que confirmaria de nou el lloc d’inhumació, és un document publicat al Butlletí de Defensa Local de Vilanova i la Geltrú el 10 de novembre del 1936 titulat «Barbàrie feixista» que es conserva a l’Arxiu Comarcal del Garraf, a Vilanova i la Geltrú. En ell, Demetrio Sáez –el signant–, confirma l’assassinat del mestre i posa data i lloc als fets:

«Barbàrie feixista», publicació de la carta de Demetrio Sáez, veí de Bañuelos i amic del mestre Benaiges, comunicant el seu assassinat. Butlletí del Comitè de Defensa Local, Vilanova i la Geltrú, novembre de 1936


Per tal que aquesta carta arribés a Vilanova i la Geltrú, Demetrio Sáez va haver de desertar de les tropes franquistes –la pena per deserció, quan fou detingut mesos després, li suposà la condemna a mort–, per passar-se a les files republicanes i ja des de la zona «roja» enviar la carta a l’anterior destí del mestre: l’Escola Graduada de Nens de Vilanova i la Geltrú, per explicar on era l’Antoni.

La carta de Demetrio és categòrica. Podria estar errat –desconeixem les seves fonts– i ningú té la veritat absoluta, però gaudeix de ser un testimoniatge molt proper en el temps als successos recollits i, per tant, absent de la degradació o alteració sobre la informació que incorpora, irremeiablement, el pas del temps.

Per què Demetrio hauria d’inventar-se unes dades tan concretes, inclús taxatives, dirigides a la família més directa, com seria la mare i els germans? La carta que tenia com a objectiu tant la pròpia notícia (transmetre el terrible succés de l’assassinat del mestre), com la recuperació del seu cos per part de la família «cuando cese el Movimiento».

El poble de Bañuelos de Bureba

Aquell mateix any 2010 vaig visitar el poble de Bañuelos de Bureba amb l’objectiu d’entrevistar els exalumnes del mestre i d’altres persones que l’havien conegut. El destí final del mestre era comú en veu de tots ells; tant l’Eladio Díez, com el seu germà Severino (alumnes de Benaiges), posaven el destí final de Benaiges, sense cap mena de vacil·lació o dubitació, a la fossa de La Pedraja. De la mateixa manera, Jesús Carranza i el seu germà Luís, afirmaven el mateix.

En aquest punt del relat se’m fa inevitable deixar a l’aire unes reflexions: És possible que tot un poble vagi errat en el destí del seu mestre assassinat? Germina la fal·làcia només transcrivint allò que tants testimonis han verbalitzat? O en transcriure allò que diu un document d’època? 

Per poder defensar les meves tesis compto amb fonts directes: entrevistes fetes a les persones vives que van conèixer el mestre i documents d’època publicats, i que ara són consultables per tothom a les xarxes.

Altres investigadors de la figura del mestre, però, manifesten comptar també amb dades fefaents –o això deia al seu article el Sr. Rom–, provinents de fonts primigènies, les quals aporten informacions, si no contradictòries, sí discordants a les defensades en les meves investigacions, com seria la localització final de les despulles del mestre i la data de l’execució; això sí, tots coincidim que el mestre fou assassinat i enterrat en una fossa comuna.

Des del meu punt de vista, una font primigènia seria aquella provinent d’una entrevista gravada als protagonistes directes dels fets o una carta o diari personal –a mode de confessió– per part del botxí o del responsable directe de la seva execució o un testimoni presencial. Cap de les fonts que tenim és una font primària i sempre serà un dubte saber com aconseguí la informació Demetrio Sáez. Però per la seva rotunditat no sembla que emani de rumors.

Cal dir, i no és per crear desànim en els escèptics, que la història del mestre que va prometre el mar estarà sempre vinculada a la fossa de La Pedraja, sempre! I no només pels meus treballs divulgatius, sinó pel testimoni que el 2010 a peu de fossa va afirmar que allà hi havia el mestre del seu poble, com per la fonamental carta de Demetrio, pel relat de la família Benaiges (enregistrat el juliol del 2021), així com pels molts entrevistats, avui difunts, que van asseverar sempre que el destí final del mestre fou La Pedraja, tal com queda recollit als testimonis sonors –àudios– que resultaren de les entrevistes gravades per mi aquell mateix any i que estan a disposició de tots aquells/es investigadors que les vulguin escoltar. Als darrers anys he utilitzat el meu blog Desenterrant el silenci com a espai per socialitzar informació del projecte d’investigació, els quaderns elaborats per l’escola del mestre Benaiges, tant la de Vilanova i la Geltrú com la de Bañuelos de Bureba i documentació variada, com l’expedient de depuració, amb l’objectiu de difondre aquesta memòria.

Sostinc sempre les meves hipòtesis en testimonis i fonts directes documentades al llarg de més d’una dècada. Considero l’existència d’altres hipòtesis com una oportunitat d’arribar a l’objectiu comú, que és la reconstrucció de la història i el destí del mestre Antoni Benaiges i la recuperació del seu missatge i sentit en el nostre passat recent.

La veritat absoluta sobre el destí del mestre no la posseeixo ni jo ni altres investigadors, la tindrà, si la vida ens dona aquesta oportunitat, la troballa de les restes del mestre gràcies a la identificació per l’ADN; i fins al moment només tenim les restes trobades a La Pedraja, fins aleshores, cal treballar plegats i sumar esforços –no restar– per aconseguir-ho, evitant competicions absurdes de qui fou el primer a parlar del mestre o per veure qui és l’alumne més avançat en la col·lecció de veritats absolutes.

Moment en què el forense Paco Etxeberria recull teixit a Jaume Roigé Benaiges, nebot del mestre, per tal d’extreure-li l’ADN i poder trobar les restes d’Antoni Benaiges que exhumaren de La Pedraja. Barcelona. Sergi Bernal. 2011

Plaques d’homenatge a un represaliat a la seva vila, Mont-roig del Camp

En l’article del Sr. Rom objecte de la meva anàlisi es fa referència també a dues plaques instal·lades a Mont-roig del Camp. La primera d’elles va ser col·locada l’any 2013 i la segona, en forma de faristol, va ser instal·lada aquest passat mes de juliol de l’any 2021, ambdues a la casa natal del mestre.

Faristol instal·lat pel Memorial Democràtic i que s’integrarà dins la xarxa d’Espais de Memòria, juliol del 2021

En totes dues vaig tenir el plaer de participar en la redacció del text i disseny de la placa. Però, malauradament, segons l’autor de l’article, hi consten informacions errònies, com seria la data i lloc de mort del mestre, és a dir, el 25 de juliol de 1936 i La Pedraja, respectivament. Aquí cal assenyalar que el text d’ambdues plaques va ser consensuat per la mateixa família Benaiges, que donà el vistiplau en tenir per bones aquestes dades. Ara, a més, l’autor considera que la placa del 2013, és indigna dient: «A més, era una poc lluïda placa, indigne del mestre mont-rogenc.»

Jo vaig viure i retratar aquell moment, el moment en què vam inaugurar la primera placa al poble on va néixer i només puc dir que va ser un moment d’alegria i de joia per tots, sobretot pel Benaiges. Un acte de memòria viva necessari per a la família. Altres només veuen una placa plena de defectes i no el que veritablement significa aquella placa, el retorn, molts anys després, del mestre a la seva vila; la crítica destructiva sempre és gratuïta.

Els nebots del mestre Benaiges i el que fou l’alcalde de Mont-roig del Camp, el Sr. Ferran Pellicer, en la inauguració de la primera placa. Sergi Bernal. 2013

La Machacadora

Vaig tenir la sort d’entrevistar el Sr. R. M., fill d’un militant socialista assassinat a La Pedraja. No posaré el seu nom per respecte a ell i a la seva família. Va morir fa uns anys. És una de les persones que més va contribuir a les exhumacions de les fosses de La Pedraja i, a més, va vetllar per recollir (en forma de llistat) tots els noms de les persones desaparegudes i assassinades a la seva ciutat, Briviesca. Gran part dels noms de víctimes que coneixem avui dia són gràcies a ell.

El vaig conèixer durant la primera campanya d’exhumacions de la fossa de La Pedraja l’any 2010. Durant els sis o set dies que durà aquella excavació hi va ser present cada dia. Més endavant el vaig poder saludar durant els molts homenatges als desapareguts als quals vaig assistir a les fosses de La Pedraja tots els 1 de novembre des d’aquell 2010. En totes aquelles ocasions vaig poder parlar amb ell i el vaig poder entrevistar tant al seu domicili (en dues ocasions) com una més a peu de fossa l’any 2011 (entrevista que recolliria el documental El Retratista). Mostraré la informació recopilada sense fer cap judici de valor, només exposaré les dades que, en aquells moments, vaig recollir.

Durant una d’aquestes entrevistes –en concret la que li vaig poder fer a Briviesca el 30 desembre de l’any 2010 i de la qual conservo el testimoni sonor–, em va parlar de l’existència d’un lloc anomenat La Machacadora, on deia podria haver estat assassinat el mestre Benaiges. S’obria, així, una nova hipòtesi sobre el lloc d’execució del mestre i que seria abraçada i defensada per alguns autors en les seves teories sobre el final del mestre mont-rogenc.

Deia:

Y yo creo que no fue el día 25 [referint-se a la carta de Demetrio Sáez] que fue lo más, lo más el 21 o el 22 cuando le asesinan. Y tampoco fue en La Pedraja, porque en La Pedraja no se había llevado a nadie todavía y el rum-rum de la gente opina que le asesinaron aquí en un paraje que se llamaba La Machacadora. La Machacadora ¿por qué? porque cuando mi padre fue contratista de obras públicas instaló allí una machacadora de piedra caliza para las carreteras, porque si no se había de picar a fuerza de martillos pilones, se ponían unas gafas de rejilla los operarios… y por eso le llamaban La Machacadora. ¿Pero qué es cierto? no lo sé, porque no lo sé, parecen que fueron rumores. Pero La Pedraja… me parece que fue casi imposible porque allí no empezaron a llevar hasta el mes de agosto, primeros de agosto, creo…[3]

I a la meva pregunta: «Cuando usted va a ver a su padre el 20 de julio, ¿qué le dice?», em va respondre:

Pues no lo sé, por que yo no hablé con él, habló mi madre, porque yo era un chiquillo, me quedé allí en la puerta y no sé, no sé lo que hablarían. Tampoco mi madre me dijo nada. Para mi que le asesinaron, yo creo, que al día siguiente.

En un altre moment de l’entrevista afegia:

Lo podrían haber llevado a La Pedraja es posible pero en 25 no, antes, al día siguiente o a los dos días. Para mi que lo asesinaron al día siguiente. En la cárcel, al día siguiente de que se lo hicieron (el asesinato), mi padre me dice: «A don Antonio le sacaron y no sabemos dónde le han llevado.» Le tenían una inquina terrible. ¿Por qué? Porque era un buen hombre, sencillamente buen hombre, de ideas era socialista. En el pueblo de Bañuelos la mitad del pueblo estaba contra él. Organizaba un baile, donde bailaban niños y niñas y eso no gustaba a la gente.

És un testimoni molt important, ja que dona informació de la reclusió de forma directa. És ben cert que el seu testimoni entra en contradicció amb l’escrit de Demetrio, ja que un assenyala el dia 25 com a data de l’assassinat i l’altre el situa en dies anteriors. A més, el testimoni de R. M. també entra en contradicció amb aquells que parlen, amb rotunditat, del dia 19 de juliol. A l’entrevista enregistrada l’any 2010 mai va referir que el mestre fos assassinat el 19 de juliol, com tampoc em va dir que tingués unes memòries escrites, que ara recupera el treball del Sr. Abella[4] i de les quals més endavant transcric una part, concretament, aquella que parla de la desaparició del mestre Benaiges.

Durant aquella trobada el Sr. R. M. aportà documents, però mai aquestes memòries, fet que em fa pensar que aquestes dades es recullen posteriorment a la meva entrevista del 2010. Concretament, aquesta gravació la vaig fer arribar al senyor Abella, abans que publiqués el seu llibre.

Per donar llum sobre els  clars i obscurs de la seva estada a la presó, els darrers anys he buscat, sense èxit, un registre d’entrades i sortides d’aquell centre d’internament i, fins i tot, la possibilitat d’entrevistar la família del funcionari de presons, Lázaro Varela, treballador municipal, que gestionava aquell edifici públic de Briviesca. Però és cert que el mateix silenci del mestre parla, paradoxalment, per si mateix: El mestre va ser assassinat i posteriorment el van fer desaparèixer, ficant-lo en un forat que després taparien amb terra. Dada coincident en tots els treballs d’investigació fet fins al moment.

Una altra dada és la trucada que fa Jaume Aragonès, familiar del mestre a finals d’agost del 2010 que abans indicàvem. Havia trucat al representant de l’Agrupació de familiars que havien promogut aquella exhumació, després de veure la notícia de la fossa a la televisió. Aquella trucada va fer que acabés parlant amb el Sr. R. M. per comunicar-li que la família Benaiges tenia constància que l’Antoni era a la fossa de La Pedraja. Segons el mateix Jaume, no se li va dir res relatiu a La Machacadora, d’aquí que mesos més tard en Jaume Roigé, un altre familiar del mestre s’arribés a Barcelona per tal que li extraguessin ADN del seu teixit bucal per arribar a identificar-lo amb alguna de les restes exhumades a La Pedraja.

Un any després, el 25 d’octubre del 2011 per ser més exactes, la família de R. M. em va fer arribar una llista que s’havia elaborat amb la seva ajuda. La llista era un document de Word, duia per títol: «DESAPARECIDOS DE BRIVIESCA EN 1936», es tractava d’un document en què agrupava desapareguts segons el seu destí final. Els topònims m’eren coneguts, eren els de La Pedraja, el Monte Estepar i La Brújula, tots ells espais de memòria, ja que en tots ells s’hi havia assassinat a republicans, enterrant-los després en fosses. No havia rastre de La Machacadora. En aquest document el mestre estava agrupat juntament amb 14 persones més, l’apartat duia per títol: «DESAPARECIDOS DE BRIVIESCA PERO SIN SEGURIDAD DE DÓNDE FUERON ASESINADOS Y ENTERRADOS».

No obstant, malgrat els dubtes que anaven sorgint sobre la hipòtesi de La Machacadora com a possible destí final del mestre, i amb l’objectiu últim de trobar-lo, fa uns anys que vaig començar a cercar membres de la Coordinadora Provincial para la Recuperación de la Memoria Histórica de Burgos per tal de valorar una possible exhumació en aquest entorn. Malauradament, des de la Coordinadora van desestimar l’exhumació per la falta d’evidències. Jo aportava l’entrevista feta al Sr. R.M. i fotografies aèries del 1945, del 1956 i del 1973. Necessitaven, però, d’una banda, una petició expressa de la família del desaparegut per exhumar i, a més, les evidències necessàries que en aquell entorn pogués haver-hi algú enterrat, evidències que no tenien pels dubtes que generava aquell creuament de camins. Així que, per part de la mateixa Coordinadora, no van veure clar que l’enterrament fos a tocar d’una zona freqüentada pels operaris de la màquina «machacadora». Però, sobretot, a mi em semblava estrany que no hi hagués cap altre familiar amb noms i cognoms que denunciés una altra execució a La Machacadora i que l’Antoni Benaiges fos, doncs, l’únic assassinat en aquell paratge, a un municipi que, tristament, comptava amb més de 50 desapareguts, assassinats per la repressió. A ningú se li escapa que el cop d’Estat del 18 de juliol fou una operació mil·limètricament planificada des de la primavera del 1936 i que el fet d’assassinar una única persona en aquell entorn dins el municipi, grinyola, ja que els falangistes no improvisaven; sobretot quan l’objectiu era fer-los desaparèixer.

No obstant això, la hipòtesi que el mestre pogués ser enterrat a La Pedraja no entra dins dels meus dogmes de fe, si trobem dades fonamentades i precises que indiquin un altre lloc, faré tot el possible per tal que s’acabi exhumant aquella fossa. La meva intenció era –i és– trobar les despulles del mestre allà on siguin, bé a La Machacadora, a La Pedraja o allà on ho afirmi un testimoni fiable. Resulta fàcil dir que el mestre fou assassinat en un altre paratge, criticar a tots aquells que no comparteixen aquesta hipòtesi –que no és cap veritat absoluta–, però no moure un sol dit per desenterrar-lo, tal com vaig intentar fer amb La Machacadora.

Volem fer articles difamatoris o un veritable acte de justícia? Si volem fer justícia caldria que tots ens poséssim d’acord i, juntament amb la Coordinadora Provincial para la Recuperación de la Memoria Histórica de Burgos, plantejar de nou/insistentment un projecte d’exhumació a La Machacadora.

La data de la mort: 19 o 25 de juliol?

El Sr. R. M. era un home amigable, tenia una gran facilitat de paraula i una memòria prodigiosa, però pel que fa a la data d’execució del mestre (segona font de discrepància entre investigadors) a l’entrevista, que jo li vaig fer, no va afirmar que fos assassinat el dia 19, tal com els altres investigadors sí que afirmen amb rotunditat,[5] tant com per exigir la rectificació de les plaques col·locades a Mont-roig del Camp per incorporar aquesta dada. El testimoni menciona, en tot cas, la possibilitat que fos el 20, 21 o el 22.

Potser sí que fou assassinat el 19 de juliol, però tant els documents publicats en premsa d’època –en els quals jo em baso– com el testimoni del mateix Sr. R. M., l’any 2010, situen la data en dies posteriors. Malauradament no he pogut consultar els documents manuscrits del mateix Sr. R. M. que refereix l’escriptor José Antonio Abella al seu llibre Aquel mar que nunca vimos (Ediciones Valnera, 2020), mencionat pel Sr. Martí Rom al seu article com a font primigènia, i dels quals no coneixem amb certesa el seu contingut total donat que ens diu que la família es reserva el dret de mostrar-los.

En l’esmentat llibre, l’autor, transcriu les notes del Sr. R. M.:

El día siguiente, 20 de julio, por la mañana mi madre preparó algo de comida en una tartera, porque, suponía que estaría preso mi padre, como así resultó, yo la acompañé, llegamos a la cárcel, preguntamos por él; efectivamente, estaba allí detenido con más de 200 compañeros. Allí había un barullo tremendo y un gran griterío. Nos revisaron lo que llevábamos, le llamaron a mi padre y en la misma puerta de hierro de la entrada a las celdas le entregamos la comida y él nos contó, en unos minutos, porque no nos dieron más tiempo, como la tarde del día anterior, domingo 19 de julio, al maestro de la escuela de Bañuelos de Bureba, que también le habían detenido por la mañana, le dieron una terrible paliza que era por todos los sitios y que por la noche se lo llevaron y nunca más se supo de él. Se supone que lo asesinaron en La Machacadora, un paraje que hay a la entrada de la carretera de Santa Casilda.

Fets com aquest, on un mateix testimoni aporta, en diferents moments, dades no coincidents, en memòria, són habituals. Per exemple, cal esmentar, que abans, durant i després dels treballs d’exhumació de la fossa de La Pedraja el 2010, en diverses ocasions els arqueòlegs han acudit a aquelles muntanyes a exhumar més fosses que tenien localitzades, segons informacions de testimonis de l’època. Doncs bé, tot i aquell, fonamental testimoniatge, la gran majoria de les vegades no s’han trobat restes humanes.

Si bé, el testimoni del Sr. R. M., en la gravació realitzada per mi el 2010, dubtava que el mes de juliol poguessin haver assassinat algú a La Pedraja –segons ell les execucions allà no comencen fins a l’agost– comptem amb un testimoni que afirmaria el contrari. És el cas del Florentino Gordo, anarcosindicalista oriünd de Tormantos, la Rioja –que salvà la vida a la mateixa fossa de La Pedraja– que escriví una carta, localitzada a l’Arxiu Militar d’El Ferrol, de la qual conservo una còpia al meu arxiu, afirmant que el dia 25, per Sant Jaume, ja hi havia persones assassinades en aquelles muntanyes.

El procés contra aquest anarcosindicalista conté una nota manuscrita per ell mateix, afirmant que el dia 25 de juliol del 1936 un camió que portava 8 veïns de Tormantos passà per Briviesca a recollir un pres de Bañuelos i d’altres del poble de Leiva per tal de ser executats a La Pedraja, en grups de 4; encara que no tots no foren assassinats. Sembla ser que entre els falangistes del piquet d’execució hi havia un familiar de Florentino el qual simulà l’execució sense matar-lo en realitat.

Pot ser aquell detingut de Bañuelos, l’Antoni Benaiges? Alguns autors creuen que podria tractar-se de Domingo Viadas, un veí del poble de Bañuelos també assassinat pels feixistes. Però jo dubto d’aquesta hipòtesi ja que Demetrio Sáez, l’autor de la carta, mai tindria aquesta confusió. Recordem que ells dos eren amics i veïns. Vull dir que es coneixien i que Demetrio sabia, amb precisió, el dia que Domingo Viadas s’havia lliurat a les autoritats colpistes, per ser després assassinat.

Existeix una clara coincidència, molt rellevant, entre la data de la carta d’en Demetrio i el manuscrit que fa el Sr. Florentino –veí d’un poble de la Rioja i sense connexió amb el primer– explicant-ho després de salvar la vida.

Manuscrit del represaliat Florentino Gordo. Arxiu Militar d’El Ferrol

Hi ha dues dades que se’ns estan passant per alt, i que són de molta importància: La primera dada que ens pot conduir cap al 25 de juliol, i no abans, com a data de l’assassinat és la constitució del nou Ajuntament de Briviesca, ajuntament adherit a les Juntas de Defensa Nacional que sorgí fruït del cop feixista del 19 de juliol i que es va constituir el dia 24 de juliol. I, l’altra dada, és que els assassinats extrajudicials de persones detingudes, no comencen ni el dia 19 ni el dia 20, sinó dies més tard, bàsicament per si el cop fracassava. Per reforçar aquest raonament, recullo el fet que el mateix general colpista Emilio Mola, autor del violent «Bando de guerra» del dia 20 de juliol del 1936, va revocar la seva mateixa ordre d’afusellament d’un grup de gent d’esquerres que fugien de Pamplona, i va decidir-ne l’empresonament (Preston, Paul (2011): L’holocaust Espanyol, p. 310).

Les milícies patriòtiques que van detenir els dirigents i partidaris del Front Popular i ocuparen els edificis públics i rellevants per tenir el control del territori, no eren bandes incontrolades, tot el contrari, responien a una jerarquia castrense i eren disciplinades. Per aquest fet, als primers detinguts el 19 de juliol els van detenir i els van portar a presó i no els van executar el mateix dia.

Diferents autors[6] apunten que les milícies paramilitars que es van fer càrrec de l’ordre públic a les rereguardes –i també a la ciutat de Briviesca– no van ser grups d’incontrolats, sinó que rebien ordres de superiors. Les de Briviesca procedien del mateix ajuntament, integrat per les elits que sempre havien tingut el poder econòmic; essent executades per uns nous protagonistes, els falangistes, que havien vençut militarment als carrers de la localitat. Per tant, la desaparició del mestre havia de provenir d’una ordre directa del nou consistori, a partir del dia 24 de juliol. Com a apunt, cal dir que les Juntas de Defensa Nacional, òrgan de govern colpista, que estava per sobre dels ajuntaments, també es van constituir el 24 de juliol.

La llarga llista de desapareguts de Briviesca a La Pedraja

Un dels primers noms que recull el llistat d’assassinats a les muntanyes de La Pedraja és el de l’Antoni Benaiges i Nogués, i un dels que van confeccionar aquesta llista va ser el Sr. R. M. no en Sergi Bernal…

De debò, que hi ha persones que treballen per esborrar el nom del mestre de la placa de La Pedraja? Algú pot posar la mà al foc de que el cos de l’Antoni Benaiges no es troba en aquell indret o que no sigui un dels 112 esquelets que no s’han pogut identificar pel mal estat de les restes? O bé, què fou allà traslladat abans del 25 de juliol?  Recordem que són moltes les persones de Briviesca i de la seva comarca que van acabar allà enterrades. A més, en les dues exhumacions que s’han dut a terme en aquelles muntanyes s’han pogut recuperar 135 despulles de desapareguts. D’aquests, degut al mal estat de les restes, només s’han pogut identificar mitjançant l’ADN, 23 esquelets. La resta continua sense tenir nom.

Memorial als assassinats a la Pedraja. Fossa de la Pedraja. Sergi Bernal. 2021
«Relación de personas conocidas, asesinadas en este paraje». Fossa de La Pedraja. Sergi Bernal. 2021

A més, la mateixa web de l’Agrupación de Familiares de las Personas Asesinadas en los Montes de  La Pedraja a l’apartat de «Desaparecidos» informa que l’Antoni Benaiges és un dels desapareguts en aquesta fossa.

Conclusió

Durant aquests anys, he intentat fer una feina d’investigació i de divulgació entorn de la figura del mestre Benaiges, però, malauradament, hi ha persones que veuen en aquest treball cooperatiu, afany de protagonisme, interessos i egocentrismes. Resulta fàcil menysprear la feina dels altres, però ben puc assegurar que molt més difícil és, per una banda, posar d’acord tantes persones per recuperar la memòria del mestre i, per l’altra, gestar una base documental com la que he anat nodrint en la meva constant tasca d’investigació al llarg de ja més d’una dècada: tasques de documentació de la fossa, d’exalumnes (en aquells temps, encara amb vida), de la família Benaiges a Mont-roig o a la platja de la Pixerota, del mateix mestre o de l’escola, moltes entrevistes personals, hemeroteques, publicacions i, és clar, picar pedra consultant arxius com:

– Archivo Provincial de Burgos

– Archivo Provincial de Álava

– Archivo de la Diputación de Burgos

– Archivo de la Universidad de Valladolid

– Archivo de la Universidad de  Salamanca

– Archivo General Militar de Ávila

– Archivo General de la Administración

– Archivo General Militar de Madrid

– Archivo General Militar de Guadalajara

– Archivo Intermedio Militar Del Noroeste

– Archivo Municipal de Burgos

– Archivo Municipal de Briviesca

– Archivo Municipal de Colmenar Viejo

 – Archivo de la Escuela Experimental Freinet y al personal de la mateixa, a San Andrés Tuxtla, de l’Estat de Veracruz, Mèxic –escola creada per Patricio Redondo–

– Arxiu Comarcal del Garraf

– Arxiu Històric de Barcelona

– Arxiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat

– Arxiu del Pavelló de la República

– Arxiu Fotogràfic de Barcelona

– Arxiu Municipal de Mont-roig del Camp

– Arxiu de la Universitat de Barcelona

– Arxiu de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú

– Biblioteca Nacional de Catalunya

– Biblioteca Nacional

– Centro Documental de la Memoria Histórica de Salamanca

Personalment, pel que fa a la localització de les despulles, jo m’inclino a pensar que podrien ser a La Pedraja per les excepcionals dades que aporta Demetrio i per la seva rotunditat en expressar-les i perquè estan publicades, a més, en un document d’època, d’aquesta manera la informació no s’ha vist alterada pel pas del temps, tot i que desconeixem completament quina és la font d’aquestes dades. Només sabem que la informació era tan valuosa –i vull pensar que rigorosa– que arriscà la vida per fer-la arribar a la família del mestre. Sumem, també, la carta de Florentino, en què cita que van assassinar una persona de Bañuelos el mateix dia 25 de juliol, tenim un altre indici que apunta a La Pedraja. I si, a més, sabem que l’Ajuntament de Briviesca no es constituí fins al 24 de juliol, i d’allà emanaven les ordres directes sobre les milícies falangistes, és una dada no menor que ens podria marcar el dia 25 de juliol com a dia de la desaparició del mestre.

Respecto, però, tesis diferents a la meva, i no penso acusar els seus autors de fal·laços, tal com han fet amb mi i, de retruc, amb la mateixa família i altres fonts en les meves investigacions.

De tots els testimonis directes que vaig entrevistar, cap d’ells no presencià l’assassinat del mestre; desconeixem la font de Demetrio, però la resta tenim clar que no ho van presenciar. Alguns, fins i tot, admeten basar-se en rumors de la gent de Briviesca, sense especificar-ne els autors. També el Sr. Abella en el seu llibre indica que uns nens van veure uns cadàvers en aquell indret, La Machacadora –potser un d’ells era en  Benaiges? Segurament no ho sabrem mai. Del que estem segurs és que aquells nens no identificaren el mestre. Cal dir, doncs, que no existeix cap testimoni presencial que el relacioni amb La Machacadora, tampoc amb La Pedraja, això és cert, però el desconeixement de la font de Demetrio Sáez, informació publicada aquell mateix 1936 en un diari català, ens dona el benefici del dubte.

Caldrà esperar, doncs, que apareguin altres fonts documentals per donar més llum a aquests successos. El que tots hem de tenir molt clar és el denominador comú de tots els informants: que l’Antoni fou assassinat i enterrat en una fossa comuna lluny de casa, lluny del mar.

Vaig tenir la sort de fotografiar les exhumacions de les fosses de La Pedraja fa 11 anys i de saber d’ell gràcies a un veí del poble de Bañuelos i és gràcies a això que puc explicar la seva història, una història d’educació i memòria, d’escola i de fossa, la de La Pedraja; història que commou i que potser, això no ho sap ningú, tot aquest esforç col·lectiu serveixi per algú com a antídot contra els feixismes que de nou ens assetgen.

Per finalitzar aquest article, cal afegir que hi ha un altre mitjà on ha estat publicat l’article acusatori del Sr. Martí Rom. Casualment ell mateix forma part del seu equip de redacció. Parlo de la revista local Ressò Mont-rogenc, amb el director de la qual m’he posat en contacte per sol·licitar la publicació d’aquest mateix article i així tenir l’oportunitat d’exercir el meu dret a la legítima defensa. Amb la certesa que els ha arribat el meu prec, no he obtingut resposta.

Memòria – Justícia – Veritat

Barcelona, 28 de desembre del 2021


Annex

Els ecos de Benaiges, la recuperació de la seva memòria. Perquè no van enterrar morts, sinó llavors

La primera exposició fotogràfica va veure la llum l’any 2011, ara fa 10 anys a Mataró, la producció va anar a càrrec d’un casal de barri, li vam posar de nom «Desenterrant el silenci». Al llarg d’aquests anys ha passat per més de 60 sales arreu de l’Estat espanyol. Actualment es troba a Alcúdia (illa de Mallorca) i per a l’any 2022 passarà pel Port de Tarragona, Constantí, Súria..

Inaugurant l’exposició a la Universitat de Lleida. Andreu Fernandez. 2014
L’exposició també va passar per la Biblioteca Central Xavier Amorós de Reus. Sergi Bernal. 2014
L’exposició a l’església Vella de Mont-roig del Camp, durant els actes de declaració de Fill Il·lustre de Mont-roig al mestre Antoni Benaiges. 2021

L’any 2013 arribà l’assaig i el documental que foren publicats per l’Editorial Blume. L’assaig s’anomenà Desenterrant el silenci. Antoni Benaiges el mestre que va prometre el mar, es va publicar gràcies a la feina de Paco Escribano, Queralt Solé i Francisco Ferrándiz.

Portada del llibre Desenterrant el silenci.

Antoni Benaiges el mestre que va prometre el mar

El documental: El Retratista va néixer del treball del documentalista italià Alberto Bougleux i va ser produït gràcies a més de 200 micromecenes. Aquestes persones ens van ajudar a trobar la memòria de Benaiges en l’escola fundada per Patricio Redondo a San Andrés de Tuxtla, un poble de l’estat de Veracruz, Mèxic. Allà, a 9.000 km de distància, vam constatar com els nens i nenes d’aquella petita escola mexicana retien homenatge permanent al mestre Benaiges imprimint el seu nom a la contraportada dels seus quaderns escolars, ni més ni menys que des del 1940 fins avui!

S’han fet més de 100 passis, molts per a escoles i instituts, i milers de quilòmetres per gravar-lo i projectar-lo. Va estar 4 mesos en cartellera als Cinemes Girona de Barcelona, després n’hi va haver projeccions a Mèxic, Colòmbia, Xile, a espais de memòria a l’Argentina i a moltíssimes ciutats de l’Estat per explicar la història esborrada del mestre Benaiges.

Coberta del documental El Retratista
Projecció del documental El Retratista a la façana de l’escola de Bañuelos de Bureba. 2013. Setanta-set anys després Benaiges i els seus exalumnes tornaven a les parets d’aquella escola. Sergi Bernal

L’any 2014 es fundà l’Asociación Escuela Benaiges, que tenia com a objectiu la recuperació de l’escola de Bañuelos de Bureba, fins a aquell moment abandonada. Ara és un espai visitable i molt ben cuidat.

L’any 2015, després que l’exposició passés per Cerdanyola, el cantautor d’aquest municipi, Ramon Sauló, juntament amb Manel Gil-Inglada, dedicaven dues cançons al mestre desaparegut, «Lejos queda el mar» i «I el mar esperant», aquesta última en català.

Homenatge en què cantà Ramon Sauló. Platja de la Pixarota de Mont-roig, 25 de juliol del 2016. Sergi Bernal

L’any 2018, es va presentar al Museu Marítim de Barcelona una nova exposició que va obtenir el premi Ciutat de Barcelona.

Visita guiada per l’escola de Sant Fruitós de Bages, Pla del Puig. 2018

En paral·lel, aquell mateix 2018, juntament amb el mestre freinetià Sebastián Gertrudix, publicàvem amb l’Editorial Gregal la novel·la, Els vaig prometre el mar (en castellà, El mar serà). Ara en publica la segona edició en català l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Per als autors és un plaer que aquest llibre de memòria i educació arribi als mestres i al públic en general.

Portada del libre Els vaig prometre el mar

Per a aquest 2022 esperem noves publicacions, com el còmic i noves accions per continuar divulgant la memòria del mestre, projectant el documental a escoles i instituts. Anirem a Santa Coloma, Reus, Flix, Sant Feliu de Llobregat, Tarragona…

Des de fa uns mesos els Tallers d’impremta Freinet són una activitat que acompanya l’exposició. A més, juntament amb els mestres freinetians Sebastià Gertrúdix i Alfredo López preparem una biografia que publicarà el MCEP (Movimento Cooperativo de la Escuela Popular). Dins d’aquest treball biogràfic escrit a sis mans, inclouré un article en el qual porto mesos investigant, s’anomenarà «Els punys i les pistoles contra l’Antoni Benaiges», un treball que posa focus en els victimaris del mestre.

La història del mestre Benaiges pot ser un antídot contra el feixisme i cal utilitzar-la, sense egos, en aquests temps en què la ultradreta guanya pes a les institucions i es fa sentir als carrers.

A més, el febrer del 2022 s’espera l’estrena d’una obra al Teatre Nacional de Catalunya que s’anomenarà El mar, visió d’uns nens que no l’han vist mai. És dels dramaturgs Alberto Conejero i Xavier Bobés.

I a l’estiu es començarà a gravar la ficció. Tindrem la pel·lícula del mestre Benaiges, amb el guió de l’Albert Val i la Patrícia Font en la direcció. Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar serà produïda per Minoria Absoluta i Lastor Media.

Finalment, vull compartir una petita part del treball documental, un treball que consta de més de 7.000 fotografies, sense comptar els documents consultats a arxius, revistes d’època i entrevistes i que ara és objecte d’escarni:

Fotografies, quaderns escolars, cartes manuscrites… Records que conservava la família de l’Antoni  Benaiges. Mont-roig del Camp. 2010
Senyalització de la fossa de La Pedraja, agost del 2010. La proximitat del Camí de Sant Jaume va fer que les visites de pelegrins fossin constants durant l’exhumació
Comença un nou dia i amb els arqueòlegs els treballs d’exhumació. Fossa de La Pedraja, 2010
Fossa 1. La Pedraja, 2010
Els arqueòlegs i forenses Paco Etxeberria, Claudio Albizu i Almudena Rubio. Fossa de La Pedraja, 2010
Familiars i curiosos segueixen els treballs d’excavació. La proximitat a un tram del Camí de Sant Jaume va propiciar l’assistència constant de pelegrins durant els dies que es va dur a terme l’exhumació
Els treballs d’exhumació avancen i es comencen a distingir restes que permeten establir el nombre d’individus enterrats. En aquest tram se’n comptabilitzen 28. El còmput final de les dues fosses va ser de 135
A mesura que avancen els treballs d’exhumació les restes es van fent visibles. Ossos, objectes personals i bales evidencien la mort violenta de les persones enterrades. L’emoció envaeix la fossa, els familiars es lamenten i ploren els desapareguts
Arxiu Provincial de Burgos, carpeta «Educación, Sección Depuración de maestros de primera enseñanza», resolució de l’expedient de depuració al mestre: «Separación definitiva y baja en el escalafón». Procés realitzat quan el mestre portava dos anys assassinat a la fossa comuna. Burgos, 2010


Antoni Benaiges i disset dels seus alumnes. Dos anys abans, l’any 34 havia arribat al poble burgalès de Bañuelos de Bureba disposat a aplicar, a la seva petita escola rural, la tècnica Freinet, una innovadora metodologia pedagògica basada en la participació dels alumnes i l’ús de la impremta. Fotografia feta el 1936 amb la façana de l’escola de fons, Bañuelos de Bureba. 2010


Eladio Diez, exalumne del mestre Benaiges. Bañuelos de Bureba. 2011
Felisa Viadas, de 89 anys, observa el quadern d’El Retratista on els nens expliquen un fet extraordinari per ells: la visita que van rebre d’un fotògraf de l’època. El quadern, com tots els altres, van ser elaborats per ella i els seus companys d’escola. Saragossa. 2012
Antonio Garcia, ex-alumne del mestre Benaiges. Bañuelos de Bureba. 2015
Les mans d’Antonio i impremta mexicana, composició de la portada d’El mar. Vaig fer la donació d’aquesta impremta per tal que fos exposada a l’escola de Benaiges l’any 2015. Bañuelos de Bureba. 2014
Eladio Diez, exalumne del mestre Benaiges a interior l’escola. Bañuelos de Bureba. 2011
Les mans d’Eladio Díez, exalumne d’Antoni Benaiges, fullegen un quadern fet pels seus companys i ell mateix. El quadern va estar amagat durant molts anys al poble. La por a parlar o a mostrar alguna cosa de l’antic mestre va romandre i roman encara a dia d’avui entre els seus exalumnes. La por i el terror a reviure aquells dramàtics successos els paralitzen. Bañuelos de Bureba. 2011


Jesús Carranza no va ser alumne del mestre Benaiges, donat que era molt jove, però conserva un bon record de les activitats extraescolars d’aquell peculiar mestre que no pegava. Recorda les excursions dels alumnes als pobles veïns, els balls que organitzava per als mossos tots els diumenges, les sessions de música i cant que sortien de l’escola… Jesús, conserva material de treball de l’escola d’Antonio, són quartilles escrites pels nens de pròpia mà. Briviesca. 2011


Els nens de Bañuelos es comuniquen amb els de Vilanova explicant que tenen un nou mestre i que faran un diari que es dirà Gestos, el qual parlarà de coses de nens i serà fet per nens. Observem la cal·ligrafia tipus script que utilitzaven aquestes criatures, molt semblant a la d’impremta. Aquestes quartilles estan datades al 1934 i van ser salvades de la crema de tot el material escolar que van fer els falangistes el mateix juliol del 1936, després que el mestre fos detingut. Bañuelos de Bureba. 2011


L’Elisa i en Jaume, nebots del mestre Benaiges, a Mont-roig del Camp. Conserven gran part del llegat de l’Antoni, llegat que té cabuda a una petita capseta. Es tracta de fotografies, cartes, etc., i de 12 dels 13 quaderns que va publicar la petita escola de Bañuelos de Bureba, joies literàries. Mont-roig del Camp. 2010
Capsa on es conserven el quaderns propietat de Jaume Roigé Benaiges, l’altre nebot. Mont-roig del Camp. 2010
Jaume Aragonès Benaiges, Jaume Roigé Benaiges i Elisa Benaiges em mostren la platja de la Pixerota, allà on l’Antoni volia portar els seus alumnes de Burgos per tal que coneguessin el mar. Mont-roig del Camp, 2010
Fotografia que conserva Tasio Diez, germà de l’Eladio, per no oblidar el mestre. Briviesca, 2010
L’Escuela Experimental Freinet de San Andrés de Tuxtla, Veracruz, Mèxic, fou fundada per un amic del mestre Benaiges, el mestre Patricio Redondo. Des del 1940 aquella escola publica quaderns utilitzant pedagogia Freinet, tal com ho feia el mestre Benaiges als anys 30. Tots els quaderns recullen el nom de Benaiges, com a homenatge al mestre assassinat. San Andrés de Tuxtla. 2012
Tipus i mà infantil. San Andrés de Tuxtla. 2012
Alumnes mexicans component textos. San Andrés de Tuxtla. 2012
Alumnes mexicans entintant una composició. San Andrés de Tuxtla. 2012

[1] Martí Rom, Josep Miquel: «Antoni Benaiges Nogués: un mestre mont-rogenc assassinat el 19 de juliol de 1936 a Briviesca (Burgos)»

[2] Es tracta d’una font primària ja que es va elaborar pràcticament al mateix temps que els esdeveniments que volem conèixer. Arriben a nosaltres sense ser transformades per cap persona; és a dir, tal com van ser fetes al seu moment, sense modificacions posteriors.

http://www.sabuco.com/historia/Fuentes.htm

[3] Entrevista a R. M. 2010, Briviesca.

[4] Abella, José Antonio (2020): Aquel mar que nunca vimos. Ediciones Valnera.

[5] Martí Rom, Josep Miquel: «Antoni Benaiges Nogués: un mestre mont-rogenc assassinat el 19 de juliol de 1936 a Briviesca (Burgos)»

[6] García Nevares, José Luís. (117) Élites y poder local en un núcleo semirrural castellano durante la crisis del Estado. Montero Gutiérrez, J. et al. (187) Aterrados, sacados y (des)enterrados.