Tomàs Bergadà Pi va néixer el 27 de novembre del 1862, en una casa del carrer de l’Hospital, el mateix any en què ho feien el pintor simbolista vienès Gustav Klimt i l’escultor valencià Marià Benlliure. El 1860 i 1863 havien nascut els pintors expressionistes James Ensor i Eduard Munch. El 1863 ho feia Signat i el 1864 el postimpressionista Henry Toulouse Lautrec. Encara a la mateixa dècada, el 1869 naixeria Henry Matisse, precursor dels fauvistes.
En el llibre de baptismes de la Prioral de Sant Pere, figura que el seu pare, Cristòfol Bergadà, era un comerciant de Reus i que la seva mare, Rosa Maria Pi, procedia de Benissanet. El 1894, quan tenia trenta-un anys, es va casar amb Josepa Torrell Monné.[1]
Els segles xix i xx, des del punt de vista artístic, seran l’època dels ismes: neoclassicisme, romanticisme, realisme, impressionisme, divisionisme, postimpressionisme, simbolisme, expressionisme, modernisme, fauvisme, cubisme, futurisme, suprematisme, constructivisme, neoplasticisme, dadaisme, surrealisme, informalisme, etc. Aquest ampli ventall fa difícil emmarcar Els artistes en un sol corrent pictòric, perquè el seu estil evolucionava molt ràpidament i es podien ubicar en diverses tendències.
Per situar-nos en l’escenari pictòric europeu en què va viure Bergadà direm que a mitjan segle xix predominava la pintura realista amb Gustave Courbet, recordem la seva obra Taller de l’Artista, i Jean François Millet amb L’Àngelus. A les dècades dels anys seixanta i setanta trobem que Marià Fortuny (1838-1874), pintor romàntic, costumista, orientalista estava en plena efervescència; la pintura Platja de Portici, l’aproparia a l’impressionisme.
A l’últim quart del segle xix, quan Bergadà començava l’adolescència, Europa va ser testimoni d’una transformació pictòrica que causarà un gran impacte. El 1874 un grup de pintors impressionistes, al marge dels salons oficials, presentava una exposició –impulsada per Monet–, en la qual també hi van intervenir Degas, Pissarro, Cézanne, Berthe Morissot, que va significar l’eclosió de l’impressionisme com a moviment i trencar amb els esquemes anteriors. Feien una pintura més lliure, resultat de l’observació directa del natural, amb preocupació per la llum i la revolucionària utilització dels colors.
La força renovadora de l’impressionisme, portarà a l’aparició, a inicis del segle xx de les primeres avantguardes. S’intentava eliminar el bagatge cultural adquirit i retornar a models primitius, deixant de banda els ideals estètics de l’època anterior. Expressar l’estat d’ànim de l’artista serà el referent del nou art.
A Reus els artistes més valorats eren Fortuny –tot i que ja havia mort–, Baldomer Galofre (1845-1902), emmarcat del corrent naturalista; Josep Tapiró i Josep Llovera, malgrat que es trobaven a l’última etapa de la seva vida. Tots eren coneguts internacionalment.[2] Això ens pot donar una idea del gust que predominava dins la societat del moment.
La primera referencia documental sobre el Bergadà artista, que hem trobat, és del 1892:
En los escaparates de la tienda de marcos dorados y cristales planos de los señores Sanromá hermanos, situada en la calle de Monterols, hay expuesto un cuadrito al óleo de pequeñas dimensiones debido al aprovechado pintor don Tomás Bergadá. Representa una sección de calle del inmediato pueblo de Castellvell, llamando la atención de los inteligentes por el acertado colorido y bella perspectiva, ofreciendo un conjunto muy simpático.[3]
Aleshores no era estrany que en els aparadors de botigues emblemàtiques s’exhibissin obres de pintors locals; en cas que la pintura interessés, el comerciant actuava de mitjancer entre el comprador i el pintor.[4]
A inicis de segle, Bergadà, tenia una àmplia experiència. L’aprenentatge l’havia fet al taller de Pau Codina, sembla ser que també havia estat l’alumne d’Aleix Clapés. A Barcelona continuaria la formació amb Josep Llovera. Va treballar com a pintor decorador en encàrrecs particulars — xalet Serra, Centre de Lectura— i com a escenògraf per al Teatre Fortuny. El 1901 se li va encarregar la decoració pictòrica de la façana i el sostre del desaparegut Teatre Circ, pel qual també va pintar alguns decorats.[5]
Combinava l’activitat artística amb la tasca docent. El 1887 era professor de dibuix al Centre de Lectura i el 1893 se’l va nomenar director de les classes de dibuix i escultura. També va ser professor de l’Institut General i Tècnic de Reus –ubicat on es troba actualment l’Institut Salvador Vilaseca– i de l’Escola Municipal de Dibuix, creada el 1898, per iniciativa de l’Ajuntament. Va col·laborar també en les revistes gràfiques Ilustración catalana, Esquella de la Torratxa i Reus artístic.
A la Revista del Centre de Lectura –aleshores Eco del Centro de Lectura– va dibuixar la capçalera corresponent a la 5a època, a l’any 1897.[6]
Va ser mestre de molts dels artistes de Reus, destaquem Ceferí Olivé, Magda Folch i Joan Rebull, amb qui Bergadà tenia una bona amistat i estima; per acompanyar l’exposició homenatge que la Secció d’Art va retre al pintor el 1933, Rebull va cedir alguna de les seves obres.[7] Al cap de tres anys, quan exposi a les Galeries Laietanes, un dibuix de l’escultor il·lustrava el catàleg, reproduïa la imatge de Bergadà, amb la dedicatòria: «Al meu mestre, Rebull».
El 1908 va comprar la casa número 31 del raval Baix de Jesús –avui Martí Folguera–, allí va instal·lar el seu taller, la seva acadèmia de pintura i hi va viure fins a la seva mort.
Domingo Blay, en el catàleg de l’exposició del Centre de Lectura del 1968, explicava que:
Ningú no el va educar en la pintura, pintor vocacional, intuïtiu, en començar la seva maduresa, emprà moltes hores a meditar la natura; hi esmerçà tota aquella profunditat de contingut que li oferia el paisatge reusenc, amb les seves hortes, amb els seus racons urbans […] El mestre visqué arraulit a les coses de Reus.[8]
LL. T. –en un article sobre Bergadà a la Revista del Centre– és del parer que la seva figura no va tenir massa ressò entre els contemporanis, concretament comenta que: «va passar per un anonimat general bastant evident, va fer omplir poca paperassa». Només seria cap al final de la seva trajectòria que seria reconeguda la seva obra. De ben segur que el fet de residir i treballar quasi exclusivament a la pròpia ciutat en fou la causa.[9]
A finals del segle xix, el Centre de Lectura –el centre cultural més important de la província–, havia organitzat algunes exposicions; al 1902 va crear la Secció d’Art. El juliol es va inaugurar una mostra de quadres i cartells. La de quadres contenia obres de Marià Fortuny, de Baldomer Galofre, d’Aleix Clapés[10] (1846-1920) –pintor simbolista, retratista i autor de pintura religiosa–, de Tomàs Bergadà, de Joaquim Mir (1873-1940) –pertanyent a la Colla del Safrà, paisatgista, proper a l’impressionisme–, de Josep Escudé (1863-1898) –historicista– i d’Hortensi Güell[11] (1876-1899) –adscrit al modernisme, simbolisme i paisatgista.[12]
La de cartells, amb més de quatre-centes obres, fou de gran importància, atès la modernitat que s’hi exhibia i la presència d’autors de més enllà de les nostres fronteres com: Alphonse Mucha, Jules Cheret, Adolphe Willete, Alexandre de Riquer, Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Miquel Utrillo o Adrià Gual.[13]
Els anys 1909 i 1912 el Centre de Lectura va insistir en la programació d’exposicions amb la presència d’obres del bo i millor de la pintura catalana del moment: Isidre Nonell, Santiago Rusiñol, Ramon Casas, Joaquim Mir, Alexandre de Riquer, Francesc Masriera, Galofre Oller,[14] Aleix Clapés, Oslé,[15] Renard, Pradilla, Urgell, Llaveria.[16] El mateix any 1912, atenent la invitació del president del Circulo Artístico de Tarragona, Bergadá va enviar tres quadres a l’Exposició d’Art.[17]
Dos anys després, el 1914, amb motiu de la celebració del primer centenari del naixement del general Prim es va convocar un concurs de cartells per difondre l’esdeveniment. El jurat, que havia de designar els premiats estava format pels artistes: «D. Luis Doménech Montaner, D. Joaquín Mir y D. Alejo Clapés, de Barcelona, y D. Juan Fargas y D. Tomás Bergadá, de Reus».[18]
El novembre del 1926, Josep Sanjuan Banús, al mateix Centre, va organitzar una exposició amb artistes reusencs, entre els quals hi havia Rosa Algué, Ricard Estivill,[19] César Ferrater,[20] Magda Folch, Antoni Fusté Banús, Josep M. Constantí Zamora i Tomàs Bergadà, que aleshores ja tenia seixanta-quatre anys. Sobre Bergadà, Ferrater valorava «la seva capacitat per continuar endavant».[21]
Com hem vist, Bergadà va tenir una estreta relació amb el Centre de Lectura, intervenint en les activitats de la Secció d’Art, com a il·lustrador de la seva revista i, des del 1926, com a redactor.[22]
Tomàs Bergadà també va ser un destacat cartellista, el 1921 va guanyar el segon premi del concurs de cartells anunciadors de l’exposició artesana del gremi de serrallers i forjadors, celebrat a Barcelona. Era un pintor poc disposat a presentar la seva pintura; va intervenir en algunes exposicions col·lectives, però en vida probablement només en va fer quatre d’individuals.
Sembla que la primera mostra pública individual va ser el 1926 a la Llibreria Nacional i Estrangera de Salvador Torrell i Eulàlia,[23] centre de referència per a les reunions d’escriptors i activistes de la ciutat, vinculats al nacionalisme català; la documentació indica que fou el primer artista local a exposar en solitari en aquest espai. Va tenir tant d’èxit que es va haver de prorrogar.[24] El 1934 tornaria a mostrar la seva obra en aquest indret, així ho manifesta una notícia del Diari de Tarragona, en què expressava que era molt visitada.[25]
El gener del 1928, a Tarragona, va participar en la II Exposició d’Art Tarragoní, en la qual també hi van exposar Martorell, Pujol Montané, Josep Sancho, Pere Ferran, Constantí Zamora, Ferrater, Francisco de Cídón o Isidre Valentines.[26]
La segona exposició individual fou al Centre de Lectura, del 22 de desembre del 1932 al 8 de gener del 1933 i va comptar amb uns setanta olis. La tercera va ser a Barcelona, a les Galeries Laietanes, del 4 al 17 d’abril del 1936.[27] Una prova del poc interès que tenia a exposar individualment el tenim precisament en l’article de la Revista del Centre de Lectura del 1933, que fa referència a l’esmentada l’exposició:
A casa nostra, en la gloriosa vida del Centre l’actuació de la Secció d’Art, iniciadora un dia del ressorgiment ateneista de l’entitat, entusiasta, persistent i lloable sempre, ha tingut un altre encert en aconseguir que el nostre Tomàs Bergadà –un dels seus fundadors–, exposés, individualment i per primera vegada, el conjunt de la seva obra. Cal tenir en compte els caires del temperament d’en Bergadà perquè hom pugui explicar-se aquest retard i resistència.[28]
A començament de juliol del 1936, el Centre de Lectura inaugurava el Primer Saló de Pintura i Escultura d’Artistes Reusencs.
Aquest Saló comprèn el següent: Dibuix: Joan Rebull i Ramir Rocamora. Aquarel·la: Antoni Aguadé, Pere Calderó, Antoni Fusté Banús, Ceferí Olivé i Pau Sabaté Jaumá. Oli: Tomás Bergadá Pi, Josep M. Constantí Zamora, Ricard Estivill, César Ferrater, Josep Ferré Revascall, Antoni Rosich Arnavat i Joan Rovirosa. Escultura: Antoni Aguadé, Modest Gené, Joan Rebull, Ramir Rocamora i Pere Vidiella. En aquesta important manifestació d’art reusenc, hi figuren algunes obres ben remarcables.[29]
Com és sabut el 17 de juliol es va produir la rebel·lió del general Franco contra el govern de la República, desencadenant la Guerra Civil. A fi d’ajudar els hospitals de sang, la Secció d’Art va organitzar una mostra, amb obres cedides per diversos artistes, amb la finalitat de sortejar-les; en aquest generós oferiment també hi va intervenir Bergadà.[30]
Homenatges
Bergadà va morir l’any 1937, però el seu record s’ha mantingut viu, una prova el tenim en aquest article, després de més de vuitanta anys de la seva desaparició. Vegem-ne altres exemples: El 1939, amb motiu del centenari del naixement de Fortuny, el Centre presentava una mostra amb obres de Fortuny i d’artistes de Reus contemporanis, la de Bergadà també hi era. La tardor del 1941 els reusencs aficionats a la pintura rebien la bona notícia de la inauguració d’una nova sala d’exposicions, la iniciativa va sortir d’Indústries Sanromá, SL. En la presentació es van poder contemplar setze obres, entre les quals hi figuraven unes teles del mestre Tomás Bergadà: «cuyo estilo abocetado, con manchas fogosas y riqueza de gamas cromáticas, es característico del gran notista que fué nuestro pintor». Completaven l’exposició pintures d’Antoni Rosich, Ferré Revascall, César Ferrater, Constantí Zamora, Vicente Soriano i Adell.[31]
L’Ajuntament, que no era aliè a la tasca que havia realitzat en benefici de la cultura de la ciutat, a finals de setembre del 1946, atenent a la petició de persones vinculades al món de l’art, va aprovar posar el seu nom al carrer que fins aleshores era el de Palo Santo, molt a prop d’on havia viscut.[32]
El 1949, el Centre de Lectura commemorava els 90 anys de la seva fundació, amb motiu d’aquesta efemèride i per homenatjar els artistes Bergadà i Roig la Junta Directiva –aleshores el president era Enric Aguadé–, amb la col·laboració de les set seccions, del 30 de maig al 12 de juny, va organitzar un seguit d’actes: conferències, actuacions musicals, lectura de poemes i la convocatòria de dues beques, una de pintura i l’altra d’escultura, de 5.000 pessetes cadascuna, que tenien com a referent el nom de Tomàs Bergadà i Joan Roig.[33]
El juny del 1954 la Secció d’Art homenatjava novament Bergadà, ho feia amb una exposició de trenta-tres olis, cedits per diversos particulars.[34] L’abril del 1968 la Secció d’Art presentava una nova mostra, gràcies a la col·laboració de trenta-cinc col·leccionistes, va comptar amb setanta-quatre obres, que presentaven l’evolució de la seva creació artística.[35]
Quin era l’estil que va desenvolupar Bergadà?
Als inicis, ens trobem amb un Bergadà academicista –com acostumava a passar amb tots els pintors–, fins que cap al 1906 va rebre la influència de Joaquim Mir, arran la seva estada a l’Institut Pere Mata, a causa de la seva salut. Mir li donà una visió diferent de la pintura i va tenir un gran ascendent en ell, cosa que li va permetre desenvolupar un estil personal. Quan es va alliberar de la restrictiva normativa acadèmica va mostrar un dinamisme creador, resultat de l’observació de la natura i de mantenir-se fidel als paisatges que l’envoltaven, seguint les pautes que els nous moviments pictòrics assenyalaven.[36]
Tot i que va realitzar alguns retrats –Marià Fortuny, Eduard Toda, Joaquim M. Bartrina–, la seva obra és sobretot paisatgística; com a tema mostra Reus, de la qual coneixia tots els racons –Campanar, Carrer dels Jueus, Església de Sant Pere, Font d’Hèrcules, Hort Simó, Molinet, Sol de tarda, camí de Valls– i les localitats dels voltants: l’Aleixar, Castellvell, la Selva, Maspujols.[37] A mesura que avançava cap a l’etapa de maduresa, l’obra de Bergadà es va caracteritzar per una pinzellada ràpida, el contorn de les figures s’esvaeix, les línies desapareixen, supeditades per la presència de la llum i del color. El dibuix es construeix a partir de les taques de color i de la llum canviant, cercant l’harmonia, cosa que l’apropa a l’impressionisme i als moviments d’avantguarda. Tot i que els paisatges que representava, podríem dir que estèticament no eren res de l’altre món, Bergadà va saber dotar-los de personalitat i convertir-los en quelcom interessant.[38]
Tornant a LL. T. comenta que «Bergadà va ser un foll de la llum». Una llum que caracteritza el Camp de Tarragona i que va ser motiu d’atracció per pintors com Joan Miró, Joaquim Mir o Hortensi Güell, que el van convertir en protagonista de la seva obra. En el cas de Bergadà la realitat del paisatge s’expressava amb aquesta llum i color:
Bergadà s’adonà, o ho aprengué de Monet, que la taca de color s’allunyava de l’observador apropant-la al blau, refredant-la, sense necessitat d’utilitzar el gris.[39]
El 13 de desembre del 1944, Josep M. Domingo Blay, va fer una dissertació a Radio Reus, en relació amb l’obra dels pintors locals. Domingo, en primer lloc va destacar, com a causa determinant d’aquesta pintura, la climatologia del Camp de Tarragona, amb un cel lluminós –d’un blau puríssim– i els paisatges, entre terrosos i verds, per citar seguidament els artistes. De Bergadà deia que era el pintor cridat a:
[…] abrir de par en par las puertas al paisajismo local, por donde deberían entrar los aires puros y el sol de la natura viva. Tomás Bergadá fué un gran pintor que vio sobre todo la luz. Paisaje lúcido y fuerte, a base de tonalidades de grises y verdes. Este es un fenómeno verdaderamente curioso: el fenómeno del prodigioso ingenio a que en determinadas pinturas llegó Bergadá viejo. Todos debemos a Bergadá y, a su obra fervor y admiración por ser él el iniciador de esa indudable escuela de paisajismo, escuela que tendría una explicación física y material en razones ineluctables del medio ambiente.[40]
En general, considerava que a Reus hi havia aleshores excel·lents artistes, amb un estil sotmès a normes rígides, a una disciplina mental precisa, sense academicisme rigorós, però que conreaven un tipus de pintura instintiva, on la sensibilitat predominava per sobre de tot allò que suposés un convencionalisme. Seguidament es va referir a Antoni Fusté –deixeble de Tapiró i Clapés–, Pau Sabaté, Antoni Aguadé, Rosich, Rovirosa, Estivill, Constantí Zamora i Ferré Ravascall, entre els professionals, i a César Ferrater, Calaf, Calderó, Gavaldà, Morató i Barberà, entre els no professionals.[41]
Finalment, a manera de colofó, faig meves les paraules del professor i investigador Jordi Carbonell, el qual destaca que els paisatges de Tomàs Bergadà no tenien res a envejar als de molts coetanis més reconeguts en l’àmbit català.[42]
BIBLIOGRAFIA
Anguera Nolla, Pere. El Centre de Lectura de Reus. Una institució ciutadana. Reus: Edicions del Centre de Lectura, 2020.
Arnavat, Albert (coord.). Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya. Reus: Ajuntament de Reus – Fundació “la Caixa”, 1998.
Carbonell Pallarès, Jordi A. «Les arts plàstiques al Reus del canvi de segle». Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya. Ajuntament de Reus – Fundació “la Caixa”, 1998.
Correig, Antoni. «La pintura de Tomàs Bergadà». Revista del Centre de Lectura, núm. 196 (1968) 4a època, desembre, p. 645-646.
Domingo Blay, Josep M. T. Bergadà 1862-1937, Pintures (Catàleg de l’exposició). Reus: Secció d’Art del Centre de Lectura, 1968.
Figueras Torruella, Anna. «Tomàs Bergadà i Pi, 1862-1937». Catàleg de l’exposició commemorativa del cent cinquantè aniversari de la Societat El Círcol. Reus, 2002.
Gort Sardà, Josep M. Selección de Reusenses Notables. Reus, 1953.
LL. T. [Gomis De Barbarà, Ramon] «Tomàs Bergadà, pintor». Revista del Centre de Lectura de Reus, núm. 246 (1973), p. 1380 i 1381.
Montmany, Antònia; Navarro, Montserrat; Tort, Marta; Fontbona, Francesc. Repertori d’exposicions individuals d’art a Catalunya (fins a l’any 1938). Barcelona: IEC, 1999.
P. «D’art». Revista del Centre de Lectura, núm. 237, 238, 239 (1933), 3a època, p. 67-70.
Salcedo Miliani, Antonio. L’art del segle xx a les comarques de Tarragona. Tarragona: Diputació de Tarragona, 2002, p. 34-36.
Suárez Baldrís, Jordi. «Les revistes del Centre de Lectura a llarg dels anys: de la tinta Noucentista a l’era digital». Revista del Centre de Lectura, 9a època (2013).
PREMSA
Catalònia
Diario Español
Diari de Tarragona
El Correo de la Provincia.
Revista del Centre de Lectura
ARXIU
Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona
Centre de Lectura. Fons d’art
[Imatges extretes del fons del Centre de Lectura]
[1] Arxiu Històric Arxidiocesà Tarragona. Parròquia de Sant Pere Apòstol de Reus. Llibre de Baptismes, Llibre XIX de Matrimonis, fol. 228.
[2] Carbonell Pallarès, Jordi A. «Les arts plàstiques al Reus del canvi de segle». Arnavat, A. (coord.). Reus 1900. Segona ciutat de Catalunya. Ajuntament de Reus – Fundació “la Caixa”, 1998, p.193-202.
[3] El Correo de la Provincia, núm. 232, 4 de diciembre de 1892, p. 2. Notícia original de Las Circunstancias.
[4] Carbonell Pallarès, Jordi A. «Les arts plàstiques al Reus del canvi de segle», p. 193-202.
[5] Gort Sardà, Josep M. Selección de Reusenses Notables. Reus, 1953.
[6] Suárez Baldrís, Jordi. «Les revistes del Centre de Lectura a llarg dels anys: de la tinta Noucentista a l’era digital». Revista del Centre de Lectura, novena època (2013). [Consultat l’1/10/2021 a: https://www.centrelectura.cat/revistadigital/.]
[7] Salcedo Miliani, Antonio. L’art del segle xx a les comarques de Tarragona. Tarragona: Diputació de Tarragona, 2002, p. 34-36. Figueras Torruella, Anna. «Tomàs Bergadà i Pi, 1862-1937». Catàleg de l’exposició commemorativa del cent cinquantè aniversari de la Societat El Círcol. Reus, 2002.
[8] Domingo Blay, Josep M. T. Bergadà 1862-1937, Pintures. (Catàleg de l’exposició). Reus: Secció d’Art del Centre de Lectura, 1968.
[9] Carbonell Pallarès, Jordi A. «Les arts plàstiques al Reus del canvi de segle», p. 193-202. LL. T. «Tomàs Bergadà, pintor». Revista del Centre de Lectura de Reus, núm. 246 (1973), p. 1380 i 1381. [Consultat el 02/08/2021 a:
https://raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/víew/139358/247990.] Segons Pere Anguera, en el llibre El Centre de Lectura de Reus. Una institució ciutadana, a la pàgina 216 de l’edició facsímil, explica que les inicials LL. T. correspondrien a Ramon Gomis que, entre el juny de 1971 i el juny de 1975, amb Xavier Amorós com a director, portava el pes de la redacció de la revista. Agraeixo aquesta informació a Fina Masdeu i a Carme Just, membres de la junta directiva del Centre.
[10] Clapés, Aleix. https://dbe.rah.es/biografias/50000/aleix-clapes-puig
[11] En relació amb Josep Escudé Bartolí i Hortensi Güell, vegeu: https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Escud%C3%A9_Bartol%C3%AD
Cabré, Coia. «Hortensi Güell: Biografia, estètica…». Revista del Centre de Lectura de Reus, núm. 239 (1972), p. 1274, 1283-1285. [Consultat el 21-07-2021 a:
https://raco.cat/index.php/RevistaCLR/article/view/139318.]
[12] Salcedo Miliani, Antonio. L’art del segle xx a les comarques de Tarragona, p. 35.
[13] Carbonell Pallarès, Jordi A. «Les arts plàstiques al Reus del canvi de segle», p. 193-202.
[14] Oller, Galofré. https://dbe.rah.es/biografias/10128/francisco-galofre-oller
[15] Germans Oslé. https://core.ac.uk/download/pdf/132357589.pdf
[16] Salcedo Miliani, Antonio. L’art del segle xx a les comarques de Tarragona, p. 35. Carbonell Pallarès, Jordi A. «Les arts plàstiques al Reus del canvi de segle», p. 193-202.
[17] Diario de Tarragona, 7 de setembre de 1912, p. 2.
[18] Diario de Tarragona, 9 d’agost de 1914, p. 2.
[19] Estivill, Ricard. https://www.dipta.cat/mamt/colleccio/artistes/ricard-j-estivill-de-llorach
[20] Ferré Trill, Xavier. «Nota biogràfica de Cèsar Ferrater (1891-1965)». Informatiu Museus [Reus], època III, núm. 31, VII-2005, p. 11-15.
[21] Salcedo Miliani, Antonio. L’art del segle xx a les comarques de Tarragona, p. 34-36.
[22] Salcedo Miliani, Antonio. L’art del segle xx a les comarques de Tarragona, p. 34-36.
[23] En relació amb Salvador Torrell, vegeu: Enciclopèdia.cat. [Consultat el 29/07/2021 a: https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0066767.xml.]
[24] Figueras Torruella, Anna. «Tomàs Bergadà i Pi, 1862-1937»… Salcedo Miliani, Antonio. L’art del segle xx a les comarques de Tarragona, p. 97.
[25] Diari de Tarragona, 1 de juny de 1934, p. 2.
[26] Montmany, Antònia; Navarro, Montserrat; Tort, Marta; Fontbona, Francesc. Repertori d’exposicions individuals d’art a Catalunya (fins a l’any 1938). Barcelona: IEC, 1999, p. 49 i 50.
[27] Montmany, Antònia; Navarro, Montserrat; Tort, Marta; Fontbona, Francesc. Repertori d’exposicions individuals…, p. 49 i 50. Salcedo Miliani, Antonio. L’art del segle xx a les comarques de Tarragona, p. 99 i 100.
[28] P. «D’art». Revista del Centre de Lectura, núm. 237, 238, 239 (1933), 3a època, p. 67-70.
[29] Catalònia, 5 de juliol de 1936, p. 3.
[30] Salcedo Miliani, Antonio. L’art del segle xx a les comarques de Tarragona, p. 100.
[31] Diario Español, 9 de novembre de 1941, p. 5.
[32] Diario Español, 26 de setembre de 1946, p. 4.
[33] Diario Español, 19 de maig de 1949, p. 4.; 24 de maig 1949, p. 4.
[34] Diario Español, 6 de junio de 1954, p. 5.
[35] Correig, Antoni. «La pintura de Tomàs Bergadà». Revista del Centre de Lectura, núm. 196 (1968), 4a època, desembre, p. 645-646.
[36] Correig, Antoni. «La pintura de Tomàs Bergadà»…, p. 645-646.
[37] Figueras Torruella, Anna. «Tomàs Bergadà i Pi, 1862-1937»…
[38] Correig, Antoni. «La pintura de Tomàs Bergadà»…, p. 645-646. LL. T. «Tomàs Bergadà, pintor», p. 1380 i 1381.
[39] LL. T. «Tomàs Bergadà, pintor»…, p. 1380 i 1381.
[40] Diario Español, 16 de diciembre de 1944, p. 4, 5. «¿Escuela Reusense de Pintura? Disertación de José M. Domingo Blay en Radio Reus».
[41] Ibídem.
[42] Carbonell Pallarès, Jordi A. «Les arts plàstiques al Reus del canvi de segle», p. 193-202.