La Razón Triunfará, una petita joia més de la Biblioteca del Centre de Lectura

 |   |  Twitter

Fontana, Ferran (1932): La Razón Triunfará. Barcelona: J. Vila impresor, 32 p.


En els darrers temps, i coincidint amb un treball de recerca sobre la figura de l’advocat i dramaturg reusenc Ferran Fontana Grau,1 vam poder localitzar en venda un exemplar  del llibret d’una de les obres que Fontana estrenà a Barcelona, en aquest cas l’any 1932. De seguida vam entendre que aquest document havia d’estar a la biblioteca de la nostra entitat i, gràcies a les gestions de la seva cap, Montserrat de Anciola, ben aviat arribà a la seva nova llar. Poques setmanes després parlàvem que estaria bé fer-ne un anàlisi per publicar-lo a la revista de l’entitat i així fer partícips els socis i sòcies de la seva importància. Amb aquest escrit, doncs, saldem el deute contret no des de l’obligació que ens imposa la paraula donada sinó des de la fascinació que ens desperta el personatge i la seva època.

L’acostament del teatre modern a les classes populars entre les acaballes del segle dinou i les primeres dècades del vint s’atribueix a la figura del dramaturg i tipògraf barceloní Felip Cortiella Ferrer. Cortiella impulsà, entre altres, el Grup Avenir que defensava postulats catalanistes i anarquistes. Ferran Aisa explica que la proximitat existent al tombant de segle entre alguns sectors d’ambdós moviments va ser possible «per la idea del catalanisme com a partit apolític, que cercava l’autonomia com a nació, mentre que els obrers lluitaven per aconseguir l’autonomia individual».2 També fundà la Companyia Lliure de Declamació que es dedicà a recuperar i posar en escena obres que havien estat marginades del circuït comercial pel seu contingut polític i promocionaren obres de caràcter àcrata. Per acabar, cal destacar que l’any 1896 fundà amb el reusenc Josep Llunas Pujals la primera revista dedicada al teatre anarquista titulada Teatro Social.

Laura Vicente apunta un aspecte que ens sembla cabdal per entendre l’auge del teatre com a eina de proselitisme ideològic i moral a l’abast de tothom gràcies a una xarxa nacional de centres obrers on s’hi posaven en escena una gran varietat d’obres. Vicente ens parla de l’analfabetisme, una xacra social encara molt estesa en aquells temps entre les classes populars a les quals mancava una mínima formació acadèmica. Si bé hi havia anarquistes que sabien llegir i escriure, molts d’ells autodidactes, «el seu món era l’oral, potser per això donaven tanta importància a la paraula escrita (en forma d’article, poema, obra de teatre, composició musical, etc.) com a llavor de rebel·lió que, si s’estenia, podia acabar amb l’opressió».3 El 20 de juny de 1926, per exemple, l’Ateneu Pervindre d’Igualada visqué l’estrena de la nova Companyia Infantil, que posà en escena La festa dels ocells d’Ignasi Iglésias. Els anarcosindicalistes es mostraren molt conscients de la importància del teatre com a eina de formació entre els infants: «Farem constar, que el teatre infantil, a més d’ésser d’un deliciós atractiu, reforça d’una manera brillant, l’atenció, el sentiment i la moral del nen que el conrea, esdevinguent un benefici immediat en la cultura del mateix i una satisfacció lloable als pares».4 El teatre esdevingué un producte de consum massiu als centenars de locals socials del país pertanyents a tot el ventall ideològic de la societat catalana d’aquells temps (republicans, socialistes, anarquistes, carlins, catòlics…).

Durant els anys 30 del segle passat Ferran Fontana compaginava el paper d’advocat criminalista a l’Audiència barcelonina amb el de dramaturg i compositor musical. L’autor reusenc, a més, va entrar a militar en aquells temps a l’Agrupació Pro Cultura Faros, entitat de tendència llibertària. El seu quadre dramàtic va estrenar l’obra protagonista d’aquest escrit el 28 de maig de 1932 al Centre Tarragoní de Barcelona, ubicat al número 44 de la ronda de Sant Pau. La Razón Triunfará és una comèdia al·legoricosatiricodramàtica de caràcter social en un acte i escrita en vers. Uns mesos després, el 18 de desembre d’aquell mateix any es posà per segona vegada en escena al Teatre Nou de la capital catalana amb motiu de la celebració d’un festival en benefici dels presos de la CNT. Segons una crònica periodística de l’època, l’èxit assolit superà amb escreix el de la primera representació i afirmà que aquesta obra de Fontana «es en el aspecto social una de las mejores que se han escrito hasta hoy, atendidos los fines en ella perseguidos».5 Des de Solidaridad Obrera afirmaren que el mateix Ferran Fontana els confessà durant la representació que li semblava estar vivint per uns instants «las futuras realidades de un mañana pletórico, en libertades». I felicitaren l’autor per haver escrit una obra «profunda y aceptable, aún para aquellos que todavía no han llegado a comprender los sufrimientos de todo el proletariado».6

L’argument de La Razón Triunfará gira entorn la lluita de la Raó i la Veritat contra les imperfeccions socials mitjançant una labor educativa i de conscienciació. L’obra comptà amb la participació d’una desena d’intèrprets: Rosario Álvarez (la Raó), Emilio Asensio (la Veritat), José Gilabert (la Violència), Francisco Leal (l’Ambició), Dionisio Párraga (la Mentida), Enrique Pérez (la Hipocresia), Rogelio del Moral (l’Orgull) i un grup de policies. Val a dir que aquesta obra primerenca de Fontana no compta amb una part musical. L’autor reusenc cultivaria amb escreix la seva faceta de compositor, sens dubte la més reeixida, en obres posteriors. El llibret de l’obra va ser publicat aquell mateix any 1932 a la impremta de J. Vila de Barcelona.7

L’acció de l’obra té lloc en un espai molt auster: una sala de reunions amb vàries butaques, dues d’elles separades de la resta i ubicades al prosceni (la part més propera als espectadors). La Raó (una dona vestida de blanc) és la primera en entrar en escena i, dirigint-se al públic, diu: «Saludo a la Sociedad». Efectivament, Fontana li atribueix un paper actiu al públic assistent des d’un bon principi. Aquest recurs li permeté, sens dubte, guanyar-se l’interès i l’atenció de l’espectador que a partir de llavors encarna un paper clau de l’obra. Així mateix, la Raó ens informa de que ha estat ella qui ha convocat la reunió amb l’objecte  d’exposar i desemmascarar els mals que ens amenacen com a societat i, així, en prenguem consciència i les puguem derrotar.

La primera en fer acte de presència és l’Ambició (un industrial). La discussió posterior gira entorn el repartiment de la riquesa i la persecució del bé comú, tesi defensada per la Raó, i l’egoisme materialista (capitalisme) que exhibeix l’Ambició. Finalment, aquesta última perd els papers i es plany que la Violència no hi sigui per posar fi a la disputa. La Raó reacciona de seguida i es torna a dirigir als espectadors denunciant que el règim capitalista precisa de la violència per imposar-se sobre la societat. Llavors algú truca a la porta. La Violència (un militar) entra a la sala i de seguida se saluda de manera afectuosa amb l’Ambició. La Raó aprofita el moment per burxar i provocar la Violència que, amb prepotència, l’amenaça de mort. Llavors la Raó l’anima que ho intenti ja que és impossible matar la consciència social. La Violència i l’Ambició, trastocades, es mostren impotents per desafiar els arguments de la Raó… Toc, toc!

La Mentida (un polític) entra a la sala i saluda alegrement l’Ambició i la Violència que, des del seu racó, l’adverteixen de la presència de la Raó i del seu caràcter decidit i resolut. La Mentida, segura de si mateixa, intenta guanyar-se el seu favor lloant la seva grandesa, però des del públic se senten crits de «Fora!» i xiulets de desaprovació. En aquell moment arriben dos dels darrers convidats a la trobada: l’Orgull (un aristòcrata) i la Hipocresia (un capellà acomodat). La Raó informa a la concurrència que ja només falta una darrera convidada per poder començar la reunió, la Veritat (un obrer), qui arriba a darrera hora i amb presses.

Així arrenca La Razón Triunfará. Després d’aquestes primeres escenes, que han servit  per introduir-nos els diferents personatges, té lloc la famosa reunió convocada per la Raó i que constitueix el gruix ideològic de l’obra. La Raó, asseguda amb la Veritat en les dues  butaques encarades a la resta, ens destapa llavors el motiu de la reunió: demostrar a la Societat que el seu perfeccionament li reportaria la felicitat. A partir d’aquest moment, la Raó i la Veritat discuteixen amb la resta dels presents sobre temes cabdals de caire social: la divisió del treball i el capital, l’explotació de la classe treballadora, les grans fortunes privades, el materialisme de l’Església catòlica, la violència d’Estat i dels exèrcits… i, en contraposició a totes aquestes imperfeccions, la defensa de l’anarquisme com a model social ideal i alternatiu.

La reunió acaba de manera abrupta quan tots els presents abandonen la sala i deixen soles la Raó i la Veritat. Incapaços de rebatre els seus arguments han decidit retirar-se i deixar el cas en mans de la policia que, amb contundència, ja truca a la porta. Les dues perfeccions es dolen de que com sempre s’acaba imposant la injustícia per mitjà de la força policial. La Raó intenta consolar la Veritat quan te una visió d’un futur de redempció de la classe treballadora. De sobte, dos agents armats irrompen a la sala i s’enduen a la força la Veritat mentre aquesta crida una advertència als quatre vents: «¡Tiembla, tiembla, policía! ¡La Razón es la Anarquía! ¡La Razón triunfará!». I les dues criden juntes posant fi a la funció: «¡¡Triunfará!!… ¡¡¡Triunfará!!!».

La Razón triunfará esdevé un exemple paradigmàtic del teatre anarquista d’aquells temps. I aquest és el seu valor principal. A més a més, és l’única obra de Ferran Fontana que ha sobreviscut físicament fins als nostres dies, fet que li atorga un valor afegit indiscutible. Ens trobem, d’altra banda, davant una obra primerenca de Fontana prenyada d’una càrrega ideològica que se sobreposa a qualsevol altra consideració artística. El missatge, contundent, es transmet de manera directa a l’espectador sense un argument complex que el pugui distreure. En les seves obres posteriors, més elaborades, explotaria amb èxit la seva faceta de compositor. Per acabar, creiem que seria un exercici de recuperació històrica molt interessant posar en escena avui en dia una obra estrenada enguany farà 90 anys i que exemplifica a la perfecció un model de teatre molt allunyat de l’actual. Tant de bo algú caci aquesta idea al vol i esdevingui una realitat. Nosaltres, sens dubte, hi seríem a primera fila.


1 El treball està pendent de publicar-se. Podeu accedir com a petit tast a la conferència que vam impartir el 17 de juny de 2021 titulada «El fusell contra la ploma: Ferran Fontana Grau (1893-1939), exponent reusenc del genocidi ideològic i cultural franquista» al canal de YouTube del Centre: https://www.youtube.com/watch?v=1hEOUegerk4

2 Aisa, Ferran (2006): La cultura anarquista a Catalunya. Barcelona: Edicions de 1984, p. 49.

3 Pròleg de Laura Vicente a Cortiella, Felip (2018): Teatre anarquista. Barcelona: Arola Editors/TNC.

4 «Teatrals», El Sembrador, 1-VII-1926.

5 «Espectáculos», El Diluvio, 21-XII-1932.

6 «Gran festival en el Nuevo», Solidaridad Obrera, 20-XII-1932.

7 J. Vila imprimí alguns llibres força rellevants d’aquells anys com per exemple Catalunya poble dissortat de J. Canals i R. Arrufat (1933).