Les seus del Centre de Lectura de Reus des de la seva fundació l’any 1859 fins la inauguració de les obres de reforma de la seu definitiva l’any 1921

 |   |  Twitter

[Transcripció ampliada de la conferència «Les seus i la ciutat» donada a la sala Emili Argilaga del Centre de Lectura el passat dia 5 d’octubre de 2021, juntament amb Jordi Bergadà Masquef, analitzant l’estructura urbana de Reus al llarg de la història]


Tal com ja vaig afirmar fa uns anys, l’èxit de les activitats d’una entitat, sovint va vinculat a l’empenta dels seus directius, però també al fet de poder gaudir d’unes bones instal·lacions i d’una seu social que permeti desenvolupar-les el millor possible. Aquest ha sigut en bona part el delit del Centre de Lectura al llarg dels 162 anys d’existència. El propòsit d’aquesta conferència és donar a conèixer als socis del Centre de Lectura i a tots els reusencs interessats, l’evolució de les diferents seus socials per les quals ha passat l’entitat per poder recordar i valorar la tasca feta pels seus presidents i directius.

Com és prou conegut el Centre de Lectura va néixer l’any 1859 fruit d’unes tertúlies vuitcentistes com les que feia un grup de joves menestrals, en un cafè del raval de Santa Anna (1), el cafè de la Música, de Francesc Vidal, on hi discutien de política, d’actualitat, de cultura i d’interessos locals. Allí va sorgir la idea de crear una societat basada en la tolerància de totes les doctrines i tendències, on es pogués expressar honestament la pròpia opinió, on els únics passatemps fossin, com diria l’article primer del futur reglament, «gozar del ameno trato de las personas y de la lectura de los libros y periódicos que no estén prohibidos per la ley», on cap joc ni ball fossin permesos, on tot portés cap a l’ennobliment de l’home com a persona. D’entre aquests fundadors cal destacar la figura d’en Josep Güell i Mercader. Poc després aquest i un grup més nombrós que ratllaria la trentena de persones es va reunir en una «casa de disbauxes» del carreró de la Misericòrdia (2), i gairebé mig d’amagat i en un ambient poc propici fou llegit i aprovat un primer reglament. Fou així com quedaren inscrits els primers socis i com s’obrí la caixa social. Llavors Reus tenia uns 33.000 habitants, sent considerada la segona ciutat del país per la seva importància comercial. La nova entitat  es volia anomenar Centro de Instrucción, un nom ple encara de ressons obreristes, per això ben aviat el van canviar pel de «Centro de Lectura».

De seguida es va crear una comissió per a buscar un local millor i s’acceptà l’oferta feta pel  Pau Banús, propietari del Cafè dels Amics, en uns baixos del carrer de Vallroquetes (3). El propietari va establir un primer lloguer mensual de 48 rals que, ja en altres seus, aniria augmentant any rere any (el 1897, ja instal·lats al carrer Major, es pagaven 175 pessetes al mes) fins que, com més endavant veurem, Evarist Fàbregas el 1916 cedirà al Centre l’antic palau dels marquesos de Tamarit, una vegada adquirit i reformat a càrrec seu, acabant així per sempre les despeses en lloguers.

A finals del 1859 un creixement insospitat del número de socis agilitzà els tràmits per traslladar- se a un local més ampli, com la casa d’Antoni d’Aixemús, al carrer de la Presó (4), però novament es necessitaria més espai. El 1861, sota l’impuls del notari Sociats, responsable de la secció coral, naixerien els coneguts com a Jardins d’Euterpe, en honor a la musa de la música. Es varen inaugurar el 14 de juny del 1862 i els va dissenyar i dirigir Josep Tapiró, el famós pintor reusenc. Per a la seva inauguració Anselm Clavé va venir a dirigir la coral del Centre. L’èxit dels primers anys va ser esclatant, però finalment van ser enrunats el 1886 per poder-hi construir la nova estació dels directes i la plaça del seu davant. El 1863, novament l’increment de socis obliga a buscar un local més espaiós i escullen l’Hospital Vell de la plaça de la Sang (6). Pocs anys després, l’aixecament militar de Prim del 1866 obligà a clausurar el Centre dues vegades fins que ja el 1869 s’instal·là a la casa palau del Sr. Ferran Miró (el Palau Miró i més tard Hotel de Londres) de la plaça de les Monges (7), avui plaça de Prim.

Tanmateix el 1879, per diversos motius i sense massa miraments es rep l’ordre del Sr. Miró d’abandonar el seu palau. Llavors es busquen diverses opcions on anar; fins i tot es parla d’anar a la casa de la Boella del raval de Robuster o a la casa Quer del camí de l’Aleixar, però al final escullen la del carrer de Vallroquetes número 16 (8) i s’hi instal·len quan n’era president Josep Salvat.

Aquest edifici, situat al costat de l’actual museu Salvador Vilaseca,  presenta una llarga façana orientada a migdia i diferents plantes, la qual cosa deuria permetre ubicar les diferents seccions i la biblioteca amb més comoditat.

L’any 1883 ja es planteja marxar al Palau dels Marquesos de Tamarit del carrer Major, que aleshores era ocupat per la societat El Círculo Mercantil, però per diverses circumstàncies no va poder ser i es va continuar al carrer de Vallroquetes. El 1887 el Centre passa per un bon moment econòmic i es valoren dues noves opcions pel trasllat de la seu social, una al carrer de la Presó i una altra al carrer de Monterols, però les descarten per ser massa petites. Quan el 1889, Evarist Fàbregas i Pàmies era secretari de la Junta Directiva, sorgeix un enrenou amb el propietari; algú suggereix anar a Cal Simó, al raval de Sta. Anna, però ell ja planteja que seria millor construir un nou estatge i deixar de perdre més diners en lloguers. Tanmateix després de molts debats interns acabaran mantenint la seu a cal Codina.

El 1890 es decideixen per un pis del número 5 del carrer de la Font (9),just davant del campanar i damunt d’un forn de pa, amb un contracte per a deu anys. L’any següent, una vegada que el nou arquitecte municipal, Pere Caselles i el mestre d’obres Gallart comproven la solidesa del local escollit, s’encarrega la decoració del local convençuts de quedar-se allí un temps llarg. Tot i així, el 1896, sent ja president Lluís Quer, un soci demana marxar del carrer de la Font i el Consell Directiu autoritza al president a buscar una nova seu. Aquell mateix any Pere Caselles fa una nova inspecció al local i declara la casa ruïnosa, per la qual cosa urgeix marxar sense esgotar el contracte.

No seria fins el 25 de maig del 1897, quan Lluís Quer procedeix al canvi de local, ocupant el Palau dels Marquesos de Tamarit (a) al número 15 del carrer Major (10), que fins llavors havia ocupat el Circulo Mercantil, gràcies a les gestions fetes pels Srs. Aguadé i Mata. Per tant, es tardaria 38 anys (1859-1897) a trobar la que seria la seu definitiva  de l’entitat.

Plànol de Reus del 1900, seus del Centre de Lectura fins el 1921

La nova seu era molt cèntrica i força gran i, a més, al darrere, hi tenia un jardí ple d’arbres. Es va inaugurar l’11 de juliol del 1897, presidint l’acte Lluís Quer i, per part de l’Ajuntament, el tinent d’alcalde Emili Briansó. Milers de persones admiraren aquell dia les noves instal·lacions, fetes desinteressadament per molts industrials de renom a la ciutat (Emili Argilaga, Jaume Alarma, Joan Cort o Pere Marsal, entre d’altres).

Plano de la casa del Muy Ilustre Sr. Don Juan Y de Suelves, Marqués de Tamarit, calle Mayor nº  41. Hecho por José Figarola y Ribot, Maestro Albañil de Reus a 17 de diciembre de 1843

A finals del 1898 el Centre ja superava els 1.200 socis i el nou president, Eugeni Mata, pensa que cal construir un teatre per guanyar en prestigi i en diners. A punt de canviar de segle, el 1899, Lluís Quer fou escollit nou president i junt amb la seva junta es refermà en el fet que l’objectiu fonamental del Centre de Lectura era promoure i facilitar «la instrucción del obrero, única base de la cultura, bienestar y riqueza de los pueblos».

El gener del 1900 Lluís Quer, recollint la idea de Mata, aconsegueix l’autorització dels socis per construir un teatre. Evarist Fàbregas, aleshores secretari, havia elaborat un bon projecte de gestió econòmica i el Centre s’ho podia permetre. La idea inicial fou assolir la cessió dels terrenys desamortitzats de davant de l’hospital civil del carrer de Sant Joan per fer-hi un teatre per unes 2.000 persones, un jardí amb cafè, el nou estatge social i fins i tot gosaven plantejar una escola d’arquitectura; tanmateix, com que els del Círculo també en volien una part, l’Ajuntament els va forçar a pactar. Finalment, el Círculo renunciaria a construir-hi el seu teatre i utilitzaria l’espai que li cediria el Centre, només com a jardí. Tanmateix el tresorer del Centre s’hi va oposar perquè no ho veia prou viable i proposà fer el teatre dins els jardins de la pròpia seu del carrer Major; tot i així, l’assemblea de socis acordà adquirir els terrenys del carrer de Sant Joan. Però aquell any 1900 el comerciant Lluís Quer es va suïcidar i tot se’n va anar en orris, ja que ell n’havia estat el principal impulsor. Quan el seu cunyat va demanar la rescissió del contracte, vist el poc interès popular de la iniciativa, el Círculo es va comprometre a edificar el teatre i a cedir-lo gratis al Centre quan li calgués. Així va sorgir el conegut com Teatre-Circ, que va subsistir fins ben entrats els anys 30, al lloc que avui ocupa el mercat central.

L’1 de desembre del 1903, sent Fàbregas vicepresident, un grup de socis torna a demanar la construcció d’un teatre i va ser llavors quan una comissió d’estudi va acordar fer-lo dins el jardí del palau. Com que es tractava d’un escenari d’estiu a l’aire lliure cobert només per un envelat ja es va poder inaugurar el dia 1 de juny del 1904. Tanmateix, amb els guanys assolits i amb gran coratge, el 1905 ja gosen plantejar la construcció d’un teatre cobert al mateix jardí. Aquest teatre, embrió del que coneixem avui dia, el va projectar l’arquitecte reusenc Francesc. Batlle i Amfres (b). Tota l’estructura i les baranes de les llotges superiors eren de fusta i presentava una teulada a dues aigües, amagada per un fals sostre, segons fotografies que es conserven.

F. Batlle i Amfres, arquitecte

El 1906 Evarist Fàbregas (c) és elegit nou president del Centre i el 1908, commemorant els 50 anys de la fundació del Centre, ens consta una nova intervenció de l’arquitecte Batlle projectant l’obertura d’una porta des del carrer de la Puríssima Concepció, per tal disposar d’un altre accés al teatre. El 1912 és elegit president Antoni Porta, catedràtic de física a l’Institut, i el 20 de maig del 1915 assumeix la presidència Pere Cavallé Llagostera (Reus 1880-1939), escriptor, periodista, autor teatral i vinculat a empreses comercials. Durant el seu mandat es fan diverses obres de millora al vestíbul, a l’escala i al teatre i s’inaugura la galeria de reusencs il·lustres. Va ser el 21 de març del 1916 quan anuncià una bona nova: Evarist Fàbregas es faria càrrec d’adquirir, per 83.000 pessetes, tot l’edifici als marquesos de Tamarit i de reformar-lo a la mida que necessitava el Centre. La compravenda fou escripturada pel notari Josep Loperena Romà el 10 de juny.

Evarist Fàbregas i Pàmies

Tot i portar-se més de vint anys, Evarist Fàbregas, llavors amb 49 anys, va fer confiança al jove arquitecte Josep Simó i Bofarull (d), quan als seus 28 anys ja li encarregà les reformes del Palau dels Marquesos de Tamarit, com a seu definitiva del Centre de Lectura, incloent les reformes del teatre Bartrina, construït uns anys abans dins del seu jardí. Simó es va comprometre a dirigir gratuïtament les obres. Després li va seguir encarregant altres projectes de similar complexitat. Eduard Toda va fer un donatiu de 10.000 pessetes i, a més, va regalar molts llibres per a la biblioteca. D’aquesta manera el Centre assoliria una de les aspiracions més antigues, la de tenir un local en propietat.

Josep Simó i Bofarull, arquitecte

Inicialment, la idea de Fàbregas era aixecar un gran palau a l’illa de cases dels carrers Llovera, de la Lleona, dels Recs i la plaça del Rei (coneguda popularment avui com del «Condesito»), tanmateix l’elevat cost que li suposaria i els consells dels companys de junta, el van inclinar a apostar per la compra de la seu on es trobava ja el Centre des del 1897. El cas és que ens consta com ja el 1916, Miquel Bech, un bon guixaire de Barcelona, refà la cornisa del saló d’exposicions que havia construït la societat el Círculo quan, uns anys abans, havia ocupat el palau; la primera ampliació del casal l’havia encarregat Pere Òdena, president del Círculo, el 1865 a l’arquitecte o mestre d’obres Antoni Molner. El saló tenia unes balconeres altes obertes al jardí, tanmateix el 1905, en fer el teatre, les havien tapiat totes i ja només rebria la llum zenitalment des d’unes unes claraboies del carener. Ens referim a l’actual sala Fortuny.

Interior teatre Bartrina. Exposició d’art, 1909

Evarist Fàbregas també s’oferí a col·laborar en les obres de reforma del teatre i en poc temps adquireix tres cases del carrer de l’Abadia per poder engrandir l’escenari. El 15 d’abril del 1916 s’aprovà el pressupost per a les obres de reforma de tot el casal i es signà un emprèstit de 50.000 pessetes amb la Banca Fàbregas i Recasens per poder-les iniciar. Les obres, pròpiament, no van iniciar-se fins el 8 de juny del 1918 quan s’enrunaren les cases del carrer de l’Abadia i es reformà tot el teatre, salvant bona part de l’estructura del primitiu projecte de F. Batlle. Aquesta vegada, com hem dit, la reforma va anar a càrrec de l’arquitecte J. Simó i Bofarull i del conegut pintor decorador barceloní Josep Rocarol. Es va batejar amb el nom de Joaquim M. Bartrina en homenatge al gran poeta i soci, mort als 30 anys. Tot i no haver acabat del tot les obres, s’inaugurà el 26 d’octubre del 1918 amb una brillant conferència d’Eduard Toda sobre Bartrina. Tanmateix, fins el 1920, sent president Pere Cavallé, no es va fer la inauguració formal, una vegada finalitzades les obres. Entre altres autoritats, cal destacar l’assistència de l’arquitecte de la Mancomunitat: Jeroni Martorell Terrats, Pau Font de Rubinat, Josep Caixés, Ramon Vidiella –com a diputat provincial– i Pere Corominas –per part de l’Institut d’Estudis Catalans.

Pere Cavallé, president del Centre de Lectura, 1921

Pel que fa a l’antic Palau dels Marquesos, a finals del 1918, ja gairebé s’havien acabat les obres de reforma de l’actual Sala Fortuny i s’hi instal·là provisionalment la biblioteca; s’enderrocà l’antiga i damunt seu s’hi va construir una altra planta; també s’enrunà la façana principal del carrer Major per refer-la en una mena d’estil renaixentista, amb força ornamentació, seguint el plànol de Josep Simó; les escultures són del barceloní Francesc Garcia. Aquesta façana al carrer Major, amb els anys, s’havia anat degradant fins que cap al 2014 se’n va poder fer la restauració sota la direcció tècnica de l’arquitecte Josep Canela.

A finals del 1919, Fàbregas comunica que ha decidit fer-se càrrec de tots els costos del nou edifici i cancel·lar, així, el dèbit contret pel Centre amb la seva banca. Llavors cada secció comença a preparar els actes inaugurals del casal que va ser el 30 d’octubre del 1921. Josep Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya i gran arquitecte, va presidir els actes i l’alcalde Josep Loperena Romà va lliurar a Fàbregas el títol de fill predilecte de la ciutat.

Teatre Bartrina als anys 20

La premsa local va publicar fortes crítiques als actes i als seus protagonistes, com les caricatures de L’Esquellot en les quals es titllava de catedral de guix el nou casal, es criticava el seu elevat cost i s’ironitzava sobre la fortor a petroli que se sentia, al·ludint a l’origen de la fortuna de Fàbregas. L’any 1922 el president Pere Cavallé acaba el seu mandat i informa als socis que les obres, a càrrec de Fàbregas, havien costat poc més d’un milió de pessetes. La biblioteca, durant el seu mandat, havia passat de 5.000 a 20.000 llibres gràcies, en bona mesura, a la donació de Miquel Ventura Balañà.

«La catedral de guix», L’Esquellot, gener de 1921

Des d’aleshores el Centre de Lectura ve gaudint d’aquestes instal·lacions i d’una localització privilegiada al mateix centre de Reus. L’evolució física de l’edifici i les seves ampliacions des d’aleshores ja ha estat objecte de diferents articles i publicacions del mateix Centre, a l’abast dels interessats. 

Seu del Centre de Lectura (c. Major, 15), 1921

En el plànol adjuntat (imatge 1) es mostren les diferents localitzacions del Centre de Lectura; podem observar com, exceptuant el pas per breu temps pel carreró de Misericòrdia, les altres sempre es trobaven dins del tomb de ravals, cercant la major accessibilitat dels seus socis i la centralitat que una entitat com aquella mereixia.

Teatre Bartrina, foto de Carles Fargas, 1997

Reus, novembre de 2021

Notes al text:

(a) Palau dels Marquesos de Tamarit: Aquesta antiga mansió del carrer Major havia estat la residència dels primers marquesos de Tamarit fins mitjan segle xix. Després es va llogar a entitats com el Círculo i, finalment, al Centre de Lectura. A. Quintana Rufas, fill de Reus, era l’administrador de tot el patrimoni dels marquesos tant de Reus com d’altres indrets. El primer títol del marquesat  de Tamarit fou concedit pel rei Carles II l’any 1681 al doctor en lleis, nascut a Reus el 19 de desembre del 1617 i establert a Tarragona, Francesc de Montserrat i Vives, baró de Ribelles, que fou governador del Camp de Tarragona; per tant, és probable que aquesta casa ja formés part del patrimoni marquesal des del començament del segle xvii. El marquesos de Tamarit, Maria de Miquel i de Suelves i el seu marit, Ramon de Montagut i de Miró, van heretar el casal quan el 1911 va morir Josep Palacios i Arabet, l’anterior propietari.

(Veg.: Suelves y de Goyeneche, Carmen: Orígenes de la Casa de Montserrat. Algeciras, 1943).

(b) Francesc Batlle i Amfres, arquitecte: Nascut a Reus abans del 1880, va obtenir el títol d’arquitecte el 1902 a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. Fou membre de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya. El 1909 dimití com a regidor de l’Ajuntament de Reus per haver guanyat la plaça d’arquitecte municipal de Tortosa on va realitzar plans d’eixample i alguns edificis municipals. A Reus va edificar el primer teatre del Centre de Lectura i un parell d’edificis d’habitatges del carrer Llovera.

(c) Evarist Fàbregas i Pàmies: Reus, 1868 – Barcelona, 1938. Va ser soci, vocal de la Junta, secretari i `president del Centre de Lectura de Reus. N’era soci des del 1888 i ell reconeixia que s’hi havia format com a persona. Tenia negocis en el comerç marítim i durant la Primera Guerra Mundial feu una gran fortuna. Amb Eduard Recasens va fundar la Banca Fàbregas i Recasens i més tard el Banc de Catalunya. El 1931 va ser el primer alcalde republicà de Reus; la fallida del Banc de Catalunya va provocar la del Banc de Reus i aleshores es va arruïnar. Abans, però, entre d’altres, s’havia fet càrrec del cost de les obres del Centre de Lectura.

(d) Josep Simó i Bofarull, arquitecte: Reus, 1889 – Barcelona, 1966. Era germà de Jaume Simó i Bofarull, destacat jurista i polític, mort a Mèxic, on s’havia exiliat en acabar la Guerra Civil Espanyola. Eren fills de l’advocat Jaume Simó Martori, originari de Porrera, i de  Rosalia Bofarull de Malegue. De ben joves van quedar orfes i gràcies a l’ajut familiar d’una tia, en Josep va poder cursar el batxillerat a Barcelona amb els pares jesuïtes i després marxar a estudiar a París, on l’any 1913 va acabar els seus estudis a l’Êcole Spéciale d’Architecture, obtenint el grau d’arquitecte en l’especialitat de salubrista. Va destacar tant pels seus edificis de caràcter monumental eclèctics (el Centre de Lectura o la Casa Fàbregas), com pels de caire més Noucentista (l’Institut de Puericultura, conegut com «La Gota de Llet») i com a interiorista o decorador (El Casino i multitud de botigues de Reus). Va guanyar el concurs per a l’ordenació dels nous terrenys del C.F. Reus Deportiu on hi va construir algunes de les instal·lacions esportives, ja enrunades.


Bibliografia:

.Anguera Nolla, Pere: El Centre de Lectura de Reus: Una institució ciutadana. Edicions 62, 1977.

.–––––: El Centre de Lectura de Reus: Una institució ciutadana. Edició facsímil a càrrec de Joan Navais Icart. Edicions del Centre de Lectura, 2020.

.Pàmies Martorell, Anton: «Construint damunt del que ja està construït: evolució de la seu del Centre de lectura, 1859-2017», dins: Navais, Joan (coord.): Un segle i mig de cultura a Reus i a Catalunya; la cultura que ha generat el Centre de Lectura. Edicions del Centre de Lectura, 2017.

.–––––: Perfil biogràfic de l’arquitecte Josep Simó i Bofarull, inèdit.

.Quintana, Antoni; Pàmies, Anton; Arnavat, Albert; Filella, Xavier: El Teatre Bartrina del Centre de Lectura de Reus. Edicions del Centre de Lectura, amb el suport de la Demarcació de Tarragona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, 1998.

.Tous i Vallvè, Joan: Evarist Fàbregas i Pàmies. Edicions del Centre de Lectura, 1990.