L’historiador Pere Anguera explica a El Centre de Lectura de Reus. Una institució ciutadana (1977, i 2020 en facsímil), llibre que hauria de ser el punt de partida per a qualsevol informació que es vulgui obtenir –o desenvolupar– sobre aquest ateneu des de la seva fundació i fins al 1975, que la idea «de crear una societat basada en la tolerància de totes les doctrines i tendències, on es pogués expressar honestament la pròpia opinió, […] on tot portés cap a l’ennobliment de l’home com a persona» va sorgir en la tertúlia d’uns joves menestrals –«en un cafè del raval de Santa Anna, el Cafè de la Música». Així, gràcies a la decisió i la fermesa d’unes persones que creien en el poder i en la força de la cultura, entesa com a bé comú i oberta a la diversitat d’opinions ben argumentades, el 1859 es creà el Centre de Lectura de Reus –un any abans, tot s’ha de dir, que l’Ateneu Català o Barcelonès–, segurament sense que cap dels impulsors es plantegés quina seria la situació de l’entitat més d’un segle i mig després. Però ara, passat tot aquest llarg període de temps, si mirem enrere i revisem el que ens aporta Anguera –soci devot i militant, i president compromès–, podrem admirar-nos de la trajectòria i l’evolució que ha experimentat el Centre. I, si en volem més dades, algunes força recents, també ens serviran les memòries d’altres socis implicats en les peripècies d’aquesta casa –em refereixo, per exemple, però no exclusivament, a Joaquim Santasusagna, Rafel Ferré, Xavier Amorós o Joan Ballester–, i això sense esmentar l’ingent nombre d’articles que en parlen. Amb tot plegat, n’entendrem la situació actual i és possible que en puguem definir algunes línies de futur no gaire llunyà.
Una prova evident de la perseverança en la consecució de les fites fixades i de la voluntat de ferro malgrat els temporals adversos –interns i externs– és que avui, després de més de cent seixanta anys, l’entitat continua bregant, dia a dia, per mantenir-se activa i per adequar-se i adaptar-se a qualsevol esdeveniment imprevist i a les innovacions –que cada cop són més efímeres i, alhora i paradoxalment, més exigents.
Tot això ve a tomb perquè, encara que no diré res de nou ja que sembla que tot està dit i gairebé tot escrit –que és el que queda, com diu la cèlebre frase llatina–, sí que vull subratllar tres paraules que –ara que està tan de moda canviar-ne el sentit, de les paraules, i tergiversar-lo, sense gaires escrúpols ni fonaments– defineixen, al meu entendre, allò que apuntala l’entitat i, de retruc, la fa avançar; la primera: compromís. Compromís de l’entitat, però de fet compromís de cadascú. Un compromís que és cultural i social i que, en alguns casos, sembla que formi part de l’ADN personal; un compromís que genera un vincle invisible però ferm. Per a molta gent dir «el Centre» és dir lloc de trobada, és dir cultura, és dir conversa, és dir afinitat. I també és dir conflictes. Gosaria afirmar que si no hi ha conflictes no hi ha prou esperonament; de vegades els conflictes són un repte, perquè demanen un revulsiu, una rèplica, una reacció que contrapunti allò que ha estat l’esca del malentès; d’altres vegades, no són més que innecessaris pals a les rodes. Sigui com sigui, un compromís sòlid és capaç de superar entrebancs de ben diversa índole, però també és cert que un conflicte greu pot desestabilitzar les voluntats més compromeses. I al Centre –em torno a remetre a Pere Anguera– hi poden passar moltes coses.
Les altres dues paraules són antònimes però –per això mateix– van lligades entre si: fragilitat i fortalesa. Cal partir de la premissa que una entitat que se sustenta, en el vessant econòmic, amb les aportacions dels socis, amb les subvencions d’algunes administracions públiques i amb els ajuts puntuals d’entitats privades i de particulars, sempre és, d’alguna manera, fràgil; però considero que, si aquest tret de fragilitat hi és gairebé inherent, no cal que sigui negatiu: té el contrapunt de la fortalesa. Només en posaré l’exemple més recent: la fortalesa amb què el nostre ateneu ha resistit els embats de la pandèmia de la covid-19, que el va situar en un estat d’extrema fragilitat –per a més dades remeto al meu article «El confinament i el Centre de Lectura. Apunts personals», publicat a la Revista del Centre de Lectura el 6 d’octubre del 2020. Ara, en plena postpandèmia –o enèsim rebrot–, i doncs en una situació encara incerta i força vulnerable, el Centre procura un progressiu retorn al que anomenàvem normalitat –mai potser tan enyorada, cal reconèixer-ho– amb una fortalesa que es manifesta dia rere dia, resolent de la millor manera possible els punts fràgils que sorgeixen, sovint de manera imprevista. Perquè la fortalesa no rau solament en l’aspecte econòmic, sinó en les tasques que duen a terme una sèrie de socis –els compromesos als quals em referia més amunt– i els treballadors –ben implicats, la majoria, en l’esdevenir de la casa. Fortalesa, coratge, tenacitat, digueu-ne com més us plagui, però no es pot negar que el Centre en té.
I amb tots aquests factors en dansa s’explica com aquesta tardor del 2021 hem pogut commemorar el centenari de la inauguració de les obres de reforma –subvencionades pel mecenes i filantrop reusenc Evarist Fàbregas– de l’actual seu del Centre de Lectura, inauguració que es va esdevenir el 30 d’octubre del 1921 –si bé algunes instal·lacions ja funcionaven de manera regular des d’un any enrere. Per això, des del Consell Directiu vam idear el cicle «1920: la projecció ciutadana del Centre de Lectura», per fer incís en la dècada que va significar la consolidació de l’entitat com a referent cultural per a la ciutadania reusenca, en un moment en què a Catalunya hi havia una hegemonia noucentista, de clara pertinença burgesa. Remeto novament a Pere Anguera per obtenir dades sobre el cost d’aquestes obres de remodelació i sobre les actituds a favor i en contra que generaren, algunes de ben sucoses.
El cicle ha comptat amb un programa d’activitats polièdric i atractiu, gràcies a la implicació de diverses seccions de l’entitat: conferències, exposicions, una ruta literària i un acte institucional. I, evidentment, també comptava amb el compromís dels socis, dels treballadors, dels directius, d’unes quantes institucions públiques i de la FP Reddis. Fent-ne un repàs a grans trets, la commemoració s’inicià el 4 juny, coincidint amb el DASC (Dia de l’Associacionisme Cultural), en què s’estrenà la ruta «El Centre de Lectura, un espai literari»: un recorregut pels espais més emblemàtics de la casa a través de lectures de textos d’autors diversos –com ara Jordi Agràs, Antoni Correig, M. Lluïsa Amorós, Plàcid Vidal, Rosa Pagès, entre d’altres.
Durant tot el mes de setembre, es podia visitar a la sala Fortuny l’exposició «Els primers anys d’Art al Centre de Lectura (1900-1936)» –comissariada per Quim Torres– i, a l’octubre, el vestíbul del teatre Bartrina acollia la mostra «Imatges d’ahir i d’avui del Centre de Lectura», amb fotografies realitzades pel soci Josep M. Toset i amb documents de l’hemeroteca referits als actes inaugurals del 1921. Continuant amb la relació cronològica, a l’octubre comencen les conferències del cicle: la primera, «L’activisme cultural d’Evarist Fàbregas», a càrrec de qui fou president del Centre, l’arqueòleg i historiador Jaume Massó; pocs dies després, els arquitectes Jordi Bergadà i Anton M. Pàmies ofereixen un diàleg amb el tema «Les seus i la ciutat»; la Secció Excursionista organitza la projecció «100 anys d’excursions del Centre de Lectura», amb els comentaris precisos de l’anterior president de la secció, Andreu Ferré; l’historiador Axel Baiget fa una divulgativa dissertació sobre «La projecció social del Centre de Lectura entre 1920 i 1930»; i l’endemà és el torn del també historiador Josep Fàbregas, que parla sobre «Tomàs Bergadà (1862-1937), un modest pintor entre genis» –el 1920, Bergadà fou l’encarregat de la decoració del primer pis de l’entitat, «de la qual en queda com a mostra el despatx de la presidència», subratlla Pere Anguera, aquesta vegada a Coses de Reus (2006). Encara, a finals d’octubre, un altre acte commemoratiu va ser la «Recreació del IV Certamen Literari de 1921» –«a la tarda, tingueren lloc les inauguracions previstes i el repartiment de premis del quart certamen», explica Anguera–, conduït amb amenitat pel poeta David Figueres i amb lectures de fragments de les obres guardonades, a càrrec de membres del Col·lectiu En Veu Alta.
El novembre es va encetar amb un acte institucional al voltant d’aquesta efemèride centenària i, així, al teatre Bartrina s’hi van aplegar gairebé tres-centes persones, la majoria socis, però també gent afí al Centre de Lectura i diverses personalitats del món polític. Hi va haver parlaments oficials, lectures d’alguns dels discursos pronunciats el 1921 i una mostra de les activitats que es realitzen a les escoles de l’entitat; per acabar, els assistents van fer un brindis a la plaça del Teatre. El dia 30 va ser el torn de la cap de la biblioteca del Centre, Montserrat de Anciola, que, amb el títol «La Bibliote[ca.1921]», va fer un detallat repàs a les aportacions i a les vicissituds de què fou objecte l’espai més emblemàtic de l’ateneu en les primeres dècades del segle xx.
A l’hora de lliurar el present article, hi ha encara pendent la conferència «Cent anys del nou Centre de Lectura», a càrrec de l’arquitecte David Tapias –programada el 20 de desembre– i la presentació del monogràfic de la Revista del Centre de Lectura dedicat a aquesta commemoració.
I amb aquestes referències podria donar per finalitzat el text, però abans vull esmentar altre cop Evarist Fàbregas, sense la generositat del qual, avui, ves a saber on s’aixoplugaria el Centre de Lectura –i si encara estaria en actiu–, i afegir-hi Miquel Ventura –que va donar la seva magnífica biblioteca a l’entitat, amb la qual cosa esdevingué ja tot un referent en el món bibliotecari–, però no anomenaré ningú més, per no deixar-me’n cap, perquè no acabaria i perquè és ingent el nombre de persones que, amb les seves aportacions –siguin de caire econòmic, o de caire bibliogràfic, o pictòric, etc. o, fins i tot, de temps de dedicació– han contribuït a consolidar el que avui és el Centre de Lectura, de manera que podem afirmar sense rubor que hem assolit en escreix, i superat, els objectius pels quals va ser fundat.
Tanmateix –i sense desestimar res del que acabo de referir–, subscric el que va plantejar el filòleg Josep Murgades en l’acte en què –juntament amb Rafel Ferré, l’any 2011– se’l nomenava soci d’honor del Centre de Lectura: calen mecenes com els d’abans; dels que respondrien a la definició tan clara i precisa que sobre aital concepte dona el DIEC: «m. i f. Persona rica que patrocina generosament les arts, les ciències, una empresa cultural, un artista, etc.» Mecenes amb compromís, que contrapuntin els aspectes fràgils del nostre ateneu amb la fortalesa de la seva generositat. Doncs queda escrit.