El Gabriel Ferrater de Reus

 |   |  Twitter

«La distinguida dama Soler de Ferraté ha dado a luz felizmente un robusto niño siguiendo madre y su pequeñín Gabriel admirablemente.» El Heraldo de Reus, 24 de maig de 1922

En un moment determinat, a final de la dècada dels seixanta del segle anterior, llegíem i rellegíem Gabriel Ferrater. Per nosaltres –i em refereixo a la colla que ens aplegàvem entre el grup de teatre La Tartana i la Revista del Centre de Lectura– la poesia del Ferrater ens semblava una alenada d’aire fresc. Ens resultaven propers els poemes «In Memoriam» i Poema Inacabat, parlaven de Reus, i el primer, «In Memoriam», el vam incloure en un muntatge nomenat Espectacle i on –casualitat de casualitats, no pas per simpatia entre els seus autors, ni de bon tros– s’incloïa també la dramatització de la narració «El tòpic» de Salvador Espriu, i l’obra teatral Drama d’Humils de Puig i Ferreter. De fet, no sé encara com vam ser capaços d’encaixar, al bell mig dels altres textos, el poema del Ferrater. Tossuts, i encara que fos amb calçador, el volíem llegir en veu alta i fou el Xavier Amorós a qui vam demanar si el volia recitar i, sense fer-se pregar –ell també admirava el Gabriel Ferrater– el va llegir.

A la Revista del Centro de Lectura la capçalera en castellà, però els continguts en català, publicàrem una entrevista titulada «Gabriel Ferrater. Poeta de l’home i la vida» que li feu en Lluís Pasqual. A la sala de converses del Centre de Lectura, quan érem més tertulians que ho som ara, preguntàvem a l’Emili Argilaga –aquell temps el president– per les sortides nocturnes a la postguerra, amb el Gabriel Ferrater i el Florentino Castaños, el professor de llatí de l’institut. Sempre ens en deia alguna anècdota i tampoc ens importava massa que en repetís alguna. L’Emili sempre hi afegia algun matís nou, encara que fos producte de la seva imaginació. També escoltàvem el que ens deia el Xavier Amorós. Havia estat company de classe del Joan Ferraté, el germà del Gabriel, i la seva mare, amiga de l’Amàlia Soler. Per ell sabíem que els dos germans Ferrater eren devots de Mark Twain, i que els havia bescanviat la traducció del Carner de Les aventures de Tom Sawyer per l’edició de Camins de França de Joan Puig i Ferreter. Parlar amb el Xavier Amorós del Gabriel Ferrater era un tema recurrent.

Explico això per assenyalar la importància que tenia, per a la meva generació, la poesia de Gabriel Ferrater. Era una veu lliure, independent i crítica. El personatge ens fascinava. No ha de resultar gens estrany que ens delíssim per conèixer-lo. Ens hauria agradat que, en un moment o altre, el Gabriel Ferrater vingués a Reus i, no cal dir, la fantasia que es convertís en un més de nosaltres, com ho era el Xavier Amorós. Alguns dels nostres l’escoltaven a les aules, però no tots, i els altres –la majoria–- no ens conformàvem no sent-hi. Calia cercar una excusa per fer-lo venir a Reus. I la trobàrem.

L’estiu del 69 havia arribat el moment. Estàvem organitzant els Premis Reus de Teatre, una iniciativa promoguda des del Centre de Lectura, amb finançament de base popular. La intenció era atreure, a la convocatòria dels premis, els millors escriptors dramàtics i alhora compartir unes hores amb un jurat literari de prestigi. Escriptors i crítics vindrien a Reus amb motiu de la concessió del premi –pensàvem– i entre aquests, el Gabriel Ferrater. Ja teníem l’excusa, el motiu. La veritat sigui dita, sabíem que Ferrater havia escrit sobre art, lingüística, matemàtica, crítica i, fins i tot, una novel·la, però estàvem ben segurs que no havia escrit ni una ratlla de teatre. Així i tot ens era igual, ja trobaríem la manera d’incloure’l en algun jurat, fos com fos, ja ens espavilaríem. No podíem deixar córrer una ocasió tan llaminera per tenir-lo a prop, per fer-lo venir a Reus. Ara sé, que no sabia, que el teatre també l’interessava. Durant el servei militar portava a la butxaca dels pantalons les obres de Valle Inclán. M’ho digué un company seu del servei militar, l’Enric Baixeras de Tarragona. També recentment he llegit sobre la influència que l’obra dramàtica de Shakespeare tingué en la seva poesia. Potser no anàvem tan despistats. Però no ho sabíem. Almenys jo. En qualsevol cas no hi havia discussió, el Gabriel Ferrater havia de ser membre d’un jurat, i vam fer mans i mànigues per trobar-ne un motiu que pogués resultar-li atractiu. Vam dubtar. Però al final se’ns va ocórrer la idea: convocar un premi d’assaig sobre teatre, l’Antoni de Bofarull. I vam decidir que fos el Xavier Amorós qui truqués el Gabriel Ferrater, a Sant Cugat. I encara ara, no sé com va anar, què dimonis li devia explicar, però va dir que sí, que acceptava. I ens sorprengué, perquè, en algun moment, pensàvem que ens engegaria a dida.

Un pic vam saber que teníem el vistiplau del Gabriel Ferrater només ens calia completar el jurat. I vam decidir que els altres dos membres serien el Joaquim Molas i el Josep Maria Carandell. Tant un com l’altre tenien una bona relació amb el Gabriel Ferrater. A aquests tres, s’hi afegirien la Rosa Cabré i el Josep Escoda, perquè nosaltres volíem estar a l’olla, no perdre el moment, i per això ens distribuiríem, uns quants, entre els jurats.

Una tarda, recordo que era en el transcurs del curs acadèmic, potser a primers d’octubre, em vaig comprometre a portar els textos del premi d’assaig Antoni de Bofarull als membres del jurat: el Joaquim Molas, el Josep Maria Carandell i el mateix Gabriel Ferrater. Se’m brindava una ocasió magnífica per anar-lo a veure. Havíem concretat el lloc de cita al Mesón, a la plaça dels Monjos, davant del monestir de Sant Cugat. La primera visita fou molt breu, ell estava reunit amb alguns estudiants, i em vaig limitar a saludar-lo i donar-li l’únic text que s’havia presentat al premi Antoni de Bofarull. Li vaig dir que, en un parell de setmanes, l’aniria a veure de nou per concretar-li el lloc on es reuniria el jurat, a Barcelona. Seria la primera i única reunió, una setmana abans del veredicte que s’anunciaria a Reus, al Teatre Bartrina.

El dia que havíem quedat, el Gabriel Ferrater m’esperava. Diria que al mateix lloc, un racó una mica fosc, massa fosc per a mi, del mateix Mesón. Vam parlar de Reus, quatre generalitats, de l’Amorós –em va explicar, cosa que ja sabia, que era amic del seu germà–, de l’Argilaga –quedà sorprès que fos el president del Centre de Lectura– el devia recordar com l’amic nocturn, de gresques. I després del preàmbul, passarem a comentar el text. Em digué que aquell llibre era molt dolent, que el Xavier Fàbregas no sabia escriure, que el que deia de l’Àngel Guimerà era molt superficial, sense cap mena d’interès, que aquell noi no sabia llegir, i si no se sap llegir no es pot fer crítica, va afegir. Jo coneixia el Xavier Fàbregas, érem amics, i fins havíem recorregut la serra del Carxe als límits entre Albacete i Alacant, plegats, amb la idea de dibuixar-ne la frontera del català, entre Monòver i Jumilla. El tenia com un home de teatre, ben documentat, autodidacta. Havíem coincidit a les classes del Joaquim Molas, als Estudis Universitaris, a l’Institut d’Estudis Catalans, i no era un ignorant com el pintava el Gabriel Ferrater. Això sí, no era brillant, era un estudiós, una formiga que es preocupava per posar cada cosa al seu calaix, per ordenar els textos, per endreçar-los en funció d’unes idees prefixades. A mi em semblava una feina útil, però no vaig portar la contrària al Ferrater. Em vaig limitar a dir-li que no contemplaven deixar el premi desert, i em va respondre dient que per això no em preocupés, que no el declararíem desert. I vam canviar de tema, li vaig dir que la reunió del jurat a Barcelona es faria al pis de la Rosa Cabré, al carrer de Rosselló cantonada rambla Catalunya –li vaig donar escrita l’adreça–, un pis d’estudiants, però força gran, atès que era del pare d’una estudiant de Medicina, de la Meritxell Fiter de Sant Julià de Lòria, a Andorra, una família que, en aquell moment, la bitllava. Vull dir, amb això, que el lloc tenia habitacions prou grans per reunir aquest jurat. Ell no m’havia preguntat detalls, els dic jo per transmetre al lector que aquests premis eren plens de voluntat, de ganes, però es feien sense gaires recursos. L’única despesa que ens podíem permetre, i encara crec que la va pagar la Rosa Cabré, fou una ampolla de ginebra de marca, res més.

La reunió del jurat a Barcelona durà el que durà l’ampolla de ginebra. El Gabriel Ferrater, quan va arribar al pis del carrer de Rosselló, va trucar tres o quatre pisos abans d’encertar el de la reunió. Tenia una barreja de desorientació i eufòria etílica, i la veïna de la porta del davant, alertada per la seva veu potent, cridanera no s’estigué de sortir al replà. A aquesta senyora, els estudiants del pis li donaven més d’un ensurt. En aquest cas no es tractava de cap jove, sinó d’un home gran, i devia quedar més sorpresa. Durant la reunió del jurat, el Ferrater va parlar ben poc de l’Àngel Guimerà i del Xavier Fàbregas. No va afegir res que no m’hagués dit. M’explicaren —jo no hi era— que feu uns comentaris al voltant de Reus, més confidents amb la Rosa, parlant-li de les noies que hi havia conegut, que eren com ella, i ves a saber com ara serien… I poca cosa més. El premi estava donat. Quan va acabar la reunió del jurat, el Gabriel Ferrater es va posar a plorar, abraçat a la Rosa. Amb cura, entre tots el van posar a l’ascensor i el Joaquim Molas i el Josep Maria Carandell l’acompanyaren a la casa que els digué, a l’Eixample.

No va venir a la celebració dels Premis Reus de Teatre. En acabar el sopar i l’espectacle, concedits els premis, membres del jurat i organitzadors vam romandre als jardins del Teatre Bartrina. El president del Centre de Lectura, l’Emili Argilaga, no ens va limitar la beguda, anava a compte d’ell. Amb l’alcohol, van rajar també generoses, les anècdotes. Cap dels amics del Gabriel Ferrater es va sentir decebut per la seva absència. El coneixien millor que nosaltres. Crec que tots ells estaven convençuts que no vindria. De fet, què se li havia perdut, a Reus? A comentar l’obra d’un home que no sabia ni llegir ni escriure? Però estic convençut, que encara que s’haguessin presentat unes altres obres i s’esperés una decisió més renyida, tampoc hauria vingut. Potser era cert allò que diu el poema «[…], Reus és un poble cínic. / Tenint-lo lluny, el dic magnífic». I ja estava bé així.

Després d’aquell dia al Mesón no vaig veure mai més el Gabriel Ferrater. Al Price vam aplaudir amb ganes la «Cançó del gosar poder» i, pocs mesos més tard, en assabentar-nos de la seva mort, amb la Rosa Cabré i el Xavier Amorós, vam anar a Sant Cugat. En arribar, l’acabaven d’enterrar.

Anys més tard, en alguna ocasió, parlàvem de Reus amb l’Amàlia Soler, la mare del Gabriel Ferrater. En parlava, amb un punt de menyspreu, amb aquell to irònic que gastava. Jo li deia que m’agradaria tornar a viure, a Reus, i es feia creus com una persona, que ella considerava intel·ligent, tingués una idea tan absurda, tan estúpida. No s’estava de dir-m’ho. No entenia què hi anava a fer a Reus, què se m’hi havia perdut. Els meus arguments, a favor, eren més emocionals que altra cosa. Les seves respostes a la meva intenció, divertides i colpidores. La seva dialèctica era brillant. Imagino que el Gabriel m’hauria dit el mateix, millor dit no hauria perdut el temps a comentar les meves intencions. Si l’Amàlia Soler ho feia és perquè em tenia una certa estima, ben mirat jo li feia de metge, però un metge de Barcelona.

La Marta Pessarrodona, deia, en una entrevista a la Revista del Centre de Lectura: «El Gabriel Ferrater… era de Reus, tot i que mai no hi va mostrar cap proclivitat, encara que és possible que en un moment de la seva vida hagués tingut un sentiment per les seves arrels; al capdavall, Can Picarany i totes aquestes coses (?) formaven part de la seva mitologia personal.» És possible que tingui part de raó. Penso que el Gabriel Ferrater tenia por de tornar a Reus, per això plorava en acabar la reunió del jurat dels Premis a Barcelona. Hi havia el sentiment per les seves arrels, el record llunyà, la mitologia personal.

Des de fa més de cinquanta anys la meva fascinació per Gabriel Ferrater continua intacta. He començat aquest article amb la nota del seu naixement. Una nota que evidencia els seus orígens, la pertinença a un món reusenc que se’n va anar avall. Ell ha escrit i comentat els seus dies a Reus, altres hi hem afegit una mica més de farcit. En el seu conjunt, aquest és el Gabriel Ferrater de Reus, el robusto niño que s’hi feu gran, i hi aprengué a llegir i a escriure. Però que, en marxar-ne, no hi va voler tornar mai més. Mai més.