Ferrater no era poeta

 |   |  Twitter

Com que suposo que els meus companys de monogràfic es dedicaran a l’elegia i a la glossa poètica, em permetré esbossar unes impressions generals del que més m’interessa de la literatura —i de Gabriel Ferrater en particular— en l’era digital, que és principalment tot el que envolta el seu consum i recepció. No és pas un posat postmodern. La gent de tarannà lletraferit que la vida ens ha empès als safarejos i les brutors de la crònica periodística, trobem més matèria aprofitable en els ferments de les misèries humanes que ens els marbres gelats dels versos.

En això, l’Any Ferrater —molt avançat i vist per sentència en el moment d’escriure aquestes ratlles— m’ha fornit de múltiples satisfaccions. La més rellevant és una teoria pròpia que he elaborat després de rellegir els poemes i papers ferraterians, així com les dues aproximacions biogràfiques que han estat protagonistes de l’any commemoratiu: la de Marina Porras i la de Jordi Amat —aquesta només fullejada, però ja n’he tingut prou. Jo crec que a Gabriel Ferrater la poesia no li agradava gaire.

Va escriure tres poemaris, un sol llibre, que ja no és gaire cosa. Ho va fer molt bé, i ha transcendit de manera indubtable —és la gran porta d’entrada a Ferrater de la majoria dels seus fans fervents. Però si alguna cosa hem après enguany, i he escoltat molt atentament la gent que n’entén, és que la dimensió poeta de Gabriel Ferrater és contingent i, segons com, anecdòtica. D’això n’hem tingut diverses proves a Reus. Els tres o quatre principals actes diguem-ne analítics —deixarem de banda les lectures poètiques que per a mi són una afició incomprensible— que hem acollit a la ciutat aquest 2022 han girat al voltant d’aspectes no poètics de l’intel·lectual reusenc.

Va ser així en el cas de la celebrada ponència de Jordi Ginebra, basada en el Ferrater lingüista. La llengua va ser l’obsessió dels seus últims anys, fins al punt que va acabar els seus dies presentant-se així, com a lingüista. I, a més a més, amb aportacions filològiques de gran qualitat i originalitat, com tot el que feia. Ginebra va col·locar el reusenc a l’alçària dels grans, en la tradició del millor Fabra i cavalcant les onades de l’estructuralisme i el generativisme.

En un altre acte viscut a Reus, en aquest cas al Círcol, el biògraf oficial de Ferrater no el va presentar com a lingüista, ni com a poeta ni com a intel·lectual, sinó com un tarat fruit d’una família de malalts mentals que es van acabar matant tots. L’exposició de Jordi Amat va ser molt ben acollida, perquè és una mica tramposa i sensacionalista, com un capítol de Crims i seguint la fórmula del seu aclamadíssim El fill del xòfer. Aquest Vèncer la por no ha tingut tant d’èxit perquè, i això és una altra lliçó d’enguany, Ferrater interessa més aviat poc. Exactament, a la mateixa gent que interessava abans de commemorar el seu naixement.

Sigui com sigui, a la biògrafa alternativa Marina Porras i al seu entorn no els agrada gens la feina d’Amat, fins al punt que m’han retret que jo no l’insulti. I no ho sé, si se li ha de dir subnormal se li diu, no hi tinc cap problema, però em costa d’entendre quin és el conflicte real darrere dels focs d’artifici. Li vaig fer aquesta pregunta a Porras durant la presentació de l’antologia que ha editat, Donar nous als nens, i em va remetre a una contundent ressenya que va escriure de Vèncer la por al xiringuito digital d’Enric Vila. D’allà, entre l’anàlisi de les deficiències del llibre d’Amat —que és qualificat de mer esborrany— se’n desprèn la tesi que l’objectiu d’Amat era espanyolitzar Ferrater i deixar-lo com a mascota catalanòfona de l’Escuela de Barcelona, de tots els pijos de l’època. I que falla en aquest objectiu perquè no en sap prou.

Per contra, Marina Porras, pretén separar Gabriel Ferrater d’aquest nucli colonial i donar-li independència, presentant-lo com un vers lliure i inclassificable. A tot estirar, Porras fa l’esforç de connectar-lo amb la tradició catalana dels Riba, Carner i Foix. Si per Ginebra, Gabriel Ferrater era un lingüista i per Amat un geni tarat, per Porras Ferrater és clarament una bandera de la incorruptibilitat i el compromís, un estendard d’un conflicte polític somort que neix a la postguerra i que s’estén fins als nostres dies. I, encara que el treball de Porras és més seriós i compta amb tesis més riques i treballades, cal dir que també ha perdut la batalla: Jordi Amat ha estat l’escollit pel sistema per portar la paraula de Ferrater al poble i aquest 11 de Setembre inclús l’alcaldessa Colau l’ha citat per fer el final de festa ferraterià a Barcelona.

Per què el comissari de l’Any Ferrater Jordi Cornudella va triar Amat? És una altra pregunta que li vaig fer a Porras, la resposta de la qual va ser que li ho demanés a Cornudella, lògicament. Crec que el lector sagaç ja té prou dades per entendre per on van els trets. També cal remarcar que tota la qüestió està rodejada de greuges personals, ressentiments i de tota la merda escombrada sota l’estora durant el Procés, que no és poca. Així com del fet incontrovertible que Jordi Amat és una figura molt valorada pel poder imperial com a capatàs de la plantació. També hi ha tota una part d’esoterisme desentranyable, però calia deixar constància d’aquest conflicte de fons que ha travessat tot l’Any Ferrater.

Per acabar el repàs, un altre acte, el meu preferit. Marta Pessarrodona va conversar amb David Figueres de l’Associació Gosar Poder sobre la seva relació amb Gabriel Ferrater. Recapitulem: un lingüista per a Ginebra; un malalt mental per a Amat, una bandera per a Porras. I un exnòvio per a Pessarrodona. La Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va pujar a l’empostissat del Centre de Lectura amb un gos llepafigues que no parava quiet i va entretenir el públic amb el ric anecdotari de la seva relació sentimental. Va ser bastant divertit, però va haver-hi un parell de moments emocionants, com la primícia esborronadora del relat del moment exacte en què Ferrater li va comunicar a sa mare que havia arribat l’hora de matar-se. Pessarrodona ho va presenciar en directe: estirat al sofà del pis de Barcelona Gabriel Ferrater va pronunciar amb to de comiat «Mare, els llops ja em mosseguen els talons». Que fort, tia.

Queda dir-vos què és per a mi Ferrater, després d’un any tan intens de ferraterisme. Sabem que no era un poeta. De fet, ell mateix deia que la poesia havia estat el millor vehicle d’expressió que havia pogut dominar en cert moment, en adonar-se que li faltaven eines per ser novel·lista o dietarista, però que havia esgotat la via després dels seus tres poemaris. Quan ho va tenir tot dit hi va perdre l’interès. Per què ens continua atraient, doncs, la seva figura i provoca lectures tan diverses i apropiacions tan interessades? Jo ho tinc clar: Ferrater és una actitud. D’aquí a cent anys hi tornem.