Metrònom Ferrater

 |   |  Twitter

Amàlia Barlow Ferrater, Joaquim Horta, Carmen Balcells, Josep Maria Castellet, Joaquim Molas, Ana Maria Moix, Jaime Salinas, Carmen Rojo, Yvonne Hortet, Jaume Ferran i Joan Solà. D’ençà del 2008 fins a dia d’avui aquests noms, aquestes persones, tota aquesta memòria oral ens ha deixat. Un Metrònom Ferrater (Enric Juste i Bellveure, 2009) realitzat el 2021, un any abans del centenari del naixement i cinquantenari de la mort del poeta reusenc, seria una versió menys completa, més inversemblant. Tots aquests testimonis s’haurien vist substituïts per d’altres amb una relació menys directa amb el protagonista del documental. Les reivindicacions dels aniversaris rodons són molt necessàries i rendibles econòmicament, però sort en tenim de les passions prèvies i escanyades.

L’any 2008 vaig emprendre el projecte de fer un documental audiovisual sobre la figura de Gabriel Ferrater. La idea em rondava pel cap des de l’any 2000. Finalment, m’hi vaig llençar després de molt rumiar-hi. La figura polifacètica d’en Gabriel m’imposava –era un jove realitzador de vint-i-llargs anys– i explicar en més o menys seixanta minuts una vida tan viscuda de passió per les matemàtiques, l’art, la poesia, la traducció i la lingüística, arribava a bloquejar-me. L’objectiu sempre va ser apropar i posar en l’imaginari la figura de Gabriel Ferrater i no perdre’m en dramatitzacions ni xafardejos. Esclar que va haver-hi aspectes que no es van poder abastar: la relació entre els germans, el lent enfonsament econòmic de la família i d’una classe social, la vida a Reus… però l’objectiu crec que es va complir. En aquest aspecte, si avui hagués de fer un nou documental partint de zero tampoc seria el mateix. Miro les declaracions dels entrevistats i escolto diferent de com escoltava fa quinze anys. Actualment, m’interessa més el Ferrater persona, amic, company i treballador autònom que el suïcida, alcohòlic, maleït i tastaolletes.

Per tal de posar l’accent en el valor de fer produccions audiovisuals deslligades de celebracions puntuals m’agradaria fer una comparativa de les dones ferraterianes del 2008 i de les mateixes dones en les circumstàncies actuals per veure què van aportar al Metrònom i què podrien aportar a un probable documental enguany.

«Tant en Gabriel, per la seva raresa i especial facultat personal, com en Jaime Salinas, que venia d’un món estranger molt diferent, ens van enlluernar. L’actitud i les maneres d’en Gabriel no eren les dels nois de la seva edat.»

Isabel Rocha

La Isabel Cateta Rocha va ser una dona fàcil de trobar l’any 2007 quan vaig iniciar la tasca de producció de localitzar les diferents protagonistes del documental. Retirada en una petita casa de barri del nord de Barcelona, els primers moments de vergonya i astorament van convertir-se amb el pas dels minuts en un torrent de confessions i reflexions. Es notava que, a part de l’experiència viscuda en primera persona, la Isabel havia repassat apunts mentals i biografies que tenia a mà i havia construït ponts entre cartes personals que li havia enviat Gabriel i els seus poemes. Vista amb perspectiva s’hi veu una Isabel transportada a la seva joventut, relacionant-se amb un personatge totalment fora del comú a la Barcelona dels anys cinquanta i aclaparada pels coneixements i per la personalitat d’un poeta ja a la trentena.

A causa d’una possible segona entrevista per altres afers ferraterians, va arribar al meu coneixement la notícia que la I’Isabel Rocha continua vivint a la mateixa finca que fa quinze anys, però la seva salut, sobretot psíquica, està molt desmillorada i és incapaç de recordar allà on es troba. He intentat cercar-la per dues o tres vies, però no ha estat fructífer. Vaig desistir del tot pensant a restar ja per sempre més amb el seu somriure autocrític i sorneguer de llavors que li permeté acabar fent broma del seu propi sobrenom de Cateta.

«Quan en Gabriel i jo ens anàvem a casar vam anar uns dies a l’Àfrica espanyola amb la seva mare. Un dia que no sé on estàvem li vaig posar la mà al braç i no hi vaig notar pèl. De seguida li vaig preguntar:
—Què ha passat aquí?
—M’he depilat tot el cos.
—Per què?
—Perquè tinc la impressió que no tinc dret de casar-me amb tu.»

Jill Jarrell

En l’ordre d’enregistrament que vam fer per al documental, la següent entrevistada fou la Jill Jarrell, figura desconeguda i mítica per a tots els ferraterians que coneixen quatre coses de la vida del poeta. La coneixença del seu estat va ser totalment fortuïta i es degué a l’entrevista prèvia que li vam fer a la malaurada Carmen Balcells al seu despatx de l’agència. En acabar l’entrevista, la Carmen Balcells ens digué que tenia un correu d’una tal Janet Rodney que creia que podria tractar-se de la mateixa Jill Jarrell, que vivia a Santa Fe (Nou Mèxic, Estats Units) i que havia canviat el seu cognom de sempre. A causa del pressupost del documental era inviable fer un viatge als Estats Units. La solució va arribar rapidíssimament i sense voler per part de la Jill que ens va dir que havia de fer un proper viatge a Londres per visitar uns familiars. Aquí va sorgir la possibilitat de poder veure’ns allà i fer dues entrevistes que ben segur serien profitoses, ja que la Jill estava completament desapareguda d’ençà que a finals dels anys seixanta va trencar el seu matrimoni amb en Gabriel i les seves paraules eren esperadíssimes després de tants anys. Els dos dies que vam passar a Londres van ser inoblidables: la Jill va ser educada i amabilíssima amb nosaltres i hem continuat tenint tractes fins a dia d’avui. Van ser dues jornades molt emotives i no va tenir cap moment de penediment pel que va viure amb en Gabriel, tot el contrari. La sensació que a un li queda veient les entrevistes senceres és que la Jill va saltar del vaixell per tal de salvar-se del cicló que era en Gabriel.

Actualment, la Jill ja té vuitanta-un anys. Encara viu a Santa Fe amb el seu marit i poeta Nathaniel Tharn i està en plenitud de forma. Continua tenint una curiositat insaciable i el seu català ha millorat, fins i tot. En una darrera conversa que vam tenir oportunitat de tenir amb ella, juntament amb en Jordi Cornudella, la Jill ens va explicar algunes anècdotes referents a en Gabriel i a la seva mare.

«A les famílies que són dos nens i una nena, el nen gran és el més desitjat i impressiona els pares. Després arriba un altre nen. Molt bé. I la tercera, la nena, és un entusiasme per a tota la família. No vull dir que en Joan fos un maltractat, però sempre va tenir gelosia d’en Gabriel. Hi va haver dificultats d’aquest tipus quan érem petits.»

Amàlia Ferrater

Si algú havia de sortir al documental per poder parlar sobre la infància i joventut d’en Gabriel a Reus aquesta era la seva germana Amàlia. El seu contacte va ser relativament fàcil, ja que ella residia a Londres i continuava estiuejant a Salou. Vàrem fer-li una visita prèvia al seu apartament de la vila marinera. Era el dia del seu sant. Li vam dur unes flors. Vam enregistrar la conversa per si de cas. I la vàrem emplaçar el dia del meu sant per anar al mas del Picarany. Va ser la seva segona alegria del dia. Els ulls se li van aigualir. Amb aquesta visita prèvia havíem aconseguit quelcom molt important quan es tracta d’algú que ha de parlar d’un ésser estimat que ja no hi és, que té una certa edat i que no domina totalment l’idioma: la confiança.

El dia de rodatge al mas del Picarany va ser un regal per a nosaltres, que no hi havíem estat mai. Recórrer els llocs d’infantesa i adolescència d’en Gabriel i els seus germans, els paratges on van rodar el film familiar que encara es conserva, la desapareguda pista de tenis i els racons on va provar la pintura va significar posar imatges a la imaginària de tants anys. L’entrevista va ser laboriosa, no ho negaré. Havien passat molts anys i l’Amàlia havia de fer un esforç sobrehumà per recordar fets i dates. La inexpertesa amb el català no hi va ajudar gaire, però se’n va sortir i va quedar una entrevista plena d’emotivitat i estima cap a en Gabriel. El dia va acabar fent una passejada pels voltants del mas. Però encara mancava el darrer regal que l’Amàlia ens havia de fer. Un regal tendre i tràgic a la vegada pel que passaria al cap d’uns dies. Quan estàvem prop de la pista de tenis l’Amàlia ens va confessar que quan ella morís li agradaria que les seves cendres descansessin en aquell indret, des d’on sens dubte tindria unes vistes privilegiades de la sortida del sol. Va deixar-se l’autoencàrrec de demanar-ho al propietari del mas. No hi va ser a temps, però ja ho havia deixat a la posteritat. Deu dies després, en ple inici de vacances d’estiu, vaig rebre la tràgica notícia de la mort de l’Amàlia. La pena va ser enorme, entre altres coses per no poder veure el documental finalitzat. Només restava la sensació reconfortant d’haver tornat al Picarany després de tants anys.

Aquest és un dels punts on el dia d’avui faria un documental bastant diferent d’aquell llunyà 2008. Al Metrònom vaig decidir no incloure la declaració de l’Amàlia al costat de la pista de tenis perquè vaig creure que la seva mort encara era molt recent i que la seva declaració tenia un punt de confessió que la convertia en una confessió personal, si més no en l’àmbit audiovisual. Els crèdits finals del documental es van encarregar d’informar-ne. El relat de l’Amàlia sempre va anar a cavall entre la memòria personal i la informació biogràfica de l’escassa bibliografia sobre en Gabriel, però el salpebrat subjectiu i el seu caràcter emotiu el doten d’una sinceritat extrema.

Aquesta comparativa serveix per explicar que surt poc a compte fer documentals en aquest país, i menys si són de l’àmbit de la cultura i no coincideixen amb cap celebració sonada, però és que encara surt menys a compte fer-lo quan molts protagonistes ja no hi són. En el Metrònom Ferrater només hi ha dues persones que no van conèixer en Gabriel, però n’han estudiat tant la seva obra i figura que les seves opinions i reflexions tenien tant valor com la de l’amic més proper al poeta reusenc.

Sí que el documental va comptar amb una absència evident coneguda per tots aquells ferraterians de pro: la Marta Pessarrodona. Els intents per entrevistar-la varen resultar insuficients i finalment vaig desistir davant la seva postura. En aquells moments jo col·laborava amb un programa de llibres de Televisió de Catalunya i així li vaig fer saber a la Marta perquè veiés que jo no procedia d’un món allunyat ni de l’audiovisual ni de les lletres. Coneixia bastants editors i editores el país i havia fet innumerables reportatges a escriptors i tràilers d’avançaments editorials. El fet de citar-li l’ens públic la va tirar enrere i ja no hi va haver manera de treure-li del cap el meu lligam amb «la nostra». TV3 havia orquestrat un parell d’artefactes sobre Gabriel Ferrater que haguessin foragitat qualsevol de col·laborar en nous projectes. Produccions audiovisuals on estudiants de belles arts proposaven instal·lacions artístiques inspirades en els seus poemes, grafòlogues que analitzaven línies i punts de la seva signatura i experts que psicoanalitzaven actituds i decisions van cavar la meva pròpia tomba. Anys després, la Marta Pessarrodona m’ha confessat que tampoc era el seu millor moment per parlar de Ferrater i, en aquest sentit, la producció del documental l’any 2022 sí que hagués comptat amb la seva participació. El seu particular dol ja ha passat del tot i la seva predisposició a explicar-ho gairebé tot sobre en Gabriel és sabuda per mi.

L’últim pas del Metrònom Ferrater serà que tots els materials i entrevistes en brut del projecte passin a formar part de l’obra que s’ha escrit sobre en Gabriel. Així n’està informat el marmessor literari de la família i així es farà.

Aquest article és viu dissortadament i mutarà amb les setmanes, mesos i anys que passin. De fet, ja n’ha tingut un de canvi: el passat 18 de juliol ens deixava en Xavier Amorós, poeta reusenc i amic de Gabriel i Joan Ferrater. Una raó més per animar totes aquelles persones que es dediquen al món audiovisual a no esperar celebracions rodones per dedicar documentals a les personalitats literàries del nostre país.

«Els Ferrater se n’enfotien de tot. Quan reien els dos, ho feien fort i a la vegada, però en Gabriel sempre començava unes dècimes de segon abans que en Joan. Aquest sempre esperava a que en Gabriel comencés, perquè era qui marcava si s’havia de riure o no. Li tenia molt de respecte en Joan a en Gabriel.»

Xavier Amorós