Una connexió intertextual amb l’Eneida al poema «La cara» de Gabriel Ferrater

 |   |  Twitter

Amables lectors, us proposo fer una lectura prèvia del poema de Gabriel Ferrater «La cara»,[1] que teniu aquí, a tall de cita, i del qual n’he destacat una part en negreta:

Quin injust pensament,

quin ésser de misèria

detestable

                         (la serp

que una roda tonant

ha aixafat, i que fa

camí tota la nit:

corda de carn ferida,

lenta i difícil, entra

a morir dins l’aurora

d’un jardí reservat,

i el matí rosa i verd

es trasbalsa que exulti

un llarg grumoll de mosques

fèrvides),

                     quin horror

ara s’ha introduït

dins aquest cervellet

fàcil de vulnerar,

i aquesta cara jove

s’ha fos per un segon,

s’ha fos com una màscara

de cera, i m’ha fet veure

la cara ineluctable

del vell que s’hi amaga

i sap com l’odiem.

Poema menor, potser, aquest «La cara» del Gabriel Ferrater; breu amb escassa arquitectura i de versos curts; tal volta una mena de referència a l’admirat Josep Carner i, amb ell, a aquells dels seus poemes, dels de Carner també breus, on una lleugeresa juganera, de fàcil i agradosa lectura, es fonamenta amb bon ofici en un exercici mental i retòric d’una altíssima qualitat. Al marge que, a mesura que vaig acumulant anys i impotències, aquest poema em permet un exercici d’identificació, cosa que justifica el meu atreviment en escriure aquest article.

Abans d’entrar al nus del que vull dir, a collibè de «La cara», vull fer una reflexió sobre una tendència, entre d’altres, de l’actual poesia catalana: la propensió als poemes breus. Furgant, per documentar-me, m’he topat amb un article del periodista i poeta balear Pere Antoni Pons que, malgrat ser difícil de considerar-lo breu, troba com a exemple de bon poema breu «El mutilat» de Gabriel Ferrater.[2] Ambdós poemes tenen més parentius, ja que si a «El mutilat» se’ns parla de l’amor frustrat, no correspost; a «La cara» el frustrat, des d’un impotent dolor, és el desig.[3] En això, en aquesta idea del desig, em reafirmo i discrepo un pèl del següent punt de vista: «Podríem dialogar amb el poema “La cara”, que segons l’anàlisi de Jordi Julià (2007), formaria part de les composicions en les quals el poeta recorre a l’imaginari de la putrefacció dels cossos, per representar-se com un ésser insignificant, dissolt i, fins i tot, menyspreable.»[4] Un poema, per breu o curt que sigui, demana que en el seu interior sorgeixi un sentit: com ens diu Pons, per no bastir com fan molts poemes d’avui, nascuts com en un tuit, des d’un fulgor o d’una ocurrència; per sentenciar que «Escriure poemes breus, com a mínim en certs casos, és una manera de no jugar-te-la, d’amagar deficiències, d’esquivar tramposament la ganduleria i, sobretot, de disfressar una diguem-ne incapacitat —o impotència— arquitectònica.»[5] Per aquest motiu, entre moltíssims altres, el lector agraeix trobar-se amb aquests poemes, potser considerats menors, que com «La cara» demostren, amb Pons, que «un poema breu pot ser tan extraordinari, intens, enlluernador, substanciós i audaç com un d’extens» o si voleu «dir que en art tot pot ser bo, mediocre o horripilant: depèn de com es faci».

Bé, deixem la meva perorada i anem al gra. El poema «La cara» en ell mateix és intertextual i hi ha intertextos en els seus versos, que amb cita directa de l’Eneida es poden constatar. D’aquí procedeix  afirmar dues coses: primer, des d’una presentació i expressió allunyada de l’envaniment erudit, la genialitat de Gabriel Ferrater aflora subtilment i natural d’una vasta cultura clàssica, ja covada des de les segures lectures infantils a la selecta biblioteca familiar —sense oblidar amistats i cenacles posteriors, com els de Seix Barral on coincidí amb el llatinista Joan Petit, per exemple.[6] Segon, el poema constata la tendència inevitable i universal a l’intertext, a la seva conversió en literatura, que trobem en qualsevol escriptor que empri les imatges nascudes de les mitologies clàssiques.[7] Sí, Gabriel Ferrater converteix aquest exercici, com dic, en literatura, com ha passat en tots els clàssics, o si voleu passant de clàssic a clàssic, ja des d’Homer… La qual cosa, en un exemple, ens permet discernir el que és literatura d’allò que és vulgar plagi, nascut de l’atreviment imprudent o de la impostura abjecta d’una gran corrua de versaires.

El déu Janus bifront, de dues cares (escultura romana trobada a Ferrara)

Anem al tema —en una nota,[8] com a addenda per als amics, explico l’anècdota particular de la troballa—:

Arribats a Sicília a l’any de la mort d’Anquises, el pare d’Enees, els troians celebren uns jocs fúnebres. Una de les proves la tenim en una regata que Virgili detalla des de quan un dels bots trenca una de les fileres de rems en encastar-se amb un penyal. Sobre aquest fet els versos, com dic, s’esplaien així, i en torno a destacar una part en negreta:

Ja tots, tan ben guardonats i envanits per aquests trofeus, se n’anaven amb el front cenyit de cintes de porpra, quan alliberat molt hàbilment, però amb prou feines, de la cruel roca, després d’haver perdut rems i de veure’s eixalar de tot un rengle de remadors, Segest menava, sense honor, el seu lleny enmig de les rialles. Com de vegades una serp, sorpresa a l’esquena d’un camí, en calcigar-la de través una roda de bronze o en deixar-la un vianant ferida i mig morta d’un violent cop de roc, endebades, intentant fugir, fa amb el cos llargs retorciments, ferotge d’una part i ardent en els ulls i alzinada altivament sobre el coll xiulador, mentre l’altra part alesiada per la ferida la reté debatent-se inútilment en els nusos i plegant-se en els seus membres: així el pesat vaixell amb el seu joc de rems trencats es movia; hissa, però, les veles i a vela plena penetra en el port.[9]

Rumb de les quatre embarcacions a la regata descrita per Virgili (reconstrucció actual)

Ja tot dit del que volia dir, només em queda reiterar que un dels grans plaers que ofereix la vida al lector, perquè és bo o, només sigui, perquè és perseverant, el tenim en les troballes d’intertextos clàssics, que com més amagats millor en encendre més resplendent l’espurna. I, a més, reiterant-me a tall de corol·lari, com ens diu Pere Pons al seu article que he emprat: «Evidentment, un poema breu pot ser tan extraordinari, intens, enlluernador, substanciós i audaç com un d’extens.» O, millor, acabar amb els dos primers versos del poema «Teseu» de Ferrater: «Un sol fil et daura / la fosca memòria.»


[1] Gabriel FERRATER: Les dones i els dies. Edició crítica de Jordi Conudella (Barcelona, 2018), p. 86.

[2] Pere Antoni PONS: «L’eloqüència de la serp i una reflexió prèvia», El Temps (17.10.2020).

[3] Sobre el motiu de la tria d’«El mutilat» que fa Pere Antoni Pons, aquest autor ens diu al seu article:

Què vull dir quan parlo de fer servir les modulacions del to i el punt de vista com a elements o recursos que aporten expressivitat i contribueixen a completar el sentit del poema? «El mutilat» de Gabriel Ferrater em servirà d’exemple. Aquí, Ferrater poetitza un amor frustrat, no correspost, en què ell, el poeta, és el rebutjat, el bandejat. Dirigint-se a la dona estimada en un to inicialment secret i còmplice —«Jo sé que no l’estimes. / No ho diguis a ningú»—, li parla com si ell fos l’home escollit, com si l’home enamorat i no correspost fos un altre. Fins que, als versos finals, hi ha un gir que ens revela que l’ell és en realitat el jo —«Callem, fins que ningú, / ni jo mateix, no el pugui / confondre encara amb mi»—, que l’home no correspost no és un altre sinó el mateix poeta. Per què aquest truc del punt de vista? Doncs perquè li serveix per expressar, sense explicitar-ho i tot alhora —com un procés en què les diferents fases se solapen—, les vanes il·lusions i el penós autoengany de l’enamorat que es fa falses esperances, la calamitat i el dolor que sobrevenen quan aquestes esperances són decebudes i frustrades i, last but not least, la vergonya final i duradora de ser rebutjat, de ser bandejat en favor d’un altre.

[4] Marta FONT ESPRIU: Alteritat i escriptura a l’obra de Gabriel Ferrater, Maria-Mercè Marçal i Enric Casasses (Tesi doctoral, Universitat de Barcelona 2012-2013), p. 218.

A més, en aquest estudi, de la mà d’Arthur Terry (1962), llegim: «Ferrater entra dins de la categoria de “poesia social” distanciant-lo així del conegut realisme històric (que tingué el seu punt àlgid d’efervescència entre els anys 50 i 60, […] dins uns motlles programàtics i acadèmics ideats per Joaquim Molas i Josep Maria Castellet» [p. 131] i «considerem [Ferrater] el constructor genuí d’un nou marc per pensar el jo en el discurs poètic sota el paràmetre del desig» [p. 130]. També se’ns hi diu que «Ferrater empra la formula “no em deixis/ veure’m dins els teus ulls”» (del poema «No una casa», versos 24 i 25). Al·ludeix clarament a la mirada objectivitzadora de l’altre envers ell mateix, d’arrel sartriana: «Le regard que manifestent les yeux, de quelque nature qu’ils soient, est pur renvoi a moi-même (Sartre, 1966).» [p. 218]

[5] Tot parlant de les xarxes socials, Pons ens diu «que escriure literatura encara és diferent d’escriure en xarxes socials, per molt que a les xarxes s’hi puguin trobar aforismes, reflexions, esclats lírics, jocs de paraules i acudits absolutament innovadors, preciosos, hilarants, fantàstics.»

[6]  FONT ESPRIU, op. cit., p. 143-145.

[7] He trobat, a la tesi de Marta Font Espriu, p. 146, una bona manera d’expressar el que vull dir:

Al·ludim aquí als poetes que incorporen en els seus textos els referents clàssics a partir d’establir-ne una reciprocitat. Talment, allò sorprenent és la lectura i imitació horitzontal, això és, posar els textos de l’autor antic a un nivell dialògic ahistòric, ucrònic, que no passa pel remake erudit, sinó que es pot llegir com una anagnòrisi, una projecció analògica entre el text clàssic i la cerca de l’expressió d’una subjectivitat intensa i nova.

[8] Un vespre de ja deu fer entre 25 i 30 anys, jo, o si voleu qui escriu, vaig tornar d’un recital poètic al Fortuny amb un llibret a la butxaca que recollia una petita selecció de poemes de Gabriel Ferrater, Menja’t una cama, on hi havia «La cara». En arribar a casa vaig reprendre la feina pendent de rellegir l’Eneida, amb l’objectiu de poder contar-la, amb un cert rigor, als meus fills grans, que llavors eren uns nens. En reprendre la lectura tot començant des del senyal situat al cant V, el cervell se’m va il·luminar i l’espinada em tremolà de plaer —fruint-ne igual que els bons cinèfils quan es troben davant d’un intel·ligent remake. Els dies següents, endinsant-me en un llibre del Xavier Macià i la Núria Perpinyà, professors a la Universitat Lleida, hi vaig trobar que, després de planar per Catul, Properci i companyia sobre “«La cara», deien que segurament el poeta s’havia inspirat en la contemplació d’un quadre, exposat als Uffizi, on es representava Janus Bifront, el déu del solstici d’hivern romà, del mes de gener, amb un cap amb dues cares, la d’un jove imberbe i la d’un vell amb barba blanca. Després, un punt reverencial, donada la seva condició de professor, vaig preguntar a en Josep Murgades, que, pacientment, em feu veure la diferència existent entre un intertext, com a eina artística que permet la progressió i l’enriquiment literari, i allò que només és impostura i plagi. Després, a en Quim Mallafrè que recordo emboirat quelcom sobre els intertextos com una mena més de forma artística de traducció que sovint empren certs clàssics; i a en Xavier Amorós que, amb un esplèndid somrís, només em digué que en Quim Molas, llavors encara viu, se’ls sabia tots, els intertextos del Gabriel Ferrater. Bé, vaig escriure una carta adreçada als professors de Lleida i la vaig enviar, com aquell nàufrag que llença al mar un escrit dins d’una ampolla. Després vaig estibar el tema a la memòria, fins avui, és clar.

[9] El fragment que cito es troba, revisat i traduït per Miquel Dolç, a P. VIRGILI MARÓ: Eneida, Vol. II (Fundació Bernat Metge, Barcelona 1975), llibres IV-VI, p. 85 de la versió catalana i p. 84 en el llatí original, versos 268 a 281.