Botran, Albert (2022): Independència és revolució. La sobirania en un món en crisi. València: Tres i Quatre, 171 p.
L’observatori editorial-polític Tres i Quatre —quina editorial no ho és?— ha encarregat a Albert Botran de redactar (p. 11) un assaig entorn del «procés independentista català», un procés, com explica Botran, que es troba emmarcat en la lluita independentista en situacions colonials («colonialisme interior») a l’Europa Occidental. Mirarem, tot seguit, de comentar algunes reflexions del jove historiador.
1. La revolució (democràtica) dels catalans es realitza a través de la República Catalana. En el cas del Principat la ruptura política pendent respecte de l’Estat espanyol és immanent a la independència. Tota l’encertada anàlisi d’Albert Botran pel que fa a l’estructura social definidora d’un subjecte polític revolucionari nacionalment emancipador ajuda a comprendre’n la materialització a través de l’articulació ascendent del moviment octubrista entre el 2006 i el 2017. La República Catalana és consubstancial a la sobirania popular: catalitza la lluita contra el despotisme oligàrquic oriünd i d’importació. La síntesi entorn de la crítica a l’estat convencional com a antítesi de la sobirania nacional i popular és diàfana (p. 58). El primer capítol, doncs, «Per què lluita el poble català?» esdevé causa eficient de la resta de l’obra i permet de pensar la lluita independentista com a motor social i polític impulsor d’un nou estat de coses.
En el nostre context —un estat d’antic règim enemic, fonamentat en l’espoliació cultural i lingüística i material de pobles i de nacions— cal subratllar que sense alliberament nacional no és possible establir cap via socialista. Per aquest motiu el títol de la reflexió de Botran és del tot fonamental i oportú: «independència és (la) revolució». Llegiu, per exemple, l’argumentació entorn de la dimensió «revolucionària de l’independentisme» (p. 58). En aquest sentit, «sobirania» esdevé sinònim d’independència. Dic això perquè hi ha prou sectors autoqualificats d’esquerres que empren la recepta de l’«exercici del complex de sobiranies» per diluir-hi la independència. I és justament el contrari: és la independència —com a expressió màxima de sobirania de sobiranies— el que possibilita l’exercici del «complex sobiranista». Un debat, doncs, que Botran hauria d’especificar en un capítol determinat.
2. La Segona República espanyola com a ruptura política (?). «La República: la ruptura que va ser» (p. 67-72), assevera Botran. Hom infereix que l’epifania republicana espanyola fou una revolució democràtica… ai! No fou així. Sota l’anomenat bienni reformista (1931-1933) —i com sap perfectament l’autor de l’assaig— tan sols hi hagué voluntat política de revolució democràtica amb la proclamació de la República Catalana macianista, prevista, per cert, en l’intent d’incursió militar al sud del Principat per Prats de Molló (novembre 1926). Fou, el de Macià, l’únic acte de sobirania nacional, que, de manera una mica sorprenent, l’autor situa enmig d’una enumeració d’esdeveniments d’abast molt inferior. I l’esdeveniment no és una dada més. La República Catalana del 14 d’abril, que hauria de ser commemorada per la flamant «Generalitat republicana» (?), no pot ser autominoritzada des de rengles independentistes conseqüents. La proclama del veterà integrant d’Estat Català, Francesc Macià, ja compta, és clar, amb la banalització —acadèmica i política— del republicanisme espanyol majoritari present.
La proclama, ja ho sabem, durà tres dies. El fet, però, d’aquesta durada, el fet que el govern espanyol impel·lís —no gens casualment a través d’emissaris catalans afins— el bescanvi màgic (aquest fet sí que ho fou…) d’institució republicana a canvi de dependència autonomista no hauria d’implicar diluir un fet revolucionari en el magma regeneracionista espanyol (p. 71). ¿No hauria calgut establir un epígraf remarcant l’aportació rupturista de Macià i contraposar-la a una República espanyola amb peus de fang, legitimada per un nou nacionalisme espanyol enfrontat als moviments d’alliberament nacional peninsulars i, en concret, a la Generalitat republicana (i.e.: el període 1937-1939)? Azanya i Negrín com a exemples paradigmàtics del nacionalisme espanyol republicà advers del tot a la política de la Generalitat republicana…
Establir la comparació crítica entre el bagatge polític republicà de Macià i el republicanisme de càtedra azanyista permetria, ara sí, establir ponts ideològics entre el «1931» espanyol i el «1978», continuista respecte del tardofranquisme. Precisament, el complex juridicopolític espanyol desenvolupat d’ençà de «1978» té un sòlid origen intel·lectual en el constitucionalisme polític, deutor del constitucionalisme republicà de Weimar. Com sap Botran, Rovira i Virgili dedicà articles crítics magistrals entorn de la ideologia nacional que articulava la Constitució republicana espanyola aprovada el novembre de 1931. Ho feu, és clar, en ple debat estatutari a les Cortes espanyoles. Aquest apunt, amb tot, no vol desmerèixer en absolut l’encertada hipòtesi de l’autor per trobar fils conductors substancials entre l’estat espanyol republicà i la no-ruptura instaurada constitucionalment el 1978 (p. 76). Una hipòtesi, el desenvolupament de la qual pot equivaler a un assaig… i possibilitaria que el lector comprengués que la prohibició republicana espanyola pel que fa a la federació de Catalunya, País Valencia i les Illes (p. 76), no significava cap contradicció respecte del nacionalisme constititucional espanyol.
3) Botran, emperò, té raó: «Espanya és un toro de paper» (p. 65-67). Demostrar-ne la historicitat, fonamentada en l’assimilació de pobles i nacions, és un objectiu central del volum, el qual esdevé una síntesi històrica ben plantejada a excepció feta de la qüestió republicana dels anys trenta.
La «crisi catalana», concebuda com a integrant de la «triple crisi» de legitimitat —econòmica, política i nacional— del Regne d’Espanya (p. 89 i s.) és una crisi superior que evidencia no pas una fallida tècnica de govern de gestió sinó la centralitat estratègica de la lluita per la independència. Explica, doncs, el perquè d’un crac econòmic —persistent, per capitalista— que en casos d’estats centralitzats, autopercebuts com a «uninacionals», esdevé una manifestació de la crisi de legitimitat política. Ho sostinc, tot basant-me en tres pressupòsits fonamentals contextualitzats per Botran: a) l’invent, no pas gratuït, d’una unitat espanyola com a garant del transfranquisme (p. 77), persistent acció devastadora, colonial, de nacions i de pobles, b) com a conseqüència d’això, la generació del nacionalisme espanyol com a cultura política legitimadora del fals ordre economicopolític regnant (p. 94), c) la nació oprimida —les nacions i pobles sotmesos— com a catalitzador principal —i no pas secundari— de la ruptura política. Caldria, doncs, dedicar un epígraf específic en l’assaig a la crisi superior d’un estat com a conseqüència de l’enquistament del conflicte polític nacional generat pel Regne d’Espanya.
4) Partir del fet nacional com a contradicció principal —és el que ha estat obviat per un sector de bloc parlamentari imaginat com a independentista— significa incorporar la nova política econòmica i social des de la lògica d’instauració de la República Catalana. I és aquesta qüestió la que no resta del tot clara al tercer capítol plantejat per Botran.
La «institucionalitat republicana» és la que farà efectiva la «sobirania econòmica» (p. 144 i s). I no a l’inrevés. Dissoldre la lluita independentista dins el magma microsobiranista, o fer-la’n dependre, fins al punt de transformar la contradicció principal en secundària, implica, potser, atorgar centralitat al principi de conversió federal: la República Catalana es «transforma» en república dins la República federal espanyola. No es tracta, doncs, d’assumir acríticament els mots del cooperativista Ivan Miró: «Qui vulgui autodeterminació política, haurà de construir sobirania econòmica» (p. 146), sinó de tenir clar que «qui vulgui construir sobirania econòmica haurà de restituir la República Catalana» octubrista. La República Catalana, com a culminació de la revolució democràtica, expressa el projecte d’un nou model econòmic de producció. I ho fa com a conseqüència de la identitat nacional i popular del moviment d’alliberament nacional. En una situació d’opressió nacional (o hauríem de dir d’opressió colonial?), sense alliberament nacional no existeix alliberament de classe.
En casos de planta d’estat fonamentada en l’extracció de plusvàlua i de recursos de nacions i pobles sotmesos, lluitar contra les condicions que fan possible l’exacció implica qüestionar-ne l’estructura institucional fonamentada en el patrioterisme de la «unitat nacional». El caràcter extractiu de l’estat espanyol esdevingué causa eficient fonamental del procés octubrista.
5. La referència a l’historiador E. P. Thompson pel que fa a la «lluita de classes sense classes» (p. 148-149) ha estat ben oportunament sintetitzada per Botran a l’hora de conceptuar una «nova consciència de país». Exacte: una consciència revolucionària republicana no emana de l’aïllament del pensament respecte de l’acció. Com exemplifica el gran historiador marxià anglès, és la dinàmica de la lluita la que en defineix la consciència —i el projecte resultant. Una dinàmica que explica la materialització del trinomi acció-pensament-acció culminat al primer d’octubre.
El referèndum fou conseqüència del que l’autor de l’assaig defineix com a «acció col·lectiva autònoma i articulada» (p. 95). Per contra, però, la no institucionalització política del moviment autònom com a direcció política dugué a l’interruptus republicà institucionalitzat.
6. Som, o no som, «un sol poble» (p. 151)? Cap poble sense estat n’és. Precisament, perquè no té una entitat institucional sobirana, independent. L’expressió encunyada per l’advocat democristià Josep Benet el 1968 (p. 153-154) era més un projecte que no pas una realitat.
Com a mostra un botó: la capçalera pluripartidista de la manifestació del 8 d’octubre del 2017, recordada oportunament per Botran (p. 152), donava pistes més que evidents de quin és el bloc polític, intel·lectual i social (bloc històric) —integrat curiosament (?) per forces d’esquerra— que dinamita el projecte «ser un sol poble». Les unitats civils no neixen: es fan. Davant la independència ningú no es posa de perfil: o sí, o no.
7. L’autor de l’assaig que ens ocupa reconeix les mancances del paradigma insurgent i del paradigma parlamentari en la present lluita republicana. Aposta per la via segons la qual el paradigma parlamentari serveix com a «accentuació» de les contradiccions de l’Estat. Contradiccions que són generades des de l’acció col·lectiva especificada per Botran —o «poder popular de base» (p. 131).
Tot seguint el fil de Botran: o s’articula un nou partit republicà que actuï de focus intensificador de contradiccions, restituïdor de la doble falca revolucionària republicana, o bé caldrà atorgar caràcter únic de direcció política a l’«acció col·lectiva» com a institució de contrapoder dominant. La situació vigent acondueix més aviat a la segona opció que no pas a la primera: «el 2017 va posar les bases del nou paradigma» (p. 131).
*******
Comptat i debatut, la reflexió Independència és revolució aporta una anàlisi integrada de contextos històrics i polítics que reforcen la restitució republicana; especifica una anàlisi sociològica i política de l’adscripció policlassista del moviment republicà en el context d’una revolució democràtica; defineix, en definitiva, factors objectivables que possibiliten una visió en perspectiva d’una lluita independentista secular, catalitzada –no originada– a començaments del segle xxi.
L’elaboració d’Albert Botran esdevé una reflexió necessària, i encara més provenint de l’independentisme que en recull la tradició combativa més destacada. Amb tot, en alguna qüestió, que hem intentat de situar, l’autor —malgrat subratllar la dimensió revolucionària de l’alliberament nacional— sembla recaure en la irresolució de la qüestió fonamental: ¿la lluita dels pobles i de les nacions en el marc d’estructures estatals que funcionen com a «presó de pobles», actua com acontradicció principal?
La reflexió de Botran aporta elements suficients per a poder formular la resolució republicana continguda en la qüestió nacional pendent. Caure, per contra, en el dilacionisme —a l’espera de noves condicions objectives favorables— afavoreix el dubtós futur de retorn al passat.