L’escola de Josep Carner: Gabriel Ferrater

 |   |  Twitter

Vaig conèixer Gabriel Ferrater el 1970 amb motiu dels Premis Reus de Teatre. Abans no l’havia tractat mai, tot i que ja era un referent pel que ens en deia Xavier Amorós, que havia estat company del seu germà Joan i amic de la seva germana Amàlia. Cap al 1967 o 1968, Amorós també ens havia acostat a un altre amic seu, Joaquim Molas, que el 1962 havia editat el segon recull de poemes de Ferrater, Menja’t una cama, a la col·lecció Signe de l’editor Joaquim Horta. I el 1970 Molas va ser un dels nostres assessors en l’organització dels Premis Reus de Teatre. Algú va proposar que formés part del jurat del premi d’assaig. Llavors jo era una estudiant de tercer curs de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i també assistia als Cursos Universitaris de l’Institut d’Estudis Catalans, que impartia Molas. Ser la secretària del jurat era tot un honor i l’ocasió de poder conèixer Gabriel Ferrater i tractar-lo de prop. La reunió es va fer al pis que jo compartia amb altres noies universitàries a la rambla de Catalunya-Rosselló. No parlaré d’aquesta trobada perquè ja ho ha fet Ramon Gomis amb la seva habitual destresa. Només diré que, tot el temps que va durar la reunió, el Gabriel, que havia arribat el darrer i s’havia assegut al meu costat, va alternar la conversa general amb una altra en veu baixa on s’interessava per les meves sabates, i m’explicava que ell n’havia regalat un parell a una noia, mentrestant, els vapors etílics l’anaven endinsant en el record del temps perdut i el posaven a l’ombra de les jeunes filles en fleur d’aquell Reus dels anys trenta i quaranta, que devien tenir l’edat que jo tenia llavors; però que ara ell creia que ja s’haurien convertit en unes matrones que no sabria identificar. Només les seves filles l’ajudarien a tenir present la imatge viva d’aquell paradís llunyà. Tot plegat molt nostàlgic. En acabar la reunió el premi ja estava decidit.

Explico aquesta primera trobada amb el poeta Ferrater perquè va ser prou intensa com perquè en surés, per a ell i per a mi, un record. Al cap de poc més d’un any Gabriel Ferrater ja donava classe també a la Universitat de Barcelona, a més de la Universitat Autònoma. Un fet que va coincidir amb el meu darrer curs de carrera. Jordi Amat en la biografia Vèncer la por, que ha dedicat a Gabriel Ferrater (entre 1951-1972), explica, entre moltes d’altres coses com el Dr. Antoni Comas i Pujol, primer catedràtic de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i persona d’una gran sensibilitat humana, es va adonar que Ferrater, amb tota la seva gran intel·ligència i el seu gran coneixement de lector de literatura, no tenia, de fet, ni ofici ni benefici. I, en conseqüència, va fer mans i mànigues per tal que el curs 1954-1955 comencés una llicenciatura en Filologia Moderna. Després d’aprovats els dos cursos comuns, que va fer el 1954-55 i el 1958-59, respectivament. El curs 1959-60 a l’expedient només hi consta aprovar un examen extraordinari. En un nou curs (1960-61) es matricula i aprova assignatures de llengua i literatura espanyola, anglesa i alemanya, a més d’història general d’Espanya i geografia general. I aquí es van aturar, de moment, els estudis de Filologia que no va reprendre i acabar fins al curs 1967-1968, quan pràcticament enllestida la seva obra poètica, matricula un total de catorze assignatures, que li permeten acabar la carrera. Les aprova totes, entre juny (onze) i setembre (tres) amb puntuació diversa (set excel·lents, sis aprovats i un notable). Els excel·lents són de gramàtica francesa amb matrícula d’honor, literatura espanyola II i III, literatura francesa II, literatures romàniques, literatura llatina medieval i humanista, i provençal i el notable és de llatí vulgar medieval. Amb aquest perfil Ferrater es va llicenciar en Filologia Moderna. Secció Filologia Romànica Francesa.

Mentrestant el curs 1965-66, el Dr. Comas li encarregà un seminari sobre poesia: Josep Carner, Guerau de Liost, Carles Riba i Josep V. Foix. El curs següent li’n va encomanar un altre dedicat a la prosa: Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla. El discurs sobre els poetes es va anar publicant entre el 1971 i el 1995. El pròleg a Nabí de Josep Carner (Ed. 62, 1971) és un text nou que Ferrater va escriure per al cas, però segur que del curs que havia fet cinc anys abans va recollir algunes idees. Els altres quatre textos es van editar a cura del seu germà Joan (1924-2003). El discurs sobre Carles Riba és el llibret La poesia de Carles Riba (Ed. 62, 1.979), el de Foix és a Foix i el seu temps (Quaderns Crema, 1987) i el dedicat a Guerau de Liost va aparèixer dins Cartes a l’Helena i residu de materials dispersos (Empúries, 1995). El curs dedicat a la prosa Tres prosistes (Empúries 2010) és una edició d’Oriol Ponsatí-Murlà. Aquestes edicions no haurien estat possibles fer-les sense la intervenció del recordat amic i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears, Joan Alegret, que, amb la seva habitual meticulositat, va recollir les gravacions dels dictats dels dos cursos i en va fer la transcripció.

Amb la llicenciatura, Gabriel Ferrater va poder donar classes a les dues universitats, l’Autònoma partir del gener de 1969 i més endavant a la de Barcelona. I així va poder accedir a un sou fix i en els darrers anys de la seva vida va poder resoldre, en part, una certa no dependència dels informes i traduccions per a editorials com Seix Barral i una determinada precarietat econòmica. El curs 1971-72, a la Universitat de Barcelona, Gabriel Ferrater impartia dues assignatures. Una, al vespre, de gramàtica generativa, no consta com a tal i devia estar articulada administrativament com una sèrie de conferències. Hi acudien, a més d’alumnes, molts dels professors de llengua de la casa. Jo hi anava a veure què n’aprenia. La classe estava plena de gom a gom i sovint els ressagats romanien drets. Tant el professor com el tema eren una novetat i un èxit de públic. L’altre curs, en el qual sí que m’havia matriculat, era una assignatura optativa C 181 que s’anunciava així: «Carner i la seva escola» i que a l’administració consta com a impartida a la Facultat per l’esmentat professor. No havíem vist mai Carner en tota la carrera i era una ocasió que no em volia perdre. En aquest tipus d’assignatures no hi acostumava a haver-hi massa alumnes matriculats. Però en aquest cas, com que el professor venia precedit d’una aureola de sòlid poeta, exigent, culte i innovador, el curs va ser també un veritable reclam. De fet, entre el 1960 i el 1966 Ferrater ja havia publicat els tres reculls de poemes (Da nuces pueris, Menja’t una cama i Teoria dels cossos) i el 1968 els havia reunit en el volum Les dones i els dies.

Ferrater arribava a l’aula amb relativa puntualitat. El curs es veia que li interessava. Vestia sempre texans i vambes. Venia sense papers ni llibres de cap mena. Feia la classe a peu dret, pujant i baixant les grades de l’antiga aula 13 del pati de Lletres acostant-se als bancs on sèiem els alumnes. S’explicava amb vehemència, com si li anés la vida. Parlava de la poesia de Carner i la relacionava amb la gran tradició poètica europea. En les seves comparacions sempre que es referia a algun model poètic, recitava el text al·ludit en la seva llengua original i amb gran tensió dramàtica. La seva veu poderosa ressonava a tocar de les nostres orelles. Tota la classe respirava amb ell. No se sentia volar ni una mosca. Els receptors estàvem en total sintonia amb l’emissor. Tothom estava amatent (encara que desconeguéssim la llengua) al recitat del professor. Fascinats. Encara recordo veure’l tibat com un filferro, tremolós i amb veu alta i forta, mentre deia els sonets de John Donne o de William Shakespeare, en anglès. I, molt de tant en tant, criticava la inaptesa de Josep M. de Sagarra en la traducció inexacta d’algun mot o expressió shakespeariana. El curs es va anar desenvolupant amb normalitat, sempre entorn de la poesia de Carner. Algun cop que ens trobàvem, parlàvem. A vegades sobre coses de tan poc pes com d’on havia tret una jaqueta de quadres verds que era com una camisa gruixuda de llenyador, perquè la trobava molt bonica i li recordava una que ell s’havia comprat en un viatge al Canadà o li havia portat el seu germà d’allí. Ara no ho recordo ben bé. Un altre cop que pujava a casa en taxi em va demanar de venir amb mi fins a una determinada adreça. Els Premis Reus ens havien fet una mica còmplices.

Un dia de finals de març o primers d’abril del 1972 el vaig trobar al bar de la Facultat i vàrem estar parlant una bona estona. Encuriosida, li vaig preguntar quins poetes considerava que formaven l’escola de Carner. Em va respondre taxatiu: «L’escola de Carner soc jo». I, a continuació, va afegir que ell coneixia molt bé Carner i en podia explicar moltes coses, tantes que no les acabaria mai, que el coneixia com si es tractés del seu avi. Però que, en això com en la vida, tampoc no calia allargar-se innecessàriament. S’havia de dir l’essencial i plegar. Ara m’adono que aquesta frase té molt a veure amb els dos primers versos del poema de Jill Jarrett, amb el qual Ferrater va voler encapçalar el volum de Les dones i els dies: «When more is said tham must, / Then better left unsaid and done», («Si es parla més del compte, val més callar i ja està»).

Ell ho va fer al cap de pocs dies. Per a aquella assignatura, el curs es va acabar abans d’hora. Amb data de sortida del 19 de maig del 1972 el degà de la Facultat comunica a l’administració i al rector la baixa de dos professors, un d’ells la de Ferrater. A l’encapçalament d’aquest document que es guarda a l’Arxiu de la Universitat hi ha escrit: «D. Gabriel Ferrater no tiene expediente abierto contratado 1971-1972. No había firmado el contrato.» Definitivament, el poeta de Reus no va parlar mai de l’escola de Carner, per això, m’ha semblat adient donar testimoni de la revelació del poeta.

Acabada la que no ho havia de ser, però va esdevenir la darrera classe, recordo que jo estava amb un petit grup d’amics i companys, enraonant al portal de la Facultat. Devien ser les dues o un quart de tres de la tarda. Un meravellós sol primaveral inundava l’espai. Gabriel Ferrater que sortia de l’edifici de la plaça Universitat, va passar pel costat del grup, es va aturar al meu costat i només va dir aquests versos: «Tan blanca la niña és que cuando el sol le da no se la ve». Em vaig girar, sorpresa, i ens vàrem saludar. Era el darrer cop que el veia i sentia la seva veu. Aquests versos foren el seu comiat afectuós. Des de llavors, els he mantingut vius en el cap i en el cor.

Però, ara fa cosa de gairebé un any, quan amb en Jordi Cornudella vàrem anar a Lleida a presentar el dietari de Joaquim Molas, ell com a editor i jo com a prologuista i curadora junt amb Maria Capdevila, durant el viatge vàrem tenir ocasió de parlar del poeta i del seu germà. Cal tenir present que Jordi Cornudella és el marmessor del llegat intel·lectual dels germans Ferrater/Ferraté i el dipositari dels seus fons. Li vaig recitar aquests versos per si en sabia alguna cosa i ell de seguida em va respondre que els havia vist escrits amb alguna variant en un llibre del Gabriel i que m’ho miraria. En efecte, al cap de pocs dies, rebo un correu seu amb la fotografia de la pàgina en qüestió. Vaig tenir una gran alegria. Es tractava de la pàgina 39 del seu primer llibre Da nuces pueris (1960) on hi ha imprès el seu poema «La platja», acompanyat «d’anotacions autògrafes». El llibre, segons m’aclareix l’amic Cornudella, «Gabriel Ferrater [el] va regalar al poeta belga André Imberechts (que firma els seus llibres amb el pseudònim William Cliff) i que Imberechts, després de la mort d’en Gabriel, va donar a Joan Ferraté. L’exemplar es pot consultar en línia al Corpus Literari Digital de la Càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida».

En l’esmentada pàgina, el poeta Ferrater havia anotat tres possibles fonts o connexions de la imatge que enceta el seu poema: «El sol se l’ha menjat». És a dir, la desaparició de la imatge a causa de l’encegament produït per la lluminositat que multiplica tant la «brusa blanca» com el color dels cabells «rossa com l’aire». En la primera anotació de l’autor llegim: «Yeats, The second comming»; en la segona: «Hugo: une de ses beautés dont le soleil dejeune…»; i en la tercera em porta al poema recitat l’abril del 1972: «Vargas Vila: “La niña es tan blanca que / cuando hay sol no se la ve…». Però Jordi Cornudella ja m’havia advertit que els dos darrers versos no són, com escriu Ferrater, del poeta colombià José M. Vargas Vila (1860-1933), sinó del poeta modernista mexicà Amado Nervo (1870-1919). En efecte, el poema, datat el 1890, és el sisè de la tercera part, dedicada a Damiana, del llibre Los jardines interiores (1905).

¡Tan rubia es la niña, que

cuando hay sol no se la ve!

Parece que se difunde

en el rayo matinal,

que con la luz se confunde

su silueta de cristal

tinta en rosas y parece

que en la claridad del día

se desvanece

la niña mía.

Si se asoma mi Damiana

a la ventana y colora

la aurora su tez lozana

de alberchigo y terciopelo,

no se sabe si la aurora

ha salido a la ventana

antes de salir al cielo.

Damiana en el arrebol

de la mañanita se

diluye y si sale el sol,

por rubia… ¡no se la ve!

I aquesta és la història d’aquest parell de versos amb els quals Gabriel Ferrater es va acomiadar d’una noia de Reus, molt blanca de pell i cabells rossos, que li recordava les noies reusenques dels seus anys de joventut, que ja no podria reconèixer. Ell se’n va anar pel camí sense tornada. I jo, els he guardat en l’estoig del record i m’han acompanyat des de llavors. Al cap dels anys, i gràcies a l’interès de l’amic Cornudella, he tingut la satisfacció de relacionar aquells dos versos d’Amado Nervo amb el poema «La platja» de Ferrater, escrit abans del 1962. El poeta de Reus aquesta imatge del sol que devora, o el que és el mateix de l’enlluernament, la devia mantenir sempre molt present, fins al punt que deu anys més tard, el 1972, un migdia primaveral d’abril, la va poder ajustar de nou a la realitat, potser en una representació una mica desmanegada, per tal d’oferir-la en un comiat, lluminós i brillant, a la joventut i a la vida. Un gest emotiu i elegant, que el temps encara no s’ha pogut endur.