1. El poema de Ferrater
«In memoriam»és un poema de 349 decasíl·labs, més dos versos tetrasíl·labs, entre el 341 i el 342, que separen el cos narratiu del poema d’una conclusió personal de l’autor. El vers no treu fluïdesa narrativa al conjunt; conserva en tot moment la naturalitat d’un ritme expositiu que acomoda el ritme mètric al ritme sintàctic.
Lingüísticament impecable, potser se’n poden assenyalar algunes característiques: l’ús de l’article personal per als personatges que surten al poema: el Guiu, la Sol, l’Isidre, el Ton,en lògic contrast amb els noms de personatges famosos aliens a l’acció que es descriu: Beethoven, Ravel.
Pel que fa als noms propis, potser només cal aclarir que l’«Institut» es refereix al de segon ensenyament, antic convent franciscà, l’únic que hi havia a Reus, a tocar de la plaça d’Hèrcules. Els personatges del poema són tots reals: Agustí Solé Barberà, Albert Romero, Isidre Pons, l’Oliva del POUM (no de la FAI, com se l’ha considerat algun cop), detalls del Guiu, del Ton o del Subietes. La presència de personatges de l’entorn ferraterià es troba sovint en els seus poemes. N’hi ha un catàleg abundant al «Poema inacabat».
Tornant a «In memoriam», usa exclusivament el perfet perifràstic –va esclatar, va fer…–, usa ésser (v. 138), però va ser (119), la concordança ad sensum: hi vivien gent (323), l’ús de pas (18, 203, 344), que a Reus, més que un escassíssim ús regular, té –o tenia, en el meu record, encara que no és el cas ferraterià– una construcció singular: Que ho havia de fer jo, pas?, per exemple si em demanaven responsabilitats per alguna acció no portada a terme.
El vocabulari és ben ric. Hi trobo 677 lexemes, és a dir entrades de diccionari, que amb les seves diverses formes o variants gràfiques (algun, alguna, alguns) sumarien el total d’ocurrències del poema. La freqüència de certs mots, partícules a banda, ens dona pistes de certs conceptes significatius de Ferrater. Al seu voltant es podria construir un univers de referents poètics propis. En aquest poema la presència de les dones se centra en les cases de prostitució reusenques –i potser caldria esmentar el transvestisme del Guiu?–, però als dies, al temps, es refereixen mots com: ara, moment, vell (en 5 casos), temps (en 6), aleshores (en 7), dia (en 8), quan (en 8). Altres repeticions es troben en cara, riure (en 6), casa (en 7), semblar (en 10), pare (en 13!). Em sembla especialment significativa la repetició d’un concepte que devia presidir intensament l’època i la família, «la por dels grans» (només?): por (9 vegades al poema, però 38 vegades al llarg de Les dones i els dies.
Ferrater també hi usa alguna paraula pròpia, o que fa servir amb matís o construcció especials: mudar (22), regredir (43), plegar (94), tornar-los (128), culatada (288), literar (345). Alguns mots estrangers, naturalitzats o no, són eslips (158), pòquer, xòfer (amb ò reusenca i accentuada: 204), popolane (243), usina (325). I cita frases senceres, començant pel llatí del títol «In memoriam». Les Fleurs du Mal (6), parfois nous prend comme une mer (257) citant Baudelaire, sense comptar al·lusions (implícites a sant Simeó estilita (24), a Sartre (24) o a Camus (oranès de saint Germain: 343)<
Hi ha ressons, potser experiències coincidents, de «The managers» d’Auden: «In the bad old days it was not so bad»; de Gil de Biedma: Intento formular mi experiencia de la guerra: «Fueron, posiblemente, los años más felices de mi vida», o de Marvell, «To his coy mistress» en un altre poema. Diferents estudiosos han posat de relleu les vastes lectures i influències d’autors clàssics i moderns de diverses llengües en la poesia de Gabriel Ferrater.
Dins de la unitat del poema, s’enllacen diversos episodis amb entitat pròpia: la història del Guiu, l’excursió a Tamarit en bicicleta, el retrat i el tràgic destí del senyor Subietes, o la història de l’Oliva. A banda de detalls com la crema de convents; la salutació «a la romana», imitada dels falangistes, o l’anunciat desembarcament dels italians, que desencadena la repressió.
2. Una traducció
Mujeres y días (Seix Barral, 1979) recull un pròleg interessant d’Arthur Terry, el text català de Gabriel Ferrater, i les traduccions de Pere Gimferrer i de José M. Valverde expressament fetes per a l’edició, completades per les que José Agustín Goytisolo havia fet per a l’antologia Poetas catalanes contemporáneos (Seix Barral, 1968). Una edició ben completa, que, tanmateix, acusa el biaix de cada traductor, i això fa que els criteris traductors no siguin els mateixos. Sobretot entre Gimferrer i Valverde les diferències són acusades. Gimferrer opta per una traducció substitutiva; és a dir que el lector no necessita saber català per llegir en castellà un equivalent poètic de l’original. Valverde, en canvi, opta per una traducció complementària: diria que exacta, perquè el lector castellà del text català trobi la traducció fidel dels mots que li plantegen problemes, però que deixa de banda la força poètica de l’original. Per simplificar, trio uns exemples ad hoc: en Gimferrer, Quan va esclatar la guerra jo tenia / catorze anys i dos mesos… passa a Al estallar la guerra yo tenía / catorce años y dos meses… amb els mateixos contingut i mètrica. Valverde a «Fill» tradueix l’original Cruixi la tarda. El temps se’ls ennuegui. / Taspuen sorollets…per Cruja la tarde. El tiempo se les atragante. Rezuman ruiditos… que respon exactament a la literalitat de l’original, però que perd força poètica en castellà.
Les divergències entre l’original i la traducció de Gimferrer són mínimes. Hi ha una fidelitat mètrica als decasíl·labs (comptats com hendecasíl·labs en castellà). Formen un hendecasíl·lab els versos corresponents als dos més curts de Ferrater: de los ingleses. / Como yo no soy vs. el va enxampar. / Com que no sóc, que sumarien un vers més curt.
Cal, potser, subratllar alguna llicència: an-ti-guoha-bría-pro-ba-doel-al-qui-ler (153), o El-señor-Su-bi-e-tes-mu-ri-ó resolt amb prosòdia catalana per conservar el recompte sil·làbic. L’adequació mètrica porta a una certa reducció de versos en Gimferrer, 340 enfront dels 351 de l’original, que condensa alguna expressió de l’original i deixa de traduir alguns petits fragments, segurament per la legítima cura de no trencar el ritme, la fluïdesa, de la traducció: habíamos quedado correspon a ens havíem esmunyit tots de casa a mig dinar (109), i a la traducció manquen: on era conegut (114), de punys i peus (116), Ens hi vam llançar (132-33), ficant-hi tota la cara a dins (136-37), les mans (222), més llarga que la cuixa (226), Vam tombar el tomb… a poc a poc (247-49), vessant-nos en una aigua (276), Sèiem vora la porta (287), que el devia ajudar a aguantar-se dret (289), usina i fàbrica (325 i 328), resolts en fábrica (317).
No assenyalo les nombroses traduccions exactes, com ara cara a cara (309 >303), taulell (177) / mostrador (175), però sí les correctes equivalències que eviten calcs o construccions forçades: misser (191) / beato (190), vam picar encara més de mans (273) / seguimos aplaudiendo (268), màquina (118)/ bici (119), com ens hem de veure (215) / ya ves en qué paramos (213), la rítmica combinació literal: els canons de fusell que m’apuntaven verticals cap a terra i oliosos (141-42) / cañones aceitosos de fusiles, verticales al suelo y apuntándome (140-41), d’amagat (246) / clandestinamente (242), de colla (283) / mano a mano (279), El cap m’anava tot ple (3-4) / andaba a vueltas (3), fèiem la barata (81) / comerciábamos (80).
És inevitable que hi hagi traduccions dubtoses o del tot discutibles. Sense ganes d’esperit «rebentaire», que fàcilment es podria girar en contra d’alguna traducció meva, crec que en podem assenyalar algun cas, sense que això pretengui desqualificar la tasca literària ni poètica del traductor. És fàcilment objecte d’interpretació maliciosa –coses de la procacitat reusenca–: «llevava… bombas debajo de los huevos» (49), encara que immediatament després aclareixi, després de coma, «en la cesta». Més discutibles em semblen: Robar, ho hauríem vist (89) / Robar era usual (90), pastisseria (132) / pastelería (132), que, excusablement, ignora que a Reus, una pastisseria era com s’anomenava un forn de pa, i els reflexos de l’ordre se’ls havien macat (167) / y obedecían (?) sólo a los reflejos del orden (166-7), plantes grasses (235), plantas grandes (232), no capíem (305) / de algún modo sabíamos (305).
Les recepcions en altres llengües sempre ens donen testimoni de la importància concedida a un autor català. I, per limitar-nos a «In memoriam», veig a Internet que n’hi ha almenys traduccions a l’asturià, a l’alemany, a l’anglès, a l’eslovè i al serbi. Cada traducció amb les seves característiques, encerts i interpretacions que, en definitiva, cada llengua, cada lector, d’original o de traducció es fa seva l’obra de Gabriel Ferrater passat pel propi bagatge. Gaudiu-ne.
3. Bibliografia
M’he servit de les eines bibliogràfiques següents, que vaig fer servir fa uns anys en una primera aproximació al poema. Faig meus els possibles errors d’interpretació del poema.
FERRATER, Gabriel: Les dones i els dies. Ed. 62, Barcelona, 1968.
FERRATER, Gabriel: Mujeres y días. Pròleg d’Arthur Terry. Amb traduccions de Pere Gimferrer, José Agustín Goytisolo i José M. Valverde. Seix Barral, Sant Joan Despí, 1979.
GOMIS, Ramon: «Gabriel Ferrater, esbós de biografia juvenil». Serra d’Or, XIX, 1977, p. 393-396.
MACIÀ, Xavier i Núria PERPINYÀ: La poesia de Gabriel Ferrater. Ed. 62, Barcelona, 1986.
TERRY, Arthur: Quatre poetes catalans. Ferrater, Brossa, Gimferrer, Xirau. Ed. 62, Barcelona, 1991.