Com es cuina un poema en un escenari?

 |   |  Twitter

Fa uns quants anys, potser 10 —perquè ara de tot ja quasi que fa deu anys— vaig quedar amb la Carlota Grau, ella estava estudiant direcció i dramatúrgia a l’Institut del Teatre, i jo feia temps que tenia una idea que em rondava pel cap: fer el Poema inacabat del Ferrater, i quan dic fer vull dir escenificar-lo, no dir-lo, no llegir-lo amb un faristol, sinó fer-lo, com un monòleg, perquè el Poema inacabat és una obra narrativa, que avança i explica una història a la manera de Chrétien. La Carlota es va llegir el text ens vam animar, i van venir altres projectes per part dels dos que van fer que la idea de fer el poema anés quedant en un lloc en suspensió, jo sabia que acabaria passant, que tot s’aniria fent, que hi hauria un moment que seria el moment, i vaig continuar llegint i rellegint el poema, de forma trenqui-la, però constant; esperant trobar tots els ingredients que feien falta.

El primer ingredient va ser la Bàrbara Roig, ens coneixíem de sempre, però mai havíem treballat junts fins que El llarg dinar de Nadal ens va fer seure a la mateixa taula del petit teatre Maldà de Barcelona, i vam encaixar, i d’aquesta connexió va néixer Una altra nit on intentàvem explicar què era «Lo nostro», i ho fèiem al voltant d’una taula, d’una sobretaula que s’allargava. Vam estrenar a la Sala Trono i mentre parlàvem de «Lo nostro», ens venia el cap Ferrater i el Poema inacabat i el fet de reunir-se al voltant d’una taula i el cuinar. I com el Poema inacabat era com una recepta de cuina perquè s’anava explicant a mesura que avançava, i pam un altre ingredient va fer cap a la cassola.

L’Antoni Veciana, amb qui havíem fet la dramatúrgia de l’espectacle sobre Ferrater magníficament interpretat per La Gata Borda Al cor d’una fulla de roses moixes, amb qui som amics, dels que es diuen les coses a destralades, de vegades potser massa, va ser qui va dir sí, això funcionarà, fem-ho. Necessitem una cuinera i ha de ser la Mariona Quadrada. Un altre ingredient, vam quedar amb la Mariona el dia abans de l’estrena d’Una altra nit, li vam proposar el projecte i li vam dir, només ho farem si podem aixecar un finançament amb cara i ulls, on tothom cobri el que ha de cobrar i la Mariona, ens va dir, jo us dic que sí d’entrada. Vam trucar a moltes portes, vam buscar i trobar el finançament, vam crear una productora, que es diu, evidentment Produccions de Lo Nostro SL, vam concretar lloc i data d’estrena i va arribar La Pandèmia.

Tot es va aturar, i de manera incerta, però com un «quest sinuós, que ens portava vers aquí vers ara i vers tu» de forma gairebé soterrada vam anar treballant. La dramatúrgia per a dues veus es va concretar durant el confinament, l’elecció del plat també. I quan tot va començar a reactivar-se vam trobar una nova data d’estrena, vam buscar un local d’assaig i vam començar una primera tanda d’assajos a Can Clariana, i llavors van començar fer falta molts més ingredients i condiments. La Carlota Grau ens faria la coreografia, perquè a la Bàrbara i a mi ens agrada molt ballar i necessitàvem un trencament per separar el Poema de la Tornada. El Juan Carlos Mora ens faria l’escenografia i el vestuari. L’Álvaro Canelo, la música original i l’acompanyament musical i la Maria Marín la il·luminació. Després d’un mes de coure cada dia tots aquests ingredients (el text, el moviment, la música, les llums, el vestuari, l’escenografia) va arribar el moment d’imbricar-ho amb la proposta culinària de la Mariona. Segona tanda d’assajos al Giny de Reus, durant quinze dies, vam fer olor de sofregit i de cassola, vam cuinar moltes sarsueles, vam dir el poema moltíssimes vegades, vam tenir molts dubtes, algunes certes, vam aprendre molt els uns dels altres, vam haver d’entendre que el teatre i la cuina tenen tempos diferents i vam haver d’adaptar-los i d’estovar-los i vam xalar, i vam riure, i vam acabar cansats i m’atreviria a dir que vam ser feliços.

I ara tocava emplatar, vam estar una setmana al Teatre Bartrina posant-ho tot a punt i un dissabte al vespre vam cuinar el Poema inacabat i tots els ingredients van fer cap dins de la cassola i en va sortir un plat excepcional, gustós, amorós i ple de llum i d’agraïment i de respecte. Una hora que va ser com una invocació, una hora que va passar volant, quasi sense que ens n’adonéssim.  Perquè això és el teatre, una hora que condensa la feina de mesos, una hora efímera, volàtil, però que genera llaços que no són efímers ni volàtils, ben al contrari llaços que són indestructibles i més reals que aquestes tecles que ara toquen els meus dits. Però el teatre i la cuina tenen una particularitat valuosíssima: si queda bé, es pot repetir.