Crònica de les jornades celebrades el 2022 al voltant de Francesc Tosquelles

 |   |  Twitter

01.- El vincle de Francesc Tosquelles amb Gabriel Ferrater

No hauria de ser difícil parlar de Tosquelles en un monogràfic de la Revista del Centre de Lectura dedicat a Gabriel Ferrater. Sembla que els dos intel·lectuals reusencs van coincidir en una de les edicions de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada del Conflent, però que no hi van fer gaire conversa. Tot i això, Tosquelles, que era un bon lector de poesia, es va valer, precisament, d’un poema del seu paisà —«In memoriam»— per explicar com el llenguatge poètic fa la mateixa funció que el relat de les persones que se sotmeten a la psicoanàlisi.

Així, en la seva obra Funció poètica i psicoteràpia: una lectura de «In memoriam» de Gabriel Ferrater,[1]  editada el 1985 en una col·laboració entre l’Institut Pere Mata i el Centre de Lectura de Reus, Tosquelles mostra com el relat del pacient en una sessió de psicoteràpia o de psicoanàlisi segueix el mateix curs mental que el d’un poeta que s’aplica a expressar la seva visió del món o la seva pròpia veritat. Per desenvolupar la seva tesi, Tosquelles va comentant els tres-cents cinquanta un versos del poema de Ferrater i va assenyalant, a cada inflexió i a cada tall, les equivalències entre la funció poètica que el poema teixeix i allò que una anàlisi psicoterapèutica desvetlla. Segons ell, en tots dos casos el subjecte avança a la recerca de la seva identitat i de la seva singularitat.

 

02.- Reus recorda Tosquelles

Reus i Tarragona s’han posat d’acord per desplegar de manera conjunta un cicle per recordar, estudiar i difondre la figura de Francesc Tosquelles. La Diputació ho ha coordinat, els alcaldes i regidors de totes dues ciutats s’hi han implicat i, durant la primavera i l’estiu del 2022, diverses institucions reusenques i tarragonines s’han bolcat en l’organització d’exposicions, converses, projeccions i taules rodones que han despertat un gran interès i han aconseguit una gran participació del públic.

03.- Els motius, els antecedents i el context de la commemoració

Tot i que no es tracta pròpiament d’un «centenari» (no és fàcil fer encaixar la commemoració amb dates vitals del psiquiatra reusenc), la commemoració de Tosquelles a casa nostra ha estat oportuna pels motius, els antecedents i les notes contextuals que seguidament relaciono.

Ja fa més d’un any que el Consell Directiu del Centre de Lectura —sempre motivat per tot allò que fa referència al nostre soci d’honor—[2] va propiciar la presentació del llibre de Joana Masó: Tosquelles. Curar les institucions. Aquest acte, que es va celebrar el 7 de juny del 2021 a la sala Emili Argilaga amb la presència d’un públic molt nombrós, va comptar amb la intervenció de l’autora i constitueix el prefaci del cicle a casa nostra.

Aleshores ja es va anunciar la imminent inauguració d’una gran mostra sobre Tosquelles que s’estava preparant a Tolosa de Llenguadoc. Efectivament, el 14 d’octubre del 2021, la institució cultural  Les Abattoirs Musée – Frac Occitanie Toulouse  inaugurava l’exposició «Déconniatrie. Art, exil et psychiatrie autour de François Tosquelles», que hauria de romandre oberta al públic fins al 3 de març del 2022.

Aquesta exposició tenia prevista una itinerància que la faria passar pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona  (CCCB) del 8 d’abril del 2022 al 28 d’agost del 2022, i pel  Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid  (MNCARS) del 27 de setembre del 2022 al 27 de març del 2023, per anar més tard, del 12 de juny del 2023 al 23 d’octubre del 2023, a l’American Folk Art Museum de Nova York.

Justament feia pocs mesos (era el mes de juliol del 2021) que, en el tercer dels anomenats episodios del procés de reordenació dels seus fons, el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía havia presentat l’exposició titulada «Pensamiento Perdido: Autarquía y Exilio», amb la voluntat de mostrar les condicions en què, entre el 1939 i el 1950, es van trobar els creadors artístics, tant els que s’havien quedat a Espanya com els que eren a l’exili, així com les seves aportacions. El director del museu, Manuel Borja-Villel, hi va incloure la pel·lícula documental realitzada per Tosquelles Societé lozérienne d’hygiène mentale (1950-1957), que mostra l’organització de l’atenció de salut mental a l’hospital de Saint Alban. El MNCARS assenyala, doncs, Francesc Tosquelles, com un dels valuosos intel·lectuals que l’Espanya de Franco es va deixar perdre.

Pel que fa a la nostra ciutat, com que el 1933 Francesc Tosquelles  havia començat la seva vida professional com a psiquiatra al costat d’Emili Mira a l’Institut Pere Mata, i essent que hi va tornar a estar estretament vinculat a partir del 1967, en què va ser contractat per oferir-hi una assistència psiquiàtrica més comunitària, era raonable que l’abast internacional de l’exposició que començava a Tolosa i havia de seguir a Barcelona tingués un ressò important entre nosaltres.

La Diputació de Tarragona, conscient de la importància del nostre conciutadà en la psiquiatria i en el pensament del segle xx, ha sabut veure la conveniència i l’oportunitat de dedicar recursos públics a estudiar, recordar i difondre la figura de Francesc Tosquelles a la demarcació tarragonina, conscient que aquests homenatges d’àmbit local satisfan els interessos dels que vivim aquí i que s’insereixen, a la vegada, en el reconeixement a escala europea i mundial de la tasca del psiquiatra i pensador reusenc.

Un altre factor que ha pesat en la bona recepció a Reus i a Tarragona dels treballs sobre Tosquelles ha estat el paper que hi ha jugat Carles Guerra: l’artista ampostí, crític d’art i curador independent, que ha estat l’artífex, junt amb Joana Masó, de l’exposició celebrada a Les Abattoirs, i de l’adaptació de l’anomenada exposició per ser exhibida al CCCB, és un vell amic del Centre de Lectura.[3] La seva reiterada presència i la seva intervenció erudita als actes celebrats a Reus i a Tarragona ha donat unitat i coherència al cicle.

En qualsevol cas, no és pas la primera vegada que les institucions culturals catalanes han pres en consideració el pensament de Tosquelles com a focus de progrés i modernitat. En podem citar alguns precedents:

Ja fa deu anys, el Departament de Programes Públics i Educació del MACBA va produir una jornada que es va celebrar el 23 d’octubre del 2012 amb Carles Guerra, Maurizio Lazzarato, Gabriela Berti, Fernando Vicente, Jacques Tosquellas, François Pain  i el grup Esquizo Barcelona. El mateix Grup Esquizo Barcelona[4] va participar el dia 25 de gener del 2013 a la sessió titulada «Francesc Tosquelles avui: pensar des de la frontera», organitzada per la Secció de Ciències Socials, Polítiques i Econòmiques del Centre de Lectura.

El 2014, Grup Pere Mata va projectar la pel·lícula de François Pain Francesc Tosquelles, une politique de la folie (de la qual en el cicle actual hem vist una reducció), i va organitzar una taula rodona amb la participació del psiquiatra José García Ibañez.

És oportú recordar, també, que els dies 25 i 26 d’abril de 2018, dins del projecte «Llegat oblidat de Francesc Tosquelles» (Fundació Mir-Puig), la Fundació Tàpies havia acollit el seminari «Francesc Tosquelles. La institució curada. Textos, imatges i testimonis», amb la participació de Cristophe Boulanger, Carles Guerra, Martine Deyres, Sophie Legrain, Joana Massó, Jean-Claude Polack, Alejandra Riera i Camille Robcis.

04.- La preparació del cicle Tosquelles 2022

El conjunt d’activitats al voltant de la figura de Francesc Tosquelles que la Diputació de Tarragona coordinava per al 2022 havia de coincidir temporalment amb l’arribada al CCCB de l’exposició que ja s’hauria presentat, abans, a Tolosa. Es considerava que el ressò mediàtic d’esdeveniments plurals i la simultaneïtat en l’afluència de públics diversos a indrets diferents contribuirien a una millor i  major difusió del personatge i de la seva filosofia.

Per tant, la primavera del 2021, quan l’exposició que Les Abattoirs  i el CCCB coproduïen ja estava en preparació, el president del Centre de Lectura va ser convidat a participar en una reunió que la Diputació convocava per explorar l’interès i la disponibilitat de diverses entitats de la demarcació en l’organització conjunta d’un cicle d’activitats sobre Francesc Tosquelles. Lluís Miquel Pérez hi va manifestar l’interès i la disposició del Centre de Lectura a participar en la commemoració. A tal fi va oferir els recursos arxivístics i bibliotecaris, les sales per a conferències, projeccions i exposicions, i l’obtenció de col·laboracions voluntàries dels socis el Centre de Lectura. Internament, per tal de tractar sobre la nostra implicació en el projecte, es va constituir una petita comissió encapçalada per Joan Ballester que es va posar aviat d’acord per col·laborar en la iniciativa. L’aportació de fons arxivístics i bibliotecaris del Centre de Lectura ha donat un paper important a la nostra bibliotecària en cap, Montserrat de Anciola, que s’ha mantingut directament en contacte amb els responsables de la producció de les exposicions.

Entrat ja l’any 2022, Manel Margalef, director del Museu d’Art Modern de Tarragona, va fer arribar al Centre de Lectura una proposta de programa compartit, comprensiu de les activitats que se celebrarien entre la primavera i la tardor del 2022 a les ciutats de Reus i Tarragona. El 4 de maig del 2022, quan totes les parts implicades hi van estar d’acord, la presidenta de la Diputació, Noemí Llauradó, acompanyada de representants de les institucions col·laboradores —entre els quals el nostre president Lluís Miquel Pérez, l’alcalde de Reus Carles Pellicer i el psiquiatra Antonio Labad—, va presentar en una sessió oberta al Palau Bofarull el programa d’activitats a l’entorn de Francesc Tosquelles, sota al títol «Qui té por de Tosquelles?».

Foto: Fabian Acidres

 

05.- Els actes commemoratius

El 30 d’abril del 2022, el Museu d’Art Modern de Tarragona va obrir al públic l’exposició titulada «Àlbum Tosquelles. Un assaig visual de Carles Guerra». La inauguració, presidida per l’alcalde de Tarragona, Pau Ricomà, va anar seguida d’una visita comentada a càrrec del comissari. La premsa local se’n va fer ressò, i també la premsa especialitzada.[5]

Foto: Dipta.cat

La visió de l’entorn familiar que Carles Guerra ens hi oferia va poder ser contrastada el següent dia 3 de juny, a la tarda, amb els fills i filles de Tosquelles, en una conversa oberta que es va celebrar a la seu del MAMT, presentada amb el títol «A propòsit de l’àlbum».  Hi vam poder saludar i conèixer Marie-Rose Ou-Rabah, Germaine Tosquelles, Jacques Tosquellas i Michel Tosquelles, que es van referir emotivament als seus pares, Francesc i Helena, i van recordar, en veu alta i de manera dialogada, la seva infància i la seva vida familiar en el si d’un hospital psiquiàtric.

Els primers dies de maig del 2022, el Centre de Lectura va ser l’amfitrió de la projecció, a la sala Emili Argilaga, de dos dels films sobre Francesc Tosquelles subtitulats en català: el 5 de maig del 2022 es va projectar la pel·lícula de Sonia Cantalapiedra, i el 12 de maig del 2022 la de Martine Deyres.[6] En totes dues ocasions, la Diputació hi va ser representada pel director del MAMT, Manel Margalef. Entre el públic que hi va assistir s’hi van reconèixer molts professionals de la psiquiatria que havien treballat a l’Institut Pere Mata a l’època que Francesc Tosquelles en tutelava la direcció. Alguns d’ells van participar activament en el debat posterior.

En la segona projecció, la directora del film,[7] desplaçada expressament a Reus per a l’ocasió, va intervenir en la presentació de l’acte, va atendre amplament les qüestions que el públic li va plantejar i va quedar molt contenta —segons va  manifestar— de l’intercanvi d’experiències i d’opinions que s’hi va produir.

El divendres 13 de maig es van presentar a la seu del MNAMT tres films del cineasta parisenc François Pain, que també va ser present a la sala. François Pain és l’autor de François Tosquelles: Une politique de la folie, del 1989. Se’n va projectar una reducció,[8] i també dos documentals sobre Félix Guattari,[9]  l’intel·lectual francès implicat en la psicoteràpia, la filosofia i la semiòtica, especialment conegut per ser el creador dels termes «esquizoanàlisi» i «ecosofia»,  amb qui l’autor de les dues pel·lícules havia treballat a la clínica de La Borde.[10]

A finals de mes, el dia 28 de maig, al migdia, la sala de concerts de la seu de l’Institut Pere Mata va ser l’escenari d’una taula rodona titulada «Tosquelles, la influència sobre el present. Un referent internacional de la psicoteràpia institucional i la nova institucionalitzat», moderada per Carles Guerra. Hi va intervenir Antonio Labad, que va parlar de les seves experiències professionals i personals al costat de Tosquelles. Hi va parlar també Camille Robcis, professora a Columbia, autora del llibre titulat Disalienation, que explora el diàleg entre la psiquiatria radical, la política i la filosofia a França durant la segona meitat del segle xx i es refereix específicament a la psicoteràpia institucional com a aglutinadora de la neurologia, la psicologia, la psicoanàlisi, la fenomenologia, l’estètica i la teoria social i política. Al seu torn, el professor de Cambridge Jean Khalfa va explicar, entre moltes altres coses, que Tosquelles buscava en el món rural els models d’una societat que fos capaç d’acollir els malalts mentals, de la mateixa manera com el seu antic col·laborador Frantz Fanon[11] buscava en la civilització preburgesa algeriana les eines per revertir l’estat colonial.

El mateix dia 28 a la tarda, i al mateix lloc, es va projectar la pel·lícula de Mireia Sallarès, Història potencial de Francesc Tosquelles. Catalunya i la por. L’organització corria a càrrec de Mèdol-Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona i de l’Hospital Universitari Institut Pere Mata. Segons l’autora, tot, en Tosquelles, és provocació: preguntes, crítiques, qüestions per explorar, escarnis als poderosos, suggeriments, propostes per al futur, melons per obrir…

Fotograma d’Història potencial de Francesc Tosquelles. Catalunya i la por, de Mireia Sellarès.

En el seu film, Sellarès se centra particularment en el paper de les dones (cuidadores, monges, mullers de metges, malaltes i refugiades) a l’experiència de Saint Alban i, per extensió, aborda el paper de les dones en la societat. La mateixa Mireia Sellarès intervé en la pel·lícula: hi és present amb la seva imatge física, amb la seva veu, amb notes escrites… Ella també va ser a la sala, tant abans de la projecció com durant i després, plenament oberta al debat.

L’endemà, dissabte, 4 de juny, a la sala modernista del Pere Mata també hi va haver programa doble. Al matí es va celebrar una taula rodona amb José García Ibáñez, Eduardo González, Maite Pi, Enric Miró i Jacques Tosquellas, moderada per Antonio Labad.

El tema del debat va ser «Tosquelles, la memòria local. Herència i rastre d’una pràctica renovadora en les institucions d’atenció a la salut mental». A la tarda, al mateix lloc, es va projectar la pel·lícula Oblideu Tosquelles, dirigida per Enric Miró.

A continuació, el 8 de juny, el Teatre Bartrina va acollir la projecció dels tres films del director Mario Ruspoli realitzats a Saint Alban.[12] A Regard sur la follie i a La fête prisonnière,  rodades el 1962 amb càmeres lleugeres —que llavors eren una novetat tecnològica que va fer possible l’accés discret del  cineasta al centre psiquiàtric de Saint Alban, als seus treballadors i, fins i tot, a les persones asilades—, Ruspoli desenvolupa la tècnica coneguda com a «cinema directe» i ens posa sota els ulls el conjunt de relacions humanes que Tosquelles considerava guaridores: les relacions d’ordre quotidià entre els malalts, els cuidadors, els metges, les famílies dels metges i els veïns del poble[13]. S’hi percep, fins i tot, com les danses folklòriques occitanes en què participen, també, els vilatans de les rodalies, tenen una funció  a la vegada simbòlica i terapèutica.[14]

La tercera pel·lícula projectada, Les Inconnus de la terre, del 1961, que retrata la vida dels pagesos de la regió de la Losèra és, potser, de totes tres, la més realista. El mètode del «cinema directe» apropa l’espectador a uns agricultors de recursos escassos que tenen el repte d’adaptar-se a un món que es transforma. Sàviament interrogats per Tosquelles, expressen, de manera sincera,  les seves pors i els seus desitjos, i ens mostren de manera veraç les seves famílies, els seus animals, els interiors de les cases, i la rutina del treball al camp.

Fotograma de Les inconnus de la terre, de Ruspoli.

L’accés a les pel·lícules comentades, subtitulades en català a càrrec de la Diputació de Tarragona,[15] ens permet d’adquirir un bon coneixement de les necessitats que Francesc Tosquelles va afrontar en la seva activitat professional a Saint Alban, de l’entorn geogràfic i humà que el va envoltar, de la família i els amics que el van acompanyar en la seva vida personal i en la seva vocació, dels psiquiatres i psicòlegs que el van seguir i de la influència que el seu pensament ha tingut en la nostra civilització.

 

06.- L’exposició a Barcelona

Van ser pocs els socis del Centre de Lectura que es van poder desplaçar a Tolosa per a veure l’exposició del centre Les Abattoirs. En canvi, la nostra visita a l’exposició del CCCB, atesa gentilment pels serveis de guiatge de l’entitat, va ser més concorreguda.

Mariona Andreu a Tolosa, i una colla de reusencs a Barcelona

Per situar la casa familiar de Francesc Tosquelles, el primer dels panells de l’exposició esmenta la seu del Centre de Lectura, al carrer Major de Reus.

No és possible resumir en un article de revista una mostra tan completa com la del CCCB, de manera que em referiré només als aspectes que a mi em van agradar més (conscient, com ho soc, que a cada un dels visitants d’una exposició ens n’interessen aspectes diferents). Jo esmentaré una col·lecció molt completa de cartells i d’exemplars d’hemeroteca del Bloc Obrer i Camperol i del Partit Obrer d’Unificació Marxista —les organitzacions polítiques en què Tosquelles va militar—; el registre filmat d’experiències reusenques de salut pública en què Tosquelles havia participat els anys 30: la Gota de Llet del Institut Municipal de Puericultura Doctor Frias i les colònies escolars de l’Ajuntament de Reus durant la República; els textos i les obres plàstiques de diversos autors surrealistes;[16] fragments de les pel·lícules que el cicle celebrat a Reus i Tarragona ens ha fet conèixer senceres; un exemple dels objectes artístics produïts pels malalts de l’hospital de Saint Alban i pels artistes asilats que s’amagaven del nazisme; l’experiència tàctil proposada per Perejaume, i el testimoni d’autors actuals com Roger Bernat, Mireia Sellarès, Alejandra Riera, Angela Melitopoulos i Maurizio Lazzarato.

07.- Tres valors perfectament exportables

La impressió que compartim molts dels que hem participat en actes del cicle és que Tosquelles va viure i va treballar amb una ferma convicció política i una alta exigència moral. Tenia una intel·ligència particularment brillant, un extraordinari sentit de l’oportunitat, i una gran clarividència per a les qüestions pràctiques. La vida el va posar precoçment i freqüentment en unes situacions dificilíssimes, en les quals aquestes qualitats li van ser enormement útils. La seva formació com a metge i, particularment, com a psiquiatra, va facilitar que canalitzés les seves habilitats en el camp de la salut mental, ja fos en manicomis, o al front de guerra, o en l’estructura sanitària sectoritzada.

Cert és que el coneixement de la ment humana i l’expertesa en temes de conducta van ser, per a una persona excepcional com ell, unes eines molt adequades per transferir a la societat la profunditat del seu pensament. Tosquelles va dedicar les seves habilitats a l’acolliment generós dels alienats —dels diferents…— amb l’ànim de fer minvar la segregació a què l’entorn capitalista els condemna i de difuminar les barreres que la societat industrial ha construït entre els que ens pensem que estem sans i els que ens pensem que estan malalts.

Un dels valors que Tosquelles preconitza és el de l’organització. En posaré alguns exemples: a Pere Mata, a Saint Alban, i a d’altres hospitals, treballa des d’institucions centenàries que simplement adapta a les necessitats del seu present. Per fer-les funcionar, compta amb tots els recursos de què disposa. Pel que fa a les persones auxiliars, en cada moment recluta les de l’entorn immediat, sigui quina sigui la seva especialització i experiència; simplement s’ocupa de formar-les i d’integrar-les en un model autogestionari que els doni la compensació moral que tot treballador necessita. Pel que fa als recursos econòmics en temps d’extrema dificultat, com va passar en l’època de l’ocupació, no només compta amb les reduïdíssimes targes de racionament dels malalts mentals —concebudes per Vichy per a aconseguir un «extermini suau»— sinó que, en aplicació del mètode de la psicoteràpia institucional pensat per a l’estimulació dels malalts, aconsegueix incorporar-los en el món de la producció (jornals agrícoles, artesania, herbolària…) i els lliura de la mort per inanició. En temps de pau, organitza els asilats en assemblees, cantines, clubs i economats, els fa fer teatre i cinema i els fa anar d’excursió. Incorpora a la teràpia els rituals folklòrics de la regió on es troba, i convida els asilats a participar en danses, en enterraments, en marxes i en cerimònies religioses. Un altre exemple de la capacitat organitzativa: a partir dels anys 70, en la tutela a distància de les teràpies que imparteix, a Reus, l’hospital Pere Mata, es val de visites periòdiques, de relacions personals amb tots i cadascun dels psiquiatres i curadors, i d’un enginyós sistema d’enregistrament —els anomenats cassets— per a la supervisió posterior de les sessions mèdiques.

Un altre dels principis en la filosofia de Tosquelles és el de la cooperació. Influït pel cooperativisme que la Generalitat republicana va impulsar l’any 1931 amb la promoció dels valors de l’autoajuda, l’autoresponsabilitat, la democràcia, la igualtat, l’equitat i la solidaritat, Tosquelles crida tothom a construir, mantenir i desplegar la institució de guariment mental. La salut  no és un problema individual, sinó col·lectiu, i a tots escau d’afrontar-lo.  En el mateix sentit, en les entrevistes als pagesos de la Losèra filmades per Ruspoli veiem com els anima a associar-se per actualitzar la maquinària que necessiten per a mantenir la rendibilitat dels seus conreus, tan humils.

El tercer missatge fonamental de Tosquelles és el que adreça a les institucions a curar-se elles mateixes. No m’hi estenc, perquè no és fàcil, però al llarg del cicle hem pogut veure el seu esforç constant per revisar els circuits institucionals amb els quals treballa, amb la certesa que la salut de la institució repercuteix en la salut de l’usuari.

Jo no descartaria que l’interès de Tosquelles per l’enregistrament de la vida hospitalària amb càmeres lleugeres de cinema, i la conservació, a la biblioteca del centre, dels films gravats per ell mateix i pels seus familiars i col·legues, així com els sistemàtics enregistraments d’àudio de les sessions clíniques de metges i cuidadors —els cassets— que també va arxivar sistemàticament, no constitueixi una recepta extremament idònia per mantenir el rigor professional i per evitar, d’arrel, qualsevol temptació abusiva per part dels terapeutes. Al meu entendre, la visió precoç de Tosquelles en relació amb els avantatges de l’enregistrament de les actuacions hospitalàries mitjançant les tecnologies de la informació per aclarir què fa l’organització i què deixa de fer, i com ho fa, i per quins motius,  genera confiança, interna i externa, dona legitimitat a la institució, ajuda l’entitat a acomplir la seva missió i li aporta coherència.

En qualsevol cas, aquesta pràctica d’enregistrament iniciada els anys 60 del segle xx és realment precoç, perquè no ha estat fins al segle xxi que el bon govern de les institucions s’ha relacionat fermament amb el principi de transparència.  Cal recordar que no va ser fins al 2003 que, a l’informe anual per a la Assemblea General de Nacions Unides, el relator especial de l’ONU sobre la tortura va aconsellar que tots els interrogatoris policials s’enregistressin en vídeo. Ja havíem entrat en la segona dècada del segle xxi quan, al nostre país, es va disposar l’enregistrament dels judicis i altres actes processals. El cert és que, des del 2014, les lleis espanyola i catalana de transparència, accés a la informació pública i bon govern incorporen l’esperit de transparència en l’activitat administrativa i també en l’activitat privada gestionada amb recursos públics. Es tracta d’una eina propiciada per la tecnologia que no només facilita la possibilitat de retre comptes, sinó que acosta el ciutadà als processos deductius que han dut les institucions a adoptar cadascuna de les seves polítiques.

Em pregunto si hem de reduir la filosofia tosquelliana al món de la sanitat i, en concret, al món de la salut mental. Em sembla que no. El fet que Tosquelles apliqués, concretament, als hospitals psiquiàtrics, els principis d’organització, cooperació i guariment de les institucions, es deu a la circumstància que aquest era el camp de la seva activitat professional. Ara bé: els mateixos principis es poden aplicar a totes les institucions en les quals desenvolupem la nostra vida social. Els principis d’organització, cooperació i guariment de les institucions es poden predicar als ajuntaments, a les residències d’ancians, als partits polítics, als ateneus, als equips de futbol, als museus, a les juntes d’escala, a les organitzacions no governamentals, als esbarts, als clubs de lectura, a les colles de carnaval, als sindicats, a les comunitats de regants… Em permeto assenyalar, cofoia, que, en la celebració del cicle Tosquelles 2022, les institucions locals i provincials, l’empresa privada i l’associacionisme cultural i, també, les ciutats de Tarragona i de Reus, hem abandonat la competitivitat inútil que sovint ens separa i ens hem posat a treballar plegats, per a satisfacció de tothom. Lliçó apresa!

Altrament, l’interès sincer en el pensament de Tosquelles que els mandataris polítics municipals i provincials han expressat en tots els actes públics en què han intervingut en ocasió de la presentació dels diferents actes del cicle, els compromet en la incorporació dels valors de bon govern de les institucions que el psiquiatra reivindicat preconitza.

En qualsevol cas, després del cicle, la crida de Tosquelles a sanar les institucions —les nostres institucions: les polítiques, les culturals, les empresarials, les associatives…— ressona brillantment en l’aire.


[1] «Només pels camins de la funció poètica del llenguatge, es va teixint sempre la singularitat radical de cadascú», diu Tosquelles en l’obra Funció poètica i psicoteràpia: una lectura de «In memoriam» de Gabriel Ferrater, publicada a Reus, Institut Pere Mata, 1985, traduïda al francès per Antoine Viader, ed. Eres, 2003, i al castellà per José Garcia Ibáñez, ed. Octaedro, 2014.

[2] Francesc Tosquelles Llauradó, que havia nascut l’any 1912 a una casa del carrer Major de Reus, just davant de la nostra seu, havia freqüentat des de sempre el Centre de Lectura. Per raó de la seva vinculació amb  la institució i de la seva vàlua personal i professional, en va ser nomenat soci d’honor l’any 1988, a proposta del president: Josep Maria Balañà.

[3] Del 3 al 28 de febrer de 1989, la Sala Fortuny va acollir una exposició de l’obra pictòrica de Carles Guerra. El  Centre de Lectura en conserva una pintura que està exposada actualment a la segona planta de la seva seu, al carrer Major de Reus.

[4] El Grup Esquizo  Barcelona és un grup de recerca i discussió centrat en el pensament crític i les experiències d’allò que és  comú entre micropolítica, psicologia, filosofia i art.

[5] Jordi Vernis, «Tosquelles, el tall i la seqüència», ARTIGA, Revista d’Art i Pensament Contemporani, núm. 38, juliol de 1922.

[6] Sonia Cantalapiedra, Saint Alban, une révolution psyquyiatrique (60 min., 2016, VOF subtitulada en català) i Martine Deyrès, Les heures hereuses (77 min., 2019, VOFS, subtitulada en català).

[7] Martine Deyrès, nascuda a Lió el 1972, es va formar en  documental creatiu als Ateliers Varan i a Lussas. Ha dirigit, entre d’altres, els films Lieu commun (2003), White Spirit (2006) i Le Sous-bois des insensés (2015). Aquest darrer és el resultat d’una acurada ronda d’entrevistes al psiquiatra Jean Oury.

[8] François Pain, Una política de la follia, redux (60 min., 2022, VOF, subtitulada en català).

[9] François Pain, El divan de Félix (17 min., 1985, VOF, subtitulada en català) i D’une machine à l’autre, dans un même flux… (VOF, 18 min., 2019, subtitulada en català).

[10] La Borde és un establiment psiquiàtric situat a Cour-Cheverny fundat el 1953 per Jean Oury, que va contribuir en gran mesura a desenvolupar psicoteràpia institucional. A la Borde s’hi reunien estudiants de filosofia, psicologia, etnologia i treball social.

[11] Frantz Fanon és el psiquiatra i pensador martiniquès que, havent treballat l’any 1953 a l’asil de Saint Alban, va teoritzar sobre la psicopatologia de la colonització i va participar activament en el procés d’independència d’Algèria, tot exercint una gran influència en els moviments  revolucionaris dels anys 1960 i 1970.

[12] Les inconnus de la terre (36 min., 1961, VOF subtitulada en català), Regard sur la folie (53 min., 1962, VOF subtitulada en català) i La fête prisonnière (17 min., 1962, VOF subtitulada en català).

[13] S’ha dit que Ruspoli vol evitar que el seu cinema documental caigui en les temptacions més comunes d’aquest gènere: rebutja l’actitud pintoresca o paternalista recreada en la bellesa del paisatge i l’encant de la vida humil; descarta també el documental de tesi amb idees preformulades; i defuig el periodisme televisiu consistent a reflectir situacions inèdites, estrambòtiques o espectaculars. El cert és que aconsegueix el seu propòsit.

[14] En una conversa informal, l’amic Carles Mas,  historiador de la dansa i mestre de dansa tradicional, m’ha estat comentant l’encert de Tosquelles a fer servir moltes eines de la cultura popular (dansa, música, rituals de la festa major…), no solament com a eina terapèutica amb les persones ingressades a les institucions, sinó també com a eina terapèutica per a les institucions mateixes, amb una visió lúcida i revolucionària. S’ha referit concretament a la pràctica col·lectiva de la dansa com a una eina de construcció de la identitat de les persones en l’espai que les envolta, com una via d’orientació en l’espai de vida. En Carles m’ha explicat que en la dansa popular i en la reproducció activa i simbòlica d’alguns rituals col·lectius —especialment quan en el moviment compartit s’esborren les fronteres entre malalts, terapeutes, cuidadors i població diversa del món «exterior»— el moviment conscient, lliure i col·lectiu d’una  «nova comunitat» reactualitza i restaura la tradició comunicativa humana (la no verbal), ens dona una història i un centre,  ens orienta com a persones i ens situa en l’espai i en relació amb els altres, pels peus, pel ritme, per la deambulació organitzada. És per això, també, que Tosquelles deia: «Quan ens passegem pel món, el que compta no és el cap, són els peus».

[15] A partir d’ara, les corresponents empreses distribuïdores podran oferir la versió subtitulada al català d’aquestes pel·lícules, cosa que assegura una major possibilitat d’accés del públic interessat.

[16] El naixement i l’expansió del corrent artístic surrealista està relacionat estretament amb l’interès pel subconscient a què va donar lloc la difusió de la psicoanàlisi. Paul Éluard, Gérard Vulliamy i Tristan Tzara (refugiats clandestinament a Saint Alban durant l’ocupació nazi de França) així com Joan Miró, Antonin Artaud, Henri Michaux, Brassaï o Léon Schwarz-Abrys, són alguns dels artistes amb presència a l’exposició.