Gabriel Ferrater, lingüista

 |   |  Twitter

1.- Introducció

Gabriel Ferrater va ser poeta, traductor, crític i lingüista. La darrera paraula, lingüista, apareix sempre (o gairebé sempre) quan es parla de l’insigne escriptor. Malgrat això, molt poques vegades s’intenta explicar quin abast té. En aquest article es pretén, precisament, proporcionar dades que permetin fer-se una idea general del significat de l’etiqueta lingüista quan l’apliquem a Ferrater.

Per començar cal dir que, com no podia ser d’una altra manera, tots els elements que han afavorit l’elevació de Ferrater a la categoria de mite els retrobem a l’hora d’enfrontar-nos a la seva figura com a lingüista. En primer lloc, tenim el personatge anticonvencional, trencador, crític amb les rutines intel·lectuals establertes. Així, l’any 1968, amb motiu de l’Any Pompeu Fabra, feia aquest judici contundent:

Ara que la maror emotiva aixecada per la commemoració del centenari de la naixença de Pompeu Fabra ha recedit una mica, no deu ésser del tot inútil que mirem de donar una mica de corporeïtat objectiva a la nostra admiració, i de llegir Fabra atentament i d’entendre’l fins on ens sigui possible. És l’única manera que s’esvaeixin unes quantes innocentades que circulen pel país, i que ens haurien de fer caure la cara de vergonya. Aquesta, per exemple, que em posa tots els nervis a repèl: que la seva qualitat millor era el bon gust. Si Fabra tenia o no tenia bon gust, ni ho sospito, perquè mai no he llegit cap comentari seu ni sobre la moda ni sobre els poms de flors. L’única qualitat seva que m’importa és que era un lingüista competent i un gramàtic meravellosament hàbil: és a dir, un científic, un home d’idees empíriques i no pas de preferències decoratives ni de voleiaments emotius.[1]

En segon lloc, també situa el personatge en l’esfera del mite el fet que no va anar a l’escola fins als deu anys, que va tenir infinites dificultats personals per completar una carrera universitària, però que, malgrat això, havia adquirit uns coneixements i una cultura molt superiors als de la majoria. I que, a conseqüència d’això, mostrava una seguretat que li permetia, com a estratègia de provocació, col·locar-se per damunt dels altres i per damunt de la mateixa ciència, com veiem en els següents comentaris, reportats per Joaquim Molas al seu dietari:

Segons en Sullà i en Murgades, en Ferrater deia que havia fet versos per ensenyar a l’Espriu a fer-ne i que, si ara feia gramàtica, era per ensenyar els gramàtics a fer-ne. Un cop ho hagués aconseguit, deixaria la lingüística com, abans, havia deixat els versos.[2]

Segons la Mila Segarra, en Ferrater, en una de les darreres classes, havia dit que, en preparar-la, li havien fallat unes regles i que s’havia adonat que la lingüística era també una manera de perdre el temps.[3]

En tercer lloc, ens trobem amb el personatge que, en una societat encara culturalment molt autàrquica, aixafada per la bota de la repressió franquista, estava al dia de les novetats en la ciència lingüística que es feia al món. En aquest sentit han tingut un pes especial les seves referències a la gramàtica generativa, que llavors no sols era el model més innovador, sinó que arribava a Espanya ple de glamour.

En quart lloc, hi ha el Ferrater que parlava de Pompeu Fabra (ja ho hem vist, en part, fa un moment) d’una manera completament diferent de la manera habitual: que el sabia criticar i alhora el valorava a partir d’uns paràmetres del tot desconeguts pels gramàtics de la tradició normativa imperant. En aquest sentit, fins i tot pot contribuir a la mitificació la seva mateixa dedicació a la gramàtica. Perquè, com se sap, la gramàtica i els gramàtics, per als escriptors, són, en general, més aviat una nosa: els relacionen amb un conjunt de preceptes avorrits que s’avenen poc amb l’espontaneïtat i la creativitat. És estrany, doncs, que un escriptor de les característiques de Ferrater es mostrés preocupat per les qüestions —prosaiques i avorrides— de normativa gramatical. ¿Quina singularitat tenia Ferrater, que era capaç de preocupar-se’n quan, diguem-me, «no tocava»?

En cinquè lloc, la mitificació es relaciona amb l’existència, per dir-ho d’alguna manera, d’una «epifania»: un moment sobtat de revelació. Un moment en el qual se li fa evident la «crida» a ocupar-se de la gramàtica. Un moment provocat per la lectura de la gramàtica catalana d’Antoni M. Badia i Margarit (que Ferrater va rebutjar de manera categòrica). O, també, provocat per la reacció a unes paraules del professor Eduard Valentí Fiol, que va dir a Ferrater, després d’un examen, que no sabia llatí. El primer moment té un paral·lelisme clar amb el desvetllament «gramatical» de Pompeu Fabra. En tots dos casos —Fabra i Ferrater— hi ha una revolta sobtada i enèrgica contra un statu quo del saber en matèria de llengua catalana que es percep com a inacceptable (la gramàtica d’Antoni de Bofarull i Adolf Blanch, en un cas; la gramàtica d’Antoni M. Badia i Margarit, en l’altra), i que cal esmenar del tot i refer de nou.

I, finalment, apareix, com sempre, el suïcidi de Ferrater. Un süïcidi que ocorre en el moment que començava a escriure una gramàtica catalana. La gramàtica, i la mort. Fa impacte la lectura d’aquest últim punt de la sòbria nota biogràfica mecanoscrita que formava part de l’exposició del 2006 «Gabriel Ferrater. Pintura, poesia, lingüística», de la Casa de Cultura de Sant Cugat: «1927. Comença a redactar una gramàtica catalana. El 27 d’abril se suïcida al seu pis de Sant Cugat del Vallès.» Ho podem llegir d’aquesta manera (i se’ns perdonarà la literaturització): quan Ferrater es diposa a escriure la gramàtica que ha de substituir totes les anteriors, l’obra que posarà la llengua formal en unes noves coordenades, mor. És com una fatalitat: la certificació de la impossibilitat de donar materialitat al canvi de rumb en matèria gramatical. Una fatalitat personal i col·lectiva. La nova gramàtica, la que havia d’ensenyar els gramàtics a escriure gramàtiques, la que ens havia d’explicar bé tots els secrets de la llengua catalana, no va ser. Va poder ser. Però no va ser.

En síntesi: la dedicació de Ferrater a la gramàtica i a l’estudi de la llengua catalana pot inserir-se plenament en l’evocació mítica de la figura de l’escriptor. No és un fet que necessàriament hàgim de considerar negatiu. Però tampoc ha d’impedir-nos, servint-nos precisament dels mots de Ferrater referits a Fabra transcrits abans, intentar «donar una mica de corporeïtat objectiva a la nostra admiració» per la seva tasca com a lingüista. En els apartats següents assajarem de fer-ho, ni que sigui molt breument. En primer lloc, fem un resum cronològic de la dedicació de Ferrater a la lingüística, tant la que es va manifestar per la via de la docència com la que es va concretar en textos escrits. En segon lloc, donem notícia de la relació de Ferrater amb la lingüística general i amb la gramàtica generativa. En tercer lloc, tractem de la seva aproximació específica a la gramàtica catalana. En quart lloc (i segurament aquest punt és impossible d’aïllar de l’anterior), presentem la manera com Ferrater va enfrontar-se a la figura de Pompeu Fabra. I, en cinquè lloc, ens referim a la petjada i la vigència de la labor de Ferrater en l’àmbit de l’estudi de la llengua. Tanquem l’article amb una consideració final.

 

2.- Resum cronològic de la dedicació de Gabriel Ferrater a la lingüística

Els estudiosos indiquen que Ferrater es va dedicar a la lingüística i a la gramàtica catalana en els darrers anys de la seva vida. En concret, sembla que aquesta dedicació va ocupar una part important de la seva feina intel·lectual (o, fins i tot, la part més important), a partir del 1965, d’acord amb les declaracions que el mateix Ferrater va fer a Baltasar Porcel el 1967: «Lo que hago, en cambio, es estudiar lingüística […]. Hace un par de años que sólo leo lingüística.»[4] Si Ferrater va morir el 1972, això vol dir que va dedicar, per tant, set anys a la lingüística. No és pas poc temps.

Certes dades, però, ens farien matisar. Perquè, de fet, no són set anys de dedicació a la lingüística, sinó set anys de dedicació intensa. En la mateixa entrevista amb Porcel hi ha passatges que fan pensar que llavors, el 1967, Ferrater havia llegit molt i havia assimilat prou; que no devia fer només dos anys que s’hi dedicava:

Mi propósito inicial fue el de entender un poco el mecanismo del catalán, pero pronto descubrí que no existe ninguna gramática catalana. Fabra era admirable, pero iba tremendamente con pies de plomo, y no cubrió sino el terreno mínimamente necesario. Sin contar que por disciplina, que entonces creían que era una virtud importante, aceptó muchas burradas de los mallorquines con sotana. Y los que han venido después no han hecho otra cosa que trivializar.

De todas formas, pronto descubrí que las buenas gramáticas son una de las cosas de vuelo más elevado, en todo el mundo. Hace un par de años que solo leo lingüística y puedes creerme si te digo que intentar penetrar en Sapir o en Benveniste, los dos mejores lingüistas que conozco, en Bloomfield, en Chomsky, en Jakobson, en Hjelmslev, es superlativamente divertido.

Pero las gramáticas del francés o del inglés, o del castellano, si sobre este idioma existiera alguna, no pueden servirnos de modelo. Se trata de gramáticas de un uso literario muy fijado, y el uso del catalán es fluctuante y estirajeado por los dialectos. Las únicas lenguas que se hallan en un estado en parte similar al nuestro son el rumano y el noruego, y especialmente el polaco, el checo y el eslovaco. Pero, hoy por hoy, todo lo que yo sé de eslavo puede envolverse en una hoja de brezo. Tengo trabajo para rato.[5]

Però resulta, a més, que hi ha altres dades que sí que ens fan descobrir que la seva dedicació a la lingüística i a la gramàtica, encara que potser no amb tanta intensitat com posteriorment, va començar prou abans. En una carta a Carles Riba del 6 de desembre del 1957, escrita des del Picarany, li deia això:

Estic llegint (no ho havia fet encara) la darrera gramàtica de Fabra, i se’m va omplint el pap, una mica perillosament, de curiositats gramaticals. Quan vagi a Barcelona (jo tampoc no sé si es tracta de pujar o baixar) espero demanar-li ajuda per a satisfer-ne algunes. Ara li trameto una petita nota d’un punt de la llengua de Reus; potser l’interessarà de donar-li una ullada, perquè em sembla que el sistema de Barcelona és diferent. Aquest sistema —el de Reus, vull dir— confesso que m’ha sorprès a mi mateix, quan l’he vist així posat en un quadre […].

Una d’aquelles curiositats, encara que minúscula, m’inquieta especialment, i em permetré d’avençar-la-hi ara. Al § 104 de la gramàtica, Fabra dóna un exemple de nogensmenys com a conjunció adversativa. ¿No és un error? Al capdavall, es tracta d’un arcaisme, i en els medievals no recordo haver vist no gens menys sinó amb valor continuatiu, equivalent a l’además castellà.[6]

És un text que mostra, ens sembla, que Ferrater ja s’ocupava de qüestions de llengua llavors: el 1957. Això es pot considerar rellevant en el sentit que hauria de contribuir a dissipar la temptació de pensar que la faceta de lingüista i gramàtic de Ferrater va ser més aviat episòdica i circumstancial. No. La dedicació va ser intensa. I això encara que la cristal·lització acadèmica d’aquesta dedicació resultés més o menys problemàtica.

La materialització cronològica d’aquesta dedicació va tenir dues vessants: docència i textos. Quant a la docència, la resumim en aquest esquema:[7]

Estiu de 1967 Curs de gramàtica a l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat.
21 de febrer de 1968 Conferència sobre Pompeu Fabra a la residència universitària Sant Antoni.
Curs 1969-1970 Assignatura Lingüística General a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona (continua el curs 1970-1971 i el curs 1971-1972).
1970 Curs de 10 sessions sobre gramàtica a la residència universitària Sant Antoni.
Novembre  de 1970 — maig de 1971 Sessions al Cercle Lingüístic de Barcelona.
Curs 1970-1971 Assignatura Lingüística General a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Agost de 1971 Imparteix classes de lingüística a la Universitat Catalana d’Estiu.
Curs 1971-1972 Assignatura Lingüística General a la Facultat de Lletres de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Quant als textos, els presentem en aquesta relació:

1966

 

Dues breus notes manuscrites sobre ser i estar i sobre la concordança del participi, que no es van publicar llavors.
21 de febrer de 1968 Text de la conferència sobre Pompeu Fabra a la residència universitària Sant Antoni. Inèdit, però es conserva enregistrat (Aula Màrius Torres de la Universitat de Lleida).
Setembre de 1968  «Lingüística», dins Enciclopedia Labor, tom x [= Avances del saber], p. 803-829. Se’n van fer diverses reedicions.
Des de l’agost de 1968 fins a l’agost de 1971 Articles a la revista Serra d’Or sobre llengua i gramàtica. El primer, «Les gramàtiques de Pompeu Fabra», Serra d’Or, any x, núm. 107 (agost 1968), p. 35-37.

Són en total 11 textos (11 + 2 si comptem «Gramàtiques per donar i per vendre», publicat a La Mosca al novembre del 1968, i «Esquelets a l’armari», publicat al desembre de 1969 al Butlletí Interior dels Seminaris de la DEC.)

1970 Apartats de l’article «Català» de la Gran Enciclopèdia Catalana.
Des del novembre de 1970 fins al maig de 1971 Textos de les sessions al Cercle Lingüístic de Barcelona (inèdits llavors).
1 d’abril de 1972 Text de l’esborrany de la seva ponència al III Col·loqui de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes.
Abril de 1972 Text del primer capítol de la seva gramàtica catalana.

Tots aquests escrits van ser aplegats posteriorment per Joan Ferraté, el 1981, en el volum Sobre el llenguatge, editat per Quaderns Crema. A més, cal afegir a la relació la traducció de La lingüística cartesiana de Noam Chomsky (1970), d’El estructuralismo de Manfred Bierwisch (1971) i, publicada pòstumament, d’El llenguatge de Leonard Bloomfield (1978).

Els textos de Ferrater no van ser publicats en revistes especialitzades de lingüística o filologia, certament. Aquest fet respon a una sèrie complexa de raons, però no hauria de fer pensar que es tracta, simplement, de textos de divulgació.

3.- Ferrater, la lingüística general i la gramàtica generativa

Ferrater va arribar a tenir un coneixement de la ciència lingüística que es feia al món equiparable a la dels millors catedràtics de lingüística general de les universitats més importants del seu temps. Va ser un dels introductors de la gramàtica generativa a Catalunya (encara que, en termes estrictes, potser no va ser el primer). Avui aquest marc teòric és objecte de constrovèrsia, però el que cal destacar és que en aquell moment (final de la dècada dels seixanta) era certament el corrent que es mostrava més innovador. També va prestar atenció a la història de la lingüística (va traduir, per exemple, La lingüística cartesiana de Noam Chomsky), una branca de les ciències del llenguatge que llavors començava a constituir-se com a subdisciplina autònoma.

Avui, amb la perspectiva dels anys, el que resulta de gran interès d’aquestes lectures ferraterianes de textos de lingüística general són, entre altres coses, els judicis metodològics i epistemològics que van generar. En donem una mostra: «Tota gramàtica descriptiva d’una llengua indoeuropea és al capdavall un treball sobre dialectologia de l’indoeuropeu, i no es pot fer ben fet si no és mirant de reüll els altres dialectes.»[8] I una altra: «La gramàtica és una ciència desconcertant: al costat d’una capacitat d’abstracció considerable, exigeix una atenció obsessiva a la minúcia més mísera, al recompte més monòton.» I encara una altra, que prevenia contra la dèria empiricista desproveïda d’aparell teòric: «en la parole i no en la langue, amb prou paciència es pot documentar aproximadament tot».

Pot ser il·lustratiu per al lector català, particularment si ha estat advertit a classe de gramàtica del «perill» del pleonasme, el comentari a propòsit del contrast entre la frase anglesa All the black cats will be sleeping  i la frase catalana equivalent Tots els gats negres dormiran. Ferrater fa notar que en l’oració anglesa només hi ha una marca de plural (la s de cats), mentre que en la catalana n’hi ha cinc (la s de tots, els, gats i negres, i la n de dormiran). I conclou: «L’única funció de la concordança gramatical és precisament la generació sistemàtica de pleonasme.» Amb això Ferrater no pretén desautoritzar la normativa gramatical, però sí fer-ne avinent la relativitat, perquè la lingüística ens ensenya que el fenòmens pleonàstics són habituals en les llengües naturals.

 

4.- Ferrater i la gramàtica catalana

Equipat amb els coneixements que li proporcionava la lingüística general, Ferrater es va plantejar l’estudi de la gramàtica catalana d’una manera nova, en conflicte sovint amb la tradició normativa. Per a Ferrater, calia descriure els fenòmens que es tractaven i entendre’ls com a elements d’un sistema. Massa sovint, els gramàtics catalans del moment es limitaven a repetir les consignes dels manuals, com si la llengua catalana fos un artefacte preexistent i tancat, que només calia aprendre (tot i que cal afegir que l’ambient de resistència cultural que provocava la situació política justificava en part aquesta mentalitat acrítica).

Un exemple d’això que diem és la seva reflexió a partir d’una polèmica que es va generar en la premsa amb motiu de si era o no correcta la frase En aquest pic no hi toca el sol. Com acabem de veure, l’element perturbador era el suposat pleonasme que conté (del pronom hi i el sintagma en aquest pis). Per a Ferrater, en canvi, aquest hi és simplement una marca d’intransitivitat del verb. Si l’eliminem, la frase vol dir una altra cosa (i el verb té un altre significat), perquè llavors el sintagma el sol s’interpreta com a complement directe. (Aquest comentari de Ferrater sovint s’ha interpretat en una línia diferent: que l’autor feia notar que un complement desplaçat a l’esquerra genera una «còpia» pronominal al cos de la frase; es tracta d’un punt que ara no podem tractar.)

 

5.- Ferrater i Fabra

Ferrater va estudiar l’obra de Fabra i la va situar en unes coordenades molt diferents de les que emmarcaven, per als gramàtics catalans del seu temps, el treball del lingüista de Gràcia. Fabra, lògicament, era valorat, amb escreix, com el codificador del català contemporani. Però Ferrater el col·locava, des d’un cert punt de vista, «més amunt»: feia veure que la seva manera de treballar responia al caràcter del descriptivista, i que això el feia sintonitzar amb la ciència lingüística avançada del seu temps:

Fabra foma part d’una generació de grans gramàtics de les llengües vives europees (des d’Adolf Noreen fins a Vilém Mathesius, passant per Otto Jespersen i Charles Bally, i no em sembla pas que el record de tots aquests noms il·lustres aclapari gens Fabra) que van aplicar una magnífica decisió intel·lectual a reesctructurar els conceptes de la gramàtica descriptiva tradicional, i a adequar-los a les llengües indoeuropees que podríem dir-ne «velles» —les actuals. La passió de tots ells era de descriure tota llengua des de dins d’ella mateixa, lluitant contra l’acceptació apriorística del sistema de la gramàtica logicista grecollatina amb què són encara torturats els nens de les escoles.[9]

No hi havia probablement ningú més a la Catalunya del seu temps que pogués escriure un passatge com aquest (potser l’únic autor que havia suggerit alguna cosa en aquesta línia era Joan Coromines). Fixem-nos que no parlem del que representa Fabra en la cultura catalana ni del seu paper en la construcció de l’estàndard, aspectes que sí que havien estat altament valorats.

Aquesta manera d’aproximar-se a Fabra li va permetre descobrir alguna aportació rellevant de l’insigne gramàtic a la sintaxi general, com ara quan estableix, per mitjà de la classificació de les oracions en quatre grans tipus segons el caràcter del subjecte, les frases del tipus Ha arribat un parent meu, que tenen un constituent que presenta, alhora, propietats de subjecte i d’objecte. Aquest fenomen general, a més, també serveix per explicar fets concrets del català, com ara concordances del tipus Hi han cotxes (que queden explicades, amb independència que l’autoritat normativa determini si les accepta o no en la llengua formal). Val a dir que la individualització de les oracions del tipus Ha arribar un parent meu com una classe específica d’oracions —que avui coneixem com a inacusatives— va fer-se, en l’àmbit de la lingüística general, a partir d’un article del professor David Perlmutter del 1978!

D’altra banda, i això no és contradictori amb el que s’acaba de dir, valorar Fabra com a lingüista (i no sols com a legislador gramatical) volia dir que les afirmacions de Fabra podien ser qüestionades. Ferrater va fer això, per exemple, quan va tractar de la concordança del participi: «No sé veure que no sigui una bestialitat la casuística “oficial” catalana sobre la concordança del participi.»[10]

6.- Petjada i vigència de Ferrater

La irrupció de Ferrater en el petit món dels professors de gramàtica catalana de l’època va produir, alhora, fascinació i desconcert. En joves lingüistes com Joan Solà, la fascinació va ser superior al desconcert. Ens atrevim a afirmar que Ferrater és qui va ensenyar a Joan Solà que l’obra de Fabra havia de ser analitzada (no sols admirada), i que podia ser completada, rectificada i ampliada. La petjada de Ferrater és clara en l’obra Estudis de sintaxi catalana (1972-1973) de Solà, que s’obra amb aquestes paraules: «A la memòria de Gabriel Ferrater, el meu millor amic, que havia de prologar aquest llibre» (i aquí tenim un altre text que no va ser). Els Estudis de sintaxi catalana, com se sap, van ser el punt de partida d’un replantejament de la gramàtica catalana que ha perdurat fins avui.

Quant a la vigència, cal indicar que trobem referències a Ferrater en textos acadèmics de lingüística catalana —articles en revistes especialitzades, obres de referència, tesis doctorals— des de poc després de la seva mort fins avui. Interessa destacar que no ens referim a evocacions literàries o a al·lusions més o menys emotives —que també tindrien el seu valor, evidentment, però en un altre ordre de coses—, sinó a les referències formulades d’acord amb els estàndards actuals de les disciplines científiques. En podríem donar exemples des d’un article ja llunyà de Gemma Rigau, de 1978 («Hi datiu inanimat»), fins a la tesi doctoral d’Isabel Crespí Riutort, «Aspecte i estructura argumental en les construccions passives del català», del 2020. La bibliografia de la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, sense anar més lluny, conté la referència a onze dels textos ferraterians dedicats a qüestions gramaticals.

 

7.- Final

Esperem haver proporcionat dades i reflexions que permetin fer-se una idea general del significat de l’etiqueta lingüista quan l’apliquem a Ferrater. Encara més: esperem que s’hagi pogut entendre que Ferrater també va ser, efectivament, un lingüista. Queda feina per fer en l’estudi d’aquesta vessant intel·lectual de l’escriptor (aquestes pàgines són només una síntesi, amb molts punts per completar i afinar), però el que potser val la pena de posar en relleu, en qualsevol cas, és que caldria allunyar-se d’una temptació que, en part, seria lògica: la de pensar que, en un moment determinat de la seva vida, a Ferrater li va agafar, com una flamarada, la dèria de la gramàtica. I que, com que era una persona  intel·ligent i lúcida, va saber formular uns quants comentaris brillants, iconoclastes i desconcertants. Això també ho va fer (al capdavall, era Gabriel Ferrater). Però no va ser l’única cosa que va fer.


[1] «Les gramàtiques de Pompeu Fabra», Serra d’Or, any x, núm. 107 (agost 1968), p. 35.

[2] Joaquim Molas, «Del meu dietari», Zerovuittresquarantazero, núm. 185 (maig 2006), p. 15. Agraïm a Llorenç Soldevila l’ajut en la localització de la referència completa d’aquest text.

[3] Joaquim Molas, «Del meu dietari», Zerovuittresquarantazero, núm. 185 (maig 2006), p. 15.

[4] Baltasar Porcel, «Gabriel Ferrater i la poesía moral» [entrevista de la secció «Los encuentros de Baltasar Porcel»], Destino, núm. 1572 (23 setembre 1967), p. 39.

[5] Baltasar porcel, «Gabriel Ferrater y la poesía moral», p. 39.

[6] Gabriel Ferrater, Cartes a l’Helena i residu de materials dispersos, edició a cura de Joan Ferraté i José Manuel Martos, Barcelona, Empúries, 1995, p. 117.

[7] No és una llista exhaustiva. Per a dades recents sobre els textos de Ferrater en matèria de llengua, vegeu el següent apunt del blog d’Enric Blanes: http://gferrater.blogspot.com/2009/05/g-sobre-el-llenguatge.html (consulta: juliol 2022).

[8] Donem la referència de les citacions d’aquest paràgraf i el següent a partit del volum Sobre el llenguatge (Barcelona, Quaderns Crema, 1981). Les citacions són de les pàgines 5, 44, 33 i 17-18.

[9] «Les gramàtiques de Pompeu Fabra», Serra d’Or, any x, núm. 107 (agost 1968), p. 35.

[10] «La concordança del participi», text de 1966 inèdit llavors, publicat posteriorment a Sobre el llenguatge, p. 93.