Tot és cert: algunes notes sobre «Midsommarnatt» de Gabriel Ferrater

 |   |  Twitter

Quan pocs dies després de la revetlla de Sant Joan del 1968, a Sant Cugat del Vallès, Gabriel Ferrater em va mostrar aquest poema, en un primer moment em vaig sorprendre. Feia molt poc que ens havíem conegut personalment. Concretament l’11 de maig d’aquell any, quan ell  havia comparegut a la Casa de la Ceràmica de Terrassa on es presentava un poema/llibre meu, Primers dies de 1968, il·lustrat pels amics artistes plàstics del meu Bloomsbury local. Un poema que vaig incloure després al que considero el meu primer llibre «professional»: Setembre 30 (1969) i que des que ha aparegut la meva poesia completa, Tot m’admira (Poesia 1965-2021), editada el 2021, per pressió del col·lega i, en especial, amic Àlex Susanna, és el meu segon poemari imprès. La professionalitat a la qual em refereixo és que  en canviar Vuit poemes (1965) i Primers dies de 1968, que vaig incloure a Setembre 30 (1969), els editors són la Impremta Morral i la Impremta Ventayol, totes dues de Terrassa, mentre que Setembre 30 va ser dins la col·lecció «Les quatre estacions», obra del mai prou lloat Josep Pedreira, a l’editorial Ariel. Per cert, una col·lecció que va inaugurar el Gabriel amb el seu Da nuces pueris.

Fet aquest excursus, és veritat que plegats, per la revetlla del Sant Joan d’aquell any, vam passar-la en territori neutre: ni el seu Sant Cugat ni el meu Terrassa d’aleshores. La neutralitat es deia Barcelona, on vam sopar en un restaurant de l’avinguda de Sarrià i, després, en més d’una cruïlla de l’Eixample vam veure fogueres i gent que hi llançava mobles, segurament corcats, encara que no recordo que el Gabriel saltés una foguera. Segurament, sí, perquè a factualitat el Gabriel no tenia parangó. Recordo, però, que ja dies abans m’havia parlat (i segurament el vaig veure materialment, encara que no ho recordo) del llibre que estava traduint a la llengua castellana: Doktor Glas, una novel·la del 1905, de Hjalmar Söderberg, un autor suec, un clàssic, que jo desconeixia totalment, potser no cal ni dir-ho.

De l’Eixample vam anar al port, concretament al moll d’on sortien les golondrinas. Un indret molt estimat per a mi des de menuda, on recalàvem amb la meva mare el dia que anàvem de compres a Barcelona i jo primer m’extasiava amb  les escales mecàniques de l’estació Cataluña dels trens de Sarrià, que en dèiem a l’època (actualment de la Generalitat), i amb les postres del dinar a les 7 Portes on ens trobàvem amb el pare, i tot seguit amb un passeig amb la mare   (el pare es reincorporava al seu despatx) en aquelles golondrinas. Per tot plegat, per a mi, i vull pensar que també per a ell, va ser una nit màgica.

Incidents poc significatius pel que fa al «Midsommarnatt» ferraterià. Excepte per recordar que entre el maig i el juny d’aquell any, el per a mi poeta Ferrater, m’havia dit que ell ja no era poeta, perquè havia canviat d’ofici: era un lingüista entestat a fer una gramàtica generativa de la llengua catalana. Una ocupació, la nova, que el portava sovint a matins sencers a la Biblioteca Central (actualment Biblioteca Nacional de Catalunya), parant tan sols per dinar amb mi al restaurant del Mercat de la Boqueria ben a prop de la biblioteca del cas. O que feia que passéssim tardes de dissabte, per exemple, buidant el diccionari Fabra a la recerca de no sé què, potser verbs modals, sens dubte important per a la seva finalitat lingüística. Ja en el terreny lingüístic, després d’assistir en línia a la memorable conferència del professor Jordi Ginebra, reso laicament, si això és possible, perquè aquest lingüista tarragoní perseveri en el «Gabriel Ferrater, lingüista» i sé que ell, on sigui, es posarà molt content.

Tot plegat, explica la meva sorpresa quan em va donar a llegir «Midsommarnatt». No havíem quedat que ja no era poeta? Sorpresa i alegria a la vegada perquè semblava retornar al que per a mi era el bon camí: la poesia. No cal ni dir que el poema em va agradar, afalagar, a desgrat del fet que la meva vocació de «musa» no existia aleshores ni la veig per enlloc ara mateix, però va fer que incorporés un mot que desconeixia: «Murtra», que, en un primer moment, no em vaig adonar que figurava amb una majúscula que no li corresponia. De seguida, però, li vaig preguntar què era la «murtra» i m’ho va explicar esplèndidament. Si tots els actuals floristes  (genèric intencionat) ho sabessin tindríem molt de guanyat. Facin la prova. D’aquella lectura del poema al seu pis de la rambla de Ribatallada, al cor del Vallès (Occidental), que podria haver dit Mercè Rodoreda, a la publicació passats uns pocs mesos a la revista o butlletí de tres editorials progres (Edicions 62, Lumen, Seix Barral) La Mosca, a la venda, però, a deu pessetes, que va sortir, el setembre, gairebé contemporàniament al volum Les dones i els dies, que avui tenim. Ho consigno perquè palesa que era pràcticament impossible que el poema entrés en Les dones. Una altra cosa i ben distinta és que «Midsommarnatt» no aparegués en un volum ferraterià, per sort a cura de Jordi Cornudella, fins al 2010. Cherchez no pas la femme, ans llegeixin  el poema “Aux feuillantines”, de Victor Hugo, inclòs al cinquè llibre de Les Contemplations. Caldrà, però, modificar el poema d’Hugo. Al vers de la segona estrofa: «Abel était l’aîné, j’étais le plus petit», si considerem Gabriel/Abel, és sabut que ell era l’«aîné». No cal que digui que per a mi, ell sempre serà un Abel, no pas un Caín ni un Caïm.  Nota bene: el Victor Hugo poeta el tinc en tres volums que em va regalar el Gabriel.

Quan al 1997 vaig obrir la veda, que jo mateixa m’havia imposat, de no parlar de Gabriel Ferrater no volia dir que, en la meva poesia, a partir de Vida privada, sempre hi era i hi és i no em va sorprendre que un lector tan competent com D. Sam Abrams ho detectés. Segurament, però, cal una certa contextualització i fixació en el temps. Quan el 2002, Francesc Ferrer, director de la Residència d’Estudiants (Centre Superior d’Investigacions Científiques, CSIC), de Barcelona, em va demanar d’organitzar un seminari sobre Gabriel Ferrater la meva resposta d’acceptació positiva va ser la proposta d’un comissariat tricèfal; per tant, el vam comissariar Eduard Bonet, matemàtic; Salvador Oliva, entre d’altres especialitats, lingüista; i jo mateixa. La ponència de D. Sam Abrams va ser encarar el «Midsommarnatt» ferraterià amb el meu «Nit trista de Sant Joan», que vaig publicar a Vida privada. La magnífica ponència del Sam, titulada «Clara nit blava (Söderberg, Ferrater i Pessarrodona: un triangle intertextual)», no crec que s’hagi publicat mai i és una llàstima. En especial ara que no cal rellegir Victor Hugo!

Si bé sé perfectament que vaig escriure el poema en una de les separacions (sempre eren breus, però) que vaig imposar al Gabriel, per tal que deixés l’alcohol, no puc precisar si era el 1969 o el 1970 quan el vaig escriure. En canvi, he de dir que tinc molt clara la genealogia del seu «Midsommarnatt». Un poema que ara em sembla ple d’esperança, que, al seu moment em va tapar totalment aquell deix tràgic que vaig advertir en el Gabriel des del primer moment. Així ho vaig explicar a l’Esther Tusquets, una amiga que encara enyoro ara i que, lamentablement, no ho pot corroborar.

En aquest any on el capítol memorialista Gabriel Ferrater, oral i escrit, creix més que la murtra que tinc plantada al meu jardí, «Midsommarnatt» em sembla un poema que el retrata molt bé. O bé que palesa una vegada més que l’autor era una persona extraordinàriament sensible, per no dir sentimental, a part d’inserit totalment dins de la tradició poètica catalana. Per la meva part, he de confessar que la sorpresa ha estat  trobar-me amb la murtra de la primera poeta catalana (oblidem les trobairitz occitanes), la tarragonina Maria Josepa Massanés (Tarragona, 1811 – Barcelona, 1887):

Durem murtra, durem canyes,

romaní i roser boscà,

i panerets de ginesta

               per la festa

de demà.

«La vigília del dia de Corpus a Blanes» (fragment)

El Gabriel coneixia aquesta autora? No tinc resposta. En qualsevol cas, però, pensant amb la dificultat encara ara d’establir la genealogia de les escriptores catalanes, la coincidència em fa feliç. Cas de conèixer Massanés, penso que m’ho hauria dit. Per què, si no, va basquejar-se, molt al començament de la nostra relació, per trobar The Golden Notebook de Doris Lessing perquè jo el llegís? Dubto molt que el 1968 hi hagués a la venda en cap llibreria de Barcelona la seminal aportació lessinguiana. En conseqüència, va aconseguir la novel·la en préstec de la biblioteca de l’Institut Britànic, un detall que serà bo que algun dels seus biògrafs (torna a ser un genèric intencionat) tingui present.

Seguint, però, amb la murtra en minúscula estic segura que sí que l’havia detectada en  Verdaguer (L’Atlàntida) i en Costa i Llobera (Horacianes), com també en el Joan Maragall  traductor  (Enric d’Ofterdingen). A partir d’això confio que surti qui em digui que és a Ausiàs March o Jordi de Sant Jordi o qui sigui, perquè imagino que a hores d’ara ningú posa en dubte que Gabriel Ferrater es movia més que bé per la nostra literatura. Per la meva part, quan vaig passar una Ljusa blåa natt, però dissortadament no pas a Estocolm, ciutat que adoro, ans a Oslo, com a participant a la primera Fira del Llibre Feminista (1986), sé que vaig desitjar ser perenne, una fal·làcia, bo i preguntant-me per què havent tingut sempre un jardí a l’abast no tenia una murtra.

Midsommarnatt

Vaig saltar encara
una foguera
menuda. L’ultima?
Només uns mots
callats de sobte.
Ljusa blaa natt.
Murtra del símbol,
Murtra que viu.
Manent de l’una,
de fa tant de temps.
Lleial a l’altra
des de tan poc.
Tu la d’enguany,
Murtra en qui crec,
abraça’m, no
símbol de res.
L’altra em vol fer
creure, perenne
obedient,
serf d’una gleva
on he d’encendre
corcats focs nous
(cadires, mànecs,
capçals dels llits
d’estius llunyans)
cada solstici,
quan és tan vell
saber com viren
els tombs dels anys.
Que cremin. Sigues
la més perenne,
tu, nit d’enguany.

Nota de Gabriel Ferrater a l’edició de  La Mosca:

Midsommarnatt correspon evidentment a Midsummer Night, i Ljusa blaa natt vol dir «clara nit blava». La frase surt de Doctor Glass de Hjalmar Söderberg. Traduint aquest llibre, es va donar la coincidència que el dia mateix de Sant Joan em va tocar el passatge que descriu una nit de Sant Joan. Em fa l’efecte que la nit antiga de Tyko Gabriel Glass se’m va confondre una mica amb la meva nit precedent, i que d’aquesta confusió en va sortir aquest poema.

Nit trista de Sant Joan

No vam saltar ni l’última foguera.

Nit sense sorolls ni xiuxiueig de brases.

Nit de somnífer, letífera remor.

(¿Quant de temps ha calgut

per saber cobejar el corb

—aquest literari animalot

de color d’ala de mosca?)

Nit per no viure-la:

dolor adéu, adéu amor.

Ho havíem cremat ja tot.