Macià, Miquel; Martí, Pep (2022): Els que manen. Vida i obra de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya. Barcelona: Edicions Saldonar, Barcelona, 643 p.
La presentació de l’obra a càrrec dels seus autors conté les dues idees principals que articula la gran majoria de la trajectòria de les «famílies» que se situen, en graus diversos, entorn de l’alta burgesia, o al voltant d’una burgesia a la cerca d’enllaços endogàmics que els permetin un grau més elevat d’influència social.
Però quines són les dues idees que articulen l’estudi? Es tracta del desarrelament i de la substitució de model de classe dominant, cosa que es tradueix –segona idea– en l’ocàs de la idiosincràsia del «capità d’indústria», del fabricant i empresari de planta moderna i vuitcentista, a favor de l’ascensió rampant d’una franja de l’elit urbana partidària d’una concepció econòmica especuladora. La substitució de model productiu cal no aïllar-la d’allò que els autors del text entenen com a «crisi de la indústria tradicional» i «l’aposta pel turisme, els serveis i l’economia de plataforma» (p. 19).
El desarrelament, però, no es pot entendre sense la segona idea introduïda: la crisi industrial tradicional. Més aviat es tracta d’un vector que es retroalimenta. Per «desarrelament» cal entendre, en el cas que ens ocupa, la dependència —i identificació ideològica— del nou tipus de burgesia, com més va més, vers la ciutat estat, vers la metròpoli on rau el poder econòmic i polític: Madrid; i, per contra, el seu allunyament del que va ser el «medi» inicial de constitució de les nissagues burgeses, moltes vegades emprenedores sense arribar a pertànyer a la burgesia. Em refereixo a la pertinença dels seus primers inicis mercantils a l’«ecosistema català», contemporàniament subsidiari del «centre» metropolità espanyol (Madrid).
Ara bé aquest allunyament no s’entén sense introduir el canvi de model econòmic al si del capitalisme al Principat. Històricament es tractava d’un origen d’acumulació fonamentat en petites aportacions familiars que servien per engegar un negoci, un comerç, una botiga; per constatar que en el termini d’un temps mitjà les petites empreses esdevenien companyies exportadores, o significaven la base de la primera fàbrica. A partir, sobretot, de la darrera quarantena d’anys del passat segle es tracta d’una manera de fer contrària: fixar una línia de negoci inversora que augmenti exponencialment els guanys sense tenir en compte cap derivació de part de l’acumulació del guany envers al benefici de l’economia del país. Més aviat es tracta del contrari: vora el 90% dels grups econòmics descrits en aquesta monografia fonamenten la seva raó de ser en les connexions internacionals i estatals. El primer «radi» territorial, nacional, del qual havien partit els avantpassats esdevé remot, secundari, o «emotiu». Aquest extrem resta perfectament indicat en el treball de Macià i Martí pel que fa a la instal·lació de seus socials d’empreses i bancs a Madrid procedents de Barcelona, arran del Referèndum republicà de l’octubre del 2017. Cal remarcar, en aquest context, el catastrofisme respecte del futur de la societat del Principat socialitzat per les empreses fugisseres i la influència que tingué l’estat/monarquia borbònica a l’hora de provocar la decisió del canvi de seu dels grups econòmics i financers. Anomalia, o resposta segons interessos?
A fi de desenvolupar la hipòtesi del «desarrelament» com a conseqüència de la lògica del funcionament empresarial, Miquel Macià i Pep Martí disposen l’assaig en sis parts: «Els cognoms que sempre hi són» —on s’analitza la biografia de sis famílies històriques de la burgesia catalana amb tentacles a l’espai financer, industrial i polític. «La seducció dels negocis» —bloc que analitza deu grups econòmics de diversa procedència social que s’han enriquit en l’àmbit dels negocis d’origen familiar (i.e.: assegurances). Alguna d’aquestes famílies forma part d’associacions aristocràtiques copades per l’espanyolisme (Círculo Ecuestre), com es concreta en el cas del capítol dedicat a la família Borja Garcia-Nieto. Es tracta d’un bloc temàtic motor de l’estudi atès que hi apareixen totes les formes de comportament econòmic i les varietats de comportament polític de la burgesia que, en part, s’ha fet a ella mateixa, la qual cosa fa que el bloc pugui tenir parts de connexió amb el primer apartat esmentat de l’obra.
La secció següent, «El triomf dels mitjans i la cultura», recull vuit biografies familiars d’índole diferent i contraposada: els Sunyol, els Godó, Mediapro (Roures/Benet), el mecenatge fidel al país (Antoni Vila Casas). Aquesta part indica un dels «girs» professionals que s’han produït en la indústria mundial: el domini de l’imperi comunicatiu. Es tracta, per tant, d’una part de l’obra que fa de frontissa entre el model històric de burgesia i el nou model de grup, o elit, dominant; tot i tenir en compte que no és el mateix (no es poden posar al mateix sac) la trajectòria de Josep Sunyol i Garriga —director del setmanari La Rambla als anys trenta i president afusellat del FC Barcelona— i la vida de la dinastia Lara o la història de La Vanguardia. Es tracta d’un sector molt marcat per individualitats on, amb tot, es poden trobar —en posició de no domini o situació minoritària— actituds favorables a l’autodeterminació i a la independència.
La quarta secció, «Els que aixequen la persiana», analitza dotze casos, alguns dels quals —la biografia institucional i política, fonamental, de Carles Ferrer Salat— poden situar-se dins el primer grup. La trajectòria del Cercle d’Economia —fogar de noves lleves de «capitans d’indústria» i de la burgesia amb vocació d’intervenció política reformista a Espanya— pot situar-se en els fonaments insitucionals i culturals del relleu generacional coetani de la burgesia. Una burgesia substituïda pel model d’especulació financera i pels negocis amb connexió amb la indústria turística. Dins aquestes trajectòries «històriques» poden incloure’s la industria de perfumeria Puig i Els Colomer. Amb tot, l’apartat acompleix l’objectiu de presentar les iniciatives de primeres empreses amb vocació d’internacionalització i de producció especialitzada: empreses que complementen noves propostes de comercialització en sectors relativament nous com la moda i la farmacèutica. L’adscripció política majoritària d’aquests sectors —excepció feta del complex sanitari dels Grífols i d’algunes branques de l’empresa alimentària dels Carulla— s’identifica amb l’espanyolisme contrari a la República Catalana (i.e: l’empresa de moda Pronovias i els laboratoris Almirall).
L’apartat «Begudes, joc i hotels» recull un ambient empresarial eclèctic. Situa l’evolució de sis famílies que incideixen en àmbits econòmics que troben explicació en el model econòmic expansiu del comerç internacional a través de marques consolidades —Damm, Coca-Cola. També s’esdevé el mateix amb empreses que han fet del joc i del patrimoni arquitectònic i museístic un negoci (i.e: el moviment econòmic i marc de relacions socials entorn del Castell del Peralada). Cal tenir en compte doncs, el camí fet per famílies com els Carceller i els Mateu, amb arrels en el primer franquisme, i els Gaspart (Joan Gaspart Solbes) en el camp de l’hostaleria.
El darrer epígraf d’Els que manen pot dur a una certa confusió. No em refereixo als objectius de cada trajectòria relatada, sinó al títol que duu: «El contrapoder de Barcelona». En part, l’exposició acompleix el seu objectiu: contextualitzar empreses situades fora de l’àrea metropolitana de Barcelona que han emergit amb força, per exemple, en la indústria almentària. Dels vuit casos recollits, dos —bonÀrea i Bon Preu— són partidaris de la independència, mentre que els sis restants, o no es pronuncien, o hi estan frontalment en contra. En el darrer apartat hostil cal citar les empreses de xampany del Penedès Codorniu i Freixenet.
D’altra banda, però, el lector es pot demanar si les empreses analitzades en l’apartat citat són, realment, un «contrapoder» respecte del centralisme administratiu barceloní (el poder polític és a Madrid). Pot ser-ne en termes tècnics quant a la concepció de model de negoci i d’empresa, opció que pot arribar a empresa cooperativa (sector agroalimentari). No n’acaba de ser, però, en termes polítics. Els fils d’influència i les actituds polítiques d’aquestes empreses comarcals no suposen cap alternativa real al provincianisme i provincialisme barceloní; en canvi, però, reprodueixen mecanismes endogàmics convencionals amb el poder establert. Que organitzativament hi hagi empreses que representin una innovació en la producció industrial, no vol dir que aquesta «innovació», o tarannà rupturista amb costums adquirits secularment, hagi de tenir cap traducció en l’adhesió a una nova política alliberadora de país.
Cloenda
El capítol dedicat al constructor Josep Lluís Núñez conté un epígraf titulat «La construcció derrota el tèxtil» (p. 440). L’apartat té relació amb la procedència del tèxtil i amb l’adscripció catalanista dels presidents del Barça que precediren Núñez al capdavant del club de futbol. El constructor, però, no mostrà cap motivació catalanista i tampoc no provenia del món del tèxtil.
A més, però, l’epígraf al·ludeix, i d’aquí el seu interès, a un canvi d’orientació de producció que tindrà conseqüències culturals i civils. Mentre que el món del tèxtil exercí un suport actiu pel que fa a l’obra de país (recordo, només, el mecenatge i suport a intel·lectuals com Joan Fuster), el món de la construcció hi era absent. L’epígraf, doncs, és una metàfora dels canvis en el comportament empresarial que viu el Principat d’ençà dels darrers seixanta anys.
Sota aquesta perspectiva Els que manen. Vida i obra de les 50 famílies que mouen els fils de Catalunya aporta elements sociològics suficients per comprendre el funcionament d’una alta burgesia, allunyada, del tot, de la realitat i problemes dels catalans. Incorpora, també, casos que per bé que no hagin estat inclosos dins aquesta estratificació social assumeixen mecanismes d’identificació i d’afirmació política de l’alta elit econòmica.
El balanç és deplorable: poc teixit de burgesia arrelada al país (burgesia nacional?) resta en l’actualitat perquè pugui ser incorporada al moviment republicà independentista. No se n’ha de prescindir, però.