Els ferraterians

 |   |  Twitter

Diré el que em fuig, ja us ho dic ara. Sobretot perquè de la lluita no se’n sap gairebé res. Res que sigui veritat del tot, veritat científica, vull dir. Tret, si de cas, de la certesa que van guanyar els ferraterians. Al capdavall, ningú recorda ja qui és que defensaven els altres ni com eren ni què duien ni quines proclames feien anar a crits mentre miraven de cosir a ganivetades els contrincants, armes d’acer mal aliat. Es coneix sempre el qui guanya, i és natural perquè s’encarrega d’escriure la història que en roman i que fan explicar a les escoles, que és el lloc on s’han d’explicar les històries que es pretenen, la mena d’històries que convé allargassar tant com sigui possible. I quan la conten —tan curricular i tan competencial— l’enceten a la placeta d’Hèrcules perquè és conegut i notori que és lloc de gènesi, Big Bang, Courbet. Una placeta esventada, capaç d’esborrar tota traça de sang amb un parell de versos i prou.

Heu d’afigurar-vos-els en dos bàndols. Bons i dolents, per descomptat. A l’un, ulleres fosques, cabells blancs, esprimatxats i xops de ginebra. Fumant. Sobretot fumant contra qualsevol censura. Se n’explica l’abillament per reforçar el jo poètic i subratllar el mite per tal que (posteritat enllà) pugui reproduir-se amb encertat mimetisme. A l’altre posem-hi els hereus d’algun poeta críptic, hiperromàntics ruralistes, patriòtics, amants de la mètrica mil·limètrica i el sonet. Són molts, tants que es confonen i la veu narrativa tendeix a indestriar-los malgrat l’omnisciència. Potser no han pres partit per ningú en concret. Potser són antisistema o apàtrides desbanderats o ciutadans del món. O tot al contrari. Qui sap si només han estat afegits a l’escena per assegurar un contrincant necessari, l’enemic a tòrcer pels nostres veritables herois.

Al principi dels temps, no ens enganyem, els ferraterians eren un grapat, un parell de grapats repartits entre Reus i Sant Cugat als quals calia afegir una esquitxada de brillants estudiosos escampats arreu dels continents, incansables malgrat trobar-se més sols que la una enfilats a les seves torres de llibres. Eren purs, gens contaminats per modes o costums, compartien aquella impagable estima per un dels més brillants poetes de la història que, editat i llegit i estudiat així i tot, mai no havia rebut tot el reconeixement meritat. Ells en conservaven l’essència. L’entenien. L’embellien. Sabien interpretar-lo perquè coneixien detalls i anècdotes que altres no s’havien dedicat a resseguir. Perquè havien traçat la línia imprescindible que menava d’alguns dels que n’havien estat contemporanis fins a arribar al punt exacte on ells es trobaven. I aquest bagatge, ben llaurat, exegètic, els permetia fixar-ne els marges adequats per on transitar. Coincidien en l’essencial i encertaven a convertir en entreteniment qualsevol petita desavinença. Un recompte de versos, l’origen d’una referència, batalles de campanar que resolien a la més groga i brillant de tres llimones en l’aspre d’una llosa.

Si és que existeixen punts d’inflexió, tot es va enredar amb l’entrada de l’Administració. Una onomàstica indefugible autoritzà l’interès de la cosa pública en l’autor i, de resultes, se’n va iniciar un periple d’actes de tota mena que van posar a l’aparador generalista i popular aquella obra magnífica. Si bé és cert que es va despertar una certa dissidència i que el col·lectiu va patir alguna tímida deserció (tota estació de triatge vol vies mortes), el cert és que els ferraterians pioners van afegir la seva bonhomia i expertesa en l’esdeveniment, convençuts que així refermaven llur compromís i, de pas, s’asseguraven d’evitar un desgavell en el tractament del mestre. Els analistes ratifiquen que fou la decisió més encertada. Reedicions, xerrades, produccions escèniques, lectures dramatitzades, rutes i exposicions van començar a farcir el calendari cultural. Primer des d’ambdues ciutats, però de seguida el país sencer es vestí de postals i cartells, bosses i pamflets i una desmesurada heterogènia d’actes amb la bàrbara finor d’un or escític que recordaven el poeta, el matemàtic, el crític, el gramàtic, l’intel·lectual, vet-ho aquí. L’ànsia per saber-ne més creixia exponencialment i es començava a veure universitaris que el duien icònic en samarretes, que n’imitaven la dicció enredosa en trobades d’improvisació poètica o començaven a desbordar els mitjans amb articles i assajos tan desvergonyits com saberuts. Potser no ho van saber veure o potser el goig per aquella torrentada de nous adeptes els va agafar desprevinguts, gairebé honorats. Però va anar a més.

Els joves poetes es vantaven de copiar-lo i els més vells miraven de convèncer tothom de les incomptables referències contingudes en les seves edicions. Hi havia una cursa irrefrenable per musicar-lo i es publicaven llistes eternes de versions d’un mateix poema en qualsevol estil possible. I així per a tots els poemes. Ferrater ja no era només llegit, estudiat o recitat. Se’l cantava i se’l ballava, se’l dibuixava i reproduïa, era fil conductor de tertúlies radiofòniques i documentals. Ferrater era al cinema com a personatge, en la trama, l’argument o el guió de les actrius. Hi havia Ferrater a les passarel·les de moda, a la publicitat i en marxandatge de tota mena. Contes infantils, llibres il·lustrats, diccionaris, assajos i novel·les tocaven de més a prop o de més enllà la figura de Ferrater. Era en tot i per tot. Tot era Ferrater. Càtedres i assignatures, restaurants temàtics, atracció a les fires de barri, models de cotxe, roba interior, licors, tabac. Tot duia el seu nom o el seu segell. Les parelles anaven a casar-se a Gibraltar i els nens es deien tots Gabriel. Les nenes tenien una tria més assortida. Podien ser Helena o Jill o Marta, fins i tot alguna Amàlia i, les més desafortunades, Cateta. Va arribar un punt —sobretot a partir del moment que una gernació va començar a fer tràmits per canviar-se el cognom— que al Registre s’hi van haver de travar i aleshores va arribar la inventiva. Van començar a batejar-se els Inme, Poina, Kore o Danupu, per dir els primers que ara se m’acuden.

Més enllà de les dues localitats de referència, va replicar-se a totes les grans ciutats i d’allà va traspassar a viles i pobles, pedanies i urbanitzacions. Es canviaven els nomenclàtors d’escoles, biblioteques i casals, tallers i cafeteries, places i carrers. Es va reformar l’Estatut per tal d’instaurar una nova capitalitat. De fet, una doble capitalitat. El Govern es va instal·lar a Reus, a tocar de la plaça Catalunya. Pel que fa al Parlament, quedava establert al Monestir de Sant Cugat. No cal dir que es fixà el dia 20 de maig com a Diada Nacional. Pel que fa al 27 d’abril, carretades de catalans es concentraven al Picarany amb toies enceses que duien en professó fins al Mesón en un silenci litúrgic que només esbocinaven esgargamellant-se a l’uníson amb una versió cantada del Gosar Poder que havia arranjat un dels d’Oques Grasses, o potser era dels Doctor Prats, un dels dos, això segur. Arrencava amb una melodia molt minimalista però cap al final tot eren síncopes tropicals que acompanyaven amb bots i espasmes més o menys coordinats de remat escatalític. La peregrinació era retransmesa en directe per la corporació perquè, tot aquell que no hi pogués ser, sisquera ho pogués veure per la tele. El programa, naturalment, rebentava els audímetres i una gravació digital estava disponible en descàrrega i en format físic amb el diari del diumenge acompanyat d’una làmina que reproduïa el portal de la casa on va viure a Bordeus i una rèplica de l’edició de Les Fleurs Du Mal que havia fet que el mestre descobrís la poesia.

El primer toc d’alerta el va representar aquella mania que es va posar de moda de sortir al carrer amb una bossa al cap. No tant per un improbable perill d’asfíxia sinó pel greuge intolerable en termes de sostenibilitat, perquè l’augment en l’ús del plàstic es va enfilar foramida. Després hi havia el fet de les nous. Es va convertir en una rutina, obligació gairebé, de donar nous als nens. Tothora. Còlons irritables, estómacs inflats. La canalla va començar a canviar el metabolisme per adaptar-se a aquell excés. Aleshores va fer-se present el tema de les cames. Les famílies celebraven els aniversaris menjant-se una cama, als banquets nupcials es cuinava cama, a les recepcions institucionals hi havia croquetes i pastissets de cama, s’organitzaven en descampats menjades de cama multitudinàries que acabaven amb tot de pixarades i balls de bastons només que a algú se li acudís de citar l’Espriu. I d’on sortien tantes cames es fa difícil d’assegurar. S’han escrit tota classe de teories però mai no se n’ha acreditat una de sola. Es parla també com un fet cabdal de l’escassedat de la ginebra. Es van enginyar tot de mètodes per fer-la arribar d’estraperlo però era dolenta com una mala cosa i ni amb tònica no era possible d’empassar-la. Però fins aquí, tira que vas.

La sensació que tot plegat se n’havia anat de mare es feu palesa amb la primera onada de suïcidis col·lectius. Grups no gens a menystenir de persones nascudes cinquanta anys abans quedaven al carrer Benet Mateu —suposo que en part perquè els altres espais emblemàtics ja havien esdevingut impracticables— per prendre l’oportú combinat de píndoles infal·libles, encasquetar-se la bossa i recitar en bucle el «Poema inacabat» a l’espera d’una mort segura. Cada dia s’hi reunien eixams d’aniversaires a punt pel traspàs. I la feinada era dels equips de brigades per arribar a temps de deixar-ho tot enllestit per a la propera fornada. Aquella mortaldat començà a estirar algunes veus díscoles, sobretot d’ençà que els números evidenciaren que impositivament aquella pèrdua de massa productiva anava fent forat en l’àmbit pressupostari. Si fou premeditat o no, qui ho podria assegurar, però no es pot negar certa campanya a favor de Fuster, i després la Rodoreda, Carner, Foix, fins i tot Martí i Pol. A poc a poc anava calant el missatge que hi havia no poca poesia per llegir a banda de l’oficial ferrateriana. A Vic va néixer la primera cèdula d’un moviment Solà i a Girona un altre al voltant de la Callís, de Casasses a Barcelona i així, com una taca d’oli, un primerenc esperit de revolta s’escampà arreu del territori.

La historiografia registra com essencial la publicació del llibre del Nicolau, un volum magnífic que acaparà tota l’atenció literària durant una llarga temporada. No fins al punt d’arraconar Ferrater, per descomptat, però el fet que en Veciana també fos nascut a Reus clivellà d’alguna manera la solidesa dels fonaments sobre els quals s’havia bastit aquella gloriosa època. L’ambient s’anà contaminant. De sobte semblava que llegir no passava forçosament per Ferrater. Que potser pelar-se als cinquanta tampoc era massa bona idea, ni aferrar-se a l’ampolla de gin, ni empassar-se aquell bé de déu de cames per depilar. Alguna criatura devia ser la primera en dur el nom del nen peix i ben aviat la gent tornà als Izan i les Jèssica, els Pol i les Bruna. I entre una cosa i una altra anem a petar a la placeta d’Hèrcules. Respiren tots, no tots recorden. Ferraterians contra la resta (incloeu-hi, ara hi penso, aquell anarquista italià guapot que és sempre a totes les bregues). La gent esbatussant-se anava del tenis Monterols fins a la Vitxeta i de la Fira fins al Camí Fondo. Tot emblemàtic, immemorial.

Al final, tornem-hi, sense que fos menester el napalm, van guanyar els d’en Biel i el país es va anar assossegant fins a reprendre una certa normalitat. Com que totes les masses asclen, es van acabar els excessos. El mite s’enretirava i romania la literatura. Això sí, ara qualsevol en sabria recitar deu versos escollits a l’atzar o escriure amb mitja pàgina els trets essencials de la seva biografia i context. Se’l cita, s’hi passeja i estudia però a la mainada ja ningú no els dona nous fora de Nadal, i encara. La ginebra també ha quedat, la qual cosa explica la bogeria pel gintònic però —per posar un exemple— les aules d’infantil han recuperat els noms d’herbes mediterrànies i personatges entranyables dels contes. Fins i tot es parla ja de dur la capital de la República a Solsona per proximitat amb el santuari de Pinós. De ferraterians autèntics, dels purs de debò, en queden un grapat, un parell de grapats repartits entre Reus, Sant Cugat i els que hi hauríem d’afegir escampats pels continents. Però ja se sap que hi ha qui sap sofrir més que els altres.