Les riberes catalanes de l’Ebre

 |   |  Twitter

Bayerri, Josep (2021): Les riberes catalanes de l’Ebre. Pròleg de Xavier Garcia. Benicarló: Onada edicions, Benicarló, 221 pp.

La presentació a l’assaig que ens ocupa, a càrrec del periodista Xavier Garcia Pujades (Vilanova i La Geltrú, 1950) –bon coneixedor de la realitat comunitària i de la dinàmica associativa del sud Principat– aporta traces biogràfiques de l’autor de l’estudi, Josep Bayerri Raga (Tortosa, 1944), que serveixen per emmarcar l’evolució professional d’un referent fonamental contemporani del periodisme de les Terres de l’Ebre.

Un bon periodista acaba essent un thesaurus del saber popular: acaba esdevenint un coneixedor privilegiat de les circumstàncies de la vida del seus convilatants. Les cròniques entorn de la realitat ebrenca que un jove Bayerri suggerí a l’aleshores director de La Vanguardia, Horacio Sáenz Guerrero, es publicaren, a través de dotze capítols, entre els mesos de setembre i d’octubre del 1969. L’organització dels textos indica molt bé quina era la manera de fer del periodista doblat d’indagador de fets i de situacions esdevingudes. Estem, doncs, davant d’un exemple reeixit de periodisme fonamentat en el treball de camp.

Els relats periodístics, ara reeditats amb molt bon criteri per Onada edicions fent cas de  l’oportuna proposta de Xavier Garcia, contenen un interès fonamentalment sociològic (al·lusiu a la «sociologia comarcal», segons que agradava de dir a l’humanista Albert Manent). És així que cada article possibilita la comparació de dues realitats en el pas del temps de les viles que ressegueixen el curs de l’Ebre: la conjuntura narrada per Bayerri a «peu de carrer» a la fi de la dècada dels anys seixanta i el contrast de la situació viscuda respecte de la situació present una cinquantena d’anys després.

L’exercici comparatiu és un bon criteri perquè la història mai no és paleohistòria, ans cobra vida a través de nous contextos. Els ambients fixats als articles remeten a la vida entorn d’un Ebre a cavall del món llaguter i l’extracció del carbó, evoquen els passos de barca, remarquen la desindustrialització, estableixen els pobles desapareguts i els construïts de nou, com Faió (el vilatge antic fou anegat per l’embassament de Riba-Roja el 1967). En definitiva són treballs que  que afermen, en part, el tram interior del riu entorn del Matarranya i de Mequinensa. (El Poble Vell de Mequinensa, espai de vida i de memòria del magistral Camí de Sirga, de Jesús Moncada).

Bayerri reporta ambients que al·ludeixen a una realitat circumscrita al transport de béns per mitjà del comerç fluvial, a una terra que, entre els anys seixanta i la dècada dels setanta, preveia determinants enclavaments industrials, endegava projectes de vies comunicatives, introduïa noves i polèmiques formes d’energia com la nuclear i recuperava, a la dècada dels vuitanta, la comarca de la Ribera d’Ebre a fi de cohesionar l’espai central del tram ebrenc.

Les cròniques  –el curs «català» de l’Ebre, entre Mequinensa, Amposta, i la desembocadura del Delta– apel·len un món cultural i social propi, amb una mentalitat i maneres de fer agràries aconduïdes pel trajecte fluvial. No és cap demèrit. Els trams del riu descrits mostren formes de vida de vilatges com Mequinensa, i expliquen la microhistòria de pobles de la Ribera marcats en la memòria popular per la Batalla de l’Ebre, una guerra política en clau militar, com totes les guerres. El riu, al capdavall, com a deu d’identitat de viles i de gent. Ara bé, una identitat condicionada alhora per projectes «modernitzadors» pensats, sovint, des d’una lògica forana i contraposats a una realitat titllada apriorísticament de «perifèrica».

La informació extreta d’informants dels pobles, complementada amb referències documentals d’interlocutors molt ben escollits –entre d’altres, l’historiador d’Ascó, Carmel Biarnés i l’arxiver municipal tortosí, Jesús Massip–, aporta, al lector que vulgui conèixer l’estat del territori del sud del Principat, algunes constants que encara es reprodueixen. Em refereixo, per exemple, al tarannà, a la «psicologia col·lectiva», si és que es pot al·ludir a un «concepció de grup» ebrenc i als avatars del Delta.

Per resseguir constants i solucions de continuïtat de la societat de les Terres de l’Ebre, el volum conté, al meu juí, quatre articles generals, amb les seves anàlisis comparatives del present, que serveixen per articular la resta de treballs editats: «Les riberes catalanes de l’Ebre», «Canals: de la navegació als regadius», «Som tortosins com abans» i «Amposta, marinera i capital del Delta». Es tracta de reportatges que descriuen paisatges humans: dinàmiques de transport fluvial, ço és activitats econòmiques, avui periclitades, formes d’afirmació d’identitat i desenvolupament de l’àrea del litorial liderada pel «dinamisme» ampostí.

Bayerri, que ha historitzat una època fonamental quant al quefer polític de les elits possibilistes conservadores de la Restauració a Tortosa –la trajectòria del batlle de Tortosa Teodor Gonzàlez– concreta, en els treballs periodístics de La Vanguardia, canvis urbans de la capital del Baix Ebre, i polítiques de conservació de patrimoni. Hi constata, també, una certa continuïtat sociopolítica pel que fa a les constants dels sectors dominants de Tortosa. Un context que no ha de resultar estrany en una ciutat bastida entorn d’interessos econòmics i polítics agrocomercials, trets que poden explicar la formació del localisme tortosinista contemporani (una parla «tortosina» contraposada al «català» de Barcelona) com a sentiment d’identitat fruit de l’afirmació d’unes elits amb un cert «enfortiment» d’estatus. Una manera de fer front a la macrocefàlia de Barcelona, gestora d’engranatges socials i de representació «provincial».

En qualsevol cas, a través de la informació propocionada per l’arxiver Massip, Bayerri es fa partícep de les funcions d’articulació territorial de Tortosa, més enllà del terme urbà i municipal: l’abast regional de la capital del Baix Ebre conformador de les Terres de l’Ebre. Amb tot, segons les anàlisis fetes cinquanta anys després, dues ciutats sembla que es contraposen en termes de dinamicitat social i política: Tortosa i Amposta, capital del Montsià. No és estranya, però, la dialèctica territorial entre pobles de l’interior i pobles del litoral.

El darrer lliurament del periodista tortosí, que tracta del Delta i de la seves possibilitats de navegació fluvial –projecte endegat per la Generalitat catalana a començament del segle xxi– reforça, segons el criteri de l’articulista, el projecte d’una comarca pròpia que vehiculi les poblacions riberenques del tram final de l’Ebre. Però no tot té una lògica ascendent. Bayerri, malgrat anotar en l’haver dels pobles del Delta, i d’Amposta, una pròpia organització en la comercialització de l’arròs, no deixa de reconèixer un futur preocupant pel que fa al risc de la desaparició del Delta, malgrat els intents de «solució» per mitjà de la turistificació d’espais fluvials. Un escenari que deixa marge per a pensar en una colonització interior entesa en termes de desplaçament de residents del «centre» metropolità a la «perifèria». Tot plegat, com bé situa Bayerri, es produeix en el pas de la ‘marginalitat’ a la «modernitat» del territori. En qualsevol cas, una transició que planteja interrogants: acceleració de nous projectes, cosa que comporta fer política de «terra cremada» respecte del passat? Observació del «temps» i la realitat comunitaris que han de regir qualsevol horitzó entès unívocament en termes «d’avenç»? Es tracta, però, d’interrogants plantejats, com a mínim, d’ençà de la revolució industrial… Les Terres de l’Ebre no són cap anomalia.

Comptat i debatut l’assaig Les riberes catalanes de l’Ebre ofereix al lector un seguit d’instantànies d’època –avui, no tan llunyanes– que per la seva fiabilitat haurien de fer-nos replantejar concepcions –sovint reblertes de tòpics– que tenim pel que fa a societats i poblacions sovint identificades, de manera fàcil i superficial, amb un fals ruralisme contraposat, això sí, al rampant i buit cosmpolitisme urbanita (de la metroplitana Barcelona i Tarragona). Es tracta, però, d’una actitud que delata una mentalitat provinciana. És, doncs, per combatre velles ideologies interposades i per a fonamentar, encara, un horitzó polític que les Terres de l’Ebre ens interpel·len.

Una interpel·lació que Onada edicions concreta a vertebrar socialment un espai intercomarcal valencianocatalà definit entre el Maestrat, els Ports i les Terres de l’Ebre: en activar-hi un mercat regional editorial i exponent d’acció cultural amb l’objectiu de «conèixer-nos». En aquest sentit, el llibre de Josep Bayerri no podia haver trobat una editorial més adient.