Quan al
meu pare —un tal Ramon Barnils Folguera— li van diagnosticar un càncer
irreversible l’estiu
de l’any 2000 passava les vacances a la
seva estimada Figuerola del Camp. Per raons, com si diguéssim, logístiques va
anar a l’Hospital
Universitari Sant Joan de Reus i allà s’hi va voler quedar. M’agradaria
pensar que no només per raons pràctiques preferí aquesta vella i bella ciutat
del Baix Camp que no pas l’atapeït
Hospital de la Vall d’Hebron
de Barcelona.
El metge que l’atengué,
en Joan Lluís Borràs Bonada, cap de l’àrea d’oncologia del mateix hospital, també era a Montjuïc el dia que van
enterrar en Salvador Puig Antich i això, d’entrada, ja el devia entendrir. Però, a més a més, havia estat a la plaça
de Prim de Reus el 15 de gener del 1939 on el seu pare, soldat d’artilleria de l’Exèrcit de la República que participà en la batalla de l’Ebre defensant la legalitat democràtica,
va entregar-se als soldats franquistes davant la temença que la Guàrdia mora
els entraria a matadegolla. Però Reus era, sobretot, la ciutat natal del «nostre
germà gran [Gabriel Ferrater]» i això el devia posar melancòlic, un adjectiu,
per cert, subratlladíssim en molts dels llibres que va llegir al llarg de la
seva vida.
Barnils, Ramon & Ferrater, Gabriel: van fer el viatge de la vida en sentit invers, un naixent a Sant Cugat del Vallès (bé, exactament a l’Hospital de la Mare de Déu de la Salut de Sabadell) i morint a Reus i l’altre decidint plegar de viure a Sant Cugat i naixent a Reus —París, Londres.
Però he començat pel final perquè tot fa suposar que cap a finals dels seixanta es van conèixer exactament a la barra del mític bar El Mesón de la plaça Octavià de Sant Cugat de la també enyorada Carmen Rojo, lloc emblemàtic on en Ferrater feia les seves classes magistrals sense pissarra amb la imprescindible ajuda de la ginebra —em consta que més d’una, dues i tres vegades el meu pare i el seu germà Jesús el van haver de portar en braços fins a casa seva perquè el poeta, a segons quines hores, amb prou feines es podia mantenir dret.
La influència que en Gabriel exercí sobre en Ramon fou d’una gran fondària i amb els anys les coses d’un m’han fet entendre les de l’altre. Així deixades anar de cavall estant, diria que els unia un interès molt ampli per la cultura —ciències i lletres, és clar, és indecent separar una cosa de l’altra— i s’ho van llegir gairebé tot. Van compartir itineraris de lectures. Si proves amb aquest després agafa aquell altre. Aquest és revelador i aquell altre t’ajudarà a entendre el de més enllà. Llegir-ho tot per viure la vida amb més intensitat. I aquesta era una altra característica que els unia, voler i saber gaudir dels plaers de la vida; en el seu cas: les dones, les nits, la conversa i els llibres de tota mena.
Ambdós van anar sempre contra corrent del pensament predominant i hegemònic de les seves respectives èpoques —no és d’estranyar vista la barbàrie del franquisme i la presa de pèl descomunal de la suposada transició democràtica. Anar contra tot allò que, essent políticament correcte, mata el lliurepensament i l’expressió sincera i radical —en el sentit d’anar a l’arrel de les coses— peti qui peti i fins a les últimes conseqüències. Homes lliures en una societat que ho era —ho és— poc, de lliure.
El suïcidi d’en Ferrater va afectar molt el meu pare, perquè per voluntat pròpia deia adeu un dels seus màxims referents, aquell que l’ajudà a formar-se personalment i intel·lectual. Durant molts anys, tots els aniversaris de la seva mort, la Carmen Rojo i ell visitaven la tomba del poeta per deixar constància de l’estima que li professaven.
Però resulta que va i un bon dia en Ramon Barnils i la Núria Carrera decidiren tenir 3 fills: el 1971 nasqué en Ton (consulteu, si us plau per força, el perquè d’aquest nom al primer poema, «In memoriam», del seu primer llibre, Da nuces pueris), el 1972 l’Andreu (consulteu el segon, «Faula primera») i el 1976 va néixer qui signa aquest article (no cal que consulteu el tercer, «Faula segona») perquè aleshores jo em diria Vilagut i no pas Biel, que com sap tothom és hipocorístic de Gabriel.
«A qui ho entengui, salut.» I a qui no, també.