Els esquemes d’imatge i la «Cambra de la tardor»

 |   |  Twitter

Introducció

Els esquemes d’imatge ―image schemas originalment― són mecanismes adreçats a entendre  l’estructuració cognitiva utilitzada pels humans. Mark Johnson, el 1987, va proposar una definició dels imatge schemas, adoptada per la lingüística cognitiva posterior, segons la qual «un esquema d’imatge és un patró dinàmic recurrent de les nostres interaccions perceptives i dels nostres patrons motors que dona coherència i estructura a la nostra experiència física» (Pérez, 2017: 1). Juntament amb la metàfora, la metonímia i els models cognitius idealitzats proposicionals o dominis, és un dels quatre models cognitius idealitzats proposats per George Lakoff. Els esquemes d’imatge es troben en la base de moltes metàfores. Dit de manera senzilla, un esquema d’imatge és una representació esquemàtica d’experiències recurrents.

Classificaré amb més concreció els diferents esquemes d’imatge, seguint les directius exposades per Sandra Peña, 2012:

  • Preconceptuals: esquemes d’imatge que estructuren la nostra experiència física de manera independent del llenguatge. Els nens molt petits, abans d’aprendre a parlar, aprenen esquemes d’imatge. Abans del primer any de vida entenen l’esquema de CONTENIDOR.
  • No proposicionals: esquemes d’imatge que s’estructuren fora del llenguatge. Per exemple, la VERTICALITAT: els nens molt petits apilen objectes i creen estructures verticals.
  • Corporis: sorgeixen de la nostra experiència física.
  • Estructurats: són patrons organitzats, formats per elements que els estructuren. L’esquema del CONTENIDOR està format per tres elements: un d’exterior, un d’interior i un que n’estableix el límit.
  • Abstractes o esquemàtics: són abstraccions, o esquemes, sorgits d’experiències recurrents que els humans tenim a partir dels nostres cossos.
  • Dinàmics: no són esquemes fixos sinó canviants, que es van modulant amb el transcurs del temps i de l’acumulació d’experiències.
  • Axiològics: alguns esquemes d’imatge adquireixen valors axiològics en el sentit de positiu i de negatiu. L’orientació DALT-BAIX, lligada a l’esquema de VERTICALITAT, es pot associar a valors d’aquesta mena.
  • Dimensió cultural: és una característica contraposada a la naturalesa esquemàtica, és a dir, abstracta i de caire universal, postulada sobre els esquemes d’imatge, tot i que hi ha certes evidències que palesen que cada llengua els expressa de manera diferent.
  • Superimposició: alguns esquemes d’imatge s’experimenten alhora. Així l’esquema de CONTENIDOR pot implica, conjuntament, l’esquema de PLE-BUIT.

Existeix una llista força nombrosa d’esquemes d’imatge. Els més importants són:

CAMÍ (INICI-TRAJECTE-FINAL), OBJECTE, CONTENIDOR (EXTERIOR-INTEROR-LÍMITS, PLE-BUIT), SUPERFÍCIE, VERTICALITAT (DALT-BAIX), LLIGAM, CONTACTE, DESPLAÇAMENT, FORCES (COMPULSIÓ, BLOQUEIG, CONTRAFORÇA, ELIMINACIÓ DE BARRERES, POSSIBILITACIÓ, ATRACCIÓ/REPULSIÓ, DESVIACIÓ), CICLE, DAVANT-DARRERE, PROP-LLUNY, PART-TOT, CENTRE-PERIFÈRIA.

Els esquemes d’imatge s’apliquen a la pràctica en diversos camps d’estudi. Poden mostrar el domini font de moltes metàfores o ajudar, per la capacitat explicativa que tenen, a acostar-nos al món dels elements espacials i a l’estudi dels usos preposicionals (Peña, 2012: 91). Poden servir també en l’aprenentatge de segones llengües, i en l’anàlisi del discurs en general, i del discurs literari en particular, és a dir, dels textos anomenats literaris. D’aquesta perspectiva estant, analitzaré el poema de Gabriel Ferrater “Cambra de la tardor”, ple de figures retòriques, bo i assenyalant-hi els esquemes d’imatge presents.

Esquemes d’imatge presents a «Cambra de la tardor»

Text del poema:

La persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l’aire. Mira, s’obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se’ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d’olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se’n van
de pressa. Digues, te’n recordaràs
d’aquesta cambra?
                                    “Me l’estimo molt.

Aquelles veus d’obrers —Què son?”
                                                                   Paletes:

manca una casa a la mançana.
                                                       “Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen
i avui que callen em fa estrany”.
                                                           Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l’estiu, els dies

oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.

Trio aquest poema perquè recrea un escenari tancat on de manera intuïtiva al lector, encara que, en una primera lectura, no abasti el sentit profund del poema, li venen al cap imatges diverses i sensacions físiques fugisseres. El tema principal del poema és el del pas del temps. Cosa que es palesa per la contraposició interior entre el temps obert i lliure de l’estiu i el fet que l’arribada de la tardor marqui un punt d’inflexió, associat a la pèrdua d’aquella relació amorosa, malgrat que encara en siguin del tot vius els records recents. Mentre que l’estiu representa la plenitud amorosa de la relació, la tardor en marca l’acabament, bé que no absolut atès què subsisteix en el record, pròxim ja el fred de l’hivern que en comportarà l’oblit físic definitiu. A partir de la imatge de l’estiu, entenem també que es tracta d’una relació duta en secret, com sembla que ho indiquin els versos 20 i 21: «les fulles altes de l’estiu, els dies/ oberts i sense besos». Era l’estiu, però no hi havia trobades lliures i a cara descoberta entre els amants.

 Deixo de banda les al·lusions amb què sovint Ferrater es complau, a manera de senhals trobadorescos, com la del vers 4, on el nombre 37 declara l’edat de l’autor en el moment d’escriure el vers. En concret, precisar l’edat, seva i d’altres protagonistes, és una obsessió persistent seva.

El títol del poema ens reporta un primer esquema d’imatge, una cambra, per tant un CONTENIDOR. A més, al llarg del poema aquest contenidor queda ben delimitat per un EXTERIOR, la llum esmorteïda que es filtra per la persiana, l’aire exterior que s’escola a la cambra, la remor de les veus dels paletes i l’al·lusió que la cambra és dins d’un edifici formant part d’una illa de cases ―vers 13. Després, tenim un INTERIOR format pels amants, per les veus que han entrat talment fulles roges ―el color tardorenc―, pels besos, per la mica d’estiu que roman en la pell d’ella ―vers 23― i, encara, pels records. Els LÍMITS queden marcats per la persiana i per la idea mateixa de cambra.

L’esquema de VERTICALITAT és palès en alguns versos. En són exemples la mateixa persiana no abaixada del tot i la caiguda de les fulles a la tardor, dins la metàfora dels versos 16 i 17. A més, l’esquema de VERTICALITAT implica el de CAMÍ VERTICAL i l’esquema d’imatge DALT-BAIX.

L’esquema de CICLE emergeix diverses vegades i en nivells significatius diferents. El curs de les estacions, on l’estiu dona pas al cicle estiu-tardor-hivern-primavera, ho evidencia, tot i que les dues darreres no s’anomenin explícitament al poema. Després hi ha el cicle del dia ―versos 6 i 7. El canvi cromàtic, percebut sinestèsicament per diferents sentits, vista primer i olfacte després, il·lustra el declinar de la llum solar i, paral·lelament, l’acabament de la relació entre els amants. El poeta recorre al cicle estacional per reblar la metàfora. En darrer terme, utilitzar la tardor i la posta del sol per referir-se a la cloenda d’un amor són dos tòpics literaris gairebé redundants. 

L’esquema d’imatge de CAMÍ el trobem lligat al de VERTICALITAT però també en els versos 8 a 10: «Que lent el món, que lent el món, que lenta/ la pena per les hores que se’n van/ de pressa.». Aquí hi ha l’esquema de diversos recorreguts i la velocitat que porta l’objecte que els recorre. El món descriu un trajecte lent, d’igual manera la pena, que contrasta amb la pressa de les hores per desaparèixer. El temps passat estant junts s’associa a la pressa, però la pena de no poder seguir plegats serà un CAMÍ amb un INICI cert, quant s’acabi el dia, un  TRAJECTE llarg i un FINAL que els amants ignoren on pot ser.

L’esquema d’imatge COSA o OBJECTE hi és ben present, com no podria ser altrament. Va lligat al de CONTENIDOR. La cambra és plena de coses: veus, fulles, petons, cossos, records, emocions i sentiments. El sentiment de tristesa amara la cambra. També la buidor de no sentir les veus dels paletes que cridaven i reien, un temps enrere.

L’esquema d’imatge PLE-BUIT travessa tot el poema. Al temps passat, la cambra, el CONTENIDOR, era ple de l’amor dels amants; ara també és ple, però de tristesa i d’enyorança.

Finalment, podem utilitzar l’esquema d’imatge VINCLE. Malgrat que no hi hagi cap vers que ho expliciti, entenem que els amants han gaudit d’una relació intensa que s’ha acabat. La lògica d’aquest esquema diu que dues (o més) entitats estan lligades per algun tipus de relació que crea llaços emocionals de diversa intensitat. L’amor, el sexe i, com he assenyalat més amunt, el secret uneixen els amants del poema.

Analitzar el text utilitzant els esquemes d’imatge ens permet esbrinar, doncs, en paral·lel a d’altres diferents recursos utilitzats prèviament, algunes de les estructures profundes que suporten la construcció del poema.

Bibliografia

  • PEÑA CERVAL, M. Sandra (2012): «Los esquemas de imagen». Dins IBARRETXE-ANTUÑANO, I.; VALENZUELA, J. (dir.): Lingüística Cognitiva. Barcelona: Anthropos, p. 69-95.
  • PÉREZ BRUFAU, Roger (2017): Image schemas i representacions imagístiques: una revisió. Dins https://uoc.academia.edu/RogerP%C3%A9rezBrufau  [Consulta: 27-12-2020]