Entre Orfeu i Plató

 |   |  Twitter

Cuscó i Clarasó, Joan (2022): Entre Orfeu i Plató. Barcelona: Edicions Enoanda, 126 p.

Catorze densos capítols i un epíleg amb noves propostes de recerca analitzen, a través del saber fer del filòsof i musicòleg Joan Cuscó, la relació entre música i filosofia. No m’és fàcil de sintetitzar els corrents d’idees i les concepcions filosòfiques (tot allò humà acaba essent filosofia) que articulen un estudi que hauria de ser pensat i treballat a les facultats de ciències humanes i socials. Aquest condicional fa pensar en l’aportació de la recerca de Cuscó en l’àmbit de les disciplines humanísitiques i científiques, un aspecte deduïble de la lectura del primer capítol «De filosofia i música en la cultura contemporània».

Per a l’historiador les reflexions del jove pensador vilafranquí ajuden a comprendre que, sovint, la historiografia a l’ús, encara hegemonitzada per un cert quantitativisme i per anàlisis reductives articulades per clixés «polítics», no té prou en compte idees que, no pas de manera directa o reduccionista, adquireixen un sentit en un context polític. Res no és mecànic, ni tot és immediat.

Cuscó, dins una constel·lació de referents epistemològics o de pensament, aborda, entre el segon i el quart capítol, els orígens hel·lènics que expliquen què s’amaga, com a cosmovisió, en la música, i quins en són els elements constitutius: so, melodia, i harmonia, concepte que, com bé mostra l’assaig, no significa cohesió in medias res sinó que és una conseqüència de la lluita de contraris. Quin potencial ideal conté, doncs, l’element musical? Hi ha més predomini de la idealitat o de la pràctica? Existeix contradicció, dialèctica (predomini d’Heràclit), o contràriament sempre exiteix el «ser» musical  com a constant (predomini de Parmènides)? Són preguntes que, per extrapolació, remeten al quefer de l’historiador, qüestió que malda per situar aquest comentari.

La translació historiogràfica del debat entre «harmonia» en construcció —dialèctica—, procés de creació, assoliment d’una certa organització tonal, o cohesió simfònica, a la comprensió de l’evolució i de la transformació de les formacions socials i dels models de pensament en les societats humanes, comporta introduir un camp d’idees ampli que ens demanen sobre la coherència o incoherència dels raonaments: de l’abast de les nostres hipòtesis.

La impressió que m’ha ocasionat la lectura d’Entre Orfeu i Plató és que els historiadors, i en conjunt les disciplines humanístiques, encara restringim força plantejaments que podrien contenir més riquesa explicativa si admetéssim conceptes i enfocaments procedents de la musicologia i, encara més precisament, de la filosofia de la música (del «saber» que conté la música). La història de les idees musicals —la filosofia continguda, per exemple, en les simfonies de Beethoven o l’art wagneriana, referents derivats de l’idealisme alemany, i tractats per Cuscó— hauria de ser adoptada amb naturalitat en una concepció historiogràfica totalitzadora. Altrament, la restricció a fets, moviments polítics i socials, poden ser insuficients per comprendre determinades actituds col·lectives, o de grup.

Un exemple del que diem el trobem en els dos capítols, amb vocació de centralitat, que vinculen el moviment de conscienciació lingüisticocultural i civil aixoplugat sota la denominació de «Renaixença» a la concepció estètica dins el marc d’una concepció nacional, o «nacionalisme musical». Cuscó introdueix aquesta dimensió tot partint del pensador Llorens i Barba, però també a través de musicòlegs coetanis i deixebles de Xavier Llorens i la seva idea de constitució d’una música arrelada a un esperit del poble. Un altre cas el podem trobar  —en un cert sentit superador de la concepció de l’«esperit del poble» renaixencista (però amb elements en comú)— amb l’existència d’un bagatge musical propi (des del Principat) que havia de recollir les influències estètiques universals. Ambdós programes intel·lectuals d’intervenció cultural, en clau estètica, musical, haurien de ser incorporats a la història del pensament cultural contemporani i haurien de ser situats, en justa mesura, dins la constitució d’un determinant pensament polític. Cercar interseccions entre el pensament cultural, el pensament polític i les idees musicals, o les idees que es produeixen entorn de l’ús de la música (etnomúsica, en aquest cas) seria enriquidor a l’hora de bastir una concepció historiogràfica més vasta i amb més variables, que no pas les polítiques o les socioeconòmiques.

Així, un altre exemple d’interrelació entre contextos d’idees estètiques i idees culturals i polítiques el tenim en l’etapa esmentada per Cuscó pel que fa, d’una banda, al pensament musical modernista: la relació fructífera, alliberadora, entre música i filosofia segons Cebrià Montolu, oportunament esmentada per Cuscó, p. 5; però també la concepció heroica del «poeta» redemptor modernista de Dídac Ruiz (no en va l’obra n’esmenta, encertadament, la sèrie d’articles escrits a El Poble Català «De la dictadura espiritual a Catalunya», els quals donaren lloc a Del poeta civil i del cavaller). L’obra  total wagneriana, amarada d’un cert redemptorisme, no era pas estranya a la idealitat modernista.

D’altra banda, trobem el context cultural materialitzat en l’obra d’institucionalització «estatal» que anava des de la Mancomunitat als anys trenta. En aquest context, el capítol «Francesc Pujols i la música» mostra com el pensament del pensador de la Torre de les Hores «brosta», com diu Cuscó, a partir d’elements que porten a d’altres elements. Ensenya el fet, substancial, pel qual els catalans no tenim una tradició consolidada atès el «nostre realisme» (p. 53). En qualsevol cas Pujols, vitalista, heterodox, no és pas pensable dins el noucentisme: se’ns mostra com a mestre d’originalitats, receptor de la tradició musical germànica i referent contradictor, o polemista, amb la idea del «nacionalisme musical». Francesc Pujols i Jaume Pahissa elaboraven les seves concepcions entorn d’una conjuntura social i intel·lectual que, tal vegada, permetia el desenvolupament i socialització (en medis concrets: formals i informals, com les tertúlies) de plantejaments estètics que enfortien un sistema de pensament propi.

L’efecte metodològic a extreure de la lectura de l’obra de Cuscó pel que fa a la historiografia, i a les denominades ciències humanes, no és, però, unidireccional. L’autor incideix en la concepció musical, la matemàtica i la terapèutica. Cadascun d’aquests elements (dins els quals no descartaria un àmbit com el de la física) permeten d’al·ludir a fets generals de l’existència humana: saber comprendre què ens diu determinat autor creador amb una composició; quina relació existeix entre la raó i el sentiment, entre la música i la vida, al capdavall.

Música i vida. La vinculació primera entre música i teràpia és circumscrita per Cuscó als orígens del vuitcents dins el moviment renaixencista i, probablement, en la filosofia del sentit comú (p. 30-36). La segona relació entre ambdós factors remet a les limitacions que un model de societat (qüestionades i contrarestades per l’antipsiquiatria) imposa a la funció guaridora, o «equilibradora» de la música. La pensadora Maria Carratalà, descoberta per Cuscó, ho diu ben clarament: «La vida psíquica és encara l’únic mitjà que permet a l’home d’aprendre les veritats primeres» (p. 71). No cal dir que el capitalisme és atempta de ple contra «la vida psíquica». El capitalisme és contrapsíquic.

L’àmplia panoràmica d’autors treballats per Cuscó permet de pensar que existeixen tantes idees, cosmovisions, o actituds individuals i col·lectives com fites existeixen en la tasca de creació dels humans, cosa que ens remet a pensar la música com a plataforma de conreu de la imaginació (creativa). Se n’és prou conscient en la política «educativa» present? Quelcom de semblant podríem demanar pel que fa a l’absència dels escacs (amb connexions amb la filosofia de la música?) als plans educatius vigents.

Som davant una obra oberta on idees que fan referència a l’organització d’un tipus d’intel·ligència serveixen, alhora, per demanar-nos pel model d’estructura de pensament «construït» des de la institució educativa. Els tres darrers capítols: «Música i consciència», «Música i filosofia» i «De la vida i de la música» podrien ser de molta utilitat per humanitzar (massa optimisme!) l’enginyeria pseudoeducativa fabricada als departaments universitaris de pedagogia, autèntics centres programadors d’alienació. Cuscó ha fet un treball ben fet que, és clar, depassa l’estricte àmbit «musical», atès que la composició musical, torsimany de la condició humana, no és cap espectacle.