Il·lustrar Gabriel Ferrater

 |   |  Twitter

Fa ja uns quants anys que els tres editors de Peu de Mosca anàvem parlant del projecte que enguany, per fi, ha sortit a la llum. Divagàvem força, però una idea que teníem clara era que en el mercat editorial català no hi ha molts llibres il·lustrats. I aquesta era una idea que ens atreia molt, perquè una de les coses que teníem clares era que volíem fer llibres bonics, i poques coses hi pot haver més boniques que els llibres il·lustrats ben fets. Bé, sí, els llibres de poesia il·lustrats.

Així que, amb aquesta premissa més o menys clara, vam començar a redactar una llista (que no revelarem ara) d’autors i poemaris que ens agradaria editar. I dins d’aquest llistat, un dels primers poetes, per proximitat i per l’interès que ens despertava a tots tres, va ser Gabriel Ferrater: amb la seva poesia trencadora, el seu aspecte d’etern enfant terrible i, per què no dir-ho, aprofitant que se n’havia de commemorar el centenari del naixement, vam decidir-nos per començar el nostre projecte editorial publicant «un Ferrater».

Ara bé, què o quins poemes havíem d’editar? Aquí ja ens van tornar a venir els dubtes. Publicar Les dones i els dies, publicar una selecció de poemes (qui la faria?), publicar el Poema inacabat… Com que el dubte ens durava, vam decidir demanar l’ajuda d’algun prescriptor. I ja fos perquè havia estat professora d’algun de nosaltres, o de familiars o amics, ja fos perquè sabíem que formava part de l’Associació Gosar Poder, ben aviat vam decidir-nos a contactar amb la Fina Masdéu.

Ella ens va recomanar que, publiquéssim el que publiquéssim, féssim servir un dels dos poemes extensos de Ferrater, el Poema inacabat anteriorment citat o bé l’«In memoriam», el primer poema del seu primer poemari, Da nuces pueris. Després de parlar-ne més i de veure com el poeta havia donat forma a la versió definitiva de la seva obra a Les dones i els dies, vam veure que seria interessant publicar un dels seus tres poemaris originals (Da nuces pueris, Menjat una cama o Teoria dels cossos).

Principalment, ho vam decidir així per dos motius: per una banda, perquè a dia d’avui no es poden trobar al mercat en la seva versió original i, per l’altra, perquè hi ha canvis substancials i interessants de comparar entre les dues versions que es van publicar. Per posar-ne un exemple, l’última estrofa del poema «In memoriam» comença així al poemari original:

Com que no sóc

un argentí de Saint-Germain, la por

no em sembla pas que sigui cap gran tema

per literar o filosofar.

Mentre que a la versió definitiva de les dones i els dies, l’estrofa comença així:

Com que no sóc

un oranès de Saint-Germain, la por

no em sembla pas que sigui cap gran tema

per literar o filosofar.

En aquest cas, i com comenta Enric Blanes al seu web,[1] està fent al·lusió, amb la seva ironia acostumada, a dos personatges importants de la cultura parisina de l’època, com són Julio Cortázar i Albert Camus.

O també aquest altre exemple, que pot donar per fer tot una anàlisi en profunditat i que ja ens va valer una queixa per part d’un oient d’IcatFM, enfadat perquè es pensava que havíem publicat uns versos incorrectes. Es tracta del poema «Posseït», que té dos inicis força diferents:

Sóc ben lluny d’estimar-te                                         (a Da nuces pueris)

Sóc més lluny que estimar-te                                    (a Les dones i els dies)

Així doncs, com que Les dones i els dies s’ha anat reeditant, mentre que els poemaris originals tenien edicions fetes a tot estirar als anys noranta (i, per tant, exhaurides), vam acabar decidint-nos a agafar un d’aquests poemaris originals. I com que en el cas de Da nuces pueris hi apareix en primer lloc un dels poemes que la Fina ens havia recomanat publicar, i tenint en compte que és un poema que està molt lligat al nostre territori, vam decidir-nos a reeditar-lo.

Un cop presa la decisió, ja entra en joc tota la maquinària pròpia d’un projecte editorial i que potser aquí no és el lloc d’explicar gaire en detall (negociació i adquisició dels drets de publicació, tria d’impremta, qualitat del paper, campanya de màrqueting, presentacions, etc.). Però sí que volem comentar alguns dels aspectes particulars del nostre procés d’edició.

En primer lloc, necessitàvem tenir una edició original del poema. I, com ja hem dit, avui en dia estan descatalogades. Per sort, la xarxa de biblioteques del país funciona molt bé i a través del préstec bibliotecari vam poder tenir-ne aviat una a les mans. Ara bé, no era l’edició original, sinó una reedició de l’any 1987, en la qual ja s’hi havien fet unes correccions ortotipogràfiques. Per sort, vam poder trobar, gràcies a la pàgina web de la Càtedra Màrius Torres, una edició original escanejada amb anotacions autògrafes,[2] una petita joia per als bibliòfils.

Amb aquesta primera edició consultable en línia ja teníem els elements textuals necessaris per començar a treballar. Ara bé, per contextualitzar i imbuir-nos de Ferrater, vam decidir consultar l’edició crítica de Les dones i els dies,[3] a càrrec de Jordi Cornudella, marmessor del llegat literari de Ferrater i del seu germà Joan. Resulta que Ferrater va ser molt primmirat a l’hora de donar instruccions sobre com publicar els seus poemes: l’ús de versaletes per al títol, caplletres per a l’inici del poema, la quantitat de versos en cada pàgina… Aspectes que vam tenir clar des del primer moment que havíem de respectar, tot i que les edicions posteriors no havien mantingut. De fet, és un aspecte del qual ens sentim orgullosos, i per això els que heu vingut a les presentacions ja l’haureu sentit i, si no, comparant la nostra edició amb l’original que trobareu en línia, podreu veure aquestes similituds.

Ara bé, tots aquests aspectes comentats eren més o menys fàcils de respectar, però ens en vam trobar un altre que ens va fer anar una mica més de corcoll. Ferrater volia que els poemes que ocupessin dues pàgines estiguessin acarats per tal de poder copsar-ne la llargària d’un sol cop d’ull. És a dir, que tots aquests poemes havien de començar en pàgina parell (la de l’esquerra quan tenim un llibre a les mans). Aquesta exigència ens va fer tenir molt en compte a quines pàgines havíem de posar les il·lustracions, ja que si no les distribuíem correctament, podríem fer descavalcar la distribució de pàgines.

Per tant, abans d’anar a buscar la persona que il·lustrés el poemari, vam haver de decidir com distribuir les imatges. Si sou aficionats al disseny i als llibres il·lustrats, sabreu que les opcions són infinites tant pel que fa a la relació entre text i il·lustració (metafòrica, il·lustrativa, abstracta…) com pel que fa a la seva disposició en la pàgina (separada o lligada amb el text, a pàgina completa…). Per sort, com que comptem amb un excel·lent dissenyador gràfic dins de l’equip de l’editorial (el Quim Pallarès) vam decidir que les il·lustracions havien d’anar separades del text i, en la seva majoria, a pàgina completa.

La següent tasca va ser decidir, per tant, quins poemes mereixien una il·lustració. I, com en moltes facetes de la vida, s’havia d’aconseguir un equilibri entre l’emoció (quins poemes ens agradaven) i la raó (la distribució de les il·lustracions havia de ser equilibrada al llarg del text). Evidentment, qualsevol lector una mica avesat de Ferrater sabria dir els 5 o 6 poemes que havien de tenir il·lustració sí o sí («In memoriam», «Floral», «Posseït», «A linrevés», «Cambra de tardor», etc.), però a partir d’aquí calia anar acotant els principis que hem comentat. En tot cas, des de l’editorial esperem que el lector aprovi la nostra tria final.

Un altre aspecte que vam valorar és que, si no coneixes Ferrater i la seva poesia, l’estranyament que et pot causar és important. Parlant ras i curt, la seva poesia no respon a allò que una persona del carrer ens diria que ha de ser la poesia: rima, llenguatge més o menys recargolat, temes bàsics (amor, mort, sentiments…). I tenint en compte que enguany es commemorava l’Any Ferrater, que potser algunes persones s’hi aproparien per la curiositat que aquestes efemèrides desperten, que potser alguna d’aquestes persones escolliria el nostre llibre perquè és curtet, bonic, curiós, etc., potser començarien a llegir el llibre i el deixarien estranyats. Així doncs, vam valorar la necessitat d’oferir un petit pròleg on, sense excessives pretensions acadèmiques, es presentés i contextualitzés el poeta i els seus poemes. Com no podia ser d’altra manera, vam demanar a la Fina Masdéu si podia fer-lo i li estem molt agraïts per haver-lo escrit.

Com podeu veure, i com vam anar descobrint, són molts els factors a tenir en compte a l’hora de publicar un text, i alguns no et van sorgint fins que t’hi vas posant. Però amb perseverança, temps i paciència, vam poder anar resolent tots els reptes que se’ns plantejaven.

Un cop ja teníem, per tant, el poemari a publicar, sabíem quina havia de ser la forma de presentar-lo i com havien d’anar distribuïdes les imatges, ens queda una de les parts més importants: trobar qui s’enfrontaria a un repte tan difícil, o almenys impressionant, com és el d’il·lustrar els poemes d’un poeta clàssic o canònic.

Una altra de les premisses que teníem per a aquest primer projecte era que, ja que tots els membres de l’editorial provenim del Baix Camp, així com Ferrater, volíem seguir mantenint aquesta vinculació amb la nostra petita pàtria. Així doncs, a l’hora de fer un primer llistat d’artistes als quals poder plantejar aquest projecte, vam decidir acotar la cerca a les comarques del Camp de Tarragona.

Al cap d’uns dies, el Quim ens va passar un llistat d’enllaços per veure, més enllà de la qualitat que tots tenien, quin era l’estil que més ens encaixava amb la idea que teníem, més en una línia figurativa que no pas abstracta, però alhora intentant fugir de la reproducció literal del que diuen els versos. El resultat final, com tothom ja pot saber, és que vam proposar a l’Alba Domingo el projecte i ella el va acceptar. A més, jugava a favor de tot plegat el fet que alguns de nosaltres ja la coneixíem i sabíem que era una bona lectora, fet que sempre ajuda quan se’t proposa un encàrrec d’aquest tipus.

No parlarem gaire del seu procés, només direm que la seva predisposició, voluntat i entrega va ser total des del principi. La vam posar en contacte amb la Fina, a qui també havíem demanat que ens fes el pròleg de la nostra edició, per si la podia ajudar a amarar-se ferraterianament, i la veritat és que després de veure-les xerrar en algunes de les presentacions, podem dir que han fet una gran simbiosi.

I fins aquí arriba l’explicació de com una petita editorial naixent es planteja començar amb un clàssic com Ferrater i com, amb més o menys fortuna, se n’acaba sortint. Ara bé, no voldríem deixar de comentar i d’agrair a les persones i institucions que ens han ajudat a arrancar aquest projecte, com són la Fundació Reddis, la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Reus, l’Associació Gosar Poder, el Centre de Lectura i totes aquelles persones que ens han anat assessorant al llarg d’aquests anys de preparació, dubtes i incerteses, de cavil·lacions i volades de colom fins a arribar a poder presentar un llibre i un projecte del qual ens sentim molt orgullosos.

Moltes gràcies.

Juliol de 2022


[1] http://gferrater.blogspot.com/2009/05/001-in-memoriam.html

[2] http://www.catedramariustorres.udl.cat/materials/manuscrits/visor_exemplars.php?acronim=danu&acr_autor=ferg&tipus=exemplars

[3] https://www.grup62.cat/llibre-les-dones-i-els-dies/273451