Lorelei

 |   |  Twitter

De l’estiu ja no en queda ni l’escalfor del sol sobre la pell de calcita de les roques que s’aboquen al mar. Ha passat, fugaç com cada any, i ha donat llum a una tardor humida i a un hivern feréstec. Ara que només en puc gaudir en el record, ara que la sorra, i les onades, i les cerveses fresques en alçar-se la lluna són només records enregistrats en Super 8, ara em veig amb cor d’escriure sobre ella.

Tenia el cabell més ros del món, com si l’haguessin filat amb or batut, i els ulls d’un verd profund, extret de simes cobertes per les aigües glaçades d’algun riu vell i cabalós. La seva veu era el murmuri d’un sallent en la distància i un suau accent alemany se li desfeia entre els llavis.

La vaig conèixer a una cafeteria de Cambrils, asseguda a la terrassa amb els ulls coberts per unes ulleres de sol fosques i amb les llargues cames estirades dins d’aquells texans blaus, ajustats i vells que tant li agradaven. Al fil musical ressonava un arranjament de piano de Liszt i ella compartia taula i conversa amb un conegut meu a qui li esgarrapava cigarretes del paquet de tabac de manera compulsiva, encenent-ne una amb les restes de l’anterior. Vaig seure amb ells més per compromís que per gust perquè aquella tarda no necessitava companyia, però, amb el temps, descobriria que la seva simple presència arrossegava a homes i dones cap al camp gravitatori de la seva ànima i que tots acabàvem orbitant la seva vida mentre a ella l’entretingués.

Després d’aquelles hores a Cambrils, vingueren un parell de setmanes de trobades diàries en què rèiem i jugàvem com dues criatures i en què es van succeir, ràpidament, llargues passejades, alguna copa fora d’hores i una nit de sexe intens i desordenat que no es va repetir perquè no portava enlloc i perquè, per ella, el batibull de pells, petons i rialles sota els llençols, era només una forma de comunicar-se amb el món i no un intercanvi sincer de passions i desig. N’estava enamorat (tots n’estàvem!) però ella sempre em deia que el dia en què s’entregués de debò a algú, es fondria com l’escuma de mar en arribar a la sorra. Jo somreia i pensava que allò era només una excusa amb la qual ens protegia per tal que els seus amants no li demanéssim allò que no ens volia donar.

Però va arribar el dia en què el va conèixer. Els cabells li queien per sobre el front, sempre un pèl bruts i sempre rebels, i solia passejar pels carrerons d’aquell Reus cèntric i solitari on les nits no s’il·luminen per més fanals que s’encenguin. Era un d’aquells personatges que passaven per la vida sense direcció definida ni un objectiu clar. Escurava les copes fins al fons i solia portar-ne unes quantes de més a qualsevol hora del dia. Sempre estava ocupat en projectes absurds que se li morien als llavis i en artístiques cabòries que ningú podia comprendre. Desprenia un atractiu trist i una mica patètic i et despertava ganes de protegir-lo i de redreçar-lo a parts iguals. I, és clar, ella s’hi va veure arrossegada sense cap voluntat d’evitar-ho.

El darrer cop que la vaig veure jo tornava a estar a Cambrils, assegut a la terrassa del cafè on la vaig conèixer. Ell va passar fent tentines pel port, a punt de vèncer el seu equilibri precari i de caure a l’aigua negra, colgat entre les barques que dormien amarrades. La Lorelei el seguia a dues passes de distància, somrient encisada i parlant-li amb un català pinzellat de germanismes, però ell la ignorava absorbit per una o altre de les seves dèries incomprensibles. Vaig aixecar-me de la cadira i els vaig seguir, no sé si amoïnat o si gelós, i ella em va veure i em va saludar despreocupada, sabent que aquella situació no era més que la rutina de les nits que compartien.

Van seguir amb aquella coreografia de ziga-zagues durant mitja hora llarga fins que el port ja havia quedat ben enrere. Caminaven en paral·lel al mar, amb els peus humits per la sorra, i, de tant en tant ell s’aturava a abraçar-la mirant de no caure. A la dreta de l’aigua i de les ones, mig derruïda i abandonada, una casa sense porta mig s’alçava solitària fent un esforç terrible per tal de continuar dreta, vencent les escletxes que la solcaven i els embigats que el temps havia derrotat feia anys. Jo vaig quedar-me dret a una carrera curta de distància. No gosava interrompre encara més la seva intimitat, però pressentia que una hora tristíssima estava per venir. Els vaig veure travessar el llindar d’aquell edifici enrunat i pujar les escales. La Lorelei em va mirar un moment des d’allí estant, em va somriure i els ulls se li van perdre de nou, plens d’un amor que no li havia conegut, darrere la figura que ascendia cap al primer pis, fent tentines i perdent-se en la fosca.

La nit em va passar per sobre cigarreta rere cigarreta. No em vaig moure del meu racó al carrer i ningú va sortir de la casa. Quan el sol va despuntar més enllà de la línia de l’horitzó, vaig fer el cor fort i vaig entrar al pobre edifici segur de què hi havia de trobar. Les escales brutes no van ressonar en trepitjar els esglaons i la fosca no volia retrocedir del tot davant l’empenta del matí que naixia. Al pis de dalt, estirat a terra, ell dormia, plàcid, el somni de l’alcohol. Al seu costat, reposaven uns blue-jeans de noia amb una finíssima filigrana d’escuma de mar encara humida que s’evaporava lentament. L’aire retenia encara el xiuxiueig de la veu de la Lorelei…