Ferrater descobreix Gombrowicz

 |   |  Twitter

Els camins que van portar Gabriel Ferrater cap a Witold Gombrowicz (1904-196) han estat més aviat inescrutables. Una vegada el va trobar sí sabem amb bastanta exactitud què va passar. Ho va documentar i estudiar Zofia Stasiakiewicz a la magnífica tesi de màster en la qual va editar la correspondència creuada entre el poeta català i el prosista polonès. Però no està del tot clar com i quan Ferrater va quedar fascinat per Gombrowicz. Malgrat que no conec cap document que permeti datar-ho amb precisió, sí que crec que podem imaginar com van ser els prolegòmens que van fer possible que Ferrater visqués una de les seves darreres grans passions literàries. Per imaginar-ho ens hem de retrotraure’ns als temps de la guerra freda cultural, mirar d’entendre la dinàmica de les connexions d’un sistema editorial transnacional i situar-nos en un moment fascinant de la narrativa de postguerra: el temps en el qual el relat, després dels anys neorealistes i existencialistes, podia tornar a ser un espai crític i d’experimentació formal. La història podria semblar una aventura d’espies.

A finals de la dècada dels quaranta i principis dels cinquanta del segle xx, l’espionatge nord-americà va dissenyar una operació encoberta: la creació d’una institució —el Congrés per la Llibertat de la Cultura— que tenia com a missió deslegitimar la cultura comunista i generar cultura liberal entesa en un sentit ampli. Al darrere d’aquesta operació, amb més o menys coneixement dels orígens polítics de l’empresa, hi havia fonamentalment dos perfils d’intel·lectuals: vells liberals —ho era, per exemple, l’espanyol Salvador de Madariaga— o antics marxistes que s’havien reconvertit en furibunds antiestalinistes —ho era, per exemple, el poumista Julián Gorkin. Aquest Congrés, tan ben greixat econòmicament, operava a diferents nivells: creava comitès a diversos països per fer activisme cultural, concedia beques, enviava llibres a països sense llibertat, finançava edicions, organitzava seminaris o publicava revistes d’alta cultura. La ciutat on estava el principal centre de decisió del Congrés era París, quan encara exercia la capitalitat de la cultura occidental. Contractat pel Congrés vivia a París un intel·lectual polonès exiliat —Konrad Jelenski— que va vincular a aquestes xarxes dues de les principals figures de la seva cultura del segle xx: Czeslaw Milosz —autor de l’assaig La ment captiva— i Gombrowicz.

Quan es va constituir el Congrés per la Llibertat de la Cultura, Gombrowicz bàsicament era l’autor oblidat d’una única obra: Ferdydurke. La història del relat era desconcertant: la protagonitzava un home de trenta anys que, capítol rere capítol, va disminuint la seva edat. Per primera vegada esbossava allà un dels nuclis morals de la seva obra: la joventut com aquella etapa de la vida no contaminada per la Forma, l’home com un etern adolescent que ho va deixant de ser no per ell sinó per com és percebut pels altres a mesura que passa el temps. Una novel·la rellevant?

L’edició original s’havia publicat el 1937 i amb la novel·la havia guanyat un cert prestigi com a narrador diguem-ne avantguardista a la Polònia que estava configurant un  sistema cultural autònom després de la independència del país. Va ser una experiència interrompuda. Al cap de res la Segona Guerra Mundial, que a ell l’enganxa de casualitat a Buenos Aires, i després la posterior satel·lització soviètica del país. Gombrowicz no torna. Desconnectat de la literatura i vivint desaforadament als marges de la capital argentina, un Gombrowicz en precari assaja un particularíssim experiment literari: ell mateix, com un enterrat en vida i malgrat el coneixement limitadíssim de la llengua, fa una versió castellana de Ferdydurke, polida per joves amics lletraferits als bars del barri de Retiro. Però aquella edició, que va arribar a les llibreries argentines el 1947, gairebé no tindria cap repercussió.

Només va començar a ressuscitar com a escriptor a través de les plataformes de l’exili polonès. A París publiquen el 1953 la seva segona novel·la —Trans-Atlàntic— i sobretot comencen a aparèixer pàgines del seu dietari a la revista Kultura. El jo que construeix és fascinant, potser la seva millor obra. Agre, lúcid, veraç i megalòman. Crític amb la cultura oficial argentina, crític amb l’exili polonès, crític amb la cultura de la Polònia comunista, la veu de Gombrowicz actuava com una solitària i amarga consciència crítica del seu temps. Aquí connecta, des de la distància i amb l’Atlàntic pel mig, amb Jelenski. Jelenski va suggerir a Gombrowicz que traduís el dissolvent moral i ideològic que era Ferdydurke. Era experimentalisme, però sobretot antidogmatisme. S’hi va posar cap al 1956. Una vegada feta i enviada a París, Jelenski passarà la traducció francesa de Ferdydurke a un dels intel·lectuals de referència de la institució. Quan François Bondy va dedicar-li un gran article elogiós a les pàgines de la revista Preuves, sabia què buscava: cridar l’atenció d’un dels grans editors literaris de París.

Tot va anar segons el pla previst. El 1958 l’editorial Julliard de Maurice Nadeau va publicar Ferdydurke a «Les Lettres Nouvelles», una de les col·leccions de referència de la millor narrativa del moment. Dos anys després va ser el torn de l’edició alemanya. I el 1961 ja la publicava Einaudi. La internacionalització estava en marxa. Encara podia progressar, tal com Jelenski explicava per carta a Gombrowicz el març del 1962. L’any anterior s’havien convocat per primera vegada dos premis —un a obra inèdita, l’altre a una obra publicada durant els tres anys anteriors— que concedien un pool d’editorials literàries. Cada una d’aquelles editorials, que representava no els seus autors o catàlegs respectius sinó les llengües en les quals publicaven, constituïa una comissió d’editors, crítics i escriptors  i aquesta proposava una sèrie de títols. Després, reunides totes les comissions en un hotel durant uns dies, cada comissió defensava uns noms, es deliberava, es votava i s’anaven eliminant candidats.

La primera convocatòria, la del 1961, se’n van endur els premis a obra publicada, poca broma, Borges i Beckett. El premi a obra inèdita el va guanyar Juan García Hortelano. Cada una de les editorials estava compromesa a traduir i publicar aquest original. La repercussió dels premis va ser notable. Des d’un punt de vista de difusió i editorial. Ho demostrava el fet, explicava Jelenski a Gombrowicz, que Michel Leiris va aconseguir traduccions només perquè havia arribat a ser finalista. L’editorial que representava la llengua espanyola i portuguesa era Seix Barral.

De la comissió de l’editorial barcelonina, des del primer premi, en formava part un dels seus col·laboradors més brillants: Gabriel Ferrater. Quan el 1962 Gombrowicz va ser una de les desenes de noms proposats, segons es desprèn d’una crònica escrita per Mario Benedetti i publicada a La Mañana de Montevideo, sembla que no va aconseguir cap vot. Aquell any els candidats que comptaven, d’entrada, amb el suport de més comissions havien estat Günter Grass, Carson McCullers, Claude Simon i J. D. Salinger. A la fi no va guanyar cap d’aquests quatre. I l’any següent, el 1963, el que va guanyar Jorge Semprún amb Le Grand Voyage, Ferrater no va poder assistir-hi perquè estava treballant de lector a Hamburg —una feina que havia obtingut, per cert, gràcies a les seves intervencions als premis anteriors.

Mentre Ferrater és a Alemanya, Gombrowicz deixa l’Argentina. Ha publicat una novel·la, traduïda el 1962 al francès i a l’italià. En una llengua es reprodueix el títol original —La Pornographie— i en l’altra no —La Seduzione. I gràcies a una beca de la Fundació Ford —que era una finançadora regular del Congrés per la Llibertat de la Cultura—, deixa Amèrica i, en vaixell, va cap a Europa. Ha de veure Jelenski i s’ha d’establir un any a Berlín, però abans passa unes hores per Barcelona. 22 d’abril de 1963: «He llegado hasta la plaza donde está el monumento a Colón», llegeixo a la traducció castellana del dietari, «he echado una ojeada a la ciudad en que tal vez me establezca definitivamente después de la estancia en Berlín».

Te esfuerzas desde hace años por ser alguien, y ¿qué has llegado a ser? Un río de acontecimientos en el presente, un torrente tumultuoso de hechos que están teniendo lugar ahora, el frío instante que estás viviendo ahora y que no logra establecer relación con nada. El abismo, eso es lo único tuyo.

Aleshores Ferrater havia llegit ja Gombrowicz? Sembla improbable. No consta que a Seix Barral ningú s’hi hagués interessat i a Alemanya tampoc va informar sobre cap de les seves novel·les, publicades per Günther Neske Verlag. Allò més plausible és que s’hi posés arran del Formentor del 1964, que es va celebrar a Salzburg. Hi va anar acompanyat de Jill Jarell, la seva parella i amb qui es casaria pocs mesos després. Els premis els van guanyar Gisela Elsner i Nathalie Sarraute, però per una crònica del New York Times sabem quin va ser els altres finalistes: After the banquet de Yukio Mishima, La casa de Matriona d’Alexandr Solzhnitsyn, El amuerzo desnudo de William Borroughs i Pornografia. Passarà allò que Jelenki havia previst feia dos anys: arribar a la final del Formentor era garantia de prestigi.

I és a qui quan comença de debò l’interès de Ferrater per Gombrowicz, el que el durà a afirmar dos anys després que era «según mi plena convicción, el mayor prosista de hoy». Fins a quin punt se sentia proper a la seva moral? Segons Jarrell, molt. D’alguna manera, de fet, ell era una variació de Ferydurke, d’aquell fer-se gran sense voler deixar de ser jove per poder viure amb llibertat inconscient.  

Quan Ferrater torni amb la Jill a Catalunya, després de casar-se a Gibraltar, encarrega diversos llibres d’importació sobre Franz Kafka. L’ha de traduir al català i escriure un pròleg biogràfic sobre l’escriptor de Praga. Gairebé al mateix temps fa una altra comanda: una gramàtica del polonès escrita en alemany. Està decidit a explorar Gombrowicz. No sé si el primer llibre que llegeix és Ferydurke o Pornografia, però els millors lectors comencen a assumir que aquell polonès atípic és un dels grans escriptors del seu temps. El recomanava Jaime Gil de Biedma a Joan Ferraté a finals d’aquell 1964. Havia llegit la traducció francesa, li deia, però segurament n’hi havia d’haver una en castellà. No hi era i probablement Ferrater també va llegir la francesa i, com a Gil de Biedma, també li va entusiasmar.

A la convocatòria dels Formentor del 1965, Ferrater tenia clar el candidat pel qual apostava: Gombrowicz. Les circumstàncies que van descavalcar la seva candidatura van ser explicades per Josep Maria Castellet al retrat de Ferrater inclòs a Seductors, il·lustrats i visionaris. Ferrater va responsabilitzar del fracàs a Mario Vargas Llosa —que era membre de la comissió de Seix Barral— i Gombrowicz, d’entrada, a Ferrater. De França a Barcelona, conduint la Jill, Ferrater va anar a la casa de Vence on Gombrowicz s’havia instal·lat per exposar-li la seva versió dels fets. Ja a Barcelona, a Sant Cugat, Ferrater escriu una carta dimitint de la comissió de l’editorial de cara a les següents convocatòries. No m’estranyaria que fos en aquest moment de tensió que Carles Barral decidís promocionar el seu amic i el nomenés director literari de Seix Barral. Amb aquesta categoria, sigui com sigui, Ferrater contacta de nou amb Gombrowicz. Ho sabem gràcies a la recerca de Stasiakiewicz. Li proposa editar Pornografía en castellà. És improbable que en aquell moment poguessin preveure l’encadenament d’embolics i retards que van encaminar Ferrater a una tasca inesperada: la seva traducció de la novel·la que en castellà, per prudència, es titularia La seducción, seguint la versió italiana.

El 1966 no es van poder celebrar els premis Formentor i la darrera vegada va ser el 1967. Aquell any sí. Ferrater seria un dels instigadors que Gombrowicz guanyés per fi el premi per la seva darrera novel·la: Kosmos. El 1968 Seix Barral va imprimir la traducció de Ferrater. El 1969 Gombrowicz va morir. No sabem quan i com Ferrater ho va saber. Allò que sabem del cert és que Josep Maria Castellet li va enviar una noteta explicant la notícia de la mort d’una de les seves últimes grans passions.