Nomen, Antoni (2022): Ja no és ahir i encara no és demà. La Pobla Llarga: Edicions 96, 40 p.
Segons com la poesia és el parany dels febles. Ens volen febles!
Sí, sabem que poíēsis significa «produir». Però només hi ha una producció: fer.
En tot cas la poesia és potència. No pas acte.
Et predisposa a fer. Aquesta és la millor poíēsis.
Però encara no és demà. Hi has fet una passa. Una passa cap a l’avui. No volen que assumim l’avui. Volen distreure’ns-en.
No volen que ens hi concentrem.
Si no ens enfrontem a l’ara, mai no hi haurà demà. És el que volen.
Sempre el voldrem, però mai no el posseirem.
Avui: volem demà?
Penetrem l’avui: cremem-lo, tranvalorem-lo. Matem-lo.
L’ara és la nostra presó. Només si ens hi enfrontem cara a cara sabrem què volem: sabrem qui som.
Si no traspassem l’avui, si ens hi atrapem: volgudament, sempre estarem dient la palinòdia quevedesca.
Emprem el demà com a excusa.
I què és transvalorar l’avui per a nosaltres?
Acabar amb el límit.
I quin és el límit? El límit dels límits. La mort. I què és la mort?
La mort com a nosaltres, com a ‘jo’, com a poble. Com a gent.
República!
República Catalana!
Aquest és el nostre enfrontament amb l’avui.
Revolució democràtica!
Posseir, produir el nostre avui: transvalorar-lo: ja és demà!
Tota poesia que no transvalori, que no s’enfronti a l’avui per a assolir (el) demà és pura il·lusió de l’esperit.
Per això cal fer el pas cap al treball de forjar l’espasa: treball del ferrer: assaig, idees. Treball d’enclusa, foc roent, martell i aigua per tancar el cercle. I fer de la potència, acte. Ja tenim el demà. Ja hem fet el pas: hem traspassat l’avui. Vitalment, revolucionàriament.
Hem deixat de ser febles, no som subjectes febles. No som un poble feble.
Som lluita. La lluita per al demà: la lluita per exhaurir, occir l’avui tot assumint-lo, tot treballant-lo, tot cremant-lo: una nova espasa: demà.
La firma literària per a desplegar la potència fins assolir l’acte est l’assaig. Què és si no el Zaratustra. Desenvolupament helicoidal per assolir perspectiva d’atac contra la mediocritat i la mesquinesa. Humà, massa humà. L’amor per allò humà és el que ens fa revolucionar l’avui, catalitzar-lo per a acabar amb l’avui-límit. És el que Gramsci no es plantejà.
