El dia que vaig prendre possessió de l’escó a les Corts Valencianes fou també el dia que va nàixer el govern del Botànic. Perquè la suma dels diputats i diputades de PSPV, Compromís i Podem donava per fi el resultat anhelat per tirar fora la dreta de les nostres institucions autonòmiques. Quasi set anys després no es pot negar que no s’ha fet tota la feina que volíem, ni de bon tros. Evidentment s’han materialitzat fites importants, perquè veníem d’un desert en molts aspectes, el del sobiranisme per descomptat. En cada àmbit, en cada llei, es prenia un camí que havia de marcar la diferència: volíem uns serveis socials més inclusius i on els ajuntaments tingueren l’última paraula i férem lleis de tercera generació. Obrirem la radiotelevisió pública i en valencià que havia estat desconnectada durant els darrers anys, i derogarem lleis com la de senyes i identitat que més enllà de fer-nos més identitaris ens dividia entre valencians de primera i de segona, entre bons i roïns. I esta segona legislatura havia de ser la de la reciprocitat en les radiotelvisions que compartim llengua, la de comarcalització del nostre territori, la que encaixara una nova llei electoral més justa, i per descomptat el temps on havíem d’obtenir un finançament just. Però la pandèmia, l’avanç de l’extrema dreta i una manca d’enteniment polític més que evident, dilata estos objectius.
No ha sigut fins fa ben poc que la paraula sobiranisme ha cobrat força, i la veritat, no és mèrit d’este segon Botànic, ni de les forces que el composen, ni d’una major conscienciació social i creixement de la massa crítica, sinó que més aviat arriba per supervivència. Sobirania econòmica enfront d’uns mercats que no sempre son coincidents amb els interessos valencians, sobirania energètica per resistir les sacsejades d’un sistema que ens colpeja i amenaça, sobirania alimentaria per nodrir valencians i valencianes i assegurar-se la pervivència, sobirania com a poble front al tracte injust que rebem de l’estat.
Hi ha qui sempre ho hem tingut clar; la sobirania, l’autogovern és clau per al nostre esdevenir com a poble. Papà estat no ens ha de resoldre els problemes, més aviat ens en crea de nous. Quan ací el govern valencià al·lega contra una MAT (i a Girona saben bé del que parle) i inclús redacta declaracions d’impacte negatiu sobre la línia de molt alta tensió, a Madrid l’autoritzen sense més contemplació ni més argument que el bé comú de molts. Molts que no viuen al territori ni són els masovers ni masoveres que veuran com les torres de la MAT passen al costat de les seues cases que a la llarga hauran d’abandonar i despoblar. Per no parlar que eixe mateix territori ja fou agredit pel mateix papà estat que va autoritzar el projecte Castor, fins que la terra va tremolar sota els nostres peus i ací no ningú ha pagat els plats trencats.
Algunes veus ho cridem clar: papà estat no existeix, nosaltres sí. Des de Madrid algú ens diu que no ens corresponen les competències sobre costes, i any rere any, temporal rere temporal, la destrossa és brutal sense que el poble ni el govern autonòmic puga fer-hi res. Darrerament el president del govern valencià ha demanat, amb la veu baixa d’un PSPV que fa molt de temps que s’ha oblidat de les seues sigles per abraçar les de PSOE, les competències en ferrocarrils, quan nosaltres sobiranistes clamem i denunciem que la cancel·lació, les demores i la manca de manteniment dels nostres rodalies és inadmissible; això sí, per a Falles el govern centralista i radial promet un tren València-Madrid low cost i de dues hores de durada, quan anar de Castelló a València, uns 75 km és un infern de la mateixa durada de temps.
Al País Valencià, on la nostra població majoritàriament se sent tan espanyola com valenciana, la sobirania és a curt i llarg termini, una qüestió de supervivència. I ser sobiranista és ser conscient de no ser res sinó s’és poble.