Serveis públics, finançament i deute al País Valencià

 |   |  Twitter

1- Un país pobre i desigual

Aquest país és pobre, té un PIB per càpita menor, així com nivells de pobresa i de desigualtat econòmica majors que la mitjana de les 258 regions incloses en la Nomenclatura de les Unitats Territorials Estadístiques de la UE-28 (NUTS-2). Un 25% de les valencianes, més d’1 milió de les 5 que viuen al país, es troben en risc de pobresa i exclusió, i d’aquestes entre 500 i 700 mil en un risc greu. Més de mig milió de persones viuen en llars on s’ingressa menys del 40% de la mitjana de la renda per unitat de consum de l’estat espanyol, el que suposa un ingrés màxim de 500 € al mes.

La riquesa social no està ben repartida. Una mesura estàndard de la desigualtat és l’índex de Gini (que va de 0-igualtat a 100). L’índex Gini del país és superior tant a la mitjana de la UE-28 com, especialment, als índex Gini de països europeus desenvolupats de població pareguda (Aústria 27,5, Suïssa 29,9, Noruega 26,2, Dinamarca 26,1, Finlàndia 26,6).

Aquests nivells de pobresa i desigualtat, encara que van empitjorar arran de la crisi del 2008, són de llarga durada i deriven de factors estructurals. A partir de la recessió del 2008, la desigualtat ha crescut, amb un índex de Gini que passà de 32,2 el 2008 a 33,2 el 2017. La causa d’aquest creixement és l’expansió de les persones en situació de pobresa, del 22% en el bienni 2008-2009 al 24% en el 2018-2019, i la concentració de les persones en situació de riquesa, del 16 al 14% en aquests períodes. La desigualtat, la destrucció o la creació pobre de riquesa (allò que reflecteix el PIB) i la pobresa de les llars formen un cercle viciós que llastra el desenvolupament del país.

L’estructura productiva ha determinat uns nivells alts d’atur, i uns nivells d’ingressos baixos per salaris i, per tant, per pensions de jubilació, ingressos que estan per sota de la mitjana de l’estat espanyol. Al 2019, el salari mitjà brut de l’ocupació principal del 20% de la població treballadora amb menor salari va ser d’uns 750 €/mes, que és el grup de població que ha perdut capacitat adquisitiva entre el 2006 i el 2019. Estructura productiva, salaris i pensions són els determinants de la pobresa de les valencianes /1, 2.

2- On fer polítiques socials no és fàcil

Els dos governs valencians del pacte del Botànic entre el PSPV, Compromís i Podem (2015-), en comparació amb els governs de la dreta de dècades passades, han fet passos positius per millorar la cobertura de les necessitats de la majoria. Cal tenir en consideració que el punt de partida amb què es van trobar va ser terrible. Fonamentalment s’ha tractat de millorar la cobertura que donen els serveis públics –la sanitat, les prestacions i els serveis socials, l’habitatge, l’ensenyament–, la defensa de la llengua i la cultura, així com mostrar la intenció de facilitar canvis en l’estructura productiva.

Amb aquests nous governs valencians de col·laboració es pot dir que, amb l’excepció del pagament del servei del deute, la despesa pública que pot generar un deute il·legítim ha disminuït de forma significativa. Es tracta de passos positius autolimitats, però també molt limitats externament per les polítiques dels ministeris espanyols (com en el cas del Port de València), la resistència activa del sistema judicial (com en el cas de l’ensenyament i la defensa de la llengua o en la llei d’habitatge), així com per les fortes resistències de grans fons empresarials de la sanitat privada, com Centene Co, front la política de reversió del privatitzat a la gestió pública, o dels fons voltors i bancs davant de polítiques que puguen detindre desnonaments i afavorisquen un accés social a l’habitatge.

Si ens focalitzem en la sanitat i els serveis socials, que atenen necessitats bàsiques i de supervivència de la gent, exemples d’aquests passos serien: la reversió a una gestió 100% pública de 2 dels 5 departaments de salut i dels serveis de radiologia que van ser privatitzats a partir de l’any 2000, així com la millora d’aquests serveis, molt maltractats per la gestió privada; la gestió sanitària de la pandèmia de la covid-19 va ser adequada en tant que seguiren les realitats del país i les recomanacions del seu comité d’experts; des del sector del benestar social han sigut avanços la nova llei de serveis socials i la creació de la Renda Valenciana d’Inserció (RVI) com un dret de ciutadania, així com els encara no plenament desenvolupats avanços en la salut mental comunitària fets per la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives (CIPI). La gestió social immediata de la pandèmia, atès el subdesenvolupament dels serveis socials i les polítiques antisocials d’alguns governs municipals, va ser insuficient.

Aquests passos han estat reconeguts per agents externs. Així, en la classificació anual dels sistemes de salut de les CA que fa la Federació d’Associacions en Defensa de la Sanitat Pública (FADSP), a l’Informe del 2021, el país va passar de l’últim lloc durant el període 2009-2014 al ser el tercer per la cua. I en la classificació que fa l’Informe DEC dels Directors de serveis socials, els serveis socials del país passaren de l’últim lloc al 2013 (amb una qualificació d’«irrellevant») al 6é per la cua (amb una qualificació de «feble»). Són passos prou limitats però en bona direcció.

Una altra consideració és en quina mesura aquests passos han arribat a millorar la qualitat de vida de la majoria. Els nivells de partida d’aquests serveis públics, les resistències de poders fàctics i, com veurem, la creació d’un sistema deute com a mecanisme austeritari i les dificultats històriques de finançament són factors tan determinants de les polítiques que els progressos reals fets pels nous governs de coalició són, en termes absoluts, encara minsos.

En els serveis de salut, la inversió de la Generalitat en el període 2013-2019, va ser del 6,3% del PIB, quasi 1 punt més que a la resta de l’Estat espanyol, amb un augment de la inversió entre el 2013 i el 2019 del 25,4% (el 4% més que a la resta de l’Estat). No obstant això, en tenir un PIB per sota de la mitjana de l’Estat, la inversió per càpita el 2019 va ser de 1.321 € vs 1.500-1.700 € a Nafarroa i Euskadi. Aquesta menor inversió pressupostària té repercussions en la quantitat i qualitat de la cobertura oferta pel servei de salut, tal com es reflecteix als informes de la FADSP.

En les prestacions de suport econòmic per a les persones en situació de pobresa i exclusió, la RVI, el desembre del 2020 (no tenim dades actuals), arribava a prop de 70.000 persones, la qual cosa suposa el 12% de les persones en situació del pobresa greu, una xifra que queda molt lluny d’una cobertura acceptable. La comparació amb Nafarroa i Euskadi és il·lustrativa. La quantia mitjana anual que arriba a una llar que rep la RVI és semblant a la que arriba a Euskadi i Nafarroa a partir de la Renda Garantida d’Inserció (uns 6.300 € anuals), i suposa el 20% de la renda mitjana per llar. En aquest sentit hi ha hagut una certa millora: el 2017 la quantia mitjana anual que arribava a una llar al país era de 1.900 € anuals i això suposava un 7,6% de la renda mitjana per llar. La diferència està en el fet que mentre que, el 2019, una renda d’inserció arribà al 60 i 70% de la població en risc de pobresa a Nafarroa i Euskadi, respectivament, al País arribà al 4,2% de la població en risc. No és estrany que el percentatge de persones en risc de pobresa siga 3 vegades major al País Valencià que a Nafarroa i Euskadi.

La capacitat de les Rendes Garantides d’Inclusió per cobrir situacions de pobresa econòmica radica en el seu finançament a partir dels pressupostos. Els diners pressupostats per a la RVI han sigut clarament inferiors als que es destinen a Euskadi a la Renda de Garantia d’Ingressos (RGI). Euskadi destina el 0,4% del seu PIB a la RGI. Amb respecte dels 111 mil milions d’euros del PIB-2018 del País Valencià, els 121, 139,9 i 229,2 milions d’euros dels pressupostos dels anys 2018, 2019 i 2020, suposen, respectivament, el 0,11, 0,13 i 0,21% d’aquest /3. S’ha senyalat que:

aquesta falta de dotació d’un pressupost suficient pot ser deguda, potser, a raons internes del Govern de la Generalitat en la distribució dels pressupostos entre les conselleries, al cada vegada major pagament anual del deute que pateix el País Valencià, així com a l’infrafinançament al qual està sotmesa aquesta autonomia pel govern estatal. /4

Si bé pot ser veritat que hi ha raons internes per a la distribució dels pressupostos entre conselleries (per exemple, la de sanitat està gestionada pel PSPV i la CIPI i ensenyament per Compromís), hi ha factors que determinen les capacitats d’inversió pública que se situen estructuralment per damunt d’aquestes tensions entre conselleries. Entre aquestes, les polítiques antisocials de la dreta valenciana que –després d’anys de govern– va deixar sota mínims tots els sistemes públics de desenvolupament i suport social, així com un alt nivell de despesa il·legítima transformada en deute /9, una realitat amb què es trobaren els governs del Botànic. En segon lloc, un marc legislatiu centralista i centralitzador, que suposa la incapacitat per dur a terme una gestió significativa de la fiscalitat i dels diners recaptats fiscalment o de l’ingrés mínim vital, així com el sostre de despesa controlat pel Ministeri d’Hisenda espanyol i la UE. Aquests són factors relacionats amb els ingressos de la Generalitat i amb les possibilitats d’inversió, el quals remeten a la falta d’una hisenda pròpia. Però, sense dubte, l’impacte directe immediat sobre les capacitats d’inversió ve determinat per l’infrafinançament i l’alt nivell de deute públic del país.

3- Un país infrafinançat

Una anàlisi de l’infrafinançament valencià s’ha presentat en el llibre L’Infrafinançament valencià /5 de l’actual síndic de comptes valencià, Vicent Cucarella. L’infrafinançament és un fet ben conegut i acceptat, almenys per les èlits polítiques valencianes /6. El País Valencià és el territori pitjor finançat pel sistema autonòmic de l’Estat espanyol, amb un dèficit del 7% respecte de la mitjana estatal. Això ha suposat rebre entre 800 i 1.200 milions d’euros menys cada any. Un infrafinançament que és històric, que ve de molt més enllà del 2002, al qual se suma el dèficit en inversions de l’Estat, així com la despesa del país a assumir de manera primerenca la gestió autonòmica d’uns serveis públics socials, de sanitat i d’ensenyament molt deficitaris en infraestructures i personal, la reforma dels quals, en altres CA que arribaren a la seua gestió anys més tard, va ser finançada per l’Estat.

L’infrafinançament implica menor capacitat per finançar el foment econòmic o el de la llengua, o per a sufragar la sanitat, l’educació o els serveis socials. A continuació es posen dos exemples de la relació del finançament amb la inversió en serveis socials i en serveis de salut en les CA de règim comú.

La gràfica següent mostra la relació entre el nivell de finançament /7 i la inversió en serveis socials en les 15 CA de règim comú al 2019. La tendència és clara: a major nivell de finançament major nivell d’inversió. Per cert, aquesta gràfica també ens parla de la importància de les decisions polítiques: un país pobrament finançat (i amb menor nivell de PIB) com el valencià, encara que no pot escapar de l’efecte de l’infrafinançament, pot invertir més en polítiques socials que altres més ben finançats.

Menors nivells d’inversió en els serveis de protecció social significa tenir serveis de pitjor qualitat i, com hem vist més amunt, prestacions que no arriben més que a un mínim percentatge de la població que les necessita per a la seua supervivència.

Com mostra la gràfica següent, el mateix es pot dir de la relació entre finançament i inversió pública per càpita en els serveis de salut /8. A major nivell de finançament d’una CA major nivell d’inversió. Com s’ha dit més amunt, la inversió a Nafarroa i Euskadi, amb una hisenda pròpia, és superior a les de les 15 CA de règim comú.

Menors nivells d’inversió en els serveis de salut significa tenir serveis de pitjor qualitat, amb menys personal a l’atenció primària i menys accessibles malgrat l’accessibilitat universal del sistema. Així, per exemple, segons l’Informe de la FADSP, per al 2017, el percentatge de persones que declararen tenir una cita a l’atenció primària dins de les 24 hores de la demanda fou del 6,9% en el País Valencià, del 26,9% en les 14 CA de règim comú, del 37,8% a Nafarroa i del 41,3% a Euskadi.

4- Un país endeutat

L’infrafinançament ha obligat i obliga la Generalitat a augmentar els seus ingressos mitjançant les seues pròpies i escasses fonts tributàries –cosa que no ha ocorregut de manera significativa– o mitjançant l’endeutament –que, per contra, ha sigut l’eina principal per a sostenir les inversions públiques en aquests últims anys (estiguen aquestes dirigides a favor de la cobertura de les necessitats de la majoria o, de forma il·legítima, a favor d’una minoria).

El resultat és que el deute públic valencià, a partir de la retallada de transferències de l’Estat arran de la crisi del 2008, es va convertir en el major de l’Estat, i la seua grandària és, a hores d’ara, superior al 50% del seu PIB. Una anàlisi detallada del deute valencià, dels seus orígens il·legítims i de les seues dinàmiques i conseqüències és analitzat en un llibre en procés de publicació: Anatomia d’un deute il·legítim: El cas del País Valencià /9.

La manca d’ingressos derivat de l’infrafinançament i de la manca d’inversions estatals són els factors històrics que han determinat que el creixement del deute públic arran de la fallida bancària del 2008 fora dels més importants de l’Estat. Aquest creixement espectacular es donà a partir d’un terreny ja vulnerable. Com mostra la figura següent el deute valencià ha crescut per damunt de la mitjana de la resta dels deutes autonòmics abans, durant i després de la crisi del 2008.

La crisi del 2008 va impactar fortament en el país, atesa la seua estructura productiva molt depenent del turisme i de la construcció, amb un augment de l’atur i una disminució del seu PIB. La crisi també va determinar una disminució dels ingressos de la Generalitat producte de la disminució de les transferències estatals (augmentant l’infrafinançament històric). La disminució de les transferències estatals dels tributs recollits al país durant la crisi té el seu origen en una disminució il·legítima d’ingressos derivada per la disminució d’impostos als més rics, i en l’augment il·legítim de despeses, derivat del fet que els diners de la recaptació fiscal es van destinar al «rescat» dels bancs de la seua autogenerada fallida. Aquests van ser els dos factors de classe determinants de la disminució dels ingressos de la Generalitat valenciana.

Durant la crisi del 2008, la Generalitat va haver de recórrer als préstecs per mantenir serveis públics alhora que despeses il·legítimes destinades a afavorir algunes grans empreses i entitats financeres amb el resultats d’una gran despesa il·legítima producte de privatitzacions, «grans esdeveniments» i corrupcions.

El producte fonamental d’aquests anys de la crisi del 2008 va ser la creació un sistema deute, el nucli del qual consisteix en un cercle viciós que s’alimenta a si mateix, i en què els préstecs serveixen fonamentalment per pagar un cada vegada major servei del deute.

El resultat d’aquest cercle viciós és el creixement continuat del deute públic valencià, l’acumulació progressiva del qual es mostra en la figura següent:

Major deute suposa major despesa per pagar capital i interessos. Com mostra la figura següent, aquest servei del deute ha crescut 10 vegades entre el 2012 i el 2022. I des del 2014, més de la quarta part de la despesa del pressupost de la Generalitat es destina al seu pagament:

La quantitat pressupostada per al pagament del servei del deute durant el 2022 és de 7.406,2 milions d’euros mentre que la inversió pressupostada per a sanitat i benestar social és de 7.837,7 i de 2.198,9 milions respectivament. El sistema deute creat és un mecanisme austeritari, de control financer de la despesa social i de justificació de les privatitzacions, molt útil per a les elits financeres. Ara bé, als empresaris locals una Generalitat infrafinançada i endeutada no els resulta útil i per això reclamaren la condonació del deute públic. Molt menys útil li resulta a la majoria social. El deute és un llast il·legítim per al desenvolupament del país i de la gent.

5- Un país que per progressar exigeix un canvi

El país no pot quedar en dependència, subordinació, subdesenvolupament i endeutament permanent, amb una bona part de la seua gent vivint en la precarietat o en la pobresa. La tendència del deute públic és la del seu augment i l’única eixida seria la seua condonació (associada a una anàlisi socialment participada de la seua il·legitimitat). En relació amb l’infrafinançament, malgrat la petició del govern valencià al govern Sánchez, la seua modificació no serà ni plantejada pel govern espanyol. L’infrafinançament forma part de les polítiques d’espoli fiscal /2.

En la Jornada dels col·lectius del país en defensa de la salut pública que va tenir lloc el 26 d’octubre del 2019 a Dénia (la Marina Alta) es considerà que el 7,5% del PIB hauria de ser destinat al funcionament de la sanitat /10. Cal sortejar moltes trampes per fer avançar la sanitat al servei de la majoria /11. Una d’aquestes trampes és que la Generalitat no gestiona els recursos fiscals del país. No pot decidir sobre els impostos recaptats al país. De forma semblant, si la RVI ha d’arribar al 4% del PIB per a millorar el seu poder per a alleugerir la pobresa estructural o si cal posar recursos econòmics per modificar l’estructura productiva, la limitació de la Generalitat en la seua capacitat de gestió suposa un handicap evident.

El canvi no és fàcil perquè el País Valencià dins de l’Estat espanyol, a l’igual que altres països, té, com va expressar Ernst Lluch al seu llibre La via valenciana, l’estatus d’una colònia pública. Una colònia d’on extraure recursos /12. El resultat és la submissió política i el subdesenvolupament econòmic. Les conseqüències les pateix la ciutadania en termes de pobresa, desigualtats i repressió de la llengua i cultura pròpies.

El canvi només podrà vindre de la mobilització de la ciutadania. Joan Fuster ja ho va dir. I la Crida pel Finançament ho va actualitzar, quan davant la negativa espanyola al canvi d’un injust i caducat sistema de finançament va dir:

És hora que la ciutadania agafe la bandera de la recuperació econòmica i es mobilitze per reivindicar el dret de valencianes i valencians a gestionar els nostres propis recursos… La Crida pel Finançament posa l’èmfasi en la necessitat que tots els partits i tota la ciutadania faça costat a la reivindicació de la sobirania fiscal i la condonació del deute històric com a única via per poder regenerar l’economia valenciana… Exigim una hisenda pròpia! /13


Notes

1- Manuel Giron, Dolores Gomez, Begonya Bevià, Antonia Molina. «El benestar i els serveis socials al País Valencià». Document per a la III Assemblea Nacional de Decidim. Maig 2021

https://peldretadecidir.com/index.php/item/1377-documents-politics-aprovat-en-la-iii-an-de-decidim

2- «L’empobriment del País Valencià». Decidim 2020.

https://peldretadecidir.com/index.php/item/1144-informe-l-empobriment-del-pais-valencia

3- Manel Giron. «Pobresa i protecció social». Document per a la III Assemblea Nacional de Decidim. Maig 2021

https://peldretadecidir.com/index.php/item/1377-documents-politics-aprovat-en-la-iii-an-de-decidim

4- «La pobresa i la Renda Valenciana d’Inclusió». Propostes en la crisi del coranovirus des de l’Assemblea de persones afectades pel caos en la RVI.

https://www.nosaltreslaveu.com/noticia/31987/pobresa-renda-valenciana-inclusio-propostes-crisi-coranovirus

5- Vicent Cucarella. L’Infrafinançament valencià, de la submissió al canvi necessari. Editorial Bromera, 2015.

6- «Compromís insiste en manifestarse contra la infrafinanciación y Puig duda ahora de su “eficacia”». Valencia Plaza, 9/7/2021.

https://valenciaplaza.com/compromis-insiste-financiacion-puig-eficacia

7- Ángel de la Fuente. La evolución de la financiación de las comunidades autónomas de régimen común, 2002-2015.

https://www.bbvaresearch.com/wp-content/uploads/2017/09/Evolucion-de-la-financiacion-de-las-CCAA-de-regimen-comun-2002-2015.pdf

8- Gasto sanitario público total consolidado del Ministerio de Sanidad, Consumo y Bienestar Social. Cuenta Satélite del Gasto Sanitario Público. Principio de devengo (2002-2017).

9- Manuel Giron, Manuel Lopez Andujar, Fernando Patón. Anatomia d’un deute il·legítim: El cas del País Valencià. Edicions del 1979 (en premsa).

10- I Jornada de Col·lectius per la Defensa de la Sanitat Pública del País Valencià. Línies de reivindicacions comunes a traslladar al govern

https://www.nosaltreslaveu.cat/noticia/30634/jornada-collectius-defensa-sanitat-publica-pais-valencia

11- Begoña Bevia, Manuel Giron, Pedro Duran, Francisco Sanchez, Fernando Paton. «El camí per desprivatitzar la sanitat al País Valencià», 19/10/2018.

https://directa.cat/desprivatizar-la-sanitat-publica-al-pais-valencia-com-seguir/

12- Antoni Infante. «La crisi del PP, reflex de la crisi de l’estat». El Mon, 24/2/2022.

La crisi del PP, reflex de la crisi de l’estat

13- «Crida pel Finançament. El govern espanyol se’n riu del País Valencià», 14/1/2022.

https://revistasao.cat/el-govern-espanyol-sen-riu-del-pais-valencia/