Enguany, que és l’Any Joan Fuster, des de la Revista del Centre de Lectura li hem volgut retre un homenatge diferent. A mans de Montserrat Corretger la Revista ja li va dedicar dos números; per això, en aquesta ocasió hem cregut que era més interessant apropar-nos al seu llegat, apropar-nos al seu/nostre País Valencià i intentar conèixer-lo millor perquè ens adonem que potser el trepitgem poc i, sigui per això o no, en qualsevol cas, el coneixem poc. D’aquí aquesta necessitat del títol d’aquest editorial, la de treure el vel; o sigui, desvelar, donar a conèixer allò que no sabem i del qual, en canvi, ens pertocaria estar completament al corrent.
Si, com deia, potser trepitgem poc aquest nostre País Valencià, potser ara podem fer-ho de ple a través de la Revista, en tant que en llegir-ne els articles sabrem millor què s’hi cou. D’aquesta manera, qui sap, potser també tindrem més ganes de trepitjar-lo de debò, físicament. Tot queda a les vostres mans.
Per començar cal posar els punts sobre les is en relació amb la feina feta. Precisament perquè no coneixem prou el País Valencià, han estat companys valencians els que han facilitat la tasca de trobar articulistes que en parlessin. Es tracta d’Antoni Infante, portaveu de la campanya Reciprocitat ja!, i de dues persones vinculades amb el Diari La Veu: Moisès Vizcaino, l’editor i fundador, i Sebastià Carratalà, el responsable de continguts. D’altra banda, també ha facilitat la tasca un company de Reus però que el coneix molt bé, el País Valencià; em refereixo a l’amic i company de lluites Xavier Ferré Trill. Sense ells aquest monogràfic no hauria pogut prendre cos. Gràcies per abocar-hi tants d’esforços i aconseguir que, al final, trobem un mosaic ben divers de la realitat del País Valencià en les pàgines que ara venen.
Com veureu hem articulat el cos del tema en dues parts
ben diferenciades. Per una banda, hem formulat tres preguntes a un petit
repertori de persones amb perfils força diferents: d’on venim?, on som? i cap
on anem? L’objectiu era saber com es contempla aquest País Valencià i què se
n’espera; forçar un punt d’inflexió per pensar i repensar, si cal, el País
Valencià. I, a través dels articulistes, fer-ho també en els lectors.
D’altra banda, hi ha tot d’articles diferents (30!) per apropar-nos-hi des de diverses vessants, analitzar-nos-el, el País Valencià, des de diferents àmbits per tal de poder-nos-hi apropar des de fronts ben diferents entre ells i, així, ser-ne conscients de la realitat més intensament i extensa. Un tema força bel·ligerant en un altre moment podria haver estat el de la llengua, però la llengua ja es dona per fet que és comuna, en tot cas es va més enllà. D’altra banda, es fa molta referència, per exemple, al problema que va generar caure en mans del PP, a fer front a l’infrafinançament de què és víctima, al maltractament del territori fruit d’especulacions aprovades des de Madrid que poc beneficien qui hi viu… Podem trobar-hi també aspectes que, en alguns casos, fins i tot es vinculen amb Reus i, en d’altres, ens permeten apropar-nos (millor) a determinades zones o determinats aspectes concrets del País Valencià ‒aspectes com la situació de la dona, la importància que ha obtingut la música en valencià, la situació de la PAH o de la memòria democràtica, etc.
Un i altre apartat comparteixen un clam: la necessitat de conèixer-nos més i millor els uns als altres i establir sinergies que ens han d’ajudar a avançar a tots d’una manera més democràtica, respectuosa amb el medi ambient, socialment justa i lliure.
Més enllà, doncs, d’aprofundir en què hi ha i què hi passa en aquella zona dels Països Catalans que queda més al sud, la Revista també fa prendre consciència de la manca de lligams que ens permetin estar connectats i que aquest coneixement inexistent o ben matusser es converteixi en una coneixença pregona i que ens permeti prosperar els uns gràcies als altres; i és que aquests punts d’unió en molts casos són/poden ser la clau. No podem desentendre’ns els uns dels altres de la mateixa manera que no podem fer el joc a l’ocupant ‒tot i que sovint sembla, i ara està passant en matèria lingüística, que no ho tinguem massa clar, i aquesta vacil·lació es convertirà en un llast enorme que, difícilment, ens traurem de sobre‒, recordem l’eximpli de la mata de jonc de Ramon Muntaner.
Esperem que aquesta Revista més que mai serveixi de canalització del canvi que en molts dels articles es demana, canvi per al País Valencià i canvi per als Països Catalans, que han d’estar més articulats i més units. Hi ha esperança en un País Valencià pròsper, de la mateixa manera que hi és en un Principat de Catalunya pròsper, sobretot si sumem ‒i cal fer-ho extensible a la resta de territoris‒; per assolir-ho, ens cal construir ponts de diàleg. Tant de bo que actuacions com les de la Revista facilitin aquesta gestió. Què passi a partir d’ara depèn de nosaltres.