Ens calen més aliances per enfortir la llengua

 |   |  Twitter

És habitual quan parlem de la defensa de la llengua parlar de normalització i de normalitat. La normativització de la majoria de llengües apareix amb el sorgiment de l’estat nació, açò és, quan es crea una figura l’administració de la qual necessita un codi per comunicar-se entre els diferents territoris. És a dir, que les acadèmies —almenys de les llengües amb estat— apareixen entre els segles xviii i xix. La normalització del català no es dona fins principis del segle xx amb Pompeu Fabra i posteriorment les Normes del 1932. No cal ara repassar els esdeveniments històrics des del Decret de Nova Planta fins a la batalla de València per donar per fet que al País Valencià encara toca, de tant en tant, reivindicar la unitat de la llengua. És un dels motius pels quals des de Castelló per la Llengua commemorem cada any les Normes de Castelló.

Val a dir que hem avançat molt pel que fa al reconeixement social de la unitat de la llengua per molt que en vespra de campanya electoral alguns partits no tinguen massa més proposta que intentar revifar o recalfar una falsa batalla identitària. Però en el que és segur que tenim un llarg camí a fer —a banda i banda del Sènia i de la Mediterrània— és en l’ús social del valencià. És en aquest sentit que parlem de normalitat, que volem viure amb normalitat en la nostra llengua: fer servir el valencià en qualsevol comerç, administració o en el nostre consum d’oci audiovisual, musical, etc. La llengua al País Valencià pateix una situació d’anormalitat, a la qual tractem de posar remei. Això succeeix no perquè siga una llengua minoritària, sinó minoritzada a favor de la llengua castellana que sí que gaudeix de tots els mecanismes oficials i socials per ocupar un lloc central. Partim d’una situació de desavantatge. En l’educació s’han fet grans avenços pel que fa a la capacitat de la ciutadania d’entendre i parlar el valencià, però ens queda camí a fer en l’ús social. La xicalla que parla valencià a l’aula, al pati juga en castellà. La premsa escrita i la televisió són majoritàriament en castellà. Les cartelleres dels cinemes comercials tenen quasi tota la seua oferta doblada —i en pocs casos subtitulada— al castellà. La comparativa en les plataformes digitals d’audiovisual ja és aclaparadorament favorable al castellà. Tot això, evidentment es tradueix en l’ús.

Les valencianes i els valencians som cabuts i continuem oferint una gran resistència a ser assimilats. A més, tenim una gran tendència a l’associacionisme. No sols disposem d’entitats relativament implantades a tot el territori que reivindiquen la llengua i ofereixen alternatives d’oci, també tenim un gran teixit d’entitats comarcals, locals, associacions d’escriptors o mitjans alternatius. Les bandes de música o les associacions de cultura popular també són espais on moltes vegades la llengua vehicular és el valencià. És possible que tinguem un teixit social més fort del que ens pensem, però que ens manque estructurar-lo amb alguna mena d’intenció estratègica envers la recuperació de la llengua. Més amb intenció tàctica que estratègica, al 2011 creàvem la plataforma Castelló per la Llengua. Conscients que des d’una sola entitat no érem capaços d’aconseguir una mobilització forta per commemorar les Normes de Castelló i veient que d’altres entitats també organitzaven actes de xicotet format, vam decidir proposar-los d’ajuntar-nos. Entre d’altres coses, descobriríem que a la nostra ciutat existia més teixit associatiu del que ens pensàvem o amb el qual ens relacionàvem sovint. També que els acords de mínims eren necessaris. Amb tot, portem 11 anys en marxa en una plataforma d’estranys equilibris entre associacions locals, entitats de país, sindicats, partits polítics d’àmbit estatal i organitzacions independentistes. Hi formen part més de vint entitats, organitzacions dispars tant en l’àmbit com en la ideologia, des de Decidim o Endavant a el PSOE o Podemos, de Botafocs o les Muixerangues a El Pont-Cooperativa de Lletres o El Grup de Recerca de la Memòria Històrica, des del Centre Excursionista de Castelló o El Camí a Escola Valenciana o Plataforma per la Llengua. Allò que per ara ens uneix és la commemoració de les Normes de Castelló, així com totes les reivindicacions per a que la nostra llengua i els valencianoparlants tinguen una igualtat real davant la llei. Els equilibris sempre són difícils i les renúncies clarament hi són. Però si l’objectiu és salvar la llengua hi paga la pena. Tal vegada només calga trobar més espai com aquest de col·laboració i cooperació.