En nom de PAH València agraïsc a la Revista del Centre de Lectura de Reus donar-nos veu en un moment tan apassionant en la lluita pel dret a l’habitatge.
Primer de tot, enviem una abraçada a totes les PAH catalanes i moviments socials implicats, pel seu compromís i talent a l’hora d’obrir un camí fructífer a Catalunya, que totes juntes esperem consolidar i estendre a la resta de l’Estat.
Ara, després d’anys d’organització i lluita sense quarter contra els qui s’obstinen a negar el dret a una llar a les persones, d’aquí a uns mesos es determinarà pel govern i el Parlament si (i com) es garantirà el dret a l’habitatge en el futur.
En aquestes línies plantejarem dues pinzellades de com estem vivint els problemes des del País Valencià, les qüestions irrenunciables per a una llei que resolga els problemes i la situació actual.
La nostra primera aspiració és enfrontar l’emergència residencial almenys en dues qüestions fonamentals: parar els desnonaments i superar l’insuportable desequilibri entre demanda d’habitatge i parc públic.
Els desnonaments en la Comunitat Valenciana
Aquesta taula, realitzada sobre la base de les dades del Consell General del Poder Judicial, conté una projecció pròpia entre 2008-2012, en ser incompletes les dades, i mancar-ne, sobre desnonaments per execucions hipotecàries per lloguers i per ocupació.
Constatem la barbaritat generalitzada també al País Valencià, ja que s’han expulsat del seu habitatge a quasi mig milió de persones en les 200.000 llars desnonades entre 2008-2021. És insuportable, a més, que a 120.079 (61,74%) se’ls tirara per impagament d’una hipoteca que estava plagada de clàusules abusives: tot i tenir coneixement de la Directiva 93/13/CEE —base de les sentències que les condemnava pel Tribunal de Justícia de la Unió Europea—, no la van voler transposar al nostre ordenament jurídic, facilitant així la pèrdua de milers d’habitatges i el sofriment sense límit de milions de persones.
Cal constatar, a més, que a partir del 2016 en el País Valencià l’impagament de la renda de lloguers supera a les hipoteques; en el 2021 suposa el 61,58% per la bombolla (2a) ocasionada per la pujada incontrolada dels lloguers dels últims 5 anys a Espanya, sent la Comunitat Valenciana la primera, amb un augment del 55% en l’últim lustre.
Les tendències continuaran, perquè els fons voltor han comunicat a milers de famílies que han d’abandonar l’habitatge i que no renovaran ni signaran nous contractes de lloguer, i ni parlar-ne de les famílies que han ocupat, encara que tinguen 4 menors i siguen vulnerables, com el recent desnonament que hem hagut de parar quan ja era imminent. A més, l’últim canvi de la llei hipotecària permet les execucions i el venciment anticipat després de 12-15 quotes impagades: la banca ja ha iniciat nous procediments judicials a 4.794 famílies el 2021.
El desequilibri entre demanda d’habitatge i parc públic és insuportable
Segons dades recents, el parc públic de la Comunitat Valenciana és de 17.019 habitatges socials [12.765[1] de la Generalitat (Evha) i 4.254 dels parcs públics municipals]. Suposen el 0,54% dels 3.147.062 habitatges totals (INE), una quantitat 3 vegades menor que la mitjana oficial espanyola (1,6%) i 17 vegades menor a la de la mitjana de la Unió Europea (9,3%).
I, encara que hi ha constància de l’esforç realitzat en els últims anys per la Generalitat (augment de 252 habitatges entre 2015-2018 i 805 des del 2019 —incorporats mitjançant el tanteig i retracte, la compra directa per emergència residencial i concursos a particulars—), mai es podrà cobrir les necessitats a aquest ritme (com a molt s’arribarà a 2.000 habitatges més en aquest 2022).
S’evidencia aquest brutal desequilibri si acarem aquestes dades, ja no amb la demanda efectiva d’accés de 165.542 habitatges segons l’Observatori d’Hàbitat,[2] sinó amb la més elemental i recent dada pràctica: hi ha 4.382 famílies en el nou registre de demandants d’habitatge públic, sense comptar les persones sense llar —només a València en són 754— i les que amb tota seguretat s’apuntaran fins a final d’any.
Una raó poderosa d’aquest creixement de demanda prové dels efectes de la pandèmia, dels quals, encara que no es puga realitzar una avaluació de manera definitiva, alguns informes, com «L’Estat de la Pobresa a Espanya 2021» (EAPN),[3] afirmen que la Comunitat Valenciana en el 2020 ha tingut el major increment de persones que ingressen menys de 6.600€ anuals per unitat de consum, el 14%, xifra molt semblant a la de pobresa severa. L’altra dada preocupant és que, en el marc de l’enorme increment estatal de la Privació Material Severa (PMS) —des del 4,7% es passa fins al 7% en un any—, a la Comunitat Valenciana s’aconsegueix l’índex més alt, l’11,5%, que significa que més de 580.000 persones en la Comunitat no poden afrontar quatre o més conceptes, ítems o elements de consum, d’un total de nou considerats bàsics en el territori europeu.
Fa falta una política decidida que resolga realment el problema de l’habitatge
Ara és el moment d’avançar. Hem col·laborat a crear la Iniciativa per una Llei que garantisca el dret a l’habitatge [http://www.iniciativaleyvivienda.com], que ha presentat un text amb el suport de 9 partits [ERC, BILDU, Más País, BNG, Compromís, CUP, UP, JUNTS i Nueva Canarias] i les següents 6 qüestions irrenunciables perquè funcione la llei —que volem que s’incorporen via esmenes—:
| 1 | Garantir el dret subjectiu a un habitatge. |
| 2 | Regular el preu dels lloguers i que siga una opció segura i estable d’accés a l’habitatge. |
| 3 | Stop desnonaments de famílies vulnerables amb les recomanacions del DESC i obligació d’oferir lloguer social per a grans propietaris i reallotjament per l’administració en casos de xicotet propietari, tenint com a model la llei 24/2015. |
| 4 | Ampliació del parc públic amb la cessió obligatòria d’habitatge buit de bancs i fons d’inversió, que els habitatges de la SAREB siguen públics, es prohibisca la venda d’habitatge públic i s’augmente el parc públic en cada CA. Així mateix, cal eliminar les exempcions fiscals a les SOCIMIS i fons voltor, ingressos que es destinarien a la política pública i social d’habitatge. |
| 5 | Responsabilitat Limitada al bé, mesures contra el sobreendeutament, segona oportunitat i mesures per tal d´evitar la pèrdua de l’habitatge habitual. |
| 6 | Prohibició dels talls d’aigua, llum i gas a famílies vulnerables, i obligació d’informe dels SS: si no pot pagar, cal garantir el subministrament i establir una tarifa social progressiva. |
La Llei 2/2017 per la funció social de l’habitatge en la Comunitat Valenciana i el Tribunal Constitucional. Perspectives sobre la nova Llei per l’habitatge. Un parell d’observacions
El Tribunal constitucional va declarar inconstitucionals[4] cinc articles de la 2/2017:
a) que el dret subjectiu a l’habitatge fora exigible davant els òrgans jurisdiccionals;
b) que la Generalitat poguera incoar procediment expropiatori de l’usdefruit de l’habitatge quan el gran tenedor es negara a formalitzar contracte d’arrendament que evite el desallotjament de persones vulnerables;
c) la declaració de l’interés social i la necessitat d’ocupació;
d) l’obligatorietat de sol·licitar dels serveis socials un informe (citat en el punt 6 anterior) per a evitar el tall de subministraments,
i e) l’Annex I sobre requisits de la situació de risc d’exclusió social.
També ho va fer en normes autonòmiques d’Aragó, de Catalunya, d’Extremadura, Múrcia, el País Basc, Navarra, Andalusia i Canàries. Raons freqüents són que s’envaeixen algunes de les 32 competències de l’Estat recollides en l’article 149.1 de la CE, la propietat o altres normes bàsiques de l’Estat.
Però, ara a l’inrevés, hi ha hagut un informe del CGPJ amb dèsset conclusions entre les quals es ressalta el fet que en aquesta Llei l’Estat envaeix competències de les CA.
Veurem, en dos actes, una baralla d’interessos respecte al contingut o fons de la llei —entre els qui defensen el dret a l’habitatge i els qui defensen la rendibilitat pròpia del capital (amb les seues peculiaritats a nivell mundial)—,[5] i una altra baralla relacionada amb la forma de la llei —referida al major o menor respecte i desenvolupament de les competències de cada territori o CA, entre defensors de les nacionalitats o de la centralitat—.
Hem d’estar atentes perquè no es camufle una en l’altra i evitar així una situació esperpèntica que no esperem: actors que tinguen com a missió impedir tot avanç. Com? Quan es legisla des de les CA, bloquejant tot avanç amb l’argument que s’envaeixen competències de l’Estat i, quan es legisle des de l’Estat, fer el mateix argumentant ara que s’envaeixen competències de les CA.
En tot cas, hi ha persones que defensaran de bona fe que cal legislar segons una interpretació de la CE i de les normes que mantinguen el que hi ha. Nosaltres fem una crida perquè prevalga la vida de les persones i famílies i el seu dret a l’habitatge per damunt de formalismes. La llei ha de servir per a resoldre problemes, perquè si no, cal canviar la llei. I cal aprofitar les fórmules que s’han demostrat eficaces, com el lloguer social obligatori de la Llei 24/2015 de Catalunya o les polítiques en pro d’un parc públic adequat, com passa als països europeus del nostre entorn.
El que hi ha en joc no és un assumpte de política de partit, sinó de política d’habitatge que pot fracturar o cohesionar la societat; en definitiva, més democràcia i drets o més especulació i pillatge.
[1] https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/gobierno-valenciano-aumenta-1-000-viviendas-parque-publico-4-300-familias-siguen-lista-espera_1_8803473.html
[2] https://descargas.five.es/calab/ohsu-informe_endv_cas.pdf
[3] https://www.eapn.es/archivo/documentos/noticias/1629703748_el-estado-de-la-pobreza.-avance-resultados-julio-2021-v2.pdf
[4] http://hj.tribunalconstitucional.es/docs/boe/boe-a-2018-11278.pdf
[5] https://www.rosalux.eu/es/article/1838.la-financialización-de-la-vivienda.html