Present i futur del País Valencià

 |   |  Twitter

Una de les primeres coses que caldria esbrinar és si el País Valencià té present, perquè si no el té, amb moltes dificultats podria tindre futur. I per anar posat una mica d’ordre, he de dir que pense que sí que en té, de present. No sé si hi arribarem al futur.

No parlarem de Jaume I, ni de les lleis pròpies que hem tingut, ni de la història dels segles amb una «autonomia» que ja voldríem ara, ni de la nostra llengua comuna, ni de l’arribada dels Borbons i les seues barbaritats humanes i de destrossa de tot el que pogués significar una diferència amb la «gran Espanya» que estaven inventant-se. Això ho deixe per a les persones sabudes i grans historiadors, que també en tenim.

A casa nostra sempre hi ha hagut una flameta valencianista, reivindicativa, de defensa de la llengua. I això que no ho van posar fàcil ni els Borbons ni els franquistes. Malgrat tot, la llengua i la cultura han estat més resistents que la ràbia dels guanyadors de les guerres i anorreadors de les diferències. Sempre han volgut que la península Ibèria fora una, gran i lliure. I mai no han tingut vergonya per fer malbé tot allò que no seguira les seues idees i lleis.

I quan va arribar el moment de la «transició política» que, per cert, mai no he sabut per què li van dir transició i política perquè l’únic objectiu que tenien era no perdre el poder i adaptar-se als nous «vents» democràtics que semblava que bufaven a les acaballes del darrer quart del segle passat.

Al País Valencià vam viure moments de violència «blavera» perquè la dreta de tota la vida, la dreta extrema que acompanyava Franco a les processons, esglésies i caceres, la mateixa que tenim ara, no volia soltar el poder i si calien colps d’estat, ho intentaven: i de quina manera! Tenien els mitjans de comunicació necessaris, els jutges, l’exèrcit. Si ho pensem una miqueta, de segur que al lector o a la lectora els sonarà bastant, s’adapta molt a les realitats del primer quart del segle xxi: ara també tenen el Pegasus israelià, però, en definitiva ve a ser el mateix.

És per això que en iniciar-se el procés autonòmic, la dreta extrema perquè –malauradament– mai no hem tingut una dreta culta, van elegir la via del 143 per al nostre Estatut d’Autonomia i així podíem continuar essent bons xics amb els guanyadors de sempre. I, per a acabar-ho d’arrodonir, un gran prohom Emilio Attard es va inventar, des de la seua casa a Rocafort, allò de Comunitat Valenciana, expressió que ell mateix la va qualificar de «imbecilidad», per a anomenar el País Valencià.

I quan el PSPV, o millor el PSOE, va guanyar les eleccions autonòmiques, van intentar aprovar lleis que avançaren en l’autogovern però la dreta extrema –i els seus poders– sempre ho va posar molt difícil i van aigualir més d’una iniciativa perquè la «pau social» no es trencara. Després vam tindre 20 anys de govern dels mateixos de sempre, de la dreta extrema, del PP. I sols tenien un objectiu: ser més Borbons que els Borbons, fer bo el Decret de Nova Planta havent de viure autèntics atemptats contra la llibertat, en general, i a la llengua i la cultura, en particular. Històric va ser aquella petició de perdó d’una destacada dirigent –ara encara més– del PP que va demanar disculpes perquè va parlar en valencià en un acte del seu partit.

Però com no hi ha mal que –diré– mil anys dure, estem a punt de finalitzar el segon període electoral amb un govern, el conegut com a govern del Botànic, un govern que amb les seues diferències, ha estat capaç d’avançar. Així i tot no ha estat un camí fàcil perquè l’herència era bestial i els deutes, més grans encara. Perquè si parlem de diners, hem de dir que poder avançar amb els diners que ens torna l’estat de Madrid no és una tasca fàcil, ni de bon tros. Tal vegada, el problema principal és que s’esperava tant del canvi de govern que els acords del Botànic han semblat molt insuficients. Però, diguem-ne, que la qualitat de l’aire democràtic que es respira ara és molt més sa.

Aprofite aquestes lletres per afirmar que malgrat tot, des del País Valencià del Nord, des de Catalunya, sempre se’ns ha vist com molt menys del que realment som i hem demostrat: en l’àmbit econòmic, cultural i social. Tinc la sensació i la constatació d’una visió des de Catalunya poc real, la visió dels «valencianets». Com a prova, estic convençut que jo conec molt més Catalunya que els catalans coneixen les nostres terres. I eixa mirada des de dalt, tampoc no ajuda massa. Però nosaltres ho tenim clar i no existeix un complex –com a mínim ara– d’inferioritat. A València capital es parla molt poc valencià. Cony, i a Barcelona, posem per cas.

Futur

Del futur he de dir que intuïsc tronades, tronades negres que anuncien trons en contra de les llibertats i de la cultura. Tronades nacionalistes espanyoles que no estan disposades a acceptar la més mínima diferència amb l’esperit nacional que ha de regir els designis de la gran Espanya. I no hi ha res com viatjar per poder «saber» que Espanya no és ni una, ni gran, ni lliure, perquè així ho diu el Tribunal Constitucional, entre altres.

Si tu viatges a Andalusia, les persones que hi viuen tenen molt poques coses en comú, més enllà que una bandera i una llengua, que les que viuen a Galícia. O a Extremadura o a Cantàbria. Però són molt més nacionalistes que, per exemple, els catalans. Perquè ells i elles són nacionalistes d’Espanya i eixe nacionalisme no accepta cap escletxa de llibertat o de diferència. Eixe cos de l’exèrcit espanyol, amb unes característiques bastant peculiars que és la Legión, són rebuts com a herois, posem per cas.

Sense voler crear molt d’aldarull, pense que el procés d’independència –absolutament legítim– que va viure Catalunya, ha obert la caixa de pandora de les essències pàtries de l’Espanya absoluta. A València ciutat, pose com a exemple, des de l’any 1975, mai no havia vist una bandera espanyola a cap balcó. I ara sembla com si s’hagués perdut la por a enrotllar-se amb eixa bandera i amb la idea de l’Espanya una, gran i lliure. És més, s’ha posat de «moda». Eixa dreta extrema que estava «latent», que fins i tot jugava a ser, sols, de dretes i a acceptar l’Estatut d’autonomia. Ara han perdut el «pudor» de dir que són de la dreta extrema. I això fa por.

Sé que a tot Europa, a moltes parts del món, cada dia que passa estan més arrelades les postures del feixisme, de la intolerància, de la xenofòbia, de la dreta extrema. Perquè, ho presentem una batalla forta i contundent amb la intel·ligència i la racionalitat, o aquests senyors i senyores faran malbé tots els avanços democràtics que hem aconseguit. No podem permetre de tornar als anys de foscor i de manca de llibertats, d’emperadors absolutistes o de «caudillos» per la gràcia de Déu. No. Ja n’hem tingut massa.

Per tant, quin futur li veig jo al País Valencià? Doncs eixe: el de lluita constant, el de no deixar de treballar cada dia per les nostres llibertats individuals i nacionals, el de la intel·ligència, el de ser joncs hàbils que sapiguem véncer les bufades d’intolerància absolutista.

Si no ho fem així, ens juguem la llibertat com a poble, com a nació, i com a persones. I jo no vull oferir noves glòries a Espanya.

El futur del País Valencià passa pel compromís i per la llibertat. Açò, o la negror de la ignorància.