Cultura de tradició: una revolució ignorada

 |   |  Twitter

La revolució cultural del 68

Al País Valencià la «revolució cultural del 68» fou especialment revolucionària, valga la redundància. A Catalunya en aquells anys ja existia un front ampli de resistència que mai havia arribat a desaparéixer, i operava ja un contingent d’escriptors, de moguda empresarial i de consens de forces polítiques respecte a la llengua, la cultura i l’empoderament del país. Però a València, no. La massa poblacional del País Valencià havia reculat a la sentina més fosca de la nova planta, si és que el valencianisme de l’època republicana arribà en alguna mesura a desensopir-la.

Ací ja s’havia encés la metxa, des del 1962 en què Joan Fuster va publicar Nosaltres els valencians i Raimon va fer la seua primera actuació pública; «Al vent» ja la cantava des del 1959. El canvi, doncs, venia covant-se i alimentant-se en la dècada dels 60, però va esclatar ben entrats els anys 70 entre un sector considerable de població.

Si se’m permet, parlaré de «revolució cultural» referint-me a la revolta ideològica i conductual que es va desfermar ací al País Valencià específicament. Aquesta especificitat de la revolta valenciana del 68 venia empacada amb la rebel·lió de valors que es va escampar per tot Occident, en particular per Europa arran del paradigmàtic Maig del 68.

Qualifique de «revolució cultural» aquella revolta valenciana, perquè si bé va transformar la mentalitat del sector més afectat, els canvis també van fer-se notoris i van gaudir de consideració per tota la resta de la població durant uns anys.

Al País Valencià corria una certa flaire de Germania en aquella època. Els estudiants i un sector adult d’un-cert-nivell i majoritàriament d’esquerres eren certament carn de conflagració i abrandament davant els textos de Fuster i les cançons de Raimon. Però ací es van empoderar, a més, molts llauradors joves, molts obrers joves de comarques, abandonant tota vergonya per ser de poble, ans al contrari, mostrant l’orgull de ser el sector paradigmàtic d’un País abandonat i sense crèdit, que ara alçava el cap i mirava als ulls. Les dones joves s’arromangaren i amb els colzes es clavaren sense complexos pel mig de la gentada a endreçar un ordre social ofensiu amb la terra i amb els fills de la terra. Efectivament semblava com un altre rebrot de les Germanies.

L’ona expansiva de la revolta és un signe del seu caràcter revolucionari, però la matèria reivindicada és allò que defineix la subversió social d’aquella aventura. Perquè, on residia el quid d’aquella insubordinació popular? Doncs residia precisament en un canvi dràstic de principis: tot allò que fins al moment la població menyspreava per ser específicament valencià, era ara defensat com la cosa més important per a la vida social: la llengua, l’arquitectura tradicional, la gastronomia, les formes musicals, els esports autòctons, els costums, la manera de ballar, la nova cançó, la tradició literària, els personatges il·lustrats, tot allò que abans feia vergonya i provocava l’autoodi, era ara motiu d’orgull.

El quid d’aquella insubordinació popular es fixava definitivament en la restitució del País. Sense discursos teòrics, la reflexió fluïa i quallava ràpidament i simultàniament en la ment i en l’ànim de la gent. S’accedia immediatament a la consciència d’haver estat enganyats, d’haver estat marginats. Quan es descobrien dos cèntims d’història, tot cobrava sentit: les opinions, les imatges i els sentiments. Havíem, doncs, de revertir la colonització que ens collava.

Els aplecs comarcals d’aquella època —que per als pocs valencianistes il·lustrats podria recordar aquells minsos aplecs valencianistes de la república— esclataren multitudinàriament com una eina de reconeixement entre la gent jove d’indrets llunyans i poc coneguts dins el País: una gran festa en la qual tothom sintonitzava en una mateixa ona i on l’amor i la llibertat rajaven a dojo i asseguraven un futur que es preveia sòlid i clar. Aquella revalorització del País i del propi patrimoni venia acompanyat i amanit d’aquell sentiment universalista de modernitat i d’emancipació personal i generacional que planava per tot Europa.

L’incert i confús camí de la recuperació

Passaren uns anys i la gent entrà en matèria. En tots els camps de la cultura brollaren iniciatives de desenrotllament i modernització dels recursos que tant la tradició popular com la tradició il·lustrada de la terra ens posava davant els ulls.

Un gran sector social començà un llarg camí de recuperació, que encara avui continua en aquella direcció. El sentit del vector havia tombat en la direcció oposada que fins aleshores anava marcant l’acció colonitzadora de la Nova Planta i de la recent globalització cultural que, plegades, fixaven un camí de destrucció i alienació. El projecte de reconstrucció es va instal·lar en la consciència col·lectiva d’una part de la població.

Són ja més de cinquanta anys —molts per a la vida de les persones i pocs per al trajecte històric del País— que «el camí és marcat i els daus ja són tirats», com deia el mestre Dylan.

Però no s’ha categoritzat al País Valencià aquella època com una «revolució cultural». Ni des de la teoria ni des d’una praxi conscient de l’operació que el poble havia posat en marxa, que començà a moure i que continua rodant. Ni per part de les administracions públiques ni per part d’una intel·lectualitat militant o fidel al trajecte. Hom ha estimat més deixar a veure què passa. Potser no s’entengué bé aquell «o ara o mai» de Fuster.

Sí que hi han hagut suports puntuals, ajudes concretes, estímuls sectorials, però s’ha deixat sol aquell Animalot que començà a caminar ell a soles, fa 50 anys, sense que ningú es cuidés de la seua alimentació, de la seua higiene, dels badems i problemes de ruta, dels perills de desorientació, de com optimitzar el trajecte, les etapes, etc.

Cap administració pública encara no ha formulat com un dels eixos de la seua política cultural alguna cosa com: «…revertir la substitució cultural que va patir el País Valencià serà un criteri prioritari en la política i en la gestió cultural que aquesta Administració procurarà…»

I com era d’esperar, alguns dels que feien durant anys aquella romeria restauradora, s’han parat en alguna travessa del camí, marganyejant i despistant-se. Uns altres han acusat una certa fatiga, o millor, una fatiga certa, deguda a la complexitat dels processos de reciclatge que s’anaven treballant en un camp o altre.

Certament ha mancat —està mancant encara; cada cop, més— l’assistència d’observatoris qualificats, i l’intercanvi d’idees o tàctiques entre els rehabilitadors culturals. Baixar de les golfes artefactes culturals que estaven retirats com a trastos inútils feia tants anys i encarar-se a una reposició comprensible i acceptable per part dels usuaris, no és una tasca senzilla. Baixar al carrer a recollir els trossos i les restes dels recursos i dels instruments culturals que feia anys s’havien llançat per les finestres com antiqualles inservibles, no garanteix la perícia per recompondre alguna cosa útil.

En la recuperació de la llengua, posem per cas, s’ha fet molt de camí. Ja s’havien fet passes prèvies des de la Renaixença, tímidament. Però tot allò per a la població del País Valencià eren uns tocs de color tan esvaïts que no feien paper com a referència per avançar en el camí de la normalització. Per tant, tot ha costat molt, o millor, tot està costant molt: en la recuperació de la llengua, malgrat l’allau de recursos, d’inversió acadèmica, política, activista, està costant molt.

Ens podem imaginar, doncs, quin és el cost de la recuperació de paquets patrimonials en altres camps de la cultura que no han gaudit d’una atenció tan sistemàtica, tan regulada ni tan conscient com ha estat el cas de la llengua. Ens ho podem imaginar nosaltres, i podrien també examinar-ho observadors experts  en els diferents sectors culturals.

El desgast —i l’afebliment derivat— en molts projectes de reciclatge cultural i de rellançament de recursos menystinguts s’ha manifestat de diferents maneres i ha degenerat —o, almenys, s’ha degradat— rescolant per escorredors de distint format, segons la matèria que hom abordava.

Però una de les vies més freqüents de degradació o, fins i tot, de perversió que pateixen alguns processos de reciclatge ve determinada per aquell perill tan habitual en les intervencions sobre els patrimonis immaterials: la folklorització; la temptació de transigir a recuperacions concretes de manera folkloritzant: quan es dubta sobre la utilitat de l’objecte a recuperar o quan no es veu clar com adaptar a la societat actual un antic recurs abandonat.

Aleshores la temptació s’imposa: en comptes de transformar per a la seua utilitat actual els vells recursos que baixem de les golfes, en comptes d’oferir la recuperació de serveis nous recomponent unes restes i fragments trencats que hem recollit del carrer, el que fem és organitzar visites guiades a les golfes i al carrer, apel·lant al sentiment d’enyorança, i mostrem aquelles coses antigues, en alguns casos un poc maquillades; i amb aquesta operació donem per recuperat un mos de patrimoni. És a dir, no som capaços de redimir un recurs aparcat en el museu i, en tot cas, simplement mostrem la relíquia.

Cert és que, de vegades, només mostrant com vivien els nostres rebesavis i quines eines tenien, és suficient perquè un ull normal veja com poden ser útils o no aquelles eines antigues per a la nostra vida. Però aquesta inferència o aquest interés que ofereix veure com vivien els nostres rebesavis, quina estètica gastaven, quina manera tenien de fer música i de cantar és una inferència o un interés que es presenten si s’ha viscut prèviament una proposta, encara que siga elemental, d’algú que canta i fa música a la manera dels nostres rebesavis, però parlant de qüestions modernes i de manera moderna.

El tradicional llenguatge de la música, posem per cas

I així acabe d’insinuar un tema que resta emmarcat per tota aquesta instal·lació retòrica que he anat ordint fins ací. Quin tema?: la manera de cantar i de fer música que tradicionalment s’ha tingut en aquest País.

O bé, el llenguatge musical tradicional del País, llenguatge que es comparteix amb una població molt més extensa que la del País, almenys en els seus trets expressius fonamentals.

O bé, allò que en diem correntment «la música tradicional del País»; però a mi no m’agrada gens aquesta denominació, perquè és un títol que duu a confusió i que sembla referir-se a l’univers de cançons i melodies que ens han arribat per tradició i que fou eina útil per als nostres avantpassats, però que, en definitiva, no pot substituir les cançons que a nosaltres ens cal fer per cantar les nostres històries.

El que ens és útil d’aquell univers és el llenguatge musical en què estan fetes aquelles cançons antigues, és la manera de cantar i de fer música dels nostres avantpassats. Un llenguatge que té molts elements compartits amb veïnats més i menys llunyans i una petita part d’elements musicals propis o endèmics.

I ens és útil el llenguatge musical en què estan fetes aquelles cançons antigues. La manera de cantar i de fer música dels nostres avantpassats ens és útil per motius diferents. En primer lloc, perquè és un llenguatge calent i desbordant de possibilitats expressives; en segon lloc, perquè és un patrimoni que hem de gestionar els descendents d’aquella població; i en tercer lloc, perquè quina originalitat podem produir en música nosaltres?, què podrem mostrar i exportar? Evidentment aquella via sonora que s’ha desenrotllat ací i que ha assolit una personalitat.

El llenguatge musical en què operaven les generacions anteriors i que ens ha transmés la tradició oral és, doncs, una de les substàncies culturals o dels universos culturals que cal recuperar; i que uns i altres en unes i altres èpoques hem fet per recuperar.

Recuperar el llenguatge musical de tradició per a la música popular de la nostra època —o, dit d’una altra manera, que part de la música popular de la nostra època funcione pel so tradicional— seria una fita important per a la cultura del país i una aportació de riquesa musical per al panorama cultural internacional. I per atorgar el valor just a aquesta fita, cal tindre en compte que el principal aliment cultural de la major part de la població és la cançó popular.

Accions musicals per recuperar el llenguatge tradicional

Molt a principis del segle xx es va configurar al País Valencià un moviment cultural que va intervindre el món de la música tradicional, creant nous formats, nous comportaments i proporcionant un estatus modern en aquella època i acord amb els canvis socials que s’estaven produint, canvis tan notables com la revolució industrial i la nova cultura urbana. Es tracta del cant d’estil o cant a l’aire. Els cantaors eren artistes amb seguidors, que eren contractats i pagats, que gravaven discos, que eixien per la ràdio i que van fixar un tipus d’espectacle itinerant, de carrer, amb uns protocols i unes funcions molt concretes. Aquest moviment va aconseguir traslladar el llenguatge musical de la tradició oral a un públic i una societat nova.

Amb els anys va anar folkloritzant-se, quan començà a parapetar-se en robes antiquades ja en desús i en textos tòpics i costumistes, per intentar refugiar-se de l’embat de les noves «músiques modernes» que venien d’Europa i d’Amèrica.

Entorn de la història del cant d’estil hi ha algunes publicacions i alguns retalls descriptius, però està per plantejar una línia d’estudi en profunditat.

Per cert, que en altres indrets i en la mateixa època nasqueren gèneres i moviments semblants, també amb la pretensió de penetrar la moderna societat amb formes musicals de diferents tradicions orals que anaven evaporant-se de la mà de les decadents societats rurals: el rembético grec, la copla andalusa, el fado portugués, el tango argentí, etc.

A mitjan dècada dels 70 del segle xx unes quantes persones procedents del recent moviment de la Nova Cançó vam muntar el grup Al Tall, creant unes cançons i uns repertoris de molta actualitat, que responien a les aspiracions socials i polítiques de l’època. La música i el cant, sorprenentment per a tots, responia a formes sonores tradicionals amb nous recursos instrumentals. Això esclatà en el moment en què més baixa estava la consideració social per tal tipus de so.

Com el lector pot advertir, Al Tall va ser un fruit d’aquella revolució cultural que descrivia en la primera part d’aquest escrit i que batejava amb el títol de «revolució cultural del 68 al País Valencià».

Al mateix temps i en anys posteriors fins ara mateix han aparegut al País Valencià algunes dotzenes de grups i cantants que han seguit aquella línia de recuperació del llenguatge musical tradicional per a la societat contemporània. Uns i altres han fet distintes aportacions i han gaudit de més o menys incidència pública.

Igualment han aparegut des d’aquells anys 70 i fins ara mateix distintes accions, iniciatives i formacions musicals que naixien de la tradició valenciana però que transformaven els formats i l’aspecte de l’oferta.

Descriure les aportacions més i menys notables, els nivells de modernització, les propensions o debilitats folkloritzants que s’han produït entre l’allau d’artistes, cantants, grups, formacions, instrumentistes i anar detallant l’abundància de noms, la successió d’èpoques, les consecucions i els fracassos seria objecte, no ja d’un altre article, sinó d’un o més llibres.

Només esmentaré alguns noms que, des del so tradicional, mantenen en els darrers anys produccions musicals portadores de nous registres per a nous públics o des de diferents fórmules artístiques. No són els únics noms que donen motiu per estudiar les vies de penetració que s’han aconseguit i els recursos que s’han esmerçat per desvetlar registres nous en el so tradicional, fent-lo més útil per al consum contemporani d’alguns sectors socials encara no reptats o no seduïts per aquesta estètica.

Comence per David Garcieta que el 2021 va traure el disc titulat N340:una intervenció en música tradicional que em va enamorar: heterodox, desvergonyit i un pèl incorrecte, provoca sensacions genuïnes de maneres insospitades.

Els Jóvens que es van retirar —de moment— un cop recollits tots els reconeixements possibles, van fer un repertori inoblidable. A molta gent encara li resten baves per la cara havent sentit aquelles cançons. El Frechi va adjectivar aquell repertori de «generacional».

Sis veusamb els dos CD, primer el de poemes d’Estellés i el segon d’altres poetes, aplicant a aquells textos un estil de cant tan ètnic, un tractament musical tan brillant, sis dones de mena… emocionant i espectacular.

Carles Dénia, amb una solvència desacostumada en el sector, per la vinculació d’una etnicitat profunda amb una innovació descarada.

Sandra Monfort,tan jove i que, de sobte, enNi cos ni brida disloca l’afinació temperada per la via del glissando.

Rafa Arnal, des de fa anys que et fa tremolar quan el sents cantar, tan ètnic també i que sembla presagiar a crits alguns repertoris contemporanis que no arriben.

I amb mitja dotzena d’exemples com els que acabe d’oferir hi ha suficient per al meu propòsit. Podria haver comentat unes quantes mitges dotzenes diferents, o haver abocat 50 línies de noms, però no tracte d’això en aquest moment. Només apuntar que el nivell de riproposta o nova creació en so tradicional que ha produït el País Valencià està per damunt de la major part de coses d’altres territoris que se li puguen comparar. Però, al mateix temps, que no s’arriba a aquell nivell «popular» que tant trobem a faltar. I que no s’arriba tampoc a incidir en la població eficaçment. I que per ací i per allà es veuen florir herbes poc productives per vies folkloritzants, a causa de la fatiga que adés explicava.

Concloent

Deixe ací només esbossat el que seria la reflexió entorn de la recuperació del llenguatge musical de la tradició per a la societat contemporània: un llenguatge que a finals dels anys 60 del segle xx estava profundament desprestigiat, aparcat en l’andana dels trastos vells.

I deixe, per tant, només enunciada aquesta reflexió entorn de la recuperació d’un paquet patrimonial concret i determinat, amb l’objecte d’il·lustrar com es pot començar a abordar la reflexió entorn de la recuperació de molts altres paquets patrimonials que van ser objecte del procés de substitució cultural en molts altres sectors i que aquella «revolució cultural del 68 al País Valencià» continua mirant a veure per on pot agarrar-los.

I això ho faig amb la pretensió, o almenys, amb l’aspiració:

            .en primer lloc, que alguna administració pública es plantege formular com un dels eixos de la seua política cultural alguna cosa com: «…revertir la substitució cultural que va patir el País Valencià serà un criteri prioritari en la política i en la gestió cultural que aquesta Administració procurarà…»

            .i en segon lloc, que els agents culturals d’uns i altres sectors es plantegen estudiar com han anat les coses en aquest procés de revertir la substitució cultural que el País ha entomat en uns i altres sectors; i com muntar observatoris per a reforçar i ajudar aquesta reversió que continua caminant, però amb poca llum, desenfocaments i un plus de fatiga innecessari i esterilitzant.