El País Valencià: una societat perplexa i incòmoda

 |   |  Twitter

Hem optat per partir de la situació actual per cercar després l’explicació dels trets detectats en el passat (recent i no tant) i finalitzar amb una reflexió curta de cap on anem (o podríem anar segons quines siguen les decisions que es prenguen).

On som?

Considerem que el present  comprèn el període 2015-2022 que es en el qual el País ha estat governat pel conegut com a Pacte del Botànic, un govern de coalició del PSPV- PSOE, Compromís i Unides Podem. Tot i que l’avenç en matèria de llibertats i benestar col·lectiu ha estat indubtable, també ho són les carències i insuficiències. Resumir en un curt espai l’haver i el deure d’aquest període de 7 anys esdevé una tasca gens fàcil. Tot i l’esforç pressupostari, limitat per un sistema de finançament i d’inversions que penalitza al País de forma ostensiblement indigna, els avenços en l’estat del benestar han estat magres amb la destacable excepció del tema de la dependència. Magres no equival a insignificants perquè, és ben cert que en salut, serveis socials i educació la situació ha millorat, al mateix temps que el malbaratament i la corrupció han caigut a nivells ínfims. També l’avenç en les infraestructures i la gestió del transport ha sofert avenços notables mentre que la política de l’habitatge ha restat la germana pobra, de la mateixa manera que la política cultural la qual, tot i la racionalització derivada del programa Fem Cultura ha patit una palesa limitació de recursos necessaris, especialment per la trista situació de què es partia.

Pitjor sort ha patit la vessant del creixement i desenvolupament econòmic. Encara que descomptarem el fort impacte negatiu de la pandèmia no modificaria  la tendència de declivi en termes de renda per càpita (sempre relativa a la mitjana estatal). Per altra banda, s’ha abandonat l’anunciat «canvi de model»,  en substitució de l’actual basat en la construcció, el turisme, els serveis no avançats i la baixa productivitat, amb les seqüeles de  baixos salaris, treball precari i temporalitat laboral (per no parlar de la desindustrialització i l’abandó de l’agricultura). Tot plegat explica que la indústria (competitiva, és clar), els serveis avançats, l’agroindústria (tot i que més resilient) i la innovació tecnològica han experimentat avenços molt insuficients com per esdevenir els motors econòmics del País.

Tampoc la desfeta territorial (heretada, cal dir-ho) ha experimentat millores substancials ni en termes objectius ni en estructures de gestió més racionals. La pervivència d’un model de gestió tradicional (Generalitat, Diputacions i municipis) i el retard en l’adopció de fórmules de gestió supramunicipals que superen la síndrome provincial i el cantonalisme municipal, no fan albirar, a hores d’ara, la voluntat política suficient per a de deixar de transitar per camins erronis de resultats tan migrats.

El darrer tret del període analitzat que tampoc invita a l’optimisme tot allò que fa referència al tema cabdal de la llengua i del sentiment de pertinença, motiu permanent i persistent de conflicte amb una dreta que continua agitant el fantasma del catalanisme, és a dir, refugiant-se en un identitarisme espanyol antiintel·lectual i antieconòmic per al conjunt del País. El conflicte de l’1-O ha dificultat notablement les coses i les relacions culturals en l’àmbit català —cal no menystenir el fort regionalisme català— han patit un retrocés mentre que la castellanització ha continuat avançant.

Després del tancament de Canal 9, el nou govern del Botànic ha tornat a posar en marxa la nova ràdio i TV valenciana (A Punt) si bé amb recursos limitats i un dèficit prou obvi de qualitat. Davant l’atac continu de la dreta, el Botànic ha optat per un perfil baix, de poca bel·ligerància (el tòpic del trellat), tot i que la història recent demostra que aquest replegament sol saldar-se amb un retrocés de l’ús de la llengua i un creixement de la perplexitat quotidiana dels valencians.

 

D’on venim?

L’economia valenciana perd llocs relatius en la seua renda per càpita de caire estatal des de la crisi dels anys 1990. Ha estat el període conservador més recent (la Generalitat entre el 1995 i el 2015 i l’Ajuntament de València entre el 1991 i el 2015) el que ens ha deixat una major empremta. Ha estat tan llarg el període i tan destructives les polítiques executades (recordem el denominat Eix de la Prosperitat, sustentat en el model Florida d’Aznar: Madrid-València/Múrcia-Mallorca en contraposició a l’Eix Mediterrani), que és pertinent reconèixer la pesada herència rebuda pel govern del Botànic, la qual cosa no pot evidentment servir d’excusa més enllà d’allò raonable.

Si ens aturem per un instant en la vessant socioeconòmica, hi ha fets que es fan difícils de negar:

a) Un deute amb un creixement exponencial, fruit de la combinació d’un sistema de finançament pervers i un malbaratament irresponsable farcit, ben sovint, de corrupció.

b) Una enorme desfeta financera que ha suposat, com a culminació d’un procés de concentració bancària, la desaparició de les caixes d’estalvi locals, Bancaixa i la CAM. Un  dels episodis més lamentables de la història econòmica recent (el «rescat» bancari fet amb diners públics sense retorn i amb l’agreujant de l’escàndol de la SAREB). La pèrdua de la banca de proximitat ha estat un cost terrible per a l’economia valenciana basada en petits ajuntaments, petites empreses i treballadors autònoms.

c) L’opció per un model econòmic basat en el trinomi urbanització-construcció-turisme com a pilars bàsics, la qual cosa ha provocat una descapitalització accelerada de la indústria i una bombolla especulativa que afectà de forma singular a l’economia valenciana. Sense obviar les greus atemptats al patrimoni, al medi ambient i el paisatge, especialment per les urbanitzacions en dispers i els grans centres comercials (i la corresponent pèrdua del comerç local).

d) Un sistema de contractació basat en la precarietat, la temporalitat, les hores extraordinàries no pagades i l’absència de convenis laborals, la qual cosa ha fet de reclam a una ingent població immigrada i l’exportació (en els millors dels casos) de la ma d’obra qualificada autòctona.

e) Un desballestament de l’estat del benestar, en tots els àmbits (tercera edat, serveis bàsics, habitatge, sanitat i educació) mitjançant retalls pressupostaris i privatitzacions (quan no les pràctiques corruptes), que no només han fet augmentar la desigualtat sinó també la pobresa i el patiment.

f) Una estructura productiva, tant a l’agricultura com a la indústria , amb un pes considerable de la micro i petita empresa (les empreses de menys de 10 treballadors suposen el 46% de la contractació laboral valenciana), i al mateix temps amb un nivell de formació del capital humà (treballadors i especialment empresaris) molt baix, la qual cosa, com diu Ernest Reig, es tradueix en baixos nivells de productivitat, d’inversió en I+D+i i en capacitat d’incorporar-hi innovacions de qualsevol mena.

Aquests trets bàsics, fets a rajaploma, caldria complementar-los amb una inversió pública que no respongué al pes relatiu de l’economia valenciana i amb un sistemàtic oblit suïcida del sistema d’innovació.

Més enllà dels trets socioeconòmics, la bel·ligerància envers la llengua i els sentiments de pertinença fou paradigmàtica i s’accentuà el conreu del folklore festiu més estantís, en paral·lel a la creixent presència de l’església —ultraconservadora i espanyolista— en tots els àmbits.

On anem? / On hauríem d’anar?

La resposta és difícil perquè en un món globalitzat les estratègies econòmiques, socials, polítiques i culturals s’han d’adaptar a aquest nou marc sense renunciar als propis reptes col·lectius. És evident que els anys perduts en la indústria i l’agricultura d’exportació seran molt difícils de recuperar. Els nostres competidors ens han foragitat dels antics mercats amb innovacions tecnològiques, organitzatives i de producte-distribució, i són a hores d’ara, més eficients que no la majoria del nostre sistema productiu.

Tot i això, algunes empreses han fet els deures i cal considerar-les la punta de llança de la nostra economia (més allà de la Ford): el taulell de la Plana, la indústria agroalimentària, el sector del plàstic-mecànic de la Foia de Castalla i algunes empreses actives en el camp de les noves TIC, calcer, química, tèxtil i energia.

En un llibre que acaba de publicar-se (Notícia del País Valencià. N. Novell i J. Sorribes. Balandra edicions, Institució Alfons el Magnànim i Càtedra d’Economia Valenciana de la UPV. 2021), dediquem un capítol de les mesures que considerem més evidents i necessàries. Farem un petit resum dels aspectes més rellevants i deixarem de banda aspectes gens menyspreables com són: la millora de tots i cada un dels recursos disponibles, el canvi de rumb que demana el sector immobiliari i de la construcció i el seu important sector de demanda en el sector turístic. Ni els PAI especulatius ni el turisme residencial i del sol-platja són cap eina ni solució de futur.

És ben cert que en aquests moments el País es troba presoner de les polítiques de Madrid i de Barcelona. Si per una banda, com diu el president de la patronal valenciana: «En Madrid ni ens estimen ni ens odien, simplement ens ignoren», per l’altra, les dificultats d’entesa amb Catalunya són més complicades per les conseqüències del procés independentista. Però per la seua banda, l’administració valenciana tampoc s’ha orientat cap a una major inversió en actius intangibles, és a dir identitaris, que faciliten la creació de capital social per enfortir la cohesió social i el desenvolupament de projectes compartits. Tampoc ha fet els esforços escaients en la reconstrucció de les malmeses xarxes socials i culturals del territori. La nova llei d’educació trilingües no suposa un avanç en la normalització lingüística en l’educació, sinó que en molts aspectes esdevé tot el contrari.

El País ha de ser un projecte obert i els seus àmbits preferents són els Països Catalans, la Mediterrània i Europa, però també les relacions multilaterals en una, cada vegada més llunyana, Espanya federal. Els valencians no podem continuar amb un model centralista on Madrid competeix dopat respecte la resta de territoris ni acceptar l’empobriment i la irrellevància de la nostra societat, de les nostres empreses i de la nostra cultura.

Respecte a la industrialització, com diu Josep A. Ybarra, cal no donar per perduda la qüestió, sinó que cal apostar per una estratègia pròpia i no deixar-nos dur a l’espera que algú ens diga que hem de ser de majors.

Malauradament sembla que respecte els Fons Next Generation de la UE hi ha massa ingenuïtat per part de l’administració valenciana a confiar que la gestió d’aquests fons de recuperació, aprovats i decidits pel govern central, produiran un canvi estructural en l’economia valenciana i no aniran a les mateixes mans de sempre.

El criteri de modernització econòmica valenciana hauria de contemplar la participació activa dels agents socials del territori  i que les millores i els nous recursos foren extensibles a l’exèrcit de pimes i autònoms valencians. En aquest sentit, la cooperació estratègica de les nostres empreses i de la Generalitat hauria de cercar el benefici comú (no només el privat) i la competència-col·laborativa.

Respecte a l’aposta per les activitats industrials hi ha, com a mínim, quatre línies d’actuació. En primer lloc, una política de suport a gent jove perquè recupere activitats tradicionals; en segon lloc, cal l’assentament de la indústria química i el plàstic on ja és una realitat (per exemple a la Vall d’Albaida, l’Alcoià i la Foia de Castalla), en tercer lloc, cal apostar per la indústria metall-mecànica (que uneix la mecànica, l’electrònica i la informàtica); en quart lloc, cal donar suport a l’agroindústria, un sector amb futur que té un desenvolupament força interessants i; en darrer lloc,  cal apostar per un nou clúster industrial de la «qualitat de vida», (esport, sanitat, salut i alimentació)

La política industrial ha de comptar amb l’efecte d’arrossegament d’aquelles empreses industrials i agroindustrials (dins i fora dels districtes industrials) que han assolit una grandària considerable i que cal que juguen un paper cabdal en el sistema industrial. Des del punt de vista territorial, probablement els dos models d’èxit més indiscutibles són el districte del taulellet de la Plana (amb el suport d’AIC i ITC) i el model que s’ha instaurat a la Foia de Castalla on les empreses col·laboren de forma flexible en projectes productius amb el suport d’AIJU.

La política agrícola valenciana té tres fronts d’exigència inajornables. El primer,  la PAC suposa una discriminació continuada contra les fruites i verdures, la qual cosa condemna a la marginalitat l’agricultura mediterrània. El segon, és el progressiu deteriorament de la ràtio entre els preus rebuts i pagats als subministradors de béns i serveis (incloent-hi els impostos). Finalment, el camp valencià arrossega un dèficit estructural la petita grandària de les explotacions (el 30% de menys de 12 fanecades i el 80% de menys de 5 ha), a més, presenta un notable envelliment de la població i greus dèficits de formació.

Els sectors culturals i creatius són una de les especialitzacions que, en el marc de la globalització, tenen millors perspectives i els caldria un suport decidit. No cal dir la importància que el sector té en la creació d’un espai comunicatiu i cultural valencià (una de les grans deficiències estructurals del País), així com en la normalització i en l’ús social de la llengua. Dos aspectes primordials en l’enfortiment de les relacions amb l’àrea cultural catalana.

El País Valencià ha de ser, en el sentit més ampli del terme, una societat del coneixement. Això vol dir reclamar un paper molt més proactiu i compromès de les nostres universitats però també, abordar una revolució en els serveis basada en la creació de cadenes de valor de pimes, els treballs en xarxa i l’avantatge col·laboratiu (ens remetem a l’experiència de la Foia de Castalla i els dispositius d’innovació associades); un decidit cop de mà en la urgent millora del sistema d’innovació valencià i; un esforç mantingut en la internacionalització i en la recerca de nous mercats. Cal, doncs, incrementar la despesa (pública i privada) en I+D+i, fins a igualar els percentatges dels països europeus. Com a indicador, la despesa en la zona euro en 2018 fou el 2,22 % del PIB, molt superior al 0,99% del País Valencià en 2017.

La divisió provincial i el regionalisme provicianista (especialment la Diputació d’Alacant) que despleguen les diputacions provincials suposa un del factors més greus de la fractura social i econòmica valenciana.

Des d’aquest punt de vista, vegeu el mapa, la Generalitat s’hauria de descentralitzar en Governacions (les quals haurien de conformar les circumscripcions electorals). Nosaltres n’intuïm cinc: del Vinalopó (970.846 hab.), de les Muntanyes (869.918 hab.), del Túria-Xúquer (1.900.691 hab.), de les Terres de Ponent (200.495 hab. i 5.500 km2) i del Penyagolosa (672.390 hab.).

Per la seua banda, apostem per la creació de 16 Comarques de Gestió (i no les 32 històriques) que sota les directrius de les Governacions realitzarien la gestió de les polítiques respectives en el territori, al mateix temps que assumirien les competències municipals dels ajuntaments sense recursos humans ni econòmics per gestionar-les.