Francesc Tosquelles: l’home lliure que curava

 |   |  Twitter

Masó, Joana (2021): Tosquelles. Curar les institucions. Barcelona: Arcàdia, 400 p.

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Francesc Tosquelles va ser a través del poeta Enric Casasses. Havia fet cap al Centre de Lectura convidat pels responsables de la Sala Fortuny de la casa. Albors del segle xxi. Em va comentar que hi havia un llibre que Tosquelles havia escrit sobre Gabriel Ferrater. Jo no sabia de què em parlava. El llibre era Gabriel Ferrater: funció poètica i psicoteràpia. Anys després vaig trobar el volum en un mercat de vell i me’l vaig empassar, com he engolit qualsevol cosa que porti el nom de Gabriel Ferrater. No vaig entendre res de res.

Tosquelles va ser per a mi, doncs, durant molt de temps, un nom associat a una guilladura, a un projecte fallit d’apropar-se, potser d’una manera massa original, a un intel·lectual que sempre he admirat. Vaig tornar-me a topar amb Tosquelles en sortir el llibre de Joana Massó: Tosquelles. Curar les institucions publicat a Arcàdia. Diversos altaveus intel·lectuals de referència contrastada (Twitter i xats de WhatsApp) es posaren d’acord a subratllar el títol: calia llegir-lo.

Francesc Tosquelles (1912-1994) és un personatge que no decep. Des d’aquell xiquet que d’adolescent es passejava pels pavellons de l’Institut Pere Mata de Reus –tot molt normal–, passant per l’experiència psiquiàtrica que li aporta la Guerra Civil i els infames camps de concentració francesos fins a aquell oasi que fou Saint-Alban-sur-Limagnole on posarà en pràctica una revolucionària voluntat no de curar els malalts mentals sinó les institucions, Tosquelles sempre és un mascaró obstinat que estira a tothom a treballar, treballar i treballar.

Sense perdre mai de vista aquell militant del Bloc Obrer i Camperol il·lusionat per transformar les coses des de la base, Tosquelles xala movent-se al caire d’aquella frontera que separa l’art, la ciència i la filosofia sense creure’s millor que ningú, consensuant i discutint les seves actuacions i buscant sempre un resultat orgànic i revisable. Així, l’art brut que sorgeix dels joguets que fan els pacients, per exemple, té entitat artística per ella mateixa a banda de les propietats curatives que el malalt en pugui aprofitar. Sempre hi ha aquesta dualitat: la curació en primera instància i l’artefacte o experiència artística que se’n deriva i que és reutilitzat en un cercle infinit.

Buscant sempre l’horitzontalitat, mai la imposició de dalt cap a baix, Tosquelles basteix tot un sistema que li permet humanitzar la malaltia mental proposant un viatge a l’arrel de la bellesa per cercar la curació, que proporcioni un ensenyament tant als seus col·laboradors com als malalts. La voluntat col·laboradora és essencial per comprendre un projecte que queda circumscrit a un context de llibertat molt especial, potser irrepetible, i que permet a Tosquelles fer marrada per arribar a la curació però amb l’afegit d’haver aportat, creat o provocat una experiència humanística de primer nivell.

Qui es pensi trobar en aquest llibre l’enèsima hagiografia ensucrada o un patracol desmesurat amb moltes notes a peu de pàgina, que s’ho tregui del cap. De fet, a les primeres pàgines, ja hi ha una relació de fets que permet repassar tota la vida de Tosquelles de manera cronològica i que et descol·loca. Joana Massó busca mostrar qui era Tosquelles no a partir del que ella ens vol explicar sinó del que el mateix Tosquelles ens vol dir. A través d’un acurat disseny ens convida a capbussar-nos en un univers intel·lectual fascinant, inacabable i suggeridor com si fos el mateix Tosquelles el qui ens parla, en un virtuós exercici de condensació que el fa una joia pel senderi alhora que ens connecta amb aquest formidable i irreverent renovador de la psiquiatria.

Gabriel Ferrater: funció poètica i psicoteràpia si no vaig errat es reeditarà aprofitant que enguany som l’Any Gabriel Ferrater. Intel·lectuals de pes consultats han validat la meva incomprensió i, en tot cas, quan surti de nou, podreu jutjar per vosaltres mateixos i dir-me si tinc raó o no. Sigui com sigui, Francesc Tosquelles és una llaminadura per al caparró, que et sacsa, que et fa viatjar cap a un món desconegut; a vegades excessiu, a vegades inabastable. Tosquelles era un home lliure que volia curar la gent i la Joana Massó ens ho ha sabut explicar de la millor manera possible.

Podeu recuperar la presentació que se’n va fer al Centre de Lectura de Reus aquí.