Valencians al sud del sud

 |   |  Twitter

Una de les característiques més notable del País Valencià és la seua allargassada geografia, on conflueixen, o moren, dos sistemes muntanyosos, l’Ibèric i el Bètic, que, tot i sense imponents muntanyes, a males penes deixen algunes planes importants, com la plana de Castelló, la litoral valenciana o la del Baix Segura, amb les naturals dificultats de comunicació, i unes poques valls, com la del riu Vinalopó, que ha permés un canal de comunicació amb Castella immemorialment transitat.

L’altra característica que ens fa ser com som ha anat teixint-se al llarg de la història, amb repoblacions que començaren amb el rei Jaume I al segle xiii –un repartiment de colons que, a grosso modo, deixaria la franja mediterrània pels catalans i les terres interiors per als aragonesos, amb un sud marcat per un canvi continu de domini català o castellà–, i continuaren amb l’arribada de mallorquins després de l’expulsió dels moriscos, a finals del segle xvii –encara es parla salat a pobles com Tàrbena–, o l’arribada constant de murcians i manxecs a les planes agrícoles meridionals, des del segle xv. Afegiu, a ciutat d’Alacant, l’assentament de comerciants italians i francesos del xviii i xix, que s’erigiren com una mena de burgesia local, ben influent.

Al còctel només li calia el centralisme borbònic després de la guerra de Successió, la construcció d’una Espanya provincial centralitzada des de Madrid, mampresa pel liberalisme, i, per rematar la faena, una guerra civil frustrant i devastadora més la llarga dictadura franquista. El resultat de tot plegat és una societat complexa no sols cultural i  lingüísticament, també des d’un punt de vista econòmic –sumeu-hi el boom del turisme, la immigració interior des dels anys seixanta, i la immigració internacional a cavall entre els segles xx i xxi–, i ens anirem acostant al que som hui les comarques del sud del sud.

La comunicació interna ha estat un entrebanc per a la cohesió o vertebració com a País, especialment al sud. Pensem que la carretera que unia les dues grans ciutats, Alacant i València, passant per Alcoi, important centre industrial des de l’edat mitjana, s’obrí en la segona meitat del segle xix, travessant importants ports de muntanya com el de la Carrasqueta o Albaida; o que la carretera per la costa, del mateix temps, havia de sortejar passos com el del Mascarat, a Calp, o portitxols entre Alacant i la Vila Joiosa. O que no disposem de cap línia fèrria, que ens comunique internament de sud a nord, que no passe per territori castellà…

D’altra banda, tot i la pervivència de la llengua en comarques on mai no es va perdre, o en altres on encara el solatge de la parla (substituïda fa tres segles) perdura en el Baix Segura, la valencianitat de les comarques meridionals, ha sofert constants atacs. Des de la proposta de constituir un territori dit del «Sud-est», lligant-nos amb Múrcia, feta pel franquisme i revifada pel guardamarenc Vicente Ramos, anticatalanista ad nauseam llorejat a bastament pel franquisme, fins a les actuals associacions en defensa del castellà, o les constants accions de reforç del provincialisme, amb ressonàncies «caciquils» o cantonalistes que desplega la Diputació d’Alacant, dominada pel PP des del 1995… Com tampoc han ajudat massa les tèbies posicions de l’esquerra, quan governa, més atenta a les vicissituds electorals immediates que al reforçament de la identitat valenciana, especialment relegada al sud.

Fet i fet, què diuen les estadístiques? Segons els baròmetres de la Generalitat, elaborats a escala provincial, i, per tant, incapaços de reflectir les marcades diferències pel que fa al sentiment identitari entre comarques com l’Alcoià o la Marina Alta i el Baix Segura o l’Alt Vinalopó, el sentit de pertinença més generalitzat a les comarques del sud –que tenen el 73% de la població de la província–, és la identitat espanyola, amb vora un 50% de població que se sent més espanyola que valenciana, front a un 4% que se sent més valenciana que espanyola. Conclourem que així és ben difícil plantar cara a polítiques que ignoren la realitat d’un sud que es debat entre un model agrari que cal revisar amb urgència, sumat a un turisme de devastació del territori, i una industrialització ancorada en models envellits. I ho dic, perquè crec fermament que desdibuixar la identitat valenciana de les terres més meridionals, amaga, empudega, i obstrueix un desenvolupament social i econòmic absolutament necessari per la cohesió de tot el País Valencià.

Malgrat projectes tan esperançadors i bonics com el «Teixint xarxes des del sud del sud», elaborat per l’associació el Tempir d’Elx i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ens queda un llarg recorregut. Un recorregut de reconeixement i de confluència que haurem de fer des de molts i diferents camins fins poder enfortir una societat, la valenciana, que seria, tots junts, més propera i feliç, n’estic segura.