El senyor de Reus i la tisana de Peníscola

 |   |  Twitter

El 1387, Climent VII, primer papa del Cisma, va nomenar Pere de Luna canonge i cambrer de la Catedral de Tarragona, càrrec que comportava una part del senyoriu de Reus i el dret a residir al Castell del Cambrer d’aquesta ciutat. Com a cambrer, era titular de la jurisdicció eclesiàstica i del domini senyorial d’un terç de la vila, i exercia la totalitat de la senyoria del terme parroquial amb el consegüent dret a la percepció dels delmes. En canvi, la jurisdicció civil del senyoriu de Reus corresponia al castlà, que en aquell temps era Joan d’Olzinelles.

El 1394, Pere de Luna, que seguia essent senyor de Reus, va ser designat pontífex de l’Església cismàtica d’Occident amb el nom de Benet XIII. Havia estat nomenat pels cardenals francesos a la mort de Climent VII.

En aquella època, l’encariment de la mà d’obra causat per una epidèmia de pesta negra va arruïnar molts petits senyors, entre ells el castlà Joan d’Olzinelles, que no va poder pagar els seus deutes. El 1397, la castlania de Reus va sortir a subhasta i Pere de Luna —que aleshores ja era papa, a Avinyó— la va comprar per 50.000 sous. Amb la unificació de les dues senyories, l’eclesiàstica i la civil, la castlania es va extingir, i ell va quedar com a senyor únic de la vila.[1]

Anys més tard, el 1409, quan el concili de Pisa va deposar Pere de Luna com a pontífex i el va excomunicar, ell va fugir a Peníscola i es va refugiar al castell en què regentava l’orde de Montesa.

Hem demanat a Joan Baptista Simó, cronista oficial de Peníscola i membre del Centre d’Estudis del Maestrat, autor de nombroses obres d’investigació i d’una extensa bibliografia sobre Benet XIII, que ens parli de l’estada de Pere de Luna en terres valencianes, amb el prec que ens expliqui, en concret, els detalls de la localització, interpretació i difusió de la fórmula de la tisana que el papa Luna prenia durant el seu exili al penyal de Peníscola.

Entrevistem, amb ell, el farmacèutic benicarlando Jordi Cid Foix, membre d’una família de botànics, que el va ajudar en la recreació de la recepta de la infusió.

Tots dos han concedit a la Revista del Centre de Lectura l’entrevista que seguidament transcrivim:

Entrevista

 

RCdL:  Joan Baptista, gràcies per la seva atenció. Li preguem que, en la seva condició de cronista oficial de la ciutat de Peníscola, ens parli breument de l’estada de Pere de Luna al castell de Peníscola.

JOAN BAPTISTA SIMÓ: En primer lloc,  m’agradaria  destacar que, tan llavors com ara, el món  segueix regit per interessos i no per veritats, i és per això que les coses pareixen contradictòries.

Pedro de Luna, Benet XIII, fidel al seu ideal de consciència i del deure, es convertí en un autèntic màrtir. Va elegir no ser marioneta en mans d’interessos terrenals i va sacrificar la seua vida i el pontificat, fidel  a l’ideal del deure, com un autèntic representant de Crist en la Terra.

El castell de Peníscola l’acollí reverentment, principalment a partir del 1415 i fins la seua mort, el 23 de maig del 1423.

 

RCdL: Tinc entès que a mitjans de la dècada del 2000 vostè es va presentar a casa del farmacèutic  Jordi Cid, de Benicarló, amb la còpia d’un document del segle xv a les mans. Què era? On l’havia trobat? 

JOAN BAPTISTA SIMÓ: Efectivament, fruit de les meues indagacions, vaig topar-me  amb un document que constava incorporat en la primera farmacopea  valenciana, Officina Medicamentorum (1601).  Figura en la Col·lecció Històrico-mèdica de la Universitat de València. Esta obra científica incorporà  un dels medicaments més valuosos, per a mi: el «Pulvis Papae Benedicti de Luna».

La fórmula d’aquest medicament havia estat absolutament ignorada fins aleshores, i vaig decidir recuperar-la.

 

RCdL: Vostè diu que hi va topar, però… potser hauria de dir que la seva perseverança, com a historiador, en l’estudi de Benet XIII, va ser premiada amb la descoberta d’un document excepcional

JOAN BAPTISTA SIMÓ: Doncs potser sí…

La recepta del «Pulvis Papae Benedicti de Luna» venia de l’antigor, però havia estat administrada al papa Luna quan, l’any 1418, va ser enverinat per l’oficialitat romana de l’església, que tractava d’eliminar-lo. Vaig publicar la troballa i les seues aplicacions el 2007.

 

RCdL: Quina va ser la participació de Jordi Cid Foix en la recerca?

JOAN BAPTISTA SIMÓ: Amb l’amic i farmacèutic Jordi Cid vam emprendre la reconstrucció de la fórmula del «Pulvis Papae Benedicti de Luna» amb molt interès i també molta il·lusió. Compartíem l’entusiasme per la recerca.

Jordi va elaborar, segons la recepta, la degustació del preparat, que és exclusivament  herbaci. Va ser un goig.

RCdL: Jordi. Bon dia. Què recorda, de la proposta de Joan Baptista de participar en la recerca?

JORDI CID FOIX: Ja feia temps que estàvem parlant d’aquest tema perquè en Joan Baptista m’havia explicat que estava estudiant la recepta de la tisana que havia trobat a la biblioteca de la Universitat de València.

A poc a poc vam anar provant la manera de preparar-la: si polvoritzar les plantes, si esmicolar-les, potser picar-les o trossejar-les… El cert és que la mida de la partícula de cadascun dels components influeix en la concentració dels seus principis actius i, conseqüentment, en l’acció medicamentosa.

Vàrem fer tota mena de proves; evidentment, amb els estris domèstics culinaris: trituradora, morter, tisores… Vam anar fent assajos que deixaven els components de la fórmula a diferents mides.

Després, els anàvem barrejant, tot respectant les proporcions que la fórmula prescriu.

RCdL: Eren herbes comunes?

JORDI CID FOIX: Sí, són herbes de l’entorn mediterrani de la nostra zona. Encara avui les podríem trobar a la serra d’Irta.

Tenen un component comú: són plantes digestives amb un alt component d’olis essencials que, per separat, són presents a moltes infusions d’ús actual.

 

RCdL: I pel que fa a les mesures?

JORDI CID FOIX: Evidentment la fórmula trobada esmentava unes mesures dels segles xiv i xv.

Els estudiosos varen haver de buscar les correspondències al sistema de mesures actual per fer-ne una transposició que es correspongués, ae més fidelment possible, amb la fórmula original.

 

RCdL: En quin moment vàreu concloure que ja havíeu desxifrat la fórmula del remei?

JORDI CID FOIX: Vam considerar quan la fórmula ja havia estat desxifrada quan l’investigador expert que se’n va encarregar  va haver comprovat i transposat al sistema actual les mesures dels seus components.

Pel que fa a la part farmacèutica,  les persones que hi treballàvem, que érem un grup heterogeni molt il·lusionat, actuàrem com a fidels transcriptors de la formula documentada, sobre la base que l’original proposava una preparació en forma de pols.

Altrament, volíem elaborar un producte que fos una infusió fàcil d’utilitzar i de bona agradabilitat.

 

RCdL: Joan Baptista, seria molt aventurat relacionar el tractament herbari que seguia Pere de Luna, que vostè ha descobert, amb l’intent d’enverinament que hauria patit mentre residia a Peníscola? Què hi ha de veritat en aquesta llegenda?

JOAN BAPTISTA SIMÓ: No hi ha llegenda en aquest cas; és realitat històrica. Ho he publicat  en un llibre (2007) i en un estudi al Centre d’Estudis del Maestrat (2010). Properament continuaré fent la difusió del tema publicant un altre estudi  científic  sobre la vàlua d’aquest fàrmac i la seua aplicació als nostres dies.

L’enverinament, que fou el 1418, va quedar sols en un intent d’assassinat. Pel temps en què es va produir, pensem que l’enverinament del papa podria haver estat perpetrat amb estricnina, que és un alcaloide molt tòxic. L’administració metòdica de la tisana va impedir que el crim es consumara, i el pontífex va viure fins al 1423.

RCdL: Què hi té a dir l’apotecari en relació amb l’enverinament?

JORDI CID FOIX: Efectivament és segur que es va produir mitjançant un alcaloide tòxic, possiblement estricnina.

Per sort de Benet XIII, el sicari que va diluir el verí en el menjar que li estava destinat va carregar massa la dosi, cosa que va produir en la víctima un rebuig orgànic que el va dur a vomitar-ne una gran part, tot evitant que l’afectés mortalment.  

 

RCdL: Així, doncs, el sicari va voler assegurar la malifeta, i va doblar la proporció indicada, pensant, erròniament, que, com major fos la dosi, més ràpida seria la mort del papa i més difícil que ell fos perseguit pel crim, no? Heus ací la importància de la dosi, oi?

JORDI CID FOIX: Efectivament, la dosi és un element fonamental en l’efectivitat d’un principi actiu en un organisme. La dosi doblada no va ser letal, perquè la textura o l’organolèptica  del beuratge va provocar a la víctima un vòmit immediat que va impedir que el verí li entrés a l’estómac.

El sistema digestiu, però, li va quedar perjudicat. La cicatriu de la cremada li devia dificultar la ingesta d’aliments, i la seva salut se’n devia ressentir.

RCdL: A qui es pot atribuir la concepció d’aquella tisana? A un metge medieval? A un herbolari?

JORDI CID FOIX: Sembla que va ser el metge de Benet XIII qui, amb els coneixements de l’època, va elaborar  la fórmula de la tisana.

RCdL: Jordi, com a farmacèutic podeu deduir quines afeccions es volien tractar amb la fórmula de la tisana que prenia Pere de Luna?

JORDI CID FOIX: La tisana va ser concebuda per tractar afeccions digestives. És una fórmula pràcticament sense toxicitat, que pot ser administrada a dosis grans. Va ser adequada per alleujar el papa dels vòmits i espasmes que li havia causat l’enverinament de què havia estat víctima.

La seva fortalesa física, la fórmula i l’ajuda de Déu, el van salvar.

 

RCdL: La tisana de Pere de Luna es comercialitza?

JOAN BAPTISTA SIMÓ: Val  a dir ací que la fórmula  del «Pulvis  Papae Benedicte de Luna»  la vam traduir per «Tisana del Papa. Luna. Sorbos  auténticos de historia y benestar».

La comercialització correspon  des de el primer dia a  CAFÉS B+O de Benicarló.

RCdL: La recerca erudita de l’historiador Simó, la intervenció experta del farmacèutic Cid Foix i la diligència d’una indústria local benicarlanda que la comercialitza, permeten que, al segle xxi, tinguem a l’abast la tisana que el senyor de Reus i pontífex de l’Església Catòlica d’Occident prenia quotidianament per tractar la lesió estomacal que patia per causa d’un enverinament criminal.

Moltes gràcies, Joan Baptista i Jordi, per haver compartit la vostra experiència.

El Centre de Lectura de Reus seguirà atent l’evolució de la recerca que té per protagonista Pere de Luna, un personatge de la història de la nostra ciutat.

JOAN BAPTISTA SIMÓ i JORDI CID FOIX: Gràcies a vosaltres. Ha estat un plaer.

[1] Vegeu les obres d’Ezequiel Cort: Pere de Lluna i la senyoria de Reus, Patronat del Castell, Reus, 1987; Els senyors feudals a Reus, Carrutxa, Reus, 1989, i l’article de Joan Besora Barbarà: «Don Pedro de Luna Señor de Reus», Jornades sobre el Cisma d’Occident a Catalunya, les Illes i el País Valencià, IEC, 1986.