La sanitat al País Valencià

 |   |  Twitter

Quatre eixos per entendre la degradació de la Sanitat, i en general del País: la degradació de la professió mèdica, el dèficit d’estructures, la manca d’inversió tecnològica, i la jerarquització de la governança.

Recórrer a dades és fàcil quan hom vol dibuixar un cert panorama, però aquestes dades no traslladen la realitat, perquè la vida de les persones no respon, sols, a dades, i menys quan hom afronta un problema tal com la salut personal i global. De fet, si hom té un interès tècnic per saber com està la sanitat al País Valencià, li bastaria amb llegir l’informe del Ministeri dels espanyols, del 2019, per adonar-se de la situació en xifres; a tall d’exemple al País Valencià, hi ha una manca de llits per habitants, de places d’hospital de dia, de metges especialistes, i d’inversió per habitant. Aquests factors, estan tots per sota la mitjana de l’Estat que ens administra, en canvi la percepció que tenen els valencians de la sanitat està per damunt de la mitja que la que tenen els espanyols,  i en flagrant contradicció, tot seguit podem veure que és precisament al País Valencià on més han augmentat les contractacions d’assegurances privades, a Espanya la contractació mitja d’una assegurança privada el 2020 va ser del 4,2%, mentre que al País Valencià va ser del 6,8%. Sovint hem de recórrer a mesures indirectes per copsar la realitat. I la realitat és aquesta, les xifres oficials diuen que la major part d’indicadors estan per sota la mitjana de l’Estat, i en justa lògica augmenten les solucions individuals.

I és que la societat valenciana del segle xxi no és la societat valenciana de finals del segle xx, és una població dinàmica, formada, que sap el que costa el temps i que vol respostes ràpides, perquè així és el món, i a més a més, una població criada dins del capitalisme i la competitivitat, els seus valors no són els valors d’una població acostumada al sofriment i l’escassesa de la transició, i evidentment eixa població no es conforma amb una llista d’espera de mesos per fer-se un TAC, una ECO o una analítica determinada, o acudir a un especialista determinat que li done les respostes que necessita. Els valencians i valencianes generen amb el seu treball un producte interior brut que ens situa com a la 4a economia de l’Estat, però amb un deute amb l’Estat per habitant de 10.000 €, just el doble que el que deu un madrileny, i en conjunt suposa gairebé el 50% del PIB, mentre que a la Comunitat Autònoma de Madrid, aquest percentatge és del 16%. Quina és la conseqüència d’aquests desequilibris? Doncs, és clar, menys inversions públiques, i la gent cerca solucions individuals, davant la degradació de la sanitat (valdria per a l’educació o la dependència), si hom té una mica de recursos, els inverteix, i així assistim a la paradoxa que un Govern, dit progressista, fomenta amb la seva inacció política i la submissió colonial, l’escletxa social.

La sanitat publica valenciana, és víctima per partida doble dels polítics espanyols. Per un costat, ha sigut la receptora de les polítiques salvatges de privatització de la dreta, amb els nefastos experiments de la «gestió privada dels ens de titularitat pública», els models d’Alzira i Manises; i, per l’altre, de la jerarquització igualment salvatge i nefasta de la governança duta per l’esquerra espanyola, i que ha abocat la sanitat a una disbauxa en la gestió. Sense plans per a la salut mental, l’atenció primària o l’atenció especialitzada; sense cap pla per disminuir la desigualtat en l’atenció a la població, i, a més a més,  a banda d’haver d’aguantar els desficacis dels polítics de dretes o esquerres, hem sigut «castigats», per la manca d’inversions fruit de la nostra dependència envers Espanya, i en aquest punt, tant les dretes com les esquerres, han coincidit a mantenir l’infrafinançament del País Valencià.

L’endarreriment tecnològic i la pèrdua de prestigi dels metges i metgesses dintre la sanitat pública són dues cares d’una mateixa moneda, i que les forces polítiques espanyoles, tant de dretes com d’esquerres, han atiat en benefici propi. Els primers perquè han fet servir l’escletxa tecnològica per potenciar la medicina privada, amb ofertes de noves tecnologies ràpidament accessibles, però també el prestigi dels metges i metgesses, per oferir una atenció mèdica personalitzada. Les esquerres, amb una política absolutament miop, volien potenciar l’atenció primària, però per a això els calia centrar-se en l’eix fonamental; és a dir, els metges i les metgesses que havien de donar resposta als problemes mèdics de la població, però no ho van fer, i van  voler convertir els metges i les metgesses en graons d’un engranatge jeràrquic, açò junt amb la manca crònica de personal i les imposicions d’uns gestors mediocres han dut a una completa desincentivització dels metges i les metgesses, a la qual cosa hem d’afegir la pressió derivada de la pandèmia.

Els problemes de desatenció de la població han passat també a l’assistència especialitzada, que s’ha vist ressentida; i aquesst fets, junt amb la nul·la participació dels professionals mèdics i de la població en la carena de presa de decisions, han dut finalment a la «desbandada» del «client» cap a les assegurances privades (almenys de qui pot) i dels professional cap a l’exercici privat, que sovint compatibilitza amb l’exercici públic i que, sens dubte, és una font de corrupció, que els governs dits progressistes no han volgut tallar.

Finalment, cal denunciar els sistemes de gestió absolutament antidemocràtics i obsolets de l’actual govern del Botànic. Abans els llargs anys de desgovern del PP ens van dur als sistemes de depredació de la sanitat pública per part de la privada, però ara, els sistemes de gestió basats en la jerarquia, tal com era als anys 70 del segle passat, amb la nul·la representació de la població i els professional, i sense un pla estratègic que ordeni l’assistència, la gestió d’un sistema complex com és el sistema sanitari ha esdevingut un caos, agreujat, però no justificat, per la pandèmia de la COVID. Caos que hom viu a les urgències: la manca de llits o la manca d’especialistes, la dificultat d’accés a l’atenció primària o l’absència de professionals de la salut mental. Calia, i no es va fer, una democratització de la gestió, introduir la participació dels metges i les metgesses en la presa de decisions, també altres treballadors del sistema, però en no reconèixer la centralitat del metges, es fa impossible racionalitzar el treball o la despesa; és impossible gestionar una «empresa», si l’agent encarregat de gestionar la despesa, no està a la vegada als òrgans de decisió de l’empresa. Aquesta distorsió està en la base del divorci que existeix entre professionals i gestors i que fa inoperants els sistemes de gestió pensats com una jerarquia sorda i muda envers els professional; igualment, la no participació de la població en la presa de decisions, allunya el sistema dels problemes reals de la gent. Totes dues línies de democratització de la governança, han estat rebutjades per l’actual govern de la Generalitat, un tret més que defineix la praxis dels polítics espanyols al País Valencià, i explica junt amb els altres trets que he desgranat la degradació de la sanitat pública valenciana.

Però, tot i la realitat, estem obligats a treballar per una sanitat pública de qualitat, per dos motius: la gent té dret a la salut, i la sanitat pública és una eina de distribució de la riquesa i de solidaritat al si de la societat; i això passa per 3 eixos: la democratització de la gestió, la dignificació de la professió mèdica i el canvi de les condicions del finançament del País Valencià que permetesca afrontar les cada vegada més necessàries reformes i inversions estructurals i en personal.

I la solució no passa (exclusivament) per augmentar els recursos econòmics, que òbviament es necessiten. Passa per un canvi de paradigma en la relació entre els governs, els administrats i els professionals. Sense aquesta necessària revisió del paper dels actors que intervenen, qualsevol abordatge merament econòmic i jeràrquic del problema dels serveis públics està condemnat al fracàs.