Reflexions

 |   |  Twitter

Vull incidir en primer terme, que no vaig a expressar un desig. D’on venim? Doncs, com en quasi tots els pobles, és molt difícil de contestar; des de quan els valencians tenim consciència que som valencians? Des de la creació del Regne de València? Abans? Des de Fuster? No em veig amb forces ni coneixements, això ho deixe a gent de la talla dels meus amics Vicent Baydal o Ferran Esquilache, d’establir estos límits. El que si que podrm dir, i m’atrevisc a posar la mà al foc, és que hi ha fites històriques importants, que el llibre Nosaltres, els valencians o l’Estatut d’Autonomia amb la declaració d’una autonomia han marcat un abans i un després. Per molt fluix que ens parega (sí, ja sabem, l’autonomia que ens cal és la de Portugal), per a una gran part de valencians, sense aquest Estatut, seríem espanyols i prou, o, com a molt, d’una província (Alicante, Valencia o Castellón).

Això ens duu a  situar-nos en l’actualitat. On estem? Doncs eixe és el nostre marc actual, l’Estatut d’Autonomia que, en la pràctica és un paper banyat (recordem el 155), però en la teoria ens permet definir-nos mínimament com a valencians. Eixe seria l’estatus legal. Però, i nacionalment? M’atreviria a dir que estem igual que sempre. Els valencians som molls, i de vegades, em sembla que masoquistes. Ens agrada que ens peguen des d’Espanya, però ens alcem en armes (endavant les atxes!) si les suposades agressions venen des dels germans del nord: no podem tolerar la bandera de Sagunt per què els catalans ens envaïxen, però podem veure els casals fallers ballant sevillanes contínuament sense posar-nos rojos. I això es pot veure reflectit al CIS quan ens pregunten nacionalment què som, resultats que no posaré ací per no deprimir al lector, ni a mi mateix.

Però, i els polítics? Políticament, en canvi, el valencianisme està millor que mai. El govern format per una coalició entre PSPV-PSOE i Compromís, on, els dirigents dels primers són històrics del PSPV o pròxims, i Compromís, que és —deuria de ser— el partit nacionalista valencià per excel·lència. Què és el que està passant aleshores? Doncs què el PSOE, com a vella política, el que fa (intenta) és perpetuar-se en el poder mimetitzant-se amb la societat. No té cap aspiració a canviar-la. Ja hi ha massa estudis que ho demostren. Compromís, en canvi (i en teoria) és el paladí de la nova política, és a dir, sense hipoteques a qui rendir comptes, lliure de càrrega, podria arribar al poder i canviar el que desitjara.  Per motius desconeguts, una vegada arribat al poder, la intenció ha segut perpetuar-se i fer com el PSOE, no alçar massa pols ni fer massa canvis que pugueren molestar. És a dir que, com que la societat no és nacionalment valenciana, Compromís no té com a prioritat crear eixe valencianisme (o ho fa de manera molt fluixa). Tot un exemple de política transformadora (permeteu-me el to irònic). Pareix ser que l’argumentació és no foragitar votants i atraure’n de nous. Com a opinió, este sector de gent ni votarà a Compromís ni els votarà mai, i no sé si jo voldria que em votaren… De la resta de partits al tauler, només queden partits més centralistes (Podem en la pràctica ho ha segut; de PP, Cs i VOX no cal ni parlar-ne) encara. La resta de partits «valencianistes» són, per sort o per desgràcia, residuals, i per això tota esta responsabilitat recau sobre Compromís, i deuria de ser-ne conscient. La situació, tot i que des de fora podria semblar bona, està ben magra.

Això ens deixa al següent punt: on anem? Doncs, si en el millor moment polític del valencianisme no s’ha fet res per avançar en sentit nacional, i com en política tot són cicles, quan vinga el canvi, només podem anar cap enrere. Podríem parlar del que s’haguera pogut fer en quant a llengua, cultura… Amb una política mínimament intel·ligent podríem haver tingut unes fornades de xiquets (què són el futur, no ens oblidem) que parlaren majoritàriament en valencià. Ara ja no hi ha marxa enrere. Així, en el canvi de cicle, anirem cap enrere (pensem que no se n’havien fet d’avanços), esperem que no massa.  I per acabar, on hauríem d’anar? Doncs, com ja he dit adés,  per un costat, el nostre mar ha de ser, per imperatiu legal l’Estatut d’Autonomia (ja voldríem poder fer un referèndum d’autodeterminació encara que guanyara el no), i ser-ne conscients, que en política tot són cicles (ara parle per l’única esperança política que és Compromís). Quan acabe aquest cicle, tornar a teixir aliances amb les associacions, sindicats, etc. Que ara s’han deixat enrere i tornar a la trinxera (nacional), per a quan torne el següent cicle poder ser fidels al poble i fer créixer el sentiment nacional valencià, què a més aportarà més vots nacionals en un futur.