Vine al sud!

 |   |  Twitter

Les comarques meridionals són, en bona part, les grans desconegudes d’un país que tradicionalment ha crescut, s’ha pensat, s’ha escrit, s’ha explicat i fins i tot s’ha anomenat a partir de la ciutat de València. «La importància de València durant l’edat mitjana, enfront de la resta del país poc poblat o islamitzat, havia de decantar a favor seu totes les primacies», va deixar escrit Joan Fuster. Tenia raó en el seu apunt, escrit l’any 1962, però aquesta primacia s’ha prolongat en l’imaginari del país, sobretot al Principat i a les Illes, on és ben difícil trobar interès o coneixement pel territori valencià si no és perquè l’atzar ens ha vinculat amb amics, parelles o coincidències de determinades ciutats o pobles que, sense aquesta sort, alguns mai no haurien situat al mapa.

La primacia de la ciutat de València és indiscutible, però aquesta realitat a hores d’ara és una realitat injusta i, en molts casos, sembla que alguns l’han convertit fins i tot en un objectiu. Al sud hi ha unes particularitats que ens han distanciat de la resta del país. Particularitats que existeixen des de l’edat mitjana, atès que Jaume II, qui va regnar entre el 1291 i el 1327, va dotar d’un cos jurídic singular els territoris ubicats al sud de l’anomenada línia Biar-Busot, la que va servir per dividir l’antic Regne de València de la corona castellana, que en un primer moment es va quedar amb places tan importants com Alacant, Elx o Oriola. Aquests territoris s’incorporarien definitivament a la corona catalanoaragonesa a finals del segle xiii després de la sentència de Torrellas, però hi ha una supervivència clara en el pòsit de la distinció. Supervivència inconscient, però visible i real en termes polítics.

I què hi ha, al sud? Hi ha, d’una banda, una realitat pròpia, incòmoda en alguns casos, aprofitable en uns altres. Però el que hi ha, sobretot, és la necessitat de descobrir-la, de comprendre-la i de fer canvis que milloren la realitat. Hi ha la necessitat d’acabar amb els prejudicis que fan del sud una terra cremada a ulls de molta gent que es pensa que no hi ha res a fer. Que la llengua, la identitat, el sentit del vot i la batalla, en definitiva, està perduda de Benidorm cap a baix. I no és així.

Fa dècades hi havia la pretensió de convertir la part meridional del país en un subjecte polític en si mateix dotat d’institucions pròpies i d’una autonomia que anava més enllà de la provincialitat. Aquells que van voler fer del sureste la injecció letal contra una identitat que sobreviu, malgrat tot. Corrien els anys cinquanta del segle passat quan el diari La Verdad, editat a Múrcia, promovia una cultura «levantina» que volia divorciar Alacant de València i agermanar-la amb Múrica, Albacete i Almeria. La rivalitat històrica amb València, com explicava Marià Sánchez Soler en Alacant a sarpades, afavoria presumptament aquest projecte reforçat amb instruments parainstitucionals com ara la Caja de Ahorros del Sureste de España, els jocs florals que excloïen el català o personatges com Antonio Ramos Carratalà que, de manera gens casual, estava al darrere de cadascun d’aquells projectes amb carcassa sociocultural i amb indiscutible aspiració política. L’historiador Vicente Ramos Pérez hi contribuïa amb la revista Sigüenza, que homenatjava el personatge omnipresent en les novel·les de Gabriel Miró –que van convertir en el seu escriptor de referència després de mort– i es gestava, d’alguna manera, tota una parafernàlia cantonalista amb l’objectiu de desalacantinitzar Alacant.

La realitat és que allò no era un projecte aïllat. Poc va tardar Castelló de la Plana, al segle xix, a desenvolupar tot un sentiment provincialista adreçat a separar-se de l’enemiga València. «Ni catalans ni tarragonins: tortosins», s’acostumava a sentir una mica més al nord, mentre que a Ponent, un desconegut Josep Maria de Porcioles, que poc més tard esdevindria l’alcalde més conegut de la Barcelona franquista, fundava l’encara existent Institut d’Estudis Ilerdencs. Tornant a Alacant, la ciutat havia rebut dècades abans, als anys vint, l’exigència, que no l’oferta ni el suggeriment, d’integrar-se en la fracassada Mancomunitat valenciana, que volia emular la catalana d’Enric Prat de la Riba. Aquell invent valencià s’havia cuinat, és clar, des del cap i casal al gust i al caliu de les elits valencianes projectades pel diari Las Provincias, sempre tan influents i sempre tan expansionistes, però tan poc preocupades per la realitat d’un sud que no entenia, ni va voler entendre, aquell projecte allunyat d’ells mateixos.

I malgrat tot, amb la mort de Franco i amb els il·lusionants –i sagnants– anys de la transició, en què tot semblava canviar, la plaça de bous d’Alacant s’omplia de senyeres sense blau per exigir l’autonomia. I Joan Fuster, qui sempre va desconfiar del sud, arribava a Elx per pronunciar una conferència en què, per sorpresa per a ell, es desenvoluparia en una sala plena de gom a gom. El mateix Fuster incrèdul i catastrofista que havia aconsellat els financers catalans representats pel futur president Jordi Pujol a inicis dels setanta que allò de fer xarxa empresarial al sud no era bona idea. Tal com explicava el catedràtic Antoni Furió en una xerrada recent a Alacant, Fuster, en ser preguntat per alguna persona al sud capaç de dur a terme la creació d’una estructura bancària mà a mà amb financers catalans, contestava amb descrèdit i ironia que allò li semblava impossible. Pel to dels seus arguments, de fet, s’ho prenia quasi com un acudit.

Això ha sigut el sud sempre: víctima de la incomprensió forana, del desconeixement en alguns casos i sempre, sempre, colpejat per l’estigmatització. I portes endins, per què no dir-ho, un territori incapaç d’articular-se, de vertebrar-se, de projectar-se i de defensar-se. Però mentre aquesta tradició s’allarga hi ha brots que fan constatar que no tot, ni de bon tros, està perdut.

A Elx hi ha un moviment veïnal que planta cara i deixa en evidència l’Ajuntament «progressista» que vol destruir el patrimoni local sense cap justificació. Hi ha altres consistoris que mai no haurien imaginat lliurar-se d’anys i panys de corrupció estructural i que hui compten amb alcaldes que han demostrat que una gestió diferent és possible: Montfort, Crevillent o Asp, en són la prova. També hi ha pobles castellanoparlants en què el discutit plurilingüisme del conseller Vicent Marzà, lluny de suscitar rebuig i mobilitzacions nacionalistes (espanyoles), no provoquen res més que un petit canvi d’hàbits en les dinàmiques escolars davant la confiança i la serenitat de pares i mares conscients que el valencià no és la llengua imposada, sinó la compartida. Hi ha desenes de casals, ateneus i plataformes teixint llaços en el dia a dia sense fer soroll però fent país, compartint idees, reforçant solidaritats i recordant que el sistema públic no és un objectiu en si mateix, sinó que ha de funcionar al servei de la majoria.

També hi ha el passat que ens desperta l’esperança en un futur per construir. Els refugis antiaeris de les últimes ciutats que van permetre el pas dels franquistes; les hemeroteques d’El Tio Cuc, d’El Bou o d’El Cullerot Alacantí; la toponímia en valencià recuperada pels pobles, que volen projectar-se portes en fora exclusivament en la llengua pròpia; la resignació d’una dreta que sap que la memòria històrica ja és una política irreversible; la complicitat amb llibreries que reben amb entusiasme les publicacions, les presentacions i les iniciatives en valencià; les fires i places de llibres que concentren milers de persones uns quants caps de setmana a l’any; el Cuquet Fest, el record de Miquel Grau, Escola Valenciana, Acció Cultural, el Casal Popular Tio Cuc, el Casal Jaume I d’Elx i tantes, tantes i tantes iniciatives anònimes que trenquen amb el relat pessimista que tant des de dins com des de fora ens han (i ens hem) autoimposat.

Hi ha, en definitiva, tot un món per descobrir, uns prejudicis per trencar i una màxima que ja va dir Núria Cadenes en un llibre seu del 2008: «vine al sud!». No només hi cal vindre: també cal articular-ho amb coneixença, amb voluntat, sense paternalismes ni victimismes, amb decisió i amb la certesa que donar per perdut el sud és donar per perdut el treball desinteressat i anònim de tanta i tanta gent que es mou al marge de la viralitat de les xarxes i dels canals de comunicació hegemònics que ens ensenyen, només, una petita part de la realitat.