Reflexió sobre els primers Jocs Florals

 |   |  Twitter

A hores d’ara, no puc oferir una intervenció sobre els concursos literaris en l’àrea aproximada del que avui, no històricament, s’anomena Camp de Tarragona, falten moltes dades i les afirmacions que faria no passarien de ser hipòtesis sense fonament que un estudi seriós potser desmentiria. Tenim bastant apamat Reus, però no altres indrets. Una utilitat notable d’aquesta taula rodona seria que en sorgís un impuls que, a mitjà termini, proveís una anàlisi documentada del fenomen.

Desenvoluparé unes reflexions a partir de la proposta de Margarida Casacuberta que m’ocupi de manera breu de la importància dels Jocs Florals en la construcció de l’imaginari de la catalanitat des de la literatura i hi afegiré altres consideracions.

En les últimes dècades, s’ha enriquit molt l’examen de la literatura catalana del segle xix. Primerament Albert Rossich i després altres estudiosos han aportat argumentacions i dades que permeten afirmar que abans del 1859 els símptomes de revaloració substancial de la literatura catalana són febles i no representen un canvi significatiu, més enllà de la substitució estètica que suposa l’aclimatació del romanticisme. De tota manera, estic convençut que no s’han de menysprear algunes accions ni, encara menys, l’efecte que uns textos i uns gestos van acabar tenint. Jo ho he anomenat la paradoxa de la Renaixença. No menysvalorem ni Lo Gaiter del Llobregat ni les novel·les, la poesia i el teatre històrics de temàtica catalana escrits en castellà durant els anys trenta, quaranta i cinquanta. Més enllà de les intencions dels que escrivien aquests textos, ens importen els efectes que van tenir. «La Pàtria» d’Aribau mateix, a banda de la seva qualitat poètica, és més rellevant pels efectes que va produir que per les intencions de l’escriptor a l’hora d’escriure-la o perquè representés el començament d’alguna cosa. No m’estenc sobre aquesta qüestió perquè no és ben bé el tema d’avui. Tot i això, és la base del tema d’avui. De l’època prèvia al 1859, només vull afegir que la personalitat més rellevant per a la posterior empenta de l’escriptura en català va ser Antoni de Bofarull; menystenir-lo no tindria cap mena de sentit.

A finals dels anys cinquanta, el clima va començar a ser favorable per al conreu de la literatura en llengua catalana. Això significa que el canvi s’havia congriat abans, és clar, però tampoc no és aquest el tema d’avui. Em limito a constatar, que és immediatament abans dels Jocs Florals de Barcelona del 1859 que van escriure les primeres poesies en català personatges amb gran entitat i influència, com Víctor Balaguer i Josep Anselm Clavé i altres que caldrà revalorar com Maria Josepa Massanés. Personatges que, ho subratllo, no tenien res de conservadors ni de nostàlgics. Abans del 1859 però molt poc temps abans. Algunes de les poesies de Balaguer van fer funció d’himnes en manifestacions populars; les de Clavé, cada vegada més abundants en català, van tenir una difusió extraordinària gràcies a les actuacions de les societats corals. Sabem que els Jocs del 1859 van ser preparats per a l’antologia de Bofarull, Los trobadors nous, que va demostrar que el monolingüisme català podia ser viable en el certamen. També sabem que aquest monolingüisme va perillar fins a l’últim moment, i uns jocs bilingües segur que haurien tingut una altra significació i una altra evolució. Els Jocs del 1859 van significar un punt d’inflexió. Josep Maria Domingo n’ha determinat les circumstàncies i la funció en un context: el del despertar d’una ciutat, Barcelona, que es volia que fos moderna i que, sobre la base d’una història catalana pròpia es volia projectar cap a aquesta modernitat. Si alguns membres del primer consistori dels Jocs tenien una mentalitat arqueològica, per a altres, com Víctor Balaguer, que l’any següent va començar a publicar la seva extensa i influent història de Catalunya, la utilització de la història medieval i moderna de Catalunya tenia una funció clarament contemporània. Presentista, projectada cap al futur i progressista.

Penso que és un error propi d’acomplexats i de víctimes de la síndrome d’autoodi ridiculitzar els Jocs Florals i ignorar la importància determinant que han tingut per a la literatura i en la història d’aquest país. Per moltes raons. En primer lloc perquè van demostrar que era possible fer una festa burgesa d’alta cultura en català. S’atribueix a Milà i Fontanals una exclamació de sorpresa al final de l’acte: «Hem parlat dues hores en català i no ha rigut ningú». En segon lloc, perquè no va ser un fet puntual sinó que es van celebrar cada any i encara se celebren –les interrupcions han vingut com a conseqüència de la repressió espanyola, sobretot de la franquista. En tercer lloc, perquè van proveir un llibre anual de poesia i prosa en català, d’especial importància quan se’n publicaven pocs. En quart lloc, perquè van suscitar una àmplia imitació en les principals poblacions del territori, fins i tot a Canprosa. Margarida Casacuberta va estudiar els d’Olot i n’hi ha d’altres no barcelonins que s’han analitzat de manera solvent, però ja he dit que falta molta feina per aquesta banda. En cinquè lloc perquè van saber evolucionar i el que al principi era un certamen exclusivament poètic es va ampliar a la narrativa, el teatre, l’assaig i els estudis humanístics. En sisè lloc, perquè van ser molt més inclusius del que s’ha volgut donar a entendre. Permeteu-me que, en el poc temps de què disposo, m’estengui sobre aquest darrer aspecte.

S’ha projectat una imatge que identifica els Jocs com una empresa que promovia valors associats al conservadorisme i a la nostàlgia. Crec que això no es correspon amb la realitat i que fins i tot en els períodes en què això podria ser més cert, s’ha de parar compte a distingir l’aparença de la realitat. La imatge prové, sobretot, de la reacció crítica del Modernisme, que era generacional i que no va ser obstacle perquè alguns dels nous poetes més destacats –Joan Maragall, Adrià Gual, i altres– hi participessin. Després s’hi va afegir, des d’uns altres pressupòsits, el desprestigi incitat pel Noucentisme –que tampoc no va impedir que Josep Carner es convertís en Mestre en Gai Saber. Quan, passat l’exili forçós en el franquisme, van retornar a Barcelona, la connexió amb el certamen vuitcentista ja era més aviat hipotètica, s’havien convertit en un concurs literari com els altres i era inevitable que els Jocs del Vuit-cents fossin vistos com una relíquia. Dedicaré una petita anàlisi als deu primers anys del certamen, per intentar qüestionar alguns tòpics.

En primer lloc, s’ha de notar que els consistoris i els guanyadors de cada any són notablement variats, si no tant estèticament, sí ideològicament. Si examinem els deu primers anys, ens adonem que tant en la composició dels consistoris com en els guanyadors predomina l’espècie home liberal conservador, però hi té una presència notable la d’home liberal progressista i home liberal republicà, i fins i tot hi apareix la de dona liberal progressista o republicana. En canvi, és gairebé inexistent la d’home o dona carlí/carlina. Quan Pere Anguera afirmava que els carlins no es van incorporar a la Renaixença fins a la tercera guerra, amb el grup d’Olot, tenia raó. A partir d’aquestes constatacions, us cansaré amb algunes dades. Ja en els Jocs del 1859, en el consistori, al costat dels Milà, Rubió i Bofarull, destaca el dinamisme de Víctor Balaguer, llavors home important en el progressisme conspirador anterior al Sexenni, i hi van guanyar premis escriptors republicans com Manuel de Lasarte i Damas Calvet, que, a més, era maçó i espiritista. No és per demés recordar que alguns premis van ser per a poetes dones, quan això no era tan habitual: la primera Flor Natural de la història la va guanyar Isabel de Villamartín i el primer accèssit Victòria Penya. Si fem el resum dels deu primers anys, ens adonem que, al costat de la majoria conservadora, tant en qualitat de mantenidors com de poetes premiats hi tenen un protagonisme notable personatges de l’esquerra del moment: Víctor Balaguer, Lluís Cutchet, Manuel de Lasarte, Jeroni Rosselló, Manuel Angelon, Damas Calvet, Eusebi Pascual, Eduard Vidal i Valenciano, Robert Robert, Francesc Ubach i Vinyeta, Josep Roca i Roca, Joaquim Riera i Bertran i Frederic Soler. Com a il·lustració, constatem que els dos primers Mestres en Gai Saber van ser un progressista llavors exaltat, Víctor Balaguer, i un republicà, Jeroni Rosselló, i no va ser fins després d’ells que en va ser proclamat el conservador Joaquim Rubió i Ors.

Insisteixo que no vull amagar que la majoria de mantenidors i de poetes eren conservadors, però és una evidència que la uniformitat era menys compacta del que sovint s’explica. I això s’esdevé en el període de les paròdies dels Jocs per part dels grups festius barcelonins –el Focs Artificials– i del periodisme i la dramatúrgia populars en expansió, recordem els subtítols «Obra escrita en el català que ara es parla i no premiada als Jocs Florals» exhibits amb orgull i delectació irònica des de la tertúlia de Pitarra. També podríem analitzar la composició del cos d’adjunts. No ho he fet, però vaig comprovar que Rossend Arús, republicà i home fort de la maçoneria catalana, en va formar part des dels anys seixanta fins a la seva mort, amb l’única excepció, és clar, de l’any 1888 perquè organitzava els jocs alternatius als presidits per la reina regent. També està bé recordar que en el grup dels primers renovadors dels Jocs, la Jove Catalunya que es va fundar el 1870, la varietat ideològica era considerable; recordo ara noms de republicans: Josep Roca i Roca, Rossend Arús, Francesc Ubach i Vinyeta, Joaquim Maria Bartrina…

Aquest discurs ens condueix a una altra consideració: s’ha afirmat que les poesies i les proses que hi concursaven i les que es van imprimir en els anuaris «confirmen» el caràcter historicista i medievalista del certamen i que això significava una evasió respecte del present. En alguns casos és així, en altres, no i en molts altres, no ho sabem. Primer, el medievalisme és una tendència del romanticisme general, no una exclusiva del català; segon, si escrivien sobre el passat del país, el període a partir del qual es podien exhibir glòries i no derrotes –que sempre ve més de gust– és en l’edat mitjana; tercer, no és veritat que s’evitin els episodis més crus dels enfrontaments amb Castella de l’edat moderna. També això és un tòpic sense fonament. Quan vaig examinar la poesia sobre la guerra de Successió anterior al Modernisme, contra l’afirmació d’un prestigiós historiador que havia escrit, negre sobre blanc, que ben just si n’hi havia cap, en vaig col·leccionar més de vuitanta, la majoria als anuaris dels Jocs. Només poesies, s’hi han d’agregar narracions i drames. Afegim-hi les que reviuen la guerra dels Segadors, les de Germanies i tants altres episodis moderns. Per a mostra, un botó i no precisament de procedència esquerrana: la virulència amb què el seminarista Jacint Verdaguer insultava el comte de Santa Coloma a «Nit de sang», que va merèixer l’atenció del consistori d’aquell any.

En aquest punt afegeixo l’afirmació que respon al requeriment que se m’ha fet per a aquesta taula rodona: els Jocs Florals anteriors al Modernisme van afavorir, ja en la convocatòria, l’escriptura d’uns textos que van conformar la nostra mitologia nacional, i quan dic la nostra em refereixo a la del catalanisme. Ho resumiré molt perquè ho he argumentat de manera extensa en llibres i articles: no només els Jocs però sobretot els Jocs van proveir una imatge d’un país que en l’edat mitjana havia viscut una època de llibertat i de glòria, tant en l’ordre heroic –Jaume I, Pere el Gran– com en el literari –Ramon Llull, Ausiàs Marc–; un país severament derrotat per les armes en el segle xvii i de manera fins ara definitiva a començaments del segle xviii. No van dissimular gens l’enfrontament amb Castella, ans al contrari, i les guerres dels segles xvii i xviii hi van tenir una presència molt i molt important. Per a la conformació de la mitologia nacional, també s’ha de tenir en compte la visió idealitzadora de la ruralia pròpia del romanticisme, l’exaltació de la llengua catalana i les manifestacions de solidaritat amb altres nacions sense estat que patien l’opressió dels estats dominadors. Tot això requereix molts matisos i algunes temporalizacions que ara no puc fer, però que he desenvolupat en altres ocasions. Per acabar, deixeu-me insistir que en la construcció d’aquesta teogonia, a través dels Jocs, hi van tenir un paper important escriptors i ciutadans d’ideologies que a l’època eren extremes, fins al punt que no era estrany que, per raons ideològiques, patissin presó i exili. Ells van ser els primers catalanistes, amb Valentí Almirall com a teoritzador principal. Aquest detall de vegades es dissimula.