Un nom que intenten censurar

 |   |  Twitter

Amb aquestes poques ratlles, no tracte de participar en cap polèmica estèril de si «país», «reino», «región» o «Comunidad Valenciana» que tanta saliva i mala llet han fet córrer pels nostres carrers i que tant ha ocupat els nostres polítics. Només intente posar en clar una preferència que no és personal, sinó que compartim aquells a qui ens importen les paraules. Explicar una preferència i denunciar tota classe de censura que es fa encara avui al nom de País Valencià.

Darrere de cada paraula hi ha una visió del món, conformada per una realitat present, però també passada –ací és on vull fer-me fort reivindicant la memòria. Per això és tan difícil traduir. Caldria dir-ne adaptacions, perquè les veritables traduccions són impossibles. Tampoc no hi ha sinònims exactes. Cada paraula té un matís de significat que la singularitza. Els esquimals tenen un fum de mots per anomenar tots els matisos de la neu; en canvi, només en tenen un per referir-se a l’arena.

Contràriament, els habitants del desert en disposen de molts per a l’arena i un d’únic per a la neu. I nosaltres, els valencians, tenim navelines, nàvels, clementines…, mentre que els altres només tenen taronges o, a tot estirar, mandarines. Per això, m’opose a la censura de les paraules, perquè em negue a la mutilació de la meua expressió. País Valencià, Comunitat Valenciana, Regne de València són diferents maneres de contemplar una realitat. Després estan els sentiments, la lliure elecció, la memòria… Els partits i les organitzacions progressistes han posat un mateix cognom a les seues sigles: PV. Un cognom que vol representar una visió determinada de la realitat que l’Estatut d’autonomia hagué de reconéixer. Només el PSPV va intentar, en el 2008, canviar-se el nom pel de Partit Socialista de la Comunitat Valenciana. Un sector del partit culpava el nom de País Valencià, de les sigles del partit, dels desastres electorals. Els delegats, però, es van rebotar amb crits de «País Valencia, País Valencià» i en la votació van rebutjar la proposta del canvi de nom.

Però tampoc no cal posar-se tan transcendent. Hi ha la lliure elecció: Jaume Roig va voler, en el seu Spill, que el seu personatge volguera tornar al seu país. No va elegir la seua comunitat, ni el seu regne. Ho va voler així: «És a mi molt necessari cuytadament tornar-me’n en mon pahís». I a mi també em dona la gana tornar al meu país, llegir la millor obra del país o, simplement, ser el més guapo del país. I no m’agrada el nom de «Comunitat», com sembla que no li agrada tampoc a qui es va inventar el terme. El mateix Emilio Attard, creador del «nom» «Comunitat Valenciana», en una entrevista a la revista El Temps, l’any 1991, parlant sobre el nom legal del país, va dir: «No entre a dir si procedia posar regne o país, o la imbecil·litat de Comunitat Valenciana que me la vaig inventar jo», per a acabar rematant amb un aclaridor: «Podrem ser país o regne, però geopolíticament no som una comunitat». Com que celebrem el centenari del naixement de Joan Fuster, vull acabar l’article amb paraules seues:

en defensar la fórmula «País Valencià», els qui l’adoptem, ja triem, ja hem triat la perspectiva d’un dia de demà «normal» per al nostre poble: sense reminiscències arqueològiques ni nostàlgiques d’un «reino» (o «reine», o «regne», o «reialme») evaporat, i sense la desgraciada degradació provinciana de la «regió» (o «rechió» o, singularment, «region»).