Articles

Aquest primer trimestre de 2014 s’ha exposat en la vitrina situada a l’entrada de la biblioteca, i que recull trimestralment un dels “tresors de la Biblioteca del Centre”, el llibre de 1909, One hundred masterpieces of japanese pictorial art. Tòquio: Shimbi Shoin, un dels volums de la col·lecció de vint-i-nou llibres que inclouen gravats japonesos en fusta de colors, editats a començaments del segle XX per la reconeguda editorial japonesa Shimbi Shoin.

El 23 de gener la Secció de Ciències de l’Educació del Centre va encetar el cicle de conferències «Els nostres pedagogs», una tribuna oberta a educadors i pedagogs de trajectòria àmpliament consolidada, amb la conferència d’Octavi Fullat, inclosa en la programació de l’Antena del Coneixement de la URV: «Educar: què és?. Biologia, més societat i potser llibertat». Una bona oportunitat per repassar la trajectòria del filòsof.

Les novel·les funcionen quan l’escriptor no sols aspira a transmetre’ns la peripècia vital dels seus protagonistes sinó quan és capaç de transmetre’ns l’ambient, el món en què es mouen. Només aleshores nosaltres, com a lectors, ens disposem còmodament per enfrontar-nos a una història de ficció. I és que la ficció, en aquest cas la novel·la, no pot desenvolupar-se al bell mig del no-res.

Aquest mes de març es compleixen cinc anys de la mort de Ricard Salvat, doctor en Filosofia, catedràtic d’Història de les Arts Escèniques, acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, escriptor, director teatral i figura destacada del teatre català. Nascut a Tortosa, va mantenir amb Reus, el Centre de Lectura i els teatres de la ciutat una relació constant i profitosa. Convidat pel Centre de Lectura, va venir el 5 de maig de 2005 acompanyat per Lluís Pasqual per commemorar el centenari del Teatre Bartrina.

Un dels reusencs més destacats del segle XX ha estat el senyor Josep Recasens i Mercadé. Potser el reconeixement oficial de la ciutat no s’ha fet gaire explícit fins ara, tot i que al polígon Agro-Reus hi té dedicat un carrer llarguerut –entre el camp de futbol i les darreres naus-, potser prou llarg perquè càpiguen al plànol el nom i els dos cognoms tots d’una tirada.

Com és sabut, el context de crisi econòmica ha perjudicat severament la producció i la difusió cultural, i a la nostra ciutat, en l’àmbit específic de les arts visuals, hem assistit a fets tan lamentables com la privatització de Cal Massó; un espai d’art que havia de donar resposta a una vella reivindicació dels sectors culturals de la ciutat: acollir i desenvolupar el tan sovint invocat potencial artístic del nostre territori, en altre temps punt de referència creativa al país.

L’any 2003 va visitar el Centre de Lectura l’escriptor nord-americà Noah Gordon. L’autor es trobava a Catalunya en un viatge que tenia l’objectiu no només de posar-se en contacte directe amb estudiosos de l’època sinó també amarar-se del paisatge per on havia de transcórrer la peripècia de la seva novel·la The Bodega (que s’edità en català amb el títol El celler, el 2007), els personatges de la qual es mouen per la comarca del Penedès de la segona meitat del segle XIX.

Hortensi Güell (Reus 1876, Salou 1899) va assolir, ja mentre vivia i encara més després del suïcidi, la categoria de mite entre els components de la colla de l’anomenat Grup Modernista de Reus. Diu Plàcid Vidal que «L’afavorien la seva figura agraciada, amb els cabells rinxolats i la seva veu de tons harmoniosos, que donaven especial interès a la paraula comunicant-li el sentit de l’heroisme», Miquel Ventura el descriu «Amb el cap gran i gallard, cabells llargs i esblenats que li queien a flocs damunt dels polsos, ulls somniadors quelcom enfusos, un ombra de bigotet damunt son llavi, i al coll una ampla llaçada negligida…

Nascut a Llinars del Vallès l’any 1945, Josep Maria Salrach i Marés es llicencià l’any 1969, en Història General, a la Universitat de Barcelona, en la qual també es doctorà, l’any 1974 (ja fa quaranta anys, doncs), amb la tesi d’història medieval Els comtes i el comtat de Besalú durant l’època carolíngia. Va ser profesor (des del 1970) d’Història de la Corona d’Aragó la mateixa Universitat de Barcelona i actualment és catedràtic d’Història Medieval a la Universitat Pompeu Fabra. Val a dir que també ha impartit cursos a la Universitat de París VII.

La Biblioteca del Centre de Lectura constitueix pel seu important fons bibliogràfic i hemerogràfic una de les biblioteques patrimonials de referència del país. Al llarg de més de 154 anys d’història s’han esmerçat molts recursos en l’adquisició, el tractament documental, la preservació i la conservació d’aquests fons.

El mes d’abril farà dos anys que la secció filològica de l’IEC (Institut d’Estudis Catalans) va celebrar al Centre de Lectura unes Jornades Acadèmiques de les que acaben de sortir publicades les actes. La presència de l’IEC a Reus va constituir també un homenatge de la institució a Ramon Amigó Anglès, aleshores recentment traspassat.

L’improvisat mestre de català de l’Hortensi Güell a Madrid, Miquel Ventura i Balanyà (Reus, 1878 – Madrid, 1930) no arribava a la vintena d’anys quan va entrar en relació amb els tertulians de «La Regional» que formaven part de l’anomenat Grup Modernista de Reus. Tot i la seva jovenesa, havia nascut el 7 de gener de 1878, s’havia fet un fart de voltar per l’estranger. Va ser en el primer d’aquests viatges, quan va anar a estudiar a Madrid, que va conèixer l’Hortensi. La carrera diplomàtica i els estudis que el van convertir en un filòleg expert en diverses llengües clàssiques i modernes, el van dur per mig món.

Des del maig de 2010, la Biblioteca del Centre conserva el primer àlbum de correspondència rebuda entre 1902 i 1903 per la Secció Artística (ara d’Art) del Centre de Lectura de Reus, aparegut en revisar la documentació particular de l’escultor Modest Gené Roig (Reus, 1914 – Bata, 1983) que conservaven les seves filles Glòria i Carme (el pare de l’escultor, el mestre de cases Modest Gené Fort, fou nomenat el 1948 secretari de la Secció d’Art del Centre de Lectura).

Amb motiu de les obres de remodelació del Teatre Bartrina del Centre de Lectura de Reus, el Col·lectiu de Teatre la Vitxeta s’acomiadava dins el Cicle «A reveure Bartrina» del seu escenari habitual amb una lectura dramatitzada de Canigó de Jacint Verdaguer en companyia de l’orquestra Camerata XXI, conjunt orquestral amb el qual després participarien en el cicle inaugural de reobertura el maig de 1997.

El segon de tres germans fills de Josep Lletget Torens i Maria Cailà, Tomàs Lletget i Cailà va néixer a Reus el 1825. Un cop completats els anys escolars en aquesta ciutat, va cursar estudis de Medicina a Barcelona, traslladant-se posteriorment a Madrid, on va obtenir el grau de Doctor el 1847. Com a metge, va dirigir diversos establiments balnearis a Catalunya, Aragó, Navarra i Múrcia. Així, entre el 1876 i el 1877 va tenir al seu càrrec les termes de Caldes de Montbui, on les seves idees liberals quant al tractament dels pacients sembla que l’enfrontaren amb els propietaris de la institució.

El tremp d’una entitat centenària com és el Centre de Lectura de Reus es fa difícil de definir des d’idees simples, des d’indicacions esquemàtiques: malgrat que per a gairebé tothom se’ns fan evidents uns sòlids fonaments de catalanitat, de participació i de civisme actiu que d’alguna manera, des de l’afirmació del Centre de Lectura, han ajudat a configurar el tarannà de la ciutat de Reus.

El Centre de Lectura es fundà l’any 1859 per intel·lectuals, comerciants, administratius, petits empresaris compromesos amb la renovació del país i obrers que es movien en la línia d’unes idees progressistes. L’origen del teatre Bartrina, l’any 1905, presenta el mateix ideari que el dels fundadors del Centre: un grup de ciutadans que s’associen per afavorir el conreu de les arts, el teatre, la música, la dansa.

No hi ha dubte que la biblioteca del Centre de Lectura de Reus és una de les més importants de Catalunya, tant per la quantitat de volums inventariats que atresora (uns dos-cents seixanta mil), com per la seva específica qualitat històrica i documental. Gràcies a la tasca eficient de les seves bibliotecàries, de tant en tant es produeixen “descobriments” valuosos entre els fons que cataloguen. L’any 2005, per exemple, va “reaparèixer” un manuscrit d’Eduard Toda i Güell (Reus, 1855 – Poblet, 1941), amb un text inèdit que considero realment interessant. Es tracta d’un article que s’havia de publicar a la revista de l’entitat, El Eco del Centro de Lectura, en què també col·laboraven habitualment el seu oncle matern Josep Güell i Mercader (Reus, 1839-1905) i el seu amic Joaquim Maria Bartrina (Reus, 1850 – Barcelona, 1880), tots dos molt estretament relacionats amb el Centre.

Tot i que l’escultor reusenc tingué, tota la seva vida, un vincle estret amb la ciutat que el va veure néixer, i especialment amb el Centre de Lectura de Reus, cal destacar que fou durant la seva època d’adolescència i primera joventut que aquest vincle fou més fort. Un lligam que seria determinant per al seu desenvolupament artístic i personal.
Rebull va ser un artista precoç. Als 10 anys ja havia estat guardonat amb el primer premi en el Concurs Regional d’Aprenents, amb una còpia feta en fang de “La temptació de Sant Antoni”, de Rafael Atché. Aquest obra, quedarà en propietat del Centre de Lectura, així com una altra que Rebull realitzarà a la mateixa època, titulada “Al·legoria”, també en fang.

Capbussar-se en els llibres de dedicatòries del Centre és fer un viatge per la història. La seva visió en conjunt ofereix el retrat de l’entitat i el prestigi que s’ha guanyat amb els anys. Moltes personalitats del món de l’art, la música, les lletres o la política, hi han rubricat la seva signatura o hi han deixat textos, dibuixos, poemes o notes musicals. El primer llibre de dedicatòries comença amb un poema escrit per Joaquim Bartrina i dibuixos de Soberano, Llovera i alguns atribuïts a Fortuny. Repassant els llibres podem veure aquells que hi són i també aquells que per motius diversos no hi van estampar la seva dedicatòria: la conjuntura, la deixadesa, la por al rebuig o l’oblit dels responsables de l’entitat, va fer que alguns personatges destacats, que han participat o col·laborat regularment amb el Centre, no hi figurin.

De formació autodidàctica, Ramon Amigó començà com a agent comercial en empreses exportadores de fruits secs reusenques i, en la seva darrera etapa laboral, encarregat d’afers exportadors en una empresa gràfica.

El Centre de Lectura va ser la primera institució cultural reusenca que va posseir una col·lecció d’objectes d’interès historicoartístic. Si repassem la monografia de Pere Anguera sobre el Centre (1977), veurem que ja al començament de 1860, poc després de la fundació, ja es van fer efectives donacions que inauguraren el que avui –ensems amb els fons de la Biblioteca– és un patrimoni realment extraordinari. El 5 d’abril de 1862, la Junta Directiva va fer pública la seva intenció de formar un “museu d’antiguitats” i va nomenar un equip d’onze persones per dur a terme tasca de recol·lecció, sota la presidència de l’escultor Andreu Arpa. Al llarg dels anys, a les revistes de l’entitat hi trobem referències a diverses cessions d’objectes.

Xavier Amorós, en un article del 29 de gener de 1987 recollit al volum Botigues de mar i escrit amb motiu que l’Institut de Segon Ensenyament Reus III passava a anomenar-se Gabriel Ferrater i Soler, diu que la decisió d’haver triat aquest nom hauria de despertar, si fos possible, la satisfacció de tota la població. I afegeix: “Com que deu haver-hi un tant per cent crescut de ciutadans reusencs als quals encara no és propici de saber amb certesa qui era Gabriel Ferrater, hem de seguir desitjant, amb tota l’ànima, la divulgació de la seva obra dintre d’uns medis que li siguin resoltament permeables.”

El 4 de desembre de 1969 es feia públic el naixement del nostre Cineclub amb

El Centre de Lectura neix arran del retard cultural en què es trobava Reus el